El vot identitari

Encara que en unes eleccions al capdavall el que es dirimeix és quines majories es poden donar a partir de la voluntat ciutadana per tal de governar, en realitat i des del punt de vista de l’elector, es poden posar moltes altres i variades coses en joc. Hi ha moltes motivacions. Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc. També es pot votar a la contra o senzillament apostar per opcions extremes no tant per convicció com per expressar alguna descontent profund. Es pot votar per ideologia, per practicitat, per canviar o, fins i tot per l’avorriment de veure sempre les mateixes cares. Es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic. Es pot triar el millor programa, el lideratge més atractiu o senzillament el que es creu més oportú en un moment precís. Finalment, també es pot votar per demostrar un sentit d’identitat: sóc d’algú, formo part d’una manera de pensar, aquest és el meu bàndol. Vot emocional, de vincle més enllà de talent, projectes adequats o idoneïtat. Al marge de la credibilitat del projecte o la demostració o no de capacitat de gestió; sense raonar si allò que voto és realista, possible o porta a algun lloc. Una pregunta aquesta darrera que aniria bé que ens féssim sempre.

A Catalunya, el bloc independentista ha fet molt els darrers anys perquè el vot fos identitari i, de fet, s’ha presentat unit en alguns conteses per escenificar i forçar el vincle a un bloc d’una part de la ciutadania que ho ha brandat públicament orgullosa en forma de símbols evidents -llaços grocs o xapes- perquè quedés clara la pertinença. El relat proposat pels partits ha mudat una mica segons circumstàncies, però s’ha plantejat cada elecció com alguna cosa més, se’ls ha volgut donar una càrrega simbòlica tal que el tema real d’elegir un parlament del que en sortiria un govern resultava secundari: les darreres eleccions autonòmiques, eleccions plebiscitàries, la porta a una declaració d’independència… En aquestes que es plantegen ara, el repte és mantenir el sentit d’identitat, el bloc, després de tantes  promeses incomplertes de proporcionar jornades històriques i d’una gestió real que oscil·la entre irrisòria i inexistent. S’apel·la a assolir la xifra simbòlica de votants del 51% encara que no se sap ben bé per fer què. “Ho tornarem a fer” és un mantra només vàlid per al consum dels molt obnubilats. Afirmar que es reiterarà en vies mortes i accions fracassades no resulta una gran proposta ni, a hores d’ara, pot engrescar gaire a anar a les urnes. El problema de les opcions independentistes en aquest moment és que no resulten gaire creïbles i no proposen ni en els objectius, ni en l’estratègia, res de nou. Final del camí? Es marquen de prop les unes a les altres, i així ningú no es mou. Porten gairebé deu anys de govern i la societat catalana està dividida i frustrada, mentre el país està en situació de declinació econòmica profunda i les polítiques per fer front a la crisi sanitària són contadictòries. Mentrestant, els socis de govern es llencen els plats pel cap i no especifiquen més projecte que continuar essent al govern, més que res i sobretot, perquè no hi siguin “els altres”. Per si de cas no s’aconsegueix mobilitzar suficientment l’electorat amb missatges identitaris, aquesta vegada a més es recorre a la deslegitimació de les eleccions després d’haver fet un intent desesperat i jurídicament insostenible de posposar-les o bé d’insinuar possibles fraus en el vot per correu. Té reminiscències trumpistes tot plegat.

Quim Torra, el político inútil – realpolitics

L’independentisme, doncs, es presenta a aquestes eleccions barallat, amb les mans buides i sense cap proposta -creïble i plausible- de cara al futur. Demana que se li renovi una confiança que ha malbaratat i que ara de cap manera s’ha guanyat. A les enquestes, els seus votants els suspenen clarament en la seva acció de govern. Enfront d’això, hi ha apostes que no accepten una lectura polaritzada de la societat catalana i proposen dotar al país d’un projecte realista de cara al demà, recuperat la concòrdia i l’esperit de consens de cara a pilotar la recuperació econòmica i política d’un país que, com el seu club de futbol més emblemàtic, es troba fracturat, sense direcció i en hores baixes. Es necessita un canvi, un revulsiu. I això dependrà de si s’imposa entre els electors la pulsió del replegament melancòlic en la identitat o bé guanya la convicció raonada i positiva de proporcionar un futur obert i esperançador al país.

Presentació del llibre “Populismo y relato independentista”

Enllaç de la presentació del llibre feta, online, el 3 de novembre de 2020, organitzada per Federalistes d’Esquerra del Vallès Oriental, amb la col·laboració de la periodista Clara Armengol.

