Mariano Rajoy i els seus ministres ens van explicar ja fa dies, i de manera reiterada, que ja hem sortit de la recessió econòmica i que hem iniciat la senda de la recuperació i del creixement. Encara que la majoria de la gent encara no hagi notat tan bona notícia i les dificultats no li hagin disminuït, se’ns assegura que ho diuen les estadístiques i que aquestes no enganyen. L’argument es basa en un petit augment del PIB, en xifres que ens indicarien que s’han creat alguns llocs de treball i dades segons les quals els aturats acreditats són menys ara que fa un any. Probablement aquest discurs optimista, que té molt de voluntarista, s’accentuarà els propers mesos ja que estem en un cicle electoral i, com és sabut, les males notícies no serveixen per guanyar eleccions. Quan estudiava, algun professor amb mala bava em va ensenyar que les estadístiques amaguen el que és realment important o, el que és el mateix, que n’hi ha per a tots els gustos. No cal estar predisposat contra qui ens governa, per adonar-nos que ni la gent es guanya més bé la vida que abans de la crisi –de fet hi ha molta gent que no se la guanya gens- ni sembla que estiguem a punt de recuperar la multitud de drets socials perduts, sinó més aviat encara en risc de perdre’n algun més. S’han de posar moltes ganes per al relat optimista –o molta barra-, quan l’atur registrat continua superant el 25% i cada vegada més desocupats han perdut les prestacions, o bé quan més del 50% dels joves ni treballa ni ho ha fet mai, mentre els més formats continuen el seu exili per raons econòmiques i falta de cap mena de perspectiva. Moltes famílies continuen sent víctimes dels desnonaments perquè no poden fer front a la hipoteca, o bé els menjadors socials i els bancs d’aliments continuen omplint-se més que mai, ja no només de persones sense feina, sinó de treballadors que han vist minvar el seu salari fins a situar-lo per sota de la dignitat.

Perquè hi ha altres dades estadístiques que ens mostren una realitat un xic diferent. El desistiment a buscar treball, especialment en el segment dels majors de 50 anys augmenta, i ja no s’inscriuen a les oficines d’atur perquè han assumit que no serveix per a res. També hi ha dades que ens assenyalen que, a banda dels joves, contingents de la immigració marxen perquè no veuen com guanyar-se aquí la vida. Hi ha indicadors que ens diuen que la meitat dels nous contractes a Espanya són inferiors a una setmana de durada. Hi ha xifres que ens mostren com la pràctica totalitat dels contractes són en precari –l’únic tipus de situació contractual de treball cap a la qual anem-, ja sigui per treballar només unes horetes, mitja jornada, finals de setmana o jornades variables, de la qual cosa, per justificar la reforma laboral darrera, se’n va dir “flexibilitzar la contractació”. Els que troben, diguem-ne, una ocupació han de suportar períodes de prova humiliants i sense remunerar, i a la majoria se’ls obliga a fer-se autònoms, ja que si mirem les dades és l’afiliació a la Seguretat Social que més progressa. No són ni petits empresaris ni emprenedors, encara que així es vulgui fer constar. I què no dir dels salaris, quan el mileurisme ja és un luxe que ens permetíem en el passat, i els 400 euros mensuals s’han convertit en el més comú de les pagues mensuals, sovint per fer no només les hores contractades, sinó unes quantes més que es dóna per suposat que no es pretenen cobrar. Diuen també les estadístiques que el 25% dels pobres actuals tenen algun tipus d’ocupació, cosa que demostraria que, per tenir la condició de pobre actualment, ni tan sols cal estar aturat. Afirmen els indicadors que el darrer any a Espanya, mentre el salari mitjà dels treballadors ha disminuït un 0,5%, el dels directius s’ha revalorat un 7%. La tendència estadística a la disminució general dels preus indicaria que la capacitat de comprar, més que augmentar disminueix. Tot plegat, dir que “progressem adequadament” és, si més no, una mica forçat.