Moments històrics

El país acaba de viure uns dies on s ’han produït un seguit de fets la transcendència dels quals ja es veurà, però que en qualsevol cas fa ben poc ningú esperava de assistir-hi, de veure com es produïen, almenys en aquesta reencarnació. La compareixença del fins fa poc plenipotenciari president Pujol per donar compte d’irregularitats fiscals, econòmiques i de possibles i previsibles delictes davant del Parlament, era una mena de versió salvatge de matar el pare, que ni en els somnis lisèrgics es podia imaginar. El caràcter patètic d’un rei destronat assistint humiliat a que els súbdits li exigissin comptes era previsible, encara que potser no ho era tant que acabés essent fidel a la caricatura d’ell mateix i li donés per renyar de manera histriònica a aquells que, en representació de la ciutadania, li demanaven explicacions. Prevista o no la seva sortida emocional de català emprenyat, es va acabar per escenificar una relació entre amo i masovers, on aquests demostraven continuar-li practicant una actitud massa reverencial i temorenca, com si patissin perquè de sobte les relacions de poder tornessin allà on havien estat durant 23 anys. El paper de CiU en la representació va ser especialment poc galdós, tot i que no hi havia gaires possibilitats que ho fos, convertint la compareixença i la multitud de preguntes que no es va a contestar el President, en una causa general cap a l’oposició. S’havia de passar per el tràngol de la vergonya i de fer el paper d’estrassa, sabedors que havent programat un gran moment històric pel dia següent, el tema que el país hagués estat instal·lat en una gran mentida durant més de dues dècades s’oblidaria amb facilitat. S’ha insistit els darrers mesos que el cas Pujol i la corrupció política institucionalitzada s’havia d’obviar en nom del “procés” i que eren coses que no tenien a veure. Curiosament, els mateixos que han insistit en aquest argument han programat i contraprogramat els esdeveniments per tal de fomentar l’oblit. Qui barreja què?

Certament que la convocatòria de la consulta emparant-se en la recentment aprovada Llei de Consultes del Parlament és un gest polític amb una càrrega històrica i simbòlica molt notable, resultat d’una mobilització ciutadana persistent i també un acte que resulta d’una audàcia política que, fa un temps, difícilment hauríem imaginat, especialment protagonitzat per allò que abans en deien “gent d’ordre”. Probablement la política havia d’arribar fins aquí, per evitar que l’impuls cívic i ciutadà ho desbordés tot, però el problema que tenen els grans reptes i els polsos continuats es que arriba el moment del desenllaç. Fins ara, tot estava més o menys escrit en forma d’un guió previsible, però a partir d’ara dubto que ningú tingui certeses de com es desenvoluparan les coses. És difícil mantenir l’agitació continuada dels carrers de manera eterna, com ho és que s’ha acabat per trobar el topall d’una legalitat que administra en el seu benefici el govern de l’Estat. El govern espanyol sembla decidit a no tolerar el dret a decidir i la consulta, almenys aquesta, i juga a portar al límit les coses, convençut que les apel·lacions a la desobediència civil no tenen més objectiu que mantenir de moment la parròquia mobilitzada. Travessar segons quina ratlla feria perdre el caràcter festiu que tot plegat ha tingut fins ara i es començarien a pagar preus, que es dubtós que la majoria de la ciutadania vulgui pagar. Alguna cosa, però, s’haurà de moure. A Mariano Rajoy ja se li comença a esgotar la posició immobilista.