Madrid marca el pas

La política espanyola fa un temps que no es marca ja Catalunya sinó a Madrid. No al Madrid capital seu de les institucions i la administració de l’Estat, sinó a la Comunitat de Madrid. La victòria aclaparadora de Isabel Díaz Ayuso significa el triomf, ara sí, d’un moviment de nova dreta populista fortament identitària que s’ha fet amb el control del Partit Popular, el qual ha estat arrastrat cap a posicions extremes. Un corrent imparable que va anar creixent i consolidant-se com una autèntica bola de neu que ha acabat per passar per sobre d’unes esquerres perplexes que s’han conformat a fer el paper de la trista figura. Un relat de continguts fàcils però potents que ha proporcionat als sectors socials madrilenys irritats pels efectes de la pandèmia i per un ascensor social que els és poc favorable cap a una mena de tribalisme “cañí” que ha connectat amb la incorrecció política amb que se les gastava Ayuso així com amb la provocació de posat feixista que exhibia Vox i la candidata Monasterio. Posats a adscriure’s a un nacionalisme, ho han fet a un de constituït per “canyes i toros”, que s’ha sentit còmode amb la polarització extrema, el desafiament i la gestió gamberra de la pandèmia per part d’una presidenta convertida en la icona política per a “ignorants i bàrbars”. Un experiment trumpista en tota regla, on les mentides s’han propagat amb total desvergonyiment, inclús fent-ne bandera, amb una candidata amb posat d’ingenuïtat, que tant l’han fet seva els sectors acomodats del barri de Salamanca, clarament afavorits per les seves polítiques fiscals i de privatització de serveis públics, com gran part dels sectors populars de les barriades del sud de la capital, als quals ha mantingut les terrasses de bar obertes i els han fet promeses de falsa emancipació.

Madrid padece una Ayuso desbocada y el Gobierno de la nación ha dicho ¡soo!  Madrid padece una Ayuso desbocada y el Gobierno de la nación ha dicho ¡soo!

Per que tot això es donés, calia que el progressisme, les diverses esquerres madrilenyes col·laboressin en fer-ho possible. I ho han fet. Han acceptat el desafiament polaritzador amb que els temptava l’estratègia dretana i així li han servit una victòria inapel·lable. Encara que resulti increïble, la dialèctica entre “llibertat i comunisme” que semblava una bajanada, ha funcionat. La candidata popular va aconseguir que Pablo Iglesias fes el paper que els resultava més propici. Saltava a l’arena com a redemptor, amb la qual cosa més que salvar Podemos el que feia era de gran activador del discurs populista, mobilitzar el vot a la contra d’algú que, amb raó o sense, la nova dreta madrilenya ha convertit en el boc expiatori. Confiaven en la seva sobreactuació impostada i no els va decebre. El debat ja no anava de polítiques o de situacions econòmiques i socials provocades per la gestió de la Comunitat, sinó de principis abstractes brandats amb cridòria i fins i tot amb violència. No es feia sinó reforçar el relat i el marc mental establert per aquests dreta desacomplexada i irada en versió madrilenya. Tot ha estat un calc de la campanya de Clinton contra Trump de les eleccions americanes de 2016. Actitud de supremacisme intel·lectual i moral del progressisme dels demòcrates enfront d’uns seguidors de Trump als que Clinton va qualificar de “deplorables”. No havia entès les preocupacions, les humiliacions ni la ira d’una Amèrica profunda que, sobretot, demanava respecte i que culpava de tots als mals a l’establishment i a la cultura de la correcció política. Tant pels rics com per la gent de barriada madrilenys, el poder constituït a combatre es diu Pedro Sánchez i el seu pacte d’esquerres. No han sabut combatre, especialment entre el seu antic electorat, aquest imatge creada de noves elits. Per acabar-ho d’adobar, el paper del PSOE en aquestes eleccions ha estat galdós: agafat a contrapeu, amb un candidat de sortida i poc convincent, canviant d’estratègia en plena campanya vàries vegades, amb anuncia governamentals sobre temes fiscals que eren autèntics trets al peu… La derrota ha estat contundent i indiscutible. Més que lamentacions i pomposes declaracions antifeixistes, el que caldria ara és fer autocrítica dels molts errors comesos. La dreta no ha guanyat per “maldat intrínseca”, sinó per la incapacitat de l’esquerra per entendre les preocupacions dels sectors socials que li haurien de donar suport, per la seva abstracció i desconnexió de la realitat, així com la falta d’un projecte i uns discursos engrescadors. Li ha sobrat actitud de “superioritat moral” i li han faltat humilitat i polítiques pràctiques.

Sumes que resten

No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers resultats que es podien esperar: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de 1.500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla  gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines. Era d’esperar, tot i que quan es va anunciar la fusió a bombo i plateret es van explicar les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta en fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i més ben capitalitzades. De fet va ser el primer moviment important d’una tendència, ben poc liberal i poc adequada de cara als consumidors, consistent en reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli. S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar els ratis d’eficiència i de solvència. Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera ràpida cap al model online en el que l’atenció al client ha esdevingut una motivació clarament secundària. Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer els ciutadans, es considera obsolet en el món digital i una opció massa costosa. La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei, sinó que s’aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia.

