Milan Kundera forma part per a molts de nosaltres del nostre paisatge vital. En el paisatge literari de les nostres vides, almenys de la meva, Milan Kundera i té un lloc reservat i important. Quan va aparèixer, el 1983, La insoportable levedad del ser, es va convertir en un escriptor captivador per una obra que sens dubte es va convertir de culte per moltes raons, entre altres pr la seva modernitat estètica i existencial. El vam seguir en les novel·les posteriors, que tot i no significar la sorpresa de l’anterior, mantenien una escriptura precisa, fresca i suggerent i que tractaven els grans temes de la condició humana a partir d’històries d’una certa quotidianitat, on no hi faltaven els ginys d’humor. Un humor força especial que es el que es potdesenvolupar de manera subtil sota el domini totalitari com el que va patir ell molts anys a Praga. Ençà d’aleshores, només es varen publicar quatre novel·les noves seves, però varen arribar a les nostres mans les seves novel·les anteriors, dels anys setanta (La broma, La vida está en otra parte, La despedida…). De fet, la seva darrera novel·la fins ara datava de l’any 2000. Catorze anys, publicant només alguns llibres d’assig sobre literatura.
Amb La fiesta de la insignificancia (Tusquets, 2014), un octogenari Kundera publica un llibre breu, però deliciós on es continua veient el seu segell literari inconfusible. Una novel·la curta, però no una obra menor. Un exercici estilístic en tota regla on amb molt humor, una estructura simple i explícita, ensenyant les tripes com ho fa l’edifici del Pompidou, desenvolupa qüestions prou serioses sobre la vida, fet però de la manera menys seriosa possible, tot recorrent a les anècdotes humorístiques de Stalin, com si retornés a la seva primera obra novel·lada dels anys seixanta, en la que feia una sàtira molt poderosa del estalinisme. Tanca el cercle de la seva literatura. Personatge molt especial Kundera, ha acabat per representar la figura de l’escriptor i intel·lectual apàtrida, fins al punt d’abandonar la seva llengua literària i adoptar el francès a partir dels anys noranta. Aquest és un llibre que ben segur que no decebrà els molts amants del món kunderià.
Josep Burgaya 