ETA i el llarg camí per a la superació

Es compleix una dècada del final de l’organització terrorista basca. Vist des d’avui, sembla mentida que un sector tant ranci del nacionalisme basc engendrés una organització armada que va assassinar 864 persones, que en va ferir milers i que va portar al patiment a una bona part de la ciutadania basca i espanyola durant cinquanta anys. Va provocar, a més, un esquinçament de la societat basca que avui només s’ha superat d’una manera aparent. Una normalitat que no és tal. Caldran moltes més dècades, molts mes gestos i forces més penediments perquè això sigui possible. El primer pas era acabar amb la violència, amb els assassinats i amb la seva miserable justificació, però per refer-se d’aquestes ferides, de la gran quantitat de solcs a la pell creats de manera tan intensa i durant tant de temps es requereix que els botxins reconeguin a les víctimes però, especialment, que la societat que va reaccionar al fenomen amb tebiesa quan no va mirar ostentosament cap a una altra banda reconegui també la seva equivocació. Si la immensa ferida no es drena convenientment, difícilment es desplegarà una societat sana, plenament democràtica. El terrorisme basc va néixer de les vel·leïtats emancipatòries de la dècada dels seixanta, producte de lectures mal digerides sobre les bondats de la violència revolucionària que va conrear una esquerra imbuïda de plantejaments anticolonials que a l’Europa Occidental estaven fora de lloc i resultaven patètics. Tenien l’empara de les sagristies i pretenien justificar la seva opció per l’existència de la dictadura franquista, cosa que els va reportar simpaties i a vegades complicitats d’una certa cultura d’esquerres espanyola i catalana. Una barbaritat que pagaria molt cara, doncs serviria de coartada i justificació d’unes accions armades que, no ho oblidem, es van produir de manera molt dominant i aclaparadora ja en temps de democràcia, precisament per fer entrar en crisi aquest règim. No hi ha estratègia armada que sigui mai justa ni acceptable, però quan es va optar per allò que se’n va dir “socialitzar el sofriment” es va fer un pas especialment `profund i miserable. Tothom podia ser víctima i es tractava, justament, de generar el major sofriment possible creient que així s’aconseguiria derrotar l’Estat. Difícil d’oblidar Hipercor, l’atemptat de la caserna de Vic, Miguel Ángel Blanco o bé el significat especialment dolorós i cínic d’acabar amb la vida de l’Ernest Lluch.

Las mejores fotos - Macabro atentado de ETA en Vic

Després del retrat novel·lat de tot plegat que fa Fernando Aramburu amb la magnífica i colpidora Patria, poques coses es poden afegir al que  tot això va significar en una societat que quedaria marcada i condicionada per sempre. El reduccionisme pueril, les misèries i maldats sobre les que s’assenta l’estratègia terrorista d’ETA i el món abertzale, la pobresa mental del discurs identitari i l’absolut menyspreu pels valors de respecte i inclusió que haurien de ser inherents al mateix concepte de societat. El mal ni comença ni acaba en aquells que han fet servir les armes. Va molt més enllà i abasta aquella part de la política que construeix el discurs i l’estratègia basada en el terror, l’angoixa i la pràctica de la violència. Al capdavall, ETA no era més que el braç armat d’una estructura política que ara fa veure que això no anava amb ells, que només eren espectadors o com a molt intermediaris. Té a veure, també, amb aquella part de la societat que justificava en nom de ves a saber quina idea de país el fet que, com deia  el cínic Xabier Arzalluz, cal que alguns moguin l’arbre perquè els altres en puguin recollir els fruits. La versió aprofundida de l’autonomia basca descansa sobre aquest principi. El concepte de “rendibilitat” política del terrorisme ha fet molt mal a Euskadi i per extensió a tota Espanya. Per sort, les còpies que es van fer fora d’allà van quedar només en intents maldestres. Massa gent, fos per por o per comoditat, no va fer costat a tots aquells que van haver de conviure amb el terror i que van poder sobreviure en un simulacre de llibertat reclosos en la protecció policial i havent de mirar els baixos del seu cotxe cada matí. Por de morir i alhora haver de suportar l’abandó i l’ostracisme de gran part dels seus conciutadans. Superar això requereix de molt temps a més de la voluntat de no oblidar-ho. Substanciar-ho i fer retrobar de nou tota la societat requereix que els culpables, tots ells, reconeguin l’error tot mirant els ulls de les moltes víctimes. La societat actual basca sembla haver baixat el teló de l’oblit sobre el tema. Els joves actuals quan són preguntats al respecte, no saben gairebé de que se’ls parla. Impera la desmemoria. No sembla aquesta la millor cura per tal d’aconseguir que no es torni a repetir. Mai més.

