Categoria: Sin categoría

D’aquí a pocs dies, Madrid i Barcelona rebran la visita del Papa. Un fet significatiu i que té una càrrega emocional i simbòlica important, però a la qual sembla donar-se una transcendència que va més enllà del que és raonable en un estat no confessional i en una societat laica. Les ciutats que visitarà, també les Canàries, han establert unes mesures de seguretat extraordinàries i es dona per fet que es paralitzarà pràcticament tota activitat ordinària. Es parla de permisos laborals i de treball en línia tant per facilitar la participació en l’esdeveniment com per la paralització dels serveis de transport públic i el tancament de carrers. En una ciutat com Barcelona, bloquejada ja per les incomptables obres públiques que la fan intransitable, només hi faltava aquesta excepcionalitat. El caos pot resultar esfereïdor i la ciutat es paralitzarà. La lectura d’alguns no serà posar l’ull en les dificultats per a la mobilitat, sinó que ho faran en les expectatives i la devoció que genera la contemplació del Sant Pare. Som addictes als “grans esdeveniments”.

Coincideix la visita amb la progressiva manifestació d’una nova religiositat, especialment entre els joves, tant en formes carques com en modalitat postmoderna. Som un país de cultura i arrels catòliques, ningú pot negar-ho, però també una societat que s’ha anat apartant de la pràctica religiosa i que no sembla gaire donada a l’assumpció dels valors evangèlics. El nostre Déu és el consum i la religió més una rèmora de gent gran i molt vinculada al folklore -la prova en són les processons de setmana santa-, aquesta és la veritat. És cert que han emergit amb força les esglésies evangèliques majoritàriament de la mà de la població nouvinguda, però aquestes, justament, de manera doctrinària abominen del catolicisme i de la seva jerarquia eclesial. Entre els joves sembla reaparèixer una versió naif d’allò místic i de la religiositat, molt vinculada a la crisi de la raó il·lustrada i a la mirada cap a una metafísica més aviat de supermercat. El darrer disc de Rosalía és l’expressió de tot això, alhora que el seu foment. De manera paral·lela, hi ha el creixement d’una religiositat carca, especialment entre joves de classe alta, que encapçalen organitzacions extremadament ràncies i vinculades políticament a l’extrema dreta: Legionarios de Cristo, Opus Dei, Los Heraldos del Evangelio, Ordo Iuris, Camino Neocatecumenal…

Tot s’ha de dir, el papa actual, Robert Francis Prevost, és una figura força interessant. Format entre els agustins, coneix la realitat dels pobres i desvalguts perquè ha conviscut amb ells. Almenys de moment, ha guardat força discreció en la presència pública i no ha dubtat, de manera clara, a confrontar-se amb el poder de Trump i amb la pràctica genocida d’Israel. Sembla ser un progressista doctrinari i pràctic, que posseeix el do de la finezza, que s’aparta de l’actitud cridanera i populista del peronista Bergoglio. Caldria, però, situar les coses al seu lloc. Costa d’entendre que es plantegi el viatge com la vinguda d’un guru de referència per a una societat que és extraordinàriament plural i democràtica. La religiositat, la fe, caldrà recordar que és una experiència individual i que no es pot plantejar en l’espai públic i mediàtic com si fos un tema assumit col·lectivament de manera unànime. Si de confortar creients es tracta, hi sobra la part de l’espectacle que justament ho desvirtua.

Resulta curiós, que en el context polític més actual, la visita del Papa signifiqui un al·licient i un bàlsam per als polítics d’esquerra que ens governen, necessitats d’oxigen en una societat tan polaritzada. Que l’esquerra s’abraci tan fortament als valors evangèlics i eclesials indica la dissolució dels valors ètics laics que li eren propis, el seu desnortament. No caldria minimitzar la visita, sinó situar-la al lloc que li correspon en un món multicultural i multiconfessional i, de fet, majoritàriament ateu. El tracte deferent, l’expressió de la consideració i de respecte, no haurien d’anar lligats a mostres d’enaltiment o sotmetiment. I a Catalunya, una vegada més la centralitat de la Sagrada Família, una basílica que cal recordar que és “temple expiatori”, amb el que això significa. Voler convertir aquest temple de pretensions grandiloqüents i de gust dubtós, que ja té poc a veure amb Gaudí i sí amb les ínfules dels seus marmessors, no diu gaire sobre el propòsit de la ciutat i el país que havia representat la modernitat. Aquells temps semblen quedar lluny. La creu de la Sagrada Família, com la icona visual que no pots evitar, acaba per ser una creu que portem tots.