Los bancos mueven ficha mientras la ciudadanía observa atenta sus  inquietantes movimientos y las decisiones al respecto del Gobierno Los  bancos mueven ficha mientras la ciudadanía observa atenta sus inquietantes  movimientos y

De fet, aquesta reducció de costos -uns 770 milions anuals, calculen- és doctrina general a tot el sector i no fa sinó augmentar des del 2008, que va ser quan es va arribar al màxim històric d’ocupació en aquest sector. S’han retallat des d’aleshores les plantilles en 94.000 persones -un 35% de la seva totalitat-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17.000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERE que afectarà a 3.800 empleats. La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat a la borsa és clarament a l’alça. L’escenificació més clara de l’esperit del capitalisme de que el guany d’uns, descansa sobre la pèrdua de molts d’altres. Per tal d’evitar els possibles efectes reputacionals negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà als acomiadats a trobar una recol·locació. Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” engruixiran abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt debilitades arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots. Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que assoleix. Un sistema bancari que cada vegada és més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que no pas en atendre a les petites empreses o bé a les persones. Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és un xic sorprenent. I això resulta especialment destacable a CaixaBank, entitat la qual, encara a dia d’avui, el 14% del seu capital és públic. Hi ha mala fama que es guanya a pols. No és lluny el dia en que el sistema bancari actual es dinamitarà del tot amb l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una mudança lògica per part de les generacions més joves. Aleshores, ningú plorarà per la desaparició de marques que no s’han guanyat cap reputació.

AstraZeneca com a exemple

No em disposo pas a entrar en la concorreguda opinàtica sobre els valors i defectes de les diverses vacunes, els seus possibles efectes secundaris i, encara menys, a qüestionar cap decisió sobre les opcions preses per les autoritats sanitàries sobre com implementen el procés de vacunació. No hi entenc res, ni ho pretenc. En el tema de la pandèmia segueixo de manera estricte el que van establint les autoritats. Crec que són moments per a una certa disciplina social. No m’interessen els que van de “llestos” i encara menys els negacionistes, tampoc els que veuen en tot plegat conspiracions i, sovint, em cansen tants viròlegs de capçalera dels que tiben reiteradament els programes informatius. Sento dir-ho, sobre aquesta qüestió sobra molta informació. Un exemple de llibre del que es coneix ara com infoxicació. Massa soroll que no fa sinó generar intranquil·litat i que, qui més qui menys, es cregui amb el dret de tenir idees pròpies sobre el tema. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.

M’interessa, això sí, el paper de les indústries farmacèutiques en aquest tema. Se’ns dubte crucials per generar diverses vacunes en relativament poc temps, però molt condicionades per l’immens negoci que genera un producte en una demanda tan sobtada i d’una dimensió tan ingent. Lògicament, hi ha una inversió que han de recuperar i diguem que es poden entendre unes expectatives raonables de benefici. El problema és que la concepció del que és “raonable” no s’entén de la mateixa manera si ets al costat del receptor o bé del pagador. Sembla que la Unió Europea no ha fet un paper massa galdós en tot això. Havia de centralitzar les compres a les farmacèutiques intentant evitar una subhasta sobre qui pagava més que ens hauria sortit molt cara, però la seva ineficiència ha portat que cada país –a Espanya fins i tot cada comunitat autònoma- fes la guerra pel seu compte i volés  evidenciar un grau de punyeteria del que, teòricament, estaven faltats els altres. El desori ha estat notable i qui ha sortit guanyant són els operadors. En aquesta guerra, les informacions sobre la fiabilitat de les vacunes ha format part de la confrontació i s’han barrejat informacions mèdiques amb interessos comercials i geopolítics. I així, amb poca base científica, la gent comenta quina modalitat de vacuna vol o no vol. Un disbarat.

6 claves para que la vacuna contra la COVID-19 sea igual y justa para todos  | MSF México/América Central

AstraZeneca serveix d’exemple, no sobre la major o menor bondat com a tractament, sinó sobre la perversió d’un sistema de patents que dificulta la fabricació de medicaments en moments de pressa, així com un encariment injustificat dels preus. També la dificultat per establir qui té o hauria de tenir la propietat d’allò creat. Perquè, en general, molts dels productes farmacèutics descansen sobre una investigació que ha estat sufragada amb fons públics. En el cas d’aquesta vacuna també coneguda per Oxford, i com explica el diari britànic The Guardian, dels 120 milions d’euros invertits, 45 milions els ha aportat el Govern britànic, 30 milions la Comissió Europea i bona part de la resta procedien d’entitats també finançades amb fons públics (universitats, centres de recerca, fundacions…). El resultat és que l’empresa farmacèutica només hi ha aportat el 3% dels costos d’investigació que han fet possible la vacuna. Ara se’n diu propietària. No és aquest un cas excepcional. Una evidència de que el finançament públic és crucial en els fàrmacs contra el coronavirus, però posa en dubte els drets comercials de les empreses privades comercialitzadores i dona tota la raó a aquelles personalitat mundials que han demanat, atenent al moment que vivim, l’alliberament almenys temporal d’aquestes patents. Que es faci negoci a costa de la inversió pública sembla poc justificat.

