Perdent la batalla del canvi climàtic

El drama de la política de cara a encarar els grans temes de fons és la seva agenda “curterminista”. Com deia algú, no es guanyen eleccions afrontant la resolució de problemes que tenen a veure amb generacions futures. Alguna cosa semblant és el que passa al món a l’hora d’encarar de manera urgent i decidida una evident dinàmica d’escalfament global que requereix d’actuacions contundents, que es van dibuixar en el Protocol de Kioto de 1997, però que s’incompleixen sistemàticament per allò de “qui dia passa any empeny”. La inèrcia que porta un model econòmic basat en el creixement continuat, el malbaratament i l’ús i abús de matèries primeres no renovables i combustions altament contaminats és massa poderosa i cal un procés llarg i un bon sistema de frens que canviïn el paradigma de producció i de consum, sinó el tema es converteix en irreversible. Aquests dies en una cimera sobre el clima a Nova York, s’ha contrastat que no es progressa adequadament sobre el tema, ja que els països més desenvolupats que són els que haurien de marcar el camí de la reducció de l’impacte ambiental, doncs són els que més n’han produït històricament, no compleixin ni tan sols els modestos objectius que s’havien fixat. L’any vinent, hi ha una crucial cimera del clima a París i les coses no pinten bé de cara a que els acords de reducció d’emissions de CO2 puguin ser substanciosos.

La Unió Europea, amb el subterfugi de la crisi econòmica patida, està perdent ambició en un tema que havia liderat i sembla que la seva direcció conservadora relega els temes mediambientals a un segon pla. Ni tan sols el modest i insuficient objectiu de reduir el 40% de les emissions el 2030 en relació a les emissions de 1990 apunta que es compleixi. Així mateix, s’ha frenat de manera notòria el procés iniciat de canvi de model energètic, substituint els combustibles fòssils per renovables, diluint-se el compromís de que l’any 2020 el 27% de l’energia ja fos procedent de fons netes. En el tema energètic la marxa enrere a escala mundial es notòria, tota vegada que els Estats Units han descobert les possibilitats del gas d’esquist obtingut a través del fracking i l’explotació de les sorres bituminoses riques en petroli. Energia molt més barata a curt termini, sempre que no considerem el cost mediambiental de continuar amb un model energètic insostenible i que si torn més, ja que per exemple el nou petroli és de mala qualitat i un 25% més contaminant.

La Unió Europea ha posat sordina a les seves normatives ambientals sobre el fracking que ha quedat com una directiva de simple recomanació i ha arxivat el què havia de ser una directiva d’exigència de qualitat sobre els combustibles. En nom de baixar els costos energètics, s’acabarà important aquest “nou” gas i petroli més barat, encara que conceptualment i mediambientalment sigui una opció molt “vella” i desfassada. A Espanya, per no anar més lluny, el govern ha eliminat les primes a les renovables i s’han paralitzat tots els nous projectes, mentre es fomenten les prospeccions de petroli i de gas. Com que el que és urgent no deixa veure el què és important, ens mantindrem en un model energètic i productiu absurd, ja que està de ple en contradicció amb els nostres interessos com a espècie. Els efectes catastròfics de l’augment de la temperatura mitjana a escala planetària que ja s’han començat a notar, seran demolidors en forma de territoris improductius i regions inhabitables. Ja no queda tant lluny!