La notícia sobre la imputació judicial a l’expresident Rodríguez Zapatero resulta una sacsejada excessiva per a la cultura d’esquerres on l’ètica i la moralitat dels seus representants polítics ha estat sempre un principi fonamental. En la polarització actual de la política espanyola on la dreta juga una estratègia de destrucció total respecte al govern d’esquerres i el president Pedro Sánchez, resulta difícil saber que és veritat, d’allò que és només una possibilitat del que és obertament la generalitzada pràctica del lawfare per part d’una judicatura espanyola gairebé totalment alineada amb l’estratègia política de la dreta i l’extrema dreta. Resulta evident que s’aixequen imputacions fictícies, com en el cas de l’esposa de Sánchez amb un jutge Peinado del que resulta tan insòlita la seva pressa en moure el cas i portar-lo a judici com que la mateixa judicatura no l’hagi apartat d’un cas el qual manifesta una hostilitat injustificada. Malauradament, també és cert que el PSOE ha estat molt poc curós amb un entorn amb massa Ábalos, Koldos i Santos Jordán. Es podrà dir, i és cert, que els casos de corrupció del partit Popular són més i de més gran importància, que l’únic avantatge és que la judicatura els deixa morir per antiguitat i inanició, quan no, si cal, prevaricant. P’alante!

Però la reacció dels electorats de dretes i esquerres és molt diferent davant la corrupció i els tràfecs d’influència dels seus polítics. Hi ha una cultura conservadora, i encara més la de la dreta extrema, on es pressuposa que la gent que es dedica al que és públic hi és per fer-se ric, tot perdonant-ho i justificant-ho als seus i condemnant per això als adversaris, als quals s’acusa de delinqüents per se, encara que no hi hagi cap motiu per fer-ho. Per l’esquerra les conductes delinqüencials resulten menys acceptables i es justifica poc als propis. Està bé que sigui així. La raó d’això, és la primacia del que és social i col·lectiu per sobre de pulsions i interessos individuals. En la cultura conservadora, la inclinació desmesurada a l’enriquiment, de forma més blanca o no tant, es considera una pulsió humana inevitable vinculada a la primacia de l’interès individual. El tema de Rodríguez Zapatero es troba en una fase molt inicial i caldrà veure si el que s’afirma la interlocutòria del jutge es demostra. La presumpció d’innocència és un valor i més quan el que s’afirma pot estar contaminat per interessos polítics que busquen la destrucció política i la figura pública de l’expresident. Que setmanes abans de fer-se pública l’acusació i sota secret de sumari l’oposició ja brandés públicament el que vindria, evidencia una relació massa intensa i pròxima entre les dretes i el món judicial.

A hores d’ara, es poden pensar dues coses. O bé s’han forçat fets per fer un relat políticament condemnatori de Zapatero i de pas al PSOE, bona part del qual ja s’ha aconseguit, o bé realment hi ha hagut pràctiques qüestionables de tràfec d’influències o bé directament de corrupció. Caldrà veure-ho, però el circ ja està muntat i juga contra qualsevol possibilitat de refer les expectatives socialistes després de les derrotes electorals a les comunitats autònomes i, especialment, de la patacada andalusa. L’expresident Zapatero tot i no haver excel·lit a la seva presidència marcada per la crisi econòmica del 2008, s’ha convertit en una icona del socialisme i de l’esquerra en general. Respectat i admirat pels seus, però també i obertament per l’esquerra del PSOE. A les campanyes electorals, el seu estil desinbolt aixecava vots entre l’electorat endormiscat de l’esquerra espanyola. Aportava i sumava perquè transmetia una conducta èticament inatacable. És qui va aconseguir el final del terrorisme d’ETA i ha estat un negociador internacional rellevant. Sempre ha estat al costat de Pedro Sánchez en un partit on les velles glòries els agrada fer de gerros xinesos inubicables. El cop és molt fort i la gent d’esquerra i el progressisme en general volem pensar que tot plegat és una maniobra bruta de la dreta judicial i política. No estem tranquils, però. Que expresidents muntin assessories i consultores no sembla el més adequat, com tampoc que les filles visquin d’operar amb l’agenda del pare. Tant de bo el problema només sigui estètic. Si hi ha alguna cosa més no només no es podrà parar l’embranzida de la dreta extrema, sinó que l’emprenyament i la vergonya de l’electorat progressista el sumirà en retirada.