En una magnífic llibre –El Estado emprendedor-, la economista italiana Mariana Mazzucato va explicar ja fa uns anys com bona part no només de la recerca farmacèutica, sinó de la tecnologia disruptiva generada en l’entorn de Silicon Valley era producte, fonamentalment, de la recerca bàsica que es feia amb programes públics, la qual era després hàbilment rendibilitzada per emprenedors privats en forma de sofisticats i bonics enginys. Això val pel algoritme de cerca de Google de tant renom, el Page Rank, com per bona part de la tecnologia que conté l’smartphone d’Apple. Uns beneficiaris els quals després excel·leixen en l’art d’evadir impostos i no respondre a les seves obligacions fiscals. En aquestes situacions, l’Estat a més d’emprenedor sembla comportar-se de manera ingènua i fa fer a la societat el paper de la trista figura.

Twitter com a camp de batalla

Cada vegada més es posa en dubte que Twitter sigui un espai saludable on mantenir diàleg i interacció. Aquests dies han anunciat la seva renúncia a aquesta xarxa social l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau o bé la periodista Cristina Fallarás. S’han cansat de rebre insults, desqualificacions i amenaces. D’una selva on més que diàleg hi ha una munió de gregaris disposats a ensorrar l’adversari o de gran quantitat de comptes falsos destinats a crear una esbiaixada noció de la realitat, més que no pas a reflectir-ne la pluralitat. Però encara que tot això s’hagi accentuat, probablement el seu error va ser pensar que Twitter era una plaça pública, un lloc de reflexió o de raonament. Sempre ha estat una arma, un mecanisme d’activació i de mobilització, i no pas de diàleg a més de, com totes les xarxes socials, un gran negoci fet amb l’apropiació de les nostres dades.

Twitter serveix per substituir el pensament elaborat per la reacció irada i explosiva, en una mena d’escombriaire de les nostres opinions. Lloc de linxaments, reforçament del propi criteri i la demagògia desmesurada. Una pura ficció de debat i de fals accés a bona informació. Totes les xarxes socials, a banda d’una naturalesa que fomenta la intervenció agressiva i la irresponsabilitat en els comentaris, tenen també un aspecte molt accentuat de configuració d’efecte-túnel, és a dir, d’instal·lar-nos en una bombolla segons la qual acabem només relacionant-nos amb gent amb la que tenim un accentuat sentit de comunitat i justament per no ser expulsats del “grup” apostem per expressar opinions i intervencions que es troben plenament identificades dins el marc conceptual amb el conglomerat de relacions que tenim establertes. A les xarxes l’actitud dominant tendeix a dos comportaments que es manifesten en paral·lel: comentaris negatius i sovint ofensius contra tot allò i aquells que no formen part de la tribu, i d’altra banda suport sense fissures a la pròpia congregació. Es produeix un incisiu sentit de la identitat grupal, i difícilment es canvia d’opinió i de grup. No es confronten idees, raons, sinó sentits de pertinença.

La ira y el enfado, las emociones con más influencia en las redes sociales  | BBVA

El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador de el món digital, i aposta més aviat per la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais en què contraposar opinions, amb el que això implica de transigir, cedir, compartir i pactar. En les trobades reals, tot i grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg. A Twitter practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània i, en el millor dels casos, successiva. El que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de parer. Per canviar d’opinió es requereix prèviament canviar de grup. El món dels hiperconnectats és, en el fons, un món de gregaris. Twitter i les xarxes socials no reforcen la democràcia, ja que no hi ha diàleg ni tan sols el contrast d’opinions contraposades o simplement dispars. La democràcia seria la gestió de les diferències, dels interessos i les opinions antagòniques, no un espai per establir un discurs hegemònic que pretén esdevenir unànime. En la democràcia hi ha d’haver dissidència; en el món digital només enemics a combatre i condemnar. El linxament digital és la màxima expressió de l’activisme a les xarxes. La batalla per establir una hegemonia cultural.

La perversió intrínseca de Twitter, és que totes les opinions valen el mateix, justament perquè són això, opinions. Es tingui o no criteri sobre un determinat tema, es produeix un igualament, per baix. Es creuen i s’entrecreuen missatges com a armes llancívoles, però sense cap possibilitat real de comunicació entre si. Quan van sorgir, es van considerar les xarxes socials com el nou paradigma de la democràcia, la participació i la cultura lliure. En realitat, és un submón de monòlegs histèrics la finalitat dels quals és crear la falsa sensació que estem inclosos i participem. En el fons, a qui ens dirigim principalment és a nosaltres mateixos. La fúria i el ressentiment acostumen acompanyar les actituds dominants a la xarxa. Una multitud que s’expressa en conjunt, però que viu en soledat. L’agitador digital tecleja animosament, però en general ho fa com a substitutiu de l’actuar. S’imposa un “ni oblit ni perdó” que persegueix tota la vida als estigmatitzats i que deixa temporalment satisfets a uns assetjadors que requereixen ràpidament d’un nou enemic a combatre.