Serveis que no ho són tant

La conjunció de la pandèmia i el procés de digitalització han portat a que alguns serveis, públics o privats, ho siguin menys pels ciutadans. Es dóna un procés accelerat de negació de l’atenció personalitzada, en viu i en directe, de forma presencial. No és que això sigui del tot nou ni que sigui el resultat de la prudència per tal d’estalviar-nos el risc de contagi en dependències que abans eren d’ús comú i de lliure concurrència. Senzillament, no ens volen veure i si intentem que ho facin como havien fet tota la vida, obertament es neguen a fer-ho. Si insistim tot considerant-ho un dret, el més probable és que ens humiliïn. Quan això passa, que ens foten amb la porta pels nassos i no entenen de raons per facilitar-nos las coses, addueixen com si ens fessin un favor que ara les coses s’han de fer online i de manera digitalitzada. En la post pandèmia, s’han mantingut maneres i actituds que es podien entendre en el seu punt àlgid però que després expressen mala educació, falta d’esperit de servei i, sobretot, una política de reducció de costos econòmics a base de disminuir el personal. Exigir cita prèvia concertada per internet, establir molts filtres d’accés no són sinó maneres de fer-nos desistir de la nostra demanda i necessitat que se’ns atengui. Digitalització s’ha convertit en símptoma de no atenció. Hi ha coses, preocupacions, que no són reduïbles a formularis informàtics com hi ha persones que per edat o formació no saben operar amb una tecnologia que, s’oblida, no a tothom li resulta fàcil.

La banca s’ha especialitzat fa molt en la no atenció personal. No volen que anem a unes oficines en les que no ens fan ni cas, però per evitar la temptació de que malgrat tot ho fem les han reduït a la mínima expressió. Tot s’ha de fer per internet, perquè els famosos caixers automàtics són cada vegada més escassos. Treure diners en metàl·lic és ara gairebé una odissea si, a més, ho vols fer directament en la teva entitat bancària per estalviar-te pagar comissions. Per aconseguir cita gairebé has d’estar en gràcia de Déu i donar mil explicacions als filtres telefònics posats perquè no ho concretis i ho deixis córrer. Per fer-te la il·lusió d’atenció, et diu el teu accés digital que tens un gestor personal al teu servei. No cal que el truquis, et responen des d’un call center situat a Casablanca.

BUROCRACIA on Twitter: "La burocracia está lista para incoar la mesa de  negociación final. ¡Tenemos altas expectativas!"

I que no dir de la malmesa sanitat pública. Degradada i faltada de personal i recursos molt abans de la pandèmia víctima de la deixadesa institucional i de maldestres intents de privatització, va fer el seu personal una gran funció i immensos sacrificis per fer front el virus. Però ni ha recuperat la normalitat assistencial i sembla que tampoc es pretén que ho faci. La desatenció resulta notòria justament en l’atenció primària i fins i tot tens dificultats per ser atès si tens un problema d’urgències. Moltes malalties es van deixar de diagnosticar en el seu moment i ara nombroses persones en paguen les conseqüències. Els metges de capçalera ja gairebé només t’atenen per correu electrònic, pel “canal salut” o bé telefònicament. Des de la Generalitat, no diuen que això és temporal i que hi posaran més personal sanitari sinó justament el contrari: un administratiu decidirà a partir d’una trucada si som mereixedors o no de ser atesos presencialment, cosa que només succeirà molt de tant en tant.

Abans una comissaria de policia era un lloc visible i a tenir en compte, una referència segura per “si et passava alguna cosa”. Denunciar haver estat víctima d’un robatori no és un fet que es pugui preveure, es fa de manera immediata si tens la mala sort de que et passi. Potser no et resoldran res, però s’obté auxili i un cert confort.  Hi ha coses que semblaria que no admeten demora. Ara, si et presentes a una comissaria dels Mossos atabalat i demanant una mica d’atenció t’exigiran dues coses: o bé tenir una cita prèvia, o bé que presentis la denuncia si aquest és el cas per internet. En aquesta segona opció, t’exigiran que la passis a validar físicament en el termini màxim de dos dies a no ser que vulguis que aquesta decaigui, però per això hauràs prèviament sol·licitat i obtingut la famosa “cita prèvia”. Un circuit que, per ser educats, en podríem dir que és kafkià.

Podríem continuar amb els exemples o suggerir que, si un dia se us crema la casa, no aviseu als bombers a no ser que abans no hagueu concertat cita prèvia per mitjà d’una pàgina d’internet. L’atenció personalitzada, immediata i directa és a dia d’avui una possibilitat molt rara i remota, en procés d’extinció. Els serveis van perdent justament la denominació que els donava sentit. Els aplicatius tecnològics i l’atenció remota resulten una excusa perfecte per deixar d’atendre’ns.