Vivim instal·lats sobre la precarietat. De sobte, la realitat es manifesta i finalment ens adonem de la nostra feblesa estructural. Les infraestructures del país no són prou sòlides i, des de fa molts anys, no s’ha fet el suficient perquè això canviés. Qui dia passa any empeny ha estat la filosofia imperant tot esperant que no passés res i es veiessin les costures. Ençà que en tinc record, la xarxa ferroviària catalana, especialment això que se n’anomena pomposament com a Rodalies, deixa molt a desitjar en el seu funcionament: avaries, retards, manteniments, informació, atenció, suficiència… És un clàssic el que circular en tren pel país resulta poc pràctic i eficient, la prova, és que en els desplaçaments regionals continuem utilitzant el vehicle privat, encara que més costós i poc sostenible, perquè ens dona més fiabilitat i puntualitat. El tren, desgraciadament, només el fan servir aquells que no tenen més remei que fer-ho: treballadors, estudiants, jubilats… Rendes mitjanes i altes no el pateixen, com tampoc aquells que tallen el bacallà en l’economia, la política o la societat. Mai cap autoritat política ve de visita a la teva ciutat ho fa amb tren. Simptomàtic i una bona manera de mantenir-se al marge de la realitat. Hem arribat a un punt que anar amb tren pel país fa pobre, llevat que ho facis amb l’AVE. Una aposta de la de l’alta velocitat que té un cost ingent i que la seva inversió va en detriment de les imprescindibles inversions en els trens de proximitat, que tenen una funció social i econòmica molt més transcendental.

El que ha passat els darrers dies a Catalunya amb el servei i la xarxa ferroviària és tercermundista. La culpa no és de massa pluja, sinó de mantenir unes infraestructures i maquinària obsoletes. Milers i milers de persones han quedat penjades en el sentit més literal del terme, sense saber com desplaçar-se al lloc de treball, als centres de salut o bé d’estudi. La paradoxa de país, és que expulsem a la gent que vivia a la capital perquè l’hem gentrificada i, alhora, no facilitem que s’hi puguin desplaçar diàriament. I la ciutat funciona i té sentit gràcies a aquesta gent que va i ve cada dia i no pels que arriben per l’aeroport per ocupar-la de manera fantasiosa durant uns dies. No parlem d’incidències puntuals o bé d’un accident, que sempre es poden donar, sinó d’un estat d’abandó i d’unes situacions de caos que resulten del tot incomprensibles. I el que és pitjor, en lloc de fer propòsit d’esmena i fixar-nos com a objectiu de tots assolir -i es tarda molts anys- una estructura ferroviària decent i sòlida, ens fotrem els plats pel cap sobre qui carrega amb la “culpabilitat”. En dimensions i nivells diferents, tots en som causants per haver mirat cap a una altra banda. Cap govern de la Generalitat hi ha donat la prioritat que calia ni ha buscat el finançament necessari, el preu d’haver primat l’espectacle sobre la política. Lògicament, el govern d’ara pot argüir que és una herència heretada, segur, però abans d’entomar la responsabilitat hauria d’haver fet una anàlisi i un balanç de quina era la situació. Hi haurà qui es conformarà a donar la culpa a Madrid, però tot i la responsabilitat de la falta d’inversió estatal, resulta que “som claus a Madrid” i del tema ferroviari no ens en preocupem.

Avui en dia, resulta gairebé patètic, fora de lloc, el debat sobre l’aeroport. Ho dic per una qüestió de quina és la necessitat més immediata en la inversió. Certament, ampliar i modernitzar el Prat té més glamour i sobretot, acèrrims defensors entre la gent que compta i influeix. Ja se sap que tots som iguals, però alguns ho són més que altres. El que necessita la xarxa ferroviària catalana és una inversió ingent, de nivells desconeguts, que s’hauria d’articular de manera extraordinària i que seria bo que es fes entre els partits raonables com un pacte de país, i no pas fer una escenificació de repartiment de culpes. I explicar a la ciutadania que això no es resol amb mesos, sinó en una dècada. El que ha succeït aquests dies, ens hauria d’haver despertat del somni que som molt “rics i plens”. Les fantasies de part de la classe política i de la ciutadania ens han portat, durant massa anys, a oblidar-nos de la realitat material i de quines resulten ser les necessitats bàsiques per fer un país que funcioni. Justament, un país que funcioni hauria de ser el gran propòsit de la política catalana.

