Finalment, l’estratègia de fer caure el govern progressista que encapçala Pedro Sánchez ha aconseguit el seu objectiu. La dreta i la dreta extrema -hi ha diferència, avui?- han bombardejat durant aquests tres anys per terra mar i aire la coalició tot utilitzant com fita destruir la figura del president, no criticant-lo políticament, sinó fent aquella cosa tan feixista d’arruïnar la vida personal, vinculant-lo a tota mena de coses estranyes amb mentides, mitges veritats, fantasies… Tot un ampli aparell de mitjans aixecant boles a partir dels quals els jutges han aixecat casos inversemblants amb el suport d’acusacions particulars fetes des d’entitats d’extrema dreta professionalitzades i mantingudes per fer aquesta funció. Han imposat formalment l’eslògan “Pedro Sánchez, hijo de puta” com a gran aportació política des d’una oposició destructiva com no s’havia vist mai en democràcia i que, justament, les seves formes i fons diuen poc pel futur del nostre sistema democràtic i de llibertats. No han important la moralitat dels mitjans emprats, i el que ens espera en aquesta llarga campanya electoral. Es farà servir de tot, s’utilitzaran mitjans digitals, les xarxes controlades per magnats i potències estrangeres que es dediquen, arreu, a fer caure el progressisme dels governs. No deixaran que l’esquerra guanyi les eleccions, després del que han invertit a ensorrar-la i destruir la figura de Pedro Sánchez. Venen temps molt difícils i transcendentals políticament. El que fem i triem marcarà molt les pròximes generacions. El desmuntatge dels serveis públics, de l’Estat de Benestar, es una possibilitat real, com ho és que es facin polítiques encara més privatitzadores que augmentin la precarietat i la desigualtat social.
Tot això, ha tingut la col·laboració necessària de Junts, que no ha dubtat a fer emergir la seva ànima més classista i de defensa dels interessos de fons voltor i de les classes dominants, alhora que no ha dubtat alinear-se -ja ho estava- clarament amb el reaccionarisme espanyol. Els decrets d’habitatge eren de mínims per intentar pal·liar una situació dramàtica i insostenible que viu una part important de la població. És igual, interessos són interessos. La retòrica justificadora no podrà tapar la ignomínia del que acaben de fer i el seu alineament polític cap al futur. S’ha demostrat, desgraciadament, i com alguns opinadors havíem expressat públicament, que el pacte de govern amb Junts no funcionaria. Aquests pactes requereixen una lleialtat que els de Puigdemont i Nogueras han demostrat no comptar en els seus actius. El govern va complir, malgrat els altíssims costos polítics, amb la llei d’amnistia i l’ha defensat inclús quan ja no complien els ex-convergents amb els compromisos davant de tot i tothom. No calia que en fessin agraïment públic, però des del primer moment han rebutjat tots els projectes del govern a les corts i s’han alineat amb la dreta més dura. Han rebut compensacions en forma de càrrecs ben remunerats a empreses públiques i institucions i es va negociar fins a darrera hora uns decrets descafeïnats d’habitatge perquè els poguessin convalidar. A darrera hora, Puigdemont va imposar el rebuig. Li interessa tornar en un context de confrontació amb el govern espanyol i, qui sap, si pagar amb aquest vot vergonyós alguns deutes del Procés amb empreses israelianes rellevants en l’àmbit de l’especulació immobiliària. S’acabarà sabent.
La caiguda de Sánchez té connotacions geopolítiques força transcendents, més enllà de les que té a Espanya. És un líder i referent mundial del progressisme i d’haver-se confrontat amb Israel pel genocidi de Gaza i de Cisjordània, fet que li va reportar una amenaça pública de Netanyahu de què ho pagaria. Ho anem veient. També Sánchez ha posat peu en paret enfront de les fanfarronades i amenaces de Trump tant a Espanya com en relació a la falta de consideració i respecte a la Unió Europea. L’europeisme està molt debilitat perquè l’escepticisme ja governa a molts països de la mateixa institució europea. El populisme dretà i l’extrema dreta que ja governen a molts països europeus coincideixen amb els interessos dels Estats Units i Rússia d’afeblir i a poder ser desmuntar la Unió Europea. Només queden com a referents Emmanuel Macron i Pedro Sánchez. El primer, serà aviat relleva a França i, probablement, ho sigui per Marine Le Pen, que significa apartar-se dels interessos compartits i prioritzar els particulars. Rellevar a Sánchez implica que l’actitud fluixa respecte a la Comunitat Europea s’instal·li definitivament. No tot està perdut a Espanya. La mobilització indignada pel tema de l’habitatge dona opcions encara al progressisme. Depèn que anem tots a les urnes. Sap greu, que a la imprescindible l’esquerra del PSOE, el primer que han fet, és disparar-se un tret al peu.