Facebook

Definitivament, aquesta darrera ha estat una mala setmana per Facebook. L’apagada del dilluns en la que es va deixar sense servei a milers de milions d’usuaris no només d’aquesta xarxa social sinó també d’Instagram, WhatsApp, Messenger y la plataforma de realitat virtual Occulus de la que n’és propietària va posar en evidència la fragilitat tecnològica tan de les plataformes de les que depenem i entreguem una part important de les nostres vides, com l’absurd d’una dependència que s’ha convertit a més d’insensata en absolutament addictiva. La paralització de l’activitat va provocar que quantitats ingents de persones, especialment els joves més enganxats, entressin en pànic i se sentissin totalment perduts i incomunicats. Si el que donava gran part del sentit i l’entreteniment a les seves vides deixava de funcionar, només quedava lloc per a la histèria i el col·lapse mental. El curiós del cas, és que la companyia no va donar cap explicació del que passava de manera immediata ni va aclarir uns perquès que els avesats a la tecnologia han hagut de deduir. Aclariments que hauria fet ràpidament qualsevol proveïdor de serveis en el món analògic. En el món digital, però, tot és diferent, tot es produeix com un joc. L’aparent gratuïtat del aplicatiu fa que no s’adopti el paper convencional del prestador de serveis, sinó que, de manera arrogant, se’ns fa un generós regal que no ens dóna dret a la queixa si temporalment se’ns en priva l’accés. Que la immediata caiguda de la cotització a borsa de Facebook li fes perdre al seu propietari Mark Zuckerberg cinc mil milions de patrimoni en una tarda, no deixa de ser anecdòtic: per ell, a més que els recuperà ràpidament, no deixa de ser poc més que la xocolata del lloro.

Mark Zuckerberg cumple 31 años: Esto es lo que no sabías del creador de  Facebook - Bolsamania.com

A Facebook fa temps que l’acompanya l’escàndol i s’ha convertit en la representació del pitjor de les plataformes que dominen la xarxa. El 2016 es va revelar el tema de Cambridge Analytica pel qual Zuckerberg va haver de donar explicacions al Senat dels Estats Units, ja que les dades dels usuaris s’havien venut i utilitzat sense control durant la campanya que el 2016 va portar a Donald Trump a convertir-se en president dels Estats Units. Ara, i coincidit en l’apagada de servei del dilluns, aquesta empresa que utilitzen 3.600 milions de consumidors al món ha de fer front a les acusacions públiques d’una empleada que ha decidit donar a conèixer les pràctiques poc ètiques i perilloses de la companyia, consistents en dotar als seus algoritmes de connotacions propiciadores de l’addicció i d’estímul a la creació de polaritat social i política. Incitació a l’odi i aixecament de passions. Aquesta “gola profunda” ha explicat i ha aportat documents que evidencien la falta de moralitat i principis de la companyia, la seva perillositat i la falta d’autocontrol davant la Subcomissió de Protecció del Consumidor i la Seguretat de Dades, posant de manifest unes males pràctiques de la tecnològica que sabia que les seves aplicacions empenyien als adolescents cap a l’abisme dels comportaments suïcides i els trastorns alimentaris no fent res per evitar-ho. Així mateix, ha detallat els sistemes d’amplificació de la divisió, l’extremisme y la polarització, fomentant la violència i posant en qüestió el mateix sistema democràtic. Poc ha importat que les informacions internes de la companyia hagin alertat reiteradament sobre els efectes perversos d’algoritmes pensats i imaginats per  ampliar l’espectacle de la confrontació i dels sentiments extrems. Cap mena de sentit de la responsabilitat: el diner és el diner.

Frances Haugen, que és el nom de l’enginyera denunciant, ha explicat el cercle viciós i extraordinàriament pervers d’una tecnològica disposada a crear reaccions de dependència de l’usuari cosa que obté millor amb continguts que incitin a l’odi i aixequin passions, és a dir, teledirigint els nostres pensaments i emocions amb informacions falses o bé tergiversades per tal de portar-nos a l’expressió del pitjor de nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, que la denunciant demani als legisladors que actuïn i regulin com es va fer amb la indústria del tabac, la obligatorietat dels cinturons de seguretat en els cotxes o actuar contra las farmacèutiques responsables de l’epidèmia del consum d’opiacis. Que posin normes i frens, a una activitat que es notòriament nociva i practicada des de la més complerta i absoluta mala fe.