Fer les coses bé, ja no és suficient

La consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global del que ja es noten els seus efectes de manera bastant evident és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de mudar cap a energies renovables sembla també bastant  assumit i forma part ja de la nostra tria a l’hora de comprar vehicles o bé decidir com escalfem casa nostra. La publicitat ja sol ja contemplar els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien el Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) en els centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de de Bill Gates, inverteixen gran quantitat de recursos en innovadores i sofisticades tecnologies que contribueixin a reparar a menys una part del mal infringit al planeta. Es parla ara d’injectar carbonat de calci a l’atmosfera perquè eviti la progressió de l’escalfament i, diuen, atenuar la quantitat de llum solar que ens arriba.

Ha costat molt arribar fins a assumir que estàvem en una deriva destructiva que calia aturar, han estat necessàries moltes evidències, perquè el tema dels límits mediambientals del planeta s’assumís com una dada objectiva i no com un mite, com una invenció d’ecologistes i altres malastrucs de tota mena. Ara els rics i poderosos també semblen estar preocupats. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria de manera progressiva dominar la natura i posar-la al nostre servei. El desenvolupisme, el creixement econòmic continu ha estat la filosofia que ha mobilitzat esquerres i dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia inqüestionable de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de subjugar-la i dominar-la com si les seves possibilitats i la seva capacitat de regeneració fossin infinites. La externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus, no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint del malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en que es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre induït consum desmesurat i el desig per posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i de cultura personal, el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual se sosté el sistema econòmic i social. 

🌎 Contaminación atmosférica: qué es y cómo podemos evitarla

El dubte radica en si la consciència actual i la predisposició a “fer les coses bé” de l’actualitat, és suficient. La resposta és que probablement no ho és. Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem el progrés i el desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé en fer possible un grau de benestar raonable pel conjunt de la població. En la lògica actual, l’únic antídot per la desocupació permanent és més creixement i més endeutament. Un cercle aparentment virtuós que esdevé un cercle infernal. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, cal imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-se, és un mite. Aviat no hi haurà ja elecció i haurem de reduir la nostra petjada de carboni i organitzar el racionament en l’extracció dels recursos no renovables. Cal mudar d’una economia actual on si no es creix es bloqueja, a una economia dissenyada per mantenir-se estable sense creixement. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, en pensar diferent.

L’espectacle continuarà

Catalunya no té Govern, però té i tindrà dosis enormes d’escenificació. Fa anys que estem sense qui ens governi, cosa força evident en els temps de pandèmia que hem viscut, i no sembla que l’excepcionalitat del país apressi a ningú. Els aprenents de bruixot diuen que l’important és controlar els “tempos” polítics, no precipitar-se. No importa el temps, les urgències, ni les mesures polítiques que no poden esperar. Els trens van passant per a desesperació d’una societat que, quan va a votar, prefereix fer una afirmació d’identitat més que no pas una aposta per algú que li pugui resoldre les coses, o almenys intentar-ho. La política ja fa temps que no està en mans de polítics, sinó de guionistes que fan servir actors per explicar-nos històries que ens emocionin.

Pere Aragonès ha estat derrotat per segona vegada. És la història d’una humiliació anunciada. En part una vendetta entre enemics íntims, però sobretot la posada en evidència que el domini de la situació està en mans de Waterloo i de la seva secció de l’interior. Sembla que tothom ho ha entès, menys Esquerra Republicana, convençut aquest partit que si està disposat a prendre’s tot l’oli de ricí que faci falta, al final es farà amb el poder. La Presidència tot s’ho val. El que no semblen captar és que, quan els hi entreguin nominalment la vara de comandament, aquesta estarà buida de contingut, sense cap credibilitat i amb un president emmanillat. Un cop més, un vicari. ERC tindrà nominalment la presidència, però no obtindrà ni el poder ni els deixaran governar. Aquest és el marc fixat per JuntsxCat. Laura Borràs exercirà, com ja ho fa, de evident mestressa del negociat barceloní, mentre l’estratègia i el predomini institucional i polític és trasllada a un quimèric Consell per la República que, tema menor es veu, no ha elegit ningú. Entremig, els republicans hauran hagut d’entregar la seva estratègia política a Madrid i Brussel·les que es posarà al servei del conflicte obert i continuat amb l’Estat que vol Carles Puigdemont.