La nostra economia, des de fa almenys dos-cents anys, està construïda sobre la figura de l’empresa, on conflueixen empresaris i treballadors, amb interessos una mica diferents, però amb l’objectiu comú que la cosa funcioni. El dels empresaris és un col·lectiu fonamental per a la generació de riquesa i ocupació, àmbit aquests en el que el paper d’uns estats resulta clau per establir les regles i les limitacions perquè la competència es doni dins d’unes normes públiques i comuns i per assegurar que la riquesa creada serveixi a una finalitat major que és el benestar col·lectiu. Per això, s’estableixen jornades laborals, salaris mínims, cotitzacions a la seguretat social, assegurances de salut i desocupació; o bé es conforma un sistema fiscal progressiu que asseguri unes mínimes condicions i serveis per a tothom i, alhora, impedeixi una polarització extrema de les rendes. Tot això, ara fa cent anys, no ho va teoritzar cap comunista sinó un liberal britànic amb molta intel·ligència i encara més sentit comú que s’anomenava John Maynard Keynes. Com Adam Smith, pare de l’economia, creia que el protagonisme de l’empresari privat havia de ser molt gran, però que era funció de l’Estat a partir de la seva intervenció assegurar que l’economia i el benestar estiguessin al servei de la societat, de tota la societat. De fet, el mateix Smith també va escriure sobre el caràcter moral de l’economia. 

Des de l’època del Mercantilisme les empreses amb finalitat de crear beneficis per a aquells que arriscaven amb moviments de vaixells arreu del món, han sigut crucials. Van començar essent personals, unifamiliars, amb comanditaris, societats limitades i, finalment les societats anònimes. El desenvolupament del dret mercantil va anar acompanyant la necessitat de crear formes d’associació cada vegada més grans però també sofisticades. Dues innovacions van resultar capitals pel desenvolupament del capitalisme industrial: l’establiment de la responsabilitat limitada al capital invertit i, la creació de les societats anònimes per accions. Sense la primera, el risc de qualsevol iniciativa era massa gran, ja que s’havia de respondre amb tot; en el segon cas, permetia configurar els grans capitals que per a la industrialització resultava gairebé impossible fer-ho entre família o bé una colla d’amics. Potser com a innovació, i podríem afegir, a mitjan de segle XIX, la modernització d’una banca que ara passaria a fer crèdit industrial. A l’Estat li quedava formular les regles, proporcionar seguretat jurídica això com evitar tota forma d’abús ja fos respecte als salaris, les jornades o bé el treball infantil. Fixem-nos que, en tot plegat, el factor humà resulta crucial. 

Potser la figura de l’empresari no surt molt ben parada en les novel·les angleses de Charles Dickens o en el naturalisme francès de Émile Zola, on predomina la figura de l’escanyapobres, personatge que ben segur ha existit i que potser encara en trobaríem alguns. El tema és, però, que la capacitat d’iniciativa, d’imaginar nous negocis, noves formes de produir i organitzar-les, dirigir amplis i complexos grups de persones, recavar el finançament i motivar l’equip. Tot són feines transcendentals, de gran responsabilitat i que requereix molta vocació i entrega. Tots coneixem gent d’empresa d’aquesta mena, sigui fent de CEO de grans empreses multinacionals, a empreses mitjanes, o bé pimes que, a Catalunya i el món, són la immensa majoria. Entre aquestes també hi hauríem de comptar la gran quantitat d’autònoms, empresaris d’ells mateixos que estan sotmesos a una gran pressió, tenen poc coixí i sovint poc accés als sistemes públics d’ajudes. Com a tot gran col·lectiu, hi ha gent de tota mena, més o menys empàtics, més o menys generosos, d’il·luminats, de solitaris, que lideren equips, que entenen o no el concepte de riquesa col·lectiva… Un gran grup humà, crucial pel caràcter emprenedor i l’esperit d’iniciativa, que no mereix que s’utilitzi el mateix terme per definir aquest personal que surt abundosament al voltant d’escàndols econòmico-polítics, de malfactors que negocia favors entorn del poder, a figures de revista del cor sense ofici ni benefici que per dir que són alguna cosa se’ls anomena com a “empresaris”. Hauríem de tenir clar, i molt especialment els periodistes, que els comissionistes que com el company de Díaz Ayuso es van fer d’or amb les mascaretes a l’època de la COVID, se’ls pot dir “aprofitats”, “especuladors”, “corruptors” o “cantamanyanes”. Ells no fan ni gestionen cap empresa, no viuen els seus problemes ni assumeixen cap responsabilitat. No paguen nòmines a treballadors com tampoc ho fan amb els impostos. De fet, les mossegades que fan, generalment a diners públics, als diners de tots. Demano si us plau, que no els anomeneu empresaris. Els que ho són de veritat, i són molts, no mereixen ser barrejats amb aquesta gent tan indecent.

Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir. El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat a la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut en a la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Dos milers de milions de persones sobreviuen per sota dels límits de la pobresa, i la fam continua sent la principal causa de mortalitat del planeta. En el nostre món, com mai a la història, conviuen en un contrast brutal nivells de riquesa sense parangó, amb misèria digna d’altres segles, o encara pitjor. La manca d’equitat, la desigualtat extrema i creixent és el concepte que millor defineix els últims quaranta anys, en una progressió que no sembla tenir límits, com tampoc sembla tenir-los la capacitat d’acceptació cultural que s’ha anat generant al respecte, com si la injustícia social fos una cosa consubstancial a la condició humana. La pobresa ja no és quelcom vinculat al subdesenvolupament d’àmplies capes del planeta, com potser era el retrat de l’era colonial i postcolonial, sinó que és una condició que es dona, encara que en proporcions variades, a tot arreu sigui quin sigui el nivell de desenvolupament global del país o el paper exercit en la distribució global de la producció.

Pobresa extrema la trobem en els desestructurats països africans, amb problemes de desnutrició i de supervivència notoris, però també encara que tingui altres característiques, ens l’ensopeguem a cada cantonada a la ciutat de Nova York i al distingit barri de Manhattan. Com les finances i el comerç, la pobresa i l’exclusió social són un fenomen global, generalitzat, encara que tinguin característiques diferents al Tercer Món que en el Primer Món, encara que en algunes zones geogràfiques prengui la forma de desnutrició i en altres en una obesitat que és símptoma de malnutrició. La paradoxa és que els països més pobres són ara els que concentren la indústria, si exceptuem el manteniment del concepte de pobresa més tradicional en algunes zones d’Àfrica. Des que el món occidental va apostar per la deslocalització industrial -també dels serveis- buscant condicions de producció low-cost, industrialització i desenvolupament econòmic i social han deixat d’anar de la mà. El treball pot ser que continuï sent condició per al sosteniment personal, però no és ni al primer món ni en l’últim, garantia de sortida de la pobresa i de la precarietat. De fet, la manca de treball i la pèrdua de seguretats relacionades amb ell és el que perverteix les altra temps relativament igualitàries societats occidentals. El treball ha esdevingut un bé escàs i mal remunerat, i els nivells de renda mitjanes han caigut i continuen fent-ho, generant una disparitat econòmica que està triturant la cohesió social i el consens sobre el qual es va sostenir l’Estat de benestar i el model social europeu .

A la generalització de la pobresa i la desigualtat, encara que amb tints diferenciats segons la funció geoestratègica de cada territori, li ha esdevingut també l’homogeneïtzació del comportament de les elits i l’extrema concentració de riquesa en poques mans tant en els vells països capitalistes, com en estats econòmicament considerats emergents, com també en aquells endarrerits i dipositaris ara de la febril activitat industrial i dels serveis. Potser les formes externes de riquesa variïn entre vells i nous rics, potser l’ostentació o el grau de comportaments filantròpics sigui diferent entre els molt i molt rics de Silicon Valley amb els de Bangalore, però el recurs a “planificacions fiscals agressives”, a la manca de compassió, al desarrelament convertit en cosmopolitisme, als paradisos fiscals i a les remuneracions d’escàndol, és igual a tot arreu i, de fet, acostumen a viure en les mateixes capitals occidentals i en els mateixos barris residencials. En això sí que es nota especialment la globalització!