La Palma com a evidència

La impactant erupció del volcà d’aquesta illa canària ens ha captivat durant les darreres setmanes. La demostració de força i la capacitat destructiva de la naturalesa fora de control ha coexistint amb la generació d’imatges d’una gran bellesa estètica. Ens hem sentit desbordats per alguna cosa superior a nosaltres i a totes les capacitats de previsió que puguem tenir, però alhora espantats de com amb poques hores moltes vides poden quedar absolutament a la intempèrie. Fenòmens com aquests ens despullen de les nostres seguretats impostades i evidencien l’extrema fragilitat humana. Grandesa i misèria essent presents i fusionant-se en unes mateixes imatges. La superació i la impotència com a sentiments dominants. Hi deu haver poques coses pitjors com l’haver de contemplar expectant com es destrueix tot allò que has construït i que havia format part del teu paisatge vital. L’explosió sobtada del volcà Cumbre Vieja i el relat canviant sobre el seu comportament i la seva evolució amb el pas dels dies ha posat de manifest les poques coses que en sabíem i les limitacions del coneixement científic en alguns àmbits així com l’escassa expertesa dels que ens havien d’informar. Res ha passat com se’ns anava dient que passaria i les explicacions dels més doctes al respecte no han passat de consideracions d’observadors de barra de bar. La vulcanologia, s’ha demostrat una ciència molt inexacte. Malgrat els estudis fets durant anys i la teòrica monitorització del volcà de temps, no s’havia previst res ni es tenia ni la més remota idea del impacte i durada que tindria el seu despertar. Oscil·lava entre dies o bé mesos i la lava que havia de arribar al mar el primer dia -a les vuit del vespre asseguraven-, ha tarda deu dies en fer-ho. Potser es bo que la naturalesa continuï essent imprevisible i encara ens pugui sorprendre, però no estaria de més que fóssim més prudents i modestos quan ens referim a ella.

La 'casa milagro' de La Palma finalmente sucumbe ante la lava

Una altra evidència d’aquesta erupció ha estat la imparable temptació a turistificar-ho tot en el nostre món, convertint fins i tot la desgràcia en un producte per comercialitzar. No es pot negar que les imatges, sobre tot les nocturnes, d’un volcà en erupció resulten atractives, però d’aquí a dir que el mal que fan els rius de lava desbordats es compensaran amb el turisme que s’atraurà resulta una barbaritat. Cap ingrés generat per visitants atrets per la morbositat compensarà les formes de vida destruïdes, les històries personals que queden soterrades sotes les riuades de minerals incandescents. La bellesa resultant, estarà buida de vida i resulta un futur molt poc atractiu pels agricultors que ja mai més podran conrear plataners, haver-se de convertir en guies turístics de desnortats visitants. La pulsió de cercar impactes sempre nous i de voler ser presents i fer-nos selfies allà on han passat “coses” ha acabat per que ens comportem de manera força repel·lent. El “turisme de desgràcies” té cada vegada més predicament i adeptes. Hi ha rutes turístiques pel Detroit de les fàbriques abandonades i en runes dels gegants de l’automoció, viatges expressos a les platges arrasades de l’oceà Índic pel tsunami del 2004 o bé, visitants de París assisteixen a concerts a la sala Bataclan només per reviure el brutal atemptat terrorista de fa uns pocs anys. De fet, aquesta morbositat actual i el convertir activitats poc agradables amb un objectiu turístic no és del tot nova. Marco d’Eramo ha escrit com les rutes turístiques amb més predicament en el París del segle XIX eren les que s’organitzaven per la zona dels escorxadors on la pudor resultava insuportable fins a marejar o bé per les clavegueres de la ciutat on, tot navegant-hi, els visitants es distreien amb la cacera de bons exemplars d’immenses rates. Això era de bon matí. Ho feien compatible en anar a la tarda a passejar i comprar pels Camps Elisis, com també al vespre assistir a l’Òpera o bé distreure’s frívolament al Moulin Rouge. Ben mirat, som molt estranys.

Les autoritats tenen un problema d’autoritat

La llibertat individual i col·lectiva se sosté sobre normes compartides el funcionament i garantia de les quals es basa en el manteniment del principi d’autoritat que està dipositat en les institucions de l’Estat. Quan això es debilita o bé es trenca es produeixen dinàmiques caòtiques, conflictes violents que, si no es tallen, deriven en inestabilitat i en la instauració de dinàmiques de el “tot s’hi val”. Assistim ja fa temps a nombroses situacions de desgovern públic en el que el principi d’autoritat desapareix, amb grups humans actuant de manera violenta i nihilista, al marge de normes, i actuant contra les forces d’ordre públic que són, justament, l’encarnació pública dels preceptes i de l’autoritat. Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar. La desobediència sembla haver anat agafant cos, però no exercida de manera passiva com a protesta o com a reivindicació de drets, sinó practicada de manera agressiva i de confrontació explícita i brutal amb les forces policies. La profusió de “botellots” les darreres setmanes, contravenint la prudència sanitària bàsica, no són només el resultat d’un espontaneisme juvenil que mostra les ganes de festa després de molta quaresma. Es mobilitzen milers de persones que es converteixen en una turba brutal i descontrolada, que ho arrasa tot al seu pas, i que deixa seqüeles de violència, destrucció de mobiliari urbà, agressions i assalts. La policia no només no pot intervenir per por al mal major que es podria generar amb la seva intervenció, sinó que ha de fugir perseguida i agredida pels elements més bojos d’aquesta massa descontrolada. S’ha imposat, en nom d’aquesta llibertat nihilista, la negació de qualsevol autoritat i el que Sergi Pàmies ha definit encertadament com la pràctica de la “violència recreativa”.