Los memes del 'ball de la república'

Suposo que qui ha dissenyat l’estratègia d’ERC es deu considerar una llumenera, però en realitat sembla exercir d’enemic. Quan la darrera setmana de la campanya electoral van voler tancar ostentosament la porta a un pacte d’esquerres amb el PSC i els Comuns, des del local de campanya de Junts van brindar amb cava. Acabaven de fer als republicans presoners de la seva estratègia, havien entrat en el seu marc polític i mental. Es tancaven a qualsevol altra possibilitat o alternativa que és, al cap i a la fi, el que els hauria fet forts en la negociació. El menyspreu expressat cap a Salvador Illa, ben ostentós i desagradable perquè ningú dins el món independentista els podés acusar de possibles “traïdors”, va resultar un evident tret al peu, una autolimitació que avui paguen cara, tot i que més ho sufraga és la societat catalana que hauria tingut una oportunitat de sortir d’una divisió de blocs que l’ofega. Aposta conservadora i aparentment poc arriscada: continuar amb l’estratègia irredemptista. Per dissimular que entre esquerra o dreta, havia fet aquesta darrera opció, van creure que calia abraçar-se el més fort possible amb la CUP fet que, al seu entendre, forçaria a Junts a entregar-se fàcilment a un pacte.  Vist des de fora, no sembla una gran idea que per convèncer a un partit liberal-conservador t’hi presentis amb un acord programàtic amb un partit que es defineix a ell mateix com a “anti-sistema” (una cosa ben estranya aquesta, si s’analitza la sociologia i localització del seu vot). L’argument per allargar l’agonia política els havia estat servit amb safata a aquells que tenen tot el temps del món i cap ganes de que Catalunya tingui un govern efectiu i encara menys convencional.

Probablement al final, apurant els temps, hi haurà alguna mena de pacte que pot resultar força vergonyant per ERC. JuntsxCat pot tenir la temptació de forçar noves eleccions, però fins i tot el molt activable electorat independentista sembla mostrar signes de cansament com ho expressen els vuit-cents mil vots menys obtinguts a la darrera cita. La demoscòpia els hi desaconsellarà. Probablement tindrem Govern, però altra cosa serà que pugui governar en un clima amb tantes malvolences i comptes pendents. De fet, però, en la política actual ja no va d’això sinó d’ocupar l’espai per poder actuar. Serà com anar al teatre amb uns quants escenaris oberts al mateix temps i a la mateixa sala. Per alguns, la perspectiva deu resultar emocionant, per altres, pur avorriment d’una obres ja molt vista.

Aval

Definitivament, a la gent ens agrada ser enganyats. En política, donem per bones propostes que sabem que no es compliran i ens adherim al primer “galtes” que sap connectar amb els nostres malestars tot prometent-nos la redenció encara que s’intueixi que és poc més que un decorat de cartró-pedra. No sé ben bé perquè, la figura del estafador ens atrau, ens acaba per resultar simpàtica i li comprem el relat entabanador encara que tot apunti que és pura bijuteria. Tant hi fa, ens volem creure la història que se’ns explica encara que sigui poc més que paper mullat embolcallat amb purpurina. No parlo ara de política, almenys no d’aquesta en el sentit literal del terme. Em ve al cap aquesta reflexió arrel de l’assalt al Futbol Club Barcelona que han perpetrat Joan Laporta i els seus, tot sigui dit, per mitjà d’unes eleccions i, hi ha que diria, de forma completament democràtica. Des del primer dia que va anunciar que volia repetir, ha comptat amb molts mitjans per fer soroll i projectar-se, amb el suport incondicional i acrític de bona part del periodisme esportiu, tot practicant una exitosa estratègia comunicativa digne de qualsevol dels moviments populistes que campen per Europa. Ha obviat, i ningú li ha fet retret, del seu historial al club amb malbarataments ostentosos de nou ric, ús de jets privats, els negocis particulars amb la filla del dictador d’Uzbekistan utilitzant jugadors de l’equip, moviments de diners amb fitxatges difícils d’explicar o, també, l’ensorrament del Reus Esportiu. Ha sabut connectar amb la tendència a la melancolia del afeccionat blaugrana abstret encara amb “el millor Barça de la història” que s’associa a l’època de Laporta i de Guardiola. Es podria recordar, però que ningú ho vulgui, que aquells èxits tenen a veure amb una generació irrepetible de jugadors amb gran talent i que l’opció Guardiola va ser la tercera després que diguessin que NO apostes prevalents com la de José Mourinho.