Els nivells exagerats de desigualtat corroeixen la societat i dinamiten els ponts sobre els quals s’havien construït els consensos socials i intergeneracionals. Sembla com si la caiguda del mur de Berlín hagués desencadenat al capitalisme, en el qual les classes dominants haguessin optat per dinamitar les concessions que havien posat límits a la desigualtat, des dels anys trenta del segle passat en nom de l’estabilitat i la seguretat, tota vegada que els treballadors posseïen una certa capacitat d’intimidació. Els desajustos econòmics i financers, així com els efectes socials i la lleugeresa de la política, resulten força evidents en les dues primeres dècades d’aquest mil·lenni. Amb la globalització, el despoderament de l’Estat i el predomini de l’individualisme més extrem i la cobdícia més voraç com a valors suprems, hem evolucionat cap a formes econòmiques i socials que, a més de ser profundament injustes, ens porten al col·lapse.

https://www.ara.cat/opinio/bbva-sabadell-banca-publica-catalana_129_5038002.html

https://www.ara.cat/opinio/comenca-postproces-burgaya_129_5028042.html

https://metropoliabierta.elespanol.com/opinion/20240504/el-turismo-una-apuesta-perdedora/852544741_13.html

https://www.ara.cat/129_48f178

Resulta indubtable que els càrrecs públics són consubstancials als règims democràtics, imprescindibles per a la representació col·lectiva i per a la gestió del que és comú. Discutir que hagin d’estar remunerats de manera suficient per viure’n em sembla fora de tota discussió. Fer-ho, sol ser a la base del discurs antidemocràtic o bé de la creença aristocràtica, de que això només ho han de fer la gent adinerada, com si fos una distracció per a estómacs satisfets i desvagats. Encara que en els segments elitistes del sector privat es paguin salaris impúdics -només cal veure els honoraris dels presidents de les empreses de l’ibex-, això no pot justificar mai que en el sector públic es faci alguna cosa semblant. Què és i no és just de pagar als càrrecs polítics resulta una mica difícil d’establir. De manera genèrica es podria afirmar que hauria de ser suficient, just i proporcionat a la responsabilitat. Si volem que en política juguin els millors, certament els salaris no poden ser molt baixos. Si són molt alts, però, accedir a un càrrec públic es converteix en un objectiu per a ascendir social i econòmicament i, això, dona empenta als arribistes i a la creació d’una elit que farà el que sigui per no baixar del vehicle governamental. Els excessos no se solen donar tant en els càrrecs primers, sinó en segons i tercers nivells on s’assoleixen gaps elevats entre el que es guanya en la política, o bé el que es guanyaria exercint la professió que, suposadament, només s’ha abandonat temporalment. “Fora de la política hi fa molt fred”, afirmava cínicament un beneficiari.

En política espanyola no hi ha grans excessos i, curiosament se’n cometen força més en la política comunitària. Sorprèn, però, l’escassa proporcionalitat. Que una part dels presidents autonòmics cobrin més del doble que el president del Govern d’Espanya crida l’atenció i, probablement, el salari de Pedro Sánchez (75.000 euros anuals) està poc d’acord amb la responsabilitat i els mals de cap que pateix. Que el president de la Generalitat ho dobli, deu ser que es té en compte que aquí la vida és més cara. En tot cas, que el màxim dirigent del país rebi un salari equivalent al d’un alt directiu d’empresa sembla lògic i poc donat a fer-ne escarni. Altra cosa és el tema del Parlament de Catalunya. Aquí l’historial és molt més qüestionable. Salaris exagerats i prebendes de tota mena a polítics i alts funcionaris sense cap mena de justificació. S’ha aixecat la llebre amb el cas de Laura Borràs, però el tema s’arrossega de fa temps. Sous molt alts, dietes ingents i sense justificació, indemnitzacions de sortida de presidents o de tota la mesa, remuneracions que es mantenen durant anys més enllà del mandat o bé salaris vitalicis per a la presidència. El que ara s’ha sabut resulta impúdic i injustificable. Tothom pot entendre que les autoritats públiques requereixen d’una transició per retornar a la seva professió, però no tant que una vegada haver gaudir d’un alt càrrec, ja no hagin de treballar mai més. Això passa amb la presidència del Parlament si s’aconsegueix fer un mandat de dos anys.

Que Laura Borràs es defensi de manera aferrissada en el judici que se li fa per haver fragmentat contractes de manera fraudulenta és ben lògic ja que justament l’assisteix el dret a defensar-se. No ho és tant, però, que hagi volgut mantenir formalment el càrrec de presidenta durant tot aquest temps doncs ha fet un flac favor a la institució posant-la en situació d’interinitat, barrejant un tema particular amb la política i embolicant-se amb ella. Si fos condemnada, hauria aconseguit computar prou temps com per assolir salari vitalici i altres prebendes. Seria això lògic? Seria ètica i estèticament acceptable? La veritat és que no. El Parlament té ara l’ocasió de esmenar excessos i convertir-se en una institució que hauria de resultar més exemplificadora del que ho ha estat.