Botellones, agresiones a policías y contenedores quemados: el caos tras el  fin del estado de alarma en España | Noticiero Universal

A Catalunya, això s’ha convertit en un fenomen que es produeix dia si dia també ja sigui a partir de concentracions espontànies generades amb crides a les xarxes socials o com la manera d’acabar qualsevol festa popular, o ja no diguem les mobilitzacions i concentracions polítiques. Ha adquirit tal normalitat, que ja no sorprèn a ningú ni cap autoritat política es veu obligada a condemnar-ho i encara menys a sortir en defensa dels Mossos d’Esquadra, cos el qual és escrutat i convertit en ase dels cops per aquells la responsabilitat dels quals hauria de ser comandar-lo i defensar-lo més que no pas participar en el seu desprestigi. Es podran argüir caues sociològiques o econòmiques profundes per explicar els malestars que abonen aquests comportaments cada vegada més violents per part, especialment, dels joves. Si ens hi fixem bé, però, tant les reaccions violentes en els “botellots” com l’atac brutal que es fa a la policia a la part final de les concentracions polítiques no els protagonitzen nois procedents de l’exclusió social, sinó estudiants i elements de grups socials de bon nivell de benestar. Hi ha un problema de justificació i legitimació d’aquesta violència des d’instàncies polítiques i també d’opinadors i alguns mitjans de comunicació. Fa temps que dura. Quan es deté, només molt de tant en tant, a algun energumen que intenta xafar el cap a algun policia, hi qui des de còmodes atrils parla de “represaliats” i s’apel·la a una imaginaria “opressió” i a la pràctica de llibertat d’expressió, en una visió molt a lo Díaz Ayuso del concepte de llibertat. Que, per exemple, una vicerectora d’una universitat pública, sortosament cessada, publiqués un tuit on deia “ganes de foc, de contenidors cremats i d’aeroport col·lapsat!” denota que la malaltia està estesa, o bé que un programa del prime time televisiu català se li somrigui la gràcia a un entrevistat quan afirma ridícula i impunement que “el terrorisme no hauria de ser delicte en cap país democràtic”, la cosa ja és de bogeria. Sorprèn, que en societats benestants i més aviat conservadores com és la nostra, atregui tant la pràctica de la barbàrie com a divertiment i possibilitat estètica i que se li proporcioni tanta coartada i justificació alegre. No estic segur que això s’accepti de manera tant esportiva quan qui ho practiqui sigui, per l’autèntica frustració que proporciona la pobresa, la enorme massa de gent exclosa que de moment anem mantenint i contenint als marges. Llavors si, correm-hi tots, apel·larem a l’autoritat perquè ens defensi.

Diàleg, malgrat tot

La icònica Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català ha aconseguit reunir-se. Malgrat que, com no podia ser d’altra manera, els resultats de l’encontre són més aviat migrats i la celebració ha servit per poc més que per constatar l’allunyament de les posicions, la cita acaba per tenir efectes balsàmics justament perquè ha aconseguit fer-se contra embats, boicots i trets d’artilleria. Encara que momentani, l’èxit rau no en el parlat sinó en haver-se fet una fotografia que ha estat intentant-se de dinamitar des de molts llocs, però especialment des de dins del moviment independentista. Pedro Sánchez aconsegueix mantenir la seva inestable majoria parlamentaria per seguir amb la legislatura almenys un curs més i desarma la virulència d’una dreta que ha volgut fer del diàleg de l’Estat amb l’independentisme el cant del cigne del govern d’esquerres i del futur polític del seu president. El discurs alarmista sobre l’entrega als postulats secessionistes fa aigües ja que no s’evidencia cap concreció real ni cap càrrega simbòlica que permeti sostenir que l’Estat es dissol o desapareix a Catalunya, com tampoc que es facin concessions que vagin més enllà de la Constitució. La fermesa i demostració d’autoritat que Sánchez va fer en relació als dubtes i contradiccions de l’independentisme en relació a l’ampliació de l’aeroport del Prat també el va reforçar i molt tan a Espanya com a Catalunya. Definia no només el terreny de joc, sinó que evidenciava el cost que tenia per a la societat catalana restar en mans de majories polítiques incoherents i sense un projecte de país.