Noticias sobre joan laporta Página: 0 - elEconomista.es

Amb Laporta i el seu seguici, el soci barcelonista, més aviat conservador i d’una certa edat que podria fer pensar erròniament que seria més donat a la prudència, s’assegura molta sobreactuació, declaracions testosteróniques, un pujat to patriòtic i una gestió econòmica que, probablement, acabarà entre malament i molt malament. L’adult del grup en aquests temes, Jaume Giró, ha plegat abans de començar i el que el substitueix és un ric nou que ha decidit “comprar-se” el càrrec fent una aportació a l’aval que necessitava Laporta. Molt tranquil·litzador. I és que el tema de com s’ha portat la qüestió del preceptiu aval de la nova Junta directiva hauria d’haver encès les alarmes fins i tot dels més conformistes i ja no diguem d’un periodisme esportiu que continua sense dir res, en un acte de complicitat que justament no els correspondria. Segons la llei de l’esport, les directives han d’aportar en els clubs esportius avals per valor del 15% del pressupost. En aquest cas 125 milions d’euros. Sorprèn que la nit de la victòria no el tinguessin ni tan sols emparaulat. Van creure que, en cas de guanyar, algú el posaria i, sobretot, convertirien en un problema del club una cosa que li corresponia a Laporta i els seus. El Banc de Sabadell, previngut, només hi va posar 30 milions i encara amb els consegüents contravals pertinents amb el patrimoni dels membres de la Junta. És aquí on apareixen avalistes de darrera hora que actuen com si compressin participacions d’una societat que és diu “Barça”, exigint no contrapartides dels avalats, sinó del club el qual a més pagarà els interessos pertinents d’aquesta aportació tan “desinteressada”. Jaume Roures, ja sabem com s’ho cobrarà. D’aquí a no gaire se li entregaran els drets televisius i suposo que, com a fet a França, senzillament no els pagarà. Tot això en un club en hores baixes: 1.100 milions de deute, 850 milions d’ells a curt termini, un fons de maniobra negatiu de 700 milions i el camp de joc per rehabilitar o fer de nou, a més d’haver de renovar una plantilla de valor molt deteriorat. A 30 de juny, les xifres seran de fallida i algú podria instar el concurs de creditors. Llavors és quan apareixerà algun fons d’inversió salvador, que probablement ja està connectat i treballant en el tema, i s’acabarà com una societat anònima. Ningú se’n recordarà ja del “soci”, com deia sempre l’ex-president Núñez. Com que és un tema passional, l’afecció futbolística ho aguantarà tot i com serà que no es trobi la manera de culpar els de fora. Potser ens ho mereixem. Hem fet tot el possible perquè ens prenguin el pèl i se’ns en riguin a la cara. Amb aquestes apostes que fem, què pot sortir malament?

Gambet de dama

El tauler polític espanyol en pocs dies ha saltat pels aires. Malgrat que els discursos anaven agafant un to cada vegada més agressiu i polaritzat, la coalició governamental i la majoria parlamentaria sobre la que se sustenta semblaven no tenir enrenou més enllà de l’estratègia de tensió de la corda de Pablo Iglesias, el grau d’inestabilitat inherent a la dinàmica política catalana i les sortides de to verbal d’una dreta competint per ser cada vegada més extrema. Justament, han estat les estratègies en competència de la dreta les que han acabat per dinamitar l’estatus quo i convertir així la batalla de Madrid en el gran terreny de joc de la política espanyola en els propers mesos i, qui sap, si anys. Ciutadans ha estat l’eslavó dèbil i desencadenant del conflicte. Fracassada l’estratègia d’Albert Ribera de substituir al PP com a referència de dretes, de fer un quimèric sorpasso, el decaïment dels resultats i els intents de tornar cap al centre el partit per part d’Inés Arrimadas, han implosionat la seva organització i els populars han sortit a la compra del diputat per tal d’accelerar la desfeta. A banda de l’espectacle lamentable de l’exhibició de la part més sòrdida de la política, la possible desaparició de Ciutadans no farà sinó accentuar la polarització en la dinàmica política espanyola. El Partit Popular només podrà comptar amb Vox, partit amb el qual anirà agafant semblances especialment en el to, mentre el PSOE no disposarà de cap soci alternatiu al que té ara. Blocs sòlidament configurats i confrontació que no deixarà espai a matisos ni a la sofisticació verbal. La política espanyola es catalanitza, però no en el sentit regeneracionista en que s’utilitzava aquest concepte a l’època de la Restauració del segle XIX, sinó de caòtic, d’opereta, fantasiós i fracturador que hem viscut a la política catalana, com a mínim, en la darrera dècada.

Los tableros de 'Gambito de Dama' tienen origen español - La Guía GO!