Paula Sibilia. La intimidad como espectáculo

L’exhibició de la intimitat s’ha convertit en una tendència predominant en el món actual. Les xarxes socials han imposat una lògica de mostrar-se de manera impúdica, paradoxalment com una manera de reforçar la pròpia individualitat. No és una moda passatgera a la que es presten els adolescents, sinó com una forma de presentar-se -de reivindicar-se- que s’ha convertit en un hàbit gairebé generalitzat. No és només ensenyar constantment el propi cos a Instagram o a altres xarxes amb profusió de selfies. Es tracta de parlar sempre de nosaltres mateixos, d’actuar com si fóssim el centre del món. Justament, l’egocentrisme és una característica inherent a l’extrema societat individualista cap a la que ens ha portat el capitalisme en les darreres dècades. Hi ha hagut i continua havent-hi una mutació de la subjectivitat. La manera de ser i estar al món ha canviat radicalment. Ens construïm un jo pràcticament autista, que interacciona amb els altres a través de la mediació de la pantalla. Una individualitat idealitzada, purament imaginària que pretén ser seguida, desitjada i emulada. Desapareix qualsevol noció d’espai comú i d’interrelació social. Hem construït un món on el narcisisme s’ha convertit en el perfil psicològic dominant i cap al qual empenyem els nostres fills a partir d’una sobreprotecció que els fa assumir que són “especials” més que no pas “diferents”. Autoestima excessiva, la cultura mediàtica de la fama superficial i l’aïllament autocentrat que ens ha portat internet i la profusió de pantalles, deriven fàcilment cap a l’arrogància, la vanitat, com també a la vacuïtat.

Paula Sibilia: La intimidad como espectáculo | El ImparcialPaula Sibilia és una interessantíssima antropòloga i comunicadora argentina radicada a Brasil que té llibres de referència sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre la subjectivitat. A La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2013), analitza justament las causes i les claus d’aquesta tendència a l’exhibició de la intimitat en el món contemporani. El perquè la majoria de les persones volen sortir de l’anonimat i es llencen a l’espai públic a través de les xarxes per tal de mostrar no tant la seva realitat, com una vida inventada o almenys recreada i passada pels “filtres” de millora. Aquest “fer-se visible” també ha anat acompanyat del triomf dels formats televisius de telerealitat en el que prenen protagonisme persones absolutament convencionals i sovint amb poques virtuts remarcables. Com bé explica, resulta curiós com s’està abandonant aquella conquesta burgesa de fa uns segles de “l’espai privat”, de la cosa íntima entesa com un temps i lloc de reserva per desenvolupar la pròpia vida. La contradicció entre l’individualisme extrem i l’aïllament que comporta, amb el trencament de l’esfera privada i la pèrdua d’intimitat resulta més que evident. Per l’autora, aquesta sobtada ànsia de visibilitat, aquesta ambició de fer del propi “jo” un espectacle, seria una temptativa desesperada per espantar el fantasma de la soledat.

David Lizoain. El fin del Primer Mundo

Vivim en un món il·lusori en el que la ficció del creixement econòmic ajuda a mantenir unes aparences de progrés que, en realitat, no existeix. Continua la lectura de “David Lizoain. El fin del Primer Mundo”

Sherry Turkle. En defensa de la conversación

La cultura digital està modificant de manera profunda els nostres hàbits, els nostres comportaments, però també la manera de pensar. Continua la lectura de “Sherry Turkle. En defensa de la conversación”

Félix de Azúa. Nuevas lecturas compulsivas

La literatura ni ens salva ni tampoc ens fa millors, però sens dubte som encara molts els que ens ajuda a viure i, potser, a comprendre una mica millor la complexitat i els matisos del món que ens ha tocat i de multitud de móns imaginaris. Continua la lectura de “Félix de Azúa. Nuevas lecturas compulsivas”

Interessos nacionals

En la dinàmica política internacional es recorre sovint a argumentar posicionaments concrets en nom d’us suposats “interessos nacionals”. Fa pocs dies encara, l’ex-president Aznar argumentava això per defensar la participació d’Espanya en la Guerra d’Irak, així com la seva presència en la famosa fotografia de les Açores. Continua la lectura de “Interessos nacionals”

Leonardo Padura. Aquello estaba deseando ocurrir

Una recreació magnífica de l’univers de L’Havana, feta per l’escriptor que a hores d’ara millor en parla, millor la coneix i millor la descriu. Continua la lectura de “Leonardo Padura. Aquello estaba deseando ocurrir”

Juan Hernández Zubizarreta y Pedro Ramiro. Contra la lex mercatoria

Un llibre que tracta de com la legislació mercantil s’està imposant al dret internacional basat en la defensa dels Drets Humans. De com s’està configurant una arquitectura jurídica de la impunitat, al marge dels parlaments nacionals i de la més bàsica noció de sobirania. Continua la lectura de “Juan Hernández Zubizarreta y Pedro Ramiro. Contra la lex mercatoria”