Pere Aragonès ha arribat a la taula molt debilitat, però ha assolit l’objectiu. Malgrat dir per activa i per passiva que recolzaven el format encara que no hi creien, JuntsxCat ha intentat fer fracassar aquesta aposta bombardejant-la per terra, mar i aire fins a darrera hora. El cop sobre la taula del President en relació als seus socis el reforça políticament com enforteix la seva aposta estratègica, encara que la sensació és que s’ha quedat sense Govern. En una situació i comportaments polítics normals, que és ben evident que a Catalunya no es produeixen, la majoria governamental s’hauria dissolt de iure una vegada ho ha fet de facto, i s’aniria a eleccions. La contradicció estratègica, en el fons i en les formes, entre els pretesos socis semblaria fer impossible la seva continuïtat. En el nostre cas, això no passarà i es continuarà la confrontació encara més pujada de to, compartint almenys formalment la mateix taula de Govern, però amb una impossibilitat òbvia per a governar. ERC ha aconseguit imposar la seva estratègia dins l’independentisme, però ha quedat aïllada i presonera d’una Taula que, com sembla lògic, no donarà fruits palpables i anirà poc més enllà de ser un espai en el que s’alternen monòlegs que dialoguen poc.

Diario de Sevilla on Twitter: "¡Hola! Hoy, la mesa de diálogo en la viñeta  de @mikiyduarte… "

Amb la Taula, bàsicament tothom guanya temps. S’estableix un interregne en el que es guarden les formes i es manté l’espera pel que succeeixi a partir del possible canvi de cicle polític del 2023. Aquest àmbit de diàleg no té ni probablement tindrà més funcionalitat que el caràcter simbòlic de la seva existència. Mentre es dialoga la virulència dels conflictes s’apaivaga, aquesta és la seva lògica. Però no ens enganyem, el to i les maneres de l’independentisme que ha quedat fora del marc del diàleg augmentarà i pot sortir reforçat davant les “claudicacions” dels republicans. Més que mai assistirem a la batalla per imposar cadascú el seu relat. Estem davant d’un joc d’emocions i no pas de raons. En aquest context, la radicalitat hi té sempre molt més a guanyar. Paral·lelament, i més enllà d’un independentisme que no va més enllà de la meitat de la ciutadania, la divisió de la societat catalana entre els que aspiren a ser mitjanament ben governats i els que anhelen una utopia es pot mantenir inalterable, mentre que la declinació social i econòmica que ja fa molts anys que dura difícilment revertirà. El perill, és acostumar-se a viure en aigües estancades. Que no es moguin, no significa que siguin saludables.

Els governs han de governar

El títol és l’afirmació d’una obvietat, però és una regla que no sempre es compleix. Quan això passa, les societats s’afebleixen per la falta de lideratge, per manca de la necessària capacitat de decisió. Governar també és decidir, però a vegades no es vol assumir el cost de fer-ho i s’opta per marejar la perdiu. Una pretensió massa estesa en política sol ser la de voler acontentar a tothom i no prendre mai una posició clara. Allò que sempre s’ha expressat com la pretensió de ser a missa i alhora repicant, dir una cosa i tot el contrari. Acostuma a acabar malament. Voler coses contradictòries o bé apel·lar a electorats amb pretensions confrontades, acostuma fer-los perdre tots com molt saben els politòlegs. El tema de l’ampliació de l’aeroport del Prat i la suspensió de la inversió que ha anunciat el Govern de l’Estat com a desenllaç previsible posa en evidencia les contradiccions i vergonyes de la política catalana, la mostra que s’ha instal·lat una notòria incapacitat per gestionar, massa pendents de la finalitat independentista. Tot i que els partits que han conformat el govern actual van afirmar que eren conscients que mentre es vetllaven armes per la consecució del objectiu de la secessió el país havia de ser governat, que calia prioritzar la gestió, a l’hora de la veritat, no sembla que siguin capaços de fer-ho. Hi ha un problema d’estratègies en conflicte entre les diverses parts del govern, que són formalment dues, però que en realitat són més. El conflicte i la neutralització mútua acaba per condicionar la posició i contraposició sobre qualsevol tema.

Malgrat que el president de la Generalitat sembla haver donat a l’inici de la legislatura un perfil baix al Govern, establint una mena de situació d’espera per veure com avença el tema de la Taula de Diàleg, que condiciona tota la agenda i els moviments posteriors, el tema de l’aeroport del Prat tenia massa calat com per no ser aprofitat pels actors principals de la política catalana per aprofundir en la seva disputa. El Govern no ha tingut una sola veu, sinó que ha manifestat les contradiccions de manera àmplia i interessada. Resulta que els mateixos que havien signat un primer acord sobre el tema amb el govern central, poc després afirmaven que anirien a manifestar-se en contra de l’ampliació. El Conseller Puigneró, partidari de l’obra, quedava desautoritzat pels socis i fins i tot per gent del propi partit. Se’ls farà difícil fer entendre la pèrdua de la inversió i tot el que representa als sectors econòmics clarament favorables que hi ha al país, així com el desori que tot plegat expressa. Més que la Taula de Diàleg i els objectius d’amnistia i d’autodeterminació que l’independentisme deia que hi focalitzaria, és ara aquesta qüestió la que centrarà la política catalana. Hi haurà qui recorrerà a la tradicional “culpa de Madrid” per excusar-se, però el problema és aquí. Governar i alhora defensar objectius a llarg termini com el de la independència, amb estratègies internes confrontades, s’ha demostrat clarament poc funcional, inviable.