De fet, Madrid s’ha erigit com el gran baluard de la nova dreta espanyola per desgastar i confrontar-se amb el govern de Pedro Sánchez i amb qualsevol plantejament progressista que se’ls posi per davant. Un govern de dreta pura i dura que ha seguit una estratègia de conflicte constant i sense miraments, utilitzant la pandèmia per convertir les mentides, les mitges veritats i les invencions en la base d’un relat apocalíptic sobre la situació espanyola. L’inefable Miguel Ángel Rodríguez, cap de comunicació del José María Aznar més dur, va trobar en el perfil de Isabel Díaz Ayuso la persona adequada per portar a terme una deriva populista de manual, tot emulant al que segur són els seus referents com el nord-americà Steve Bannon o bé el britànic Dominic Cummings. La seva sobtada i sorprenent convocatòria d’eleccions va ser un gest molt teatral, pensat i, estranyament, inesperat pels seus contrincants. El moviment de fitxes, a dreta i esquerra, és ara enorme i, com en tota partida d’escacs, resulta un desplaçament amb múltiples i inesperades sortides. Subordina a Pablo Casado, que deia voler anar cap al centre, a la seva estratègia populista, bronca i il·liberal, tot substituint-lo com a líder referent cap al futur. Provoca un moviment agosarat però inevitable de Pablo Iglesias de cara a evitar que la seva formació esdevingui irrellevant, cosa que satisfà al PSOE ja que es desempallega d’una figura massa donada a la sobreactuació. Però, sobretot, minimitza la política catalana i l’estratègia independentista de marcar l’agenda política espanyola. El personatge Díaz Ayuso, que ja s’ha guanyat les sigles IDA com a pròpies, és un personatge ben singular i només comprensible com a líder polític en els kafkians temps que corren. La seva experiència política no va més enllà d’haver portat les xarxes socials d’Esperanza Aguirre, i entre elles el compte de twitter de “Pecas”, el gos de l’anterior presidenta. No té cap problema amb brandar públicament una immensa ignorància que ho abasta gairebé tot. Aparentment fràgil i de mirada inquietant, és una mena de combinació entre el dretanisme il·luminat de Sarah Palin del Tea Party y del tacticisme imprevisible i donat a la performance de Carles Puigdemont. Són temps en que el simplisme combinat amb el desvergonyiment ajuden força a triomfar en una política que ja és poc més que un parc d’atraccions de les emocions.

Als youtubers els agrada Andorra

Darrerament hi ha hagut un cert debat arrel de la “fuga” a Andorra del Rubius i alguns altres nous rics fets a l’ombra dels negocis d’internet, els quals han tirat de l’argumentari individualista i egoista més tronat de cara a justificar de manera insolent el no pagar impostos, amb el contrapunt molt digne d’Ibai Llanos. Que els ídols adolescents facin bandera d’escaquejar-se de contribuir diu molt poc d’ells, però resulta molt preocupant per la cultura que abonen.

De fet, el debat sobre la qüestió fiscal i tributària es produeixi de manera sempre parcial, esbiaixada, mal plantejada i confusa. Sens dubte una manera interessada de fer-ho, per tal d’evitar que la ciutadania pugui fer-se una composició de la seva transcendència. També crida l’atenció la poca importància que es dóna al tema en el debat polític. No ocupa com hauria de la centralitat, i fins i tot les esquerres de vocació transformadora, defugen parlar explícitament de el tema més enllà dels llocs comuns habituals de perseguir el frau fiscal com a mecanisme d’augment de la recaptació. No entren, ja sigui per por o per desconeixement, a plantejar el debat tributari en paràmetres una mica més enllà del sí “pujar o baixar” impostos de manera genèrica, que és la primera gran fórmula per generar desconcert sobre el tema. No s’entra en les diferències de naturalesa entre els diversos tipus d’impostos i els seus efectes correctors de la desigualtat o precisament estimuladors d’ella. Es considera la qüestió tributària com una matèria “tècnica” que incumbeix a “experts” fiscalistes, com si darrere de qualsevol normativa no hi hagués un ineludible condicionament ideològic i polític.

Amb tants anys de propagandisme liberal, d’individualisme extrem, gran part de la ciutadania ha interioritzat el concepte de la fiscalitat lligat a el de la “confiscació” que tant vilipendien els ultraliberals. No s’entén la contribució tributària com una acció necessària i que reverteix a el benestar comú i al sosteniment de mateix concepte de societat, sinó com una apropiació que l’Estat malgasta. La mateixa comptabilitat empresarial, no situa la tributació en l’àmbit dels costos, sinó com una cosa que retalla a posteriori l’epígraf dels beneficis. Res és neutre. Els governants i els que pretenen ser-ho, tracten sovint la manca de rigor en l’aplicació de les normatives fiscals, el perquè uns paguen religiosament i altres no, com un descontrol inevitable a causa de la complexitat del tema. Sorprèn com el que per a les rendes del treball resulta inexorable, per a les rendes de capital es plantegi com una qüestió de mentalització i de responsabilitat. Ningú explica, ni s’explica per què en alguns àmbits de tributació dels tipus nominals i els tipus mitjans de liquidació real divergeixen tant. La normativa fiscal és clarament ideològica en favor d’una societat poc equitativa, però a més les legislacions són tramposes i tenen múltiples vies d’elusió i de frau fiscal. Són multitud els legisladors fiscals que es contracten després com a experts fiscalistes que les corporacions paguen generosament perquè els ajudin en la seva planificació fiscal agressiva. És el rendible món de les portes giratòries.