El Gobierno suspende la ampliación de El Prat

El problema no és la posició concreta sobre el tema de l’ampliació l’aeroport, qüestió per la qual hi ha raons que poden justificar ser-hi favorable o no ser-ho. La protecció de l’aiguamoll de La Ricarda no és ni de bon tros el més rellevant. Depèn de quin model de desenvolupament futur es vulgui per a Barcelona i per a Catalunya, a banda, de poder dubtar que allargar una pista de vol comporti de manera immediata convertir-se en un hub, cosa que sembla tenir molts altres condicionants i considerants. Qui té a les seves mans el govern del país ni pot adoptar l’actitud de ni si ni no, ni opinar en funció de l’afebliment del soci de govern, com tampoc confondre negociacions polítiques de més allarg abast amb la necessitat o no d’aquest equipament. Signar acords i alhora organitzar manifestacions en contra, tampoc contribueix a avançar o bé a establir la confiança imprescindible entre institucions. A Catalunya gairebé ningú discuteix la legitimitat de la majoria constituïda per governar, el que sí es dubte molt seriosament i cada vegada més, és que la seva actitud ho faci possible.

Autopistes i peatges

Hi ha temes que no són de blanc o de negre, i el tema de l’eliminació dels peatges pertany a aquesta categoria. Que de cop i volta s’hagin aixecat les barreres que t’obligaven a passar per caixa tan sovint resulta un alliberament. A Catalunya, que teníem la sensació certa que hi havia una profusió més gran que a cap altre lloc de vies de pagament té importància material però també simbòlica. S’han alliberat 556 quilòmetres a Catalunya, curiosament de les autopistes de propietat de l’Estat, mentre que els 120 quilòmetres de pagament que queden són de la Generalitat. Encara que té explicacions tècniques sobre els venciments de la gestió, una mica contradictori si que resulta. Però és bo o no és bo que ja no haguem de pagar? Doncs sí, i no. Com moltes coses a la vida és bo i dolent alhora, té una càrrega ambivalent. El primer a tenir en compte, és que els costos de manteniment de les vies els haurem de pagar igualment, el que passa que ho farem a través dels impostos. Una manera indirecta de fer-ho, que fa menys mal però que ens afecta també particularment. És més, ara contribuïa qui utilitzava aquestes vies i ara ho farem tots plegats, les fem servir o no. És millor pagar per ús? En part sí, és més just. Ara bé, la tarifa no discriminava entre els usuaris que ho eren per necessitat d’aquells que ho feien per gust i encara menys entre els diferents nivells de renda dels conductors dels vehicles. El que sí és segur, que la gratuïtat augmentarà la fluència de trànsit per aquestes vies ràpides, funcionarà com un estímul al trànsit rodat ara que, almenys teòricament, ens tocaria justament impulsar la reducció dels vehicles privats per minimitzar la contaminació i l’impacte sobre l’escalfament global. Sembla una mica contradictori mirat en termes mediambientals. També és cert, però, que no sempre el transport públic és suficient o prou eficient perquè mudem d’hàbits en el desplaçament. Però també passa, a vegades, que la crítica al transport públic amaga una excusa, unes molt poques ganes de mudar d’hàbits en una cultura on anar a tot arreu amb el propi cotxe és gairebé una addicció.

El peaje para autopistas y autovías que estudia el Gobierno

Que aquestes vies ràpides incorporin trànsit provinent de vies alternatives més lentes però que tenien l’atractiu de que no es pagava tarifa pot resultar molt beneficiós en algunes zones. Al Maresme, suposarà una significativa descongestió d’una Nacional II que constituïa una barrera entre aquestes poblacions i el mar, convertint-se ara en una via menor i d’un flux de vehicles d’escala més local. Probablement els millorarà molt la qualitat de vida. Però no a tot el territori serà així. Canalitzar el trànsit per vies ràpides que aïllin la circulació de l’entorn i de les poblacions, no sempre es bo ja que justament el viatger ni interactua ni veu el territori pel que passa. L’autopista crea un sistema autista de moure’s en el que només importa l’origen i la destinació. Entremig, no hi ha territori ni paisatge a considerar ja que només fa una funció purament utilitària pel que es desplaça, tot i que justament la petjada visual i física de l’equipament sol condicionar i molt els llocs per on passa. Una barrera més aviat lletja i infranquejable. Ja sé que sovint quan anem amunt i avall ho fem per utilitat i no estem per romanticismes, però certament en el concepte antic de viatge, el més rellevant no és la destinació sinó el camí que es feia, el que passava en el trajecte que se seguia.