Las Cosas Claras': Antón Losada reconoce que le resulta "llamativo" el  apoyo de la gente a los yotubers que se marchan a Andorra

En la mateixa línia de les maniobres de confusió en relació a la qüestió fiscal, hi ha el dels paradisos fiscals. Es planteja la seva existència com un imponderable inevitable pel fet que alguns petits estats poc solidaris es dediquen a aquesta activitat i sobre els quals no es pot actuar. No s’explica que els paradisos fiscals justament van néixer i s’han desenvolupat com el revers necessari de el propi sistema econòmic, de com els paradisos són instruments absolutament interrelacionats amb la gran banca i els grans centres financers com la City de Londres, o com Wall Street. El món offshore no és l’ultramón de la delinqüència internacional, són instruments establerts, especialitzats i interrelacionats amb tota l’economia i les finances internacionals. Els paradisos, com el frau fiscal, no són una excrescència, un accident o una anomalia, formen una part substancial dels moviments econòmics internacionals, així com el principal mecanisme de la gran acumulació de capital en unes cada vegada més poques mans. Els Estats subsisteixen concentrat la seva pressió tributària cap a uns treballadors cada vegada menys nombrosos i amb pitjors nivells salarials. A ningú sembla interessar la manca d’equitat fiscal, o al menys de plantejar la qüestió en els seus justos termes. Caldria retornar, o contextualitzar, el debat tributari a l’àmbit de la política i sobretot situar-lo en la seva consideració ideològica central sobre el tipus de societat que volem i a la qual aspirem. Seria bo de recordar que, encara que pugui semblar reduccionista, democràcia és pagar impostos; és el preu de la civilització. 

El fracàs de la política

La política és més necessària que mai. No només ha de ser una activitat plàcida, avorridament institucionalitzada per a èpoques de estabilitat i bonança. En moments de mudança i en temps crítics s’hauria de visualitzar especialment que aquest és el camí, i no n’hi ha d’altre, per encaminar la societat. Vivim moments convulsos i molt confusos. A nivell global, però també i especialment, a nivell local. Conflictes enconats i fora de control que manifesten una certa negació de la política. Un fracàs de la política per partida doble, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com el deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders. Estem en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment “política”, per la de consumidors compulsius, desenganyats i indiferents. La dimensió de la crisi actual té, lògicament, connotacions sanitàries, econòmiques i socials de caràcter estructural, però també de lleugeresa política en el sentit d’establir bandositats i un partidisme mal entès. S’han trencat o estan en procés de fer-ho tots els equilibris imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals que haurien assegurat la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions derrotistes ni apocalíptiques. Però són temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. En èpoques de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Caldria recuperar alguns valors i hàbits que eren inherents a la cultura democràtica, i que el seu buidatge de les últimes dècades els ha fet caure en un relatiu desús. Societats lliures i amb certs nivells de benestar i de cohesió social o ens les proporcionem a través de la revitalització del sistema democràtic, o senzillament ens condemnem al caos i en el “no hi ha sortida”. Reassumir la llibertat individual i col·lectiva com a valor suprem no estaria malament, perquè hi ha la possibilitat que la donem per feta, quan en realitat és una conquesta que cal defensar cada dia contra els seus detractors, que n’hi ha i molts. Com també, hauríem d’assumir el conflicte d’interessos i els punts de vista diferents com una cosa consubstancial en individus que vivim de manera agrupada. Caldria acceptar la pluralitat, la diversitat no tant com un problema i més com un valor, com una riquesa. El debat pot resultar apassionat, però el respecte i la tolerància haurien de ser línies vermelles infranquejables. La discussió, l’intent de convèncer, trobar punts en comú en la discòrdia és molt més fàcil quan s’expliciten clarament els plantejaments ideològics. Resultaria bo recuperar el concepte de “ideologia” com una cosa positiva, no com una malaltia perillosa o com una antigalla de la qual desfer-se. La ideologia remet a un sistema de valors, a una forma més o menys ordenada d’entendre i explicar-se el món, una estructura mental no en què tancar-se, sinó des de la qual pensar. Com seria tot molt més fàcil si la discussió política es pogués realitzar sobre projectes polítics també específics i concrets, no sobre elements de propaganda o pulsions tribals que només indueixen a la confusió i al desengany.

Viñetas para sonreír y pensar: Sobre el circo de los políticos en la  democracia

Caldria renovar i revitalitzar les institucions polítiques. Que ens permetin abandonar aquesta sensació d’estar davant instrument vells, en teatres o catedrals on es representen obres antigues de poc interès o en franca decadència. Les institucions són símbols en la democràcia, però també els seus pilars efectius. La renovació de formes i continguts sembla indispensable, com dotar-les de major eficàcia i de capacitat d’identificació. Tota societat, tota cultura té necessitat de renovar, de tant en tant ,els seus rituals. Quan els ceremonials ens semblen ridículs tendim a abandonar la creença. Sembla insòlit que en un món on l’hem canviat gairebé tot de dalt a baix, algunes coses semblin immutables. Les sessions parlamentàries, tal com estan concebudes i es desenvolupen, semblen dissenyades pels enemics de la democràcia, i ja no diguem els actes oficials de la prefectura de l’Estat, més propis de monarquies absolutes o de repúbliques bananeres. La serietat, el respecte, la importància poc o gens tenen a veure amb formes impostades i engolades. Més de fons que de forma, és el fet que la divisió de poders de l’Estat no sigui una mera caricatura, especialment pel que fa al poder judicial. La famosa “independència” d’aquest poder hauria de ser alguna cosa més que un apel·latiu sense contingut que es va encunyar i prové del fons dels temps.