En el món que vivim i especialment en el nostre país, el sistema d’autopistes resulta necessari, inevitable i imprescindible. Almenys a dia d’avui. És la manera principal com ens desplacem en distàncies mitjanes i la forma en que es mouen bona part de les mercaderies. El transport col·lectiu resulta només complementari a l’hora d’anar per Catalunya. Està fet i pensat d’aquesta manera. De manera immediata es bo que tinguem una bona xarxa d’autopistes ben mantingudes i, a més, gratuïtes. La realitat, però, és també que això obeeix a un model de mobilitat antic i que es contradiu amb les declaracions de bones intencions que fem sobre els impactes mediambientals, la petjada de carboni i sobre el futur del planeta. Ens omplim la boca amb el concepte de sostenibilitat, però el model de transport que tenim i engrandim justament no ho és de sostenible. Els departaments de Medi Ambient de les administracions solen ser un negociat apart que intenta fer algunes accions per verdejar a posteriori les polítiques que es fan des d’Economia, Empresa o Infraestructures. El dia que ens creguem de veritat el vector ecològic, aquest no serà un ministeri o una conselleria menor sinó un component transversal, el condicionant bàsic, i tots els àmbits de govern hi quedaran subordinats. Mentrestant, i com diu la cançó italiana: parole, parole, parole

El preu de la llum

Espanya té un dels preus de l’energia elèctrica més cars d’Europa. No es que li falti capacitat de producció, que en sobra, ni que no es tingui un accés suficient i diversificat a les fonts que l’han de produir. Té un problema d’oligopoli, és a dir d’uns pocs operadors que acaben per fixar condicions i que fan que el concepte de competència, almenys de cara al consumidor resulti una ridiculesa. Però té, sobretot, un sistema tarifari que està fora de tota lògica i que resulta una bicoca per a les companyies presents en aquest àmbit. El sistema de subhasta establert en el mercat majorista, i que acaba per ser decisiu en el preu final que paguem els consumidors, resulta extraordinàriament pervers i sembla que a nivell governamental els resulta intocable davant el risc de molestar a la Unió Europea o fer enfadar les influents grans companyies que en són beneficiaries. En aquests mesos de juliol i agost, gairebé cada dia batem rècords en el preu de la llum. Aquesta setmana hem arribat a la brutal xifra de 122,76€ el megavat/hora i sembla que la tendència alcista continuarà. Perquè ens en fem una idea, ara fa un any el preu no arribava als 40€ (Mw/h). ¿No seria el moment de fer-hi alguna cosa? Cares de preocupació i bones paraules per a possibles vies de solució molt parcials i a futur, però cap acció clara, contundent i immediata com mereixeria una situació tan excepcional i insostenible. El temor gairebé reverencial cap a les empreses operadores fa que es desestimi una intervenció i taxació de preus, cosa que caldria almenys durant un període de temps de cara a reorientar i reorganitzar el sector i especialment canviar el sistema tarifari basat en subhasta. El preu de l’electricitat afecta de manera brutal les economies domèstiques, però també a l’activitat empresarial, essent un factor de cost que resta competitivitat a les empreses que produeixen a Espanya quan han d’operar en el mercat internacional. Aquest no és un tema menor, com no ho és que una part de la població no es pugui permetre el consum que es requeriria en plena onada de calor o bé que s’hagi de recórrer a desplaçar bona part del consum a la franja horària menys costosa de la matinada.

El precio de la luz también inspira a Davila - Faro de Vigo

Tot i que el sistema de funcionament del mercat elèctric és força complex i difícil de comprendre en els seus detalls, com, per cert, també ho és el rebut elèctric que rebem a casa; sembla força evident que un sistema de subhasta en la compra majorista organitzat per fonts que van de l’energia més barata a la més cara i que sigui aquesta, el gas, la que acabi fixant el preu pagat pel conjunt, resulta una brutalitat. No té sentit que el que es paga no tingui a veure amb costos de producció notòriament diferencials. Els baixos costos de produir la nuclear, la hidroelèctrica, o les altres renovables es veu premiat amb el mateix pagament que reben el gas o  els drets d’emissió de CO2 que són les fonts que entren al final del procés i que ho encareixen. L’especulació està servida: aportar molta energia de baixos costos i que finalment es pugui cobrar segons l’aportació en el tram final a costos elevats. La paralització governamental en aquesta situació resulta preocupant, ja que proporcionar energia suficient a preus raonables hauria de ser una obligació. Quan es treu el tema de crear una societat pública de distribució que pugui garantir justament el caràcter de servei públic es tiren pilotes fora i es diu que cal deixar funcionar al mercat privat. No s’explica, que a França o a Itàlia les companyies energètiques més importants tenen capital públic. Que les mesures pal·liatives que s’instrumentin siguin baixar l’IVA (del 21 al 10%), altres impostos o el cànon que es paga per fomentar les renovables no són només un pegat, són una molt mala idea. El problema del preu que paguem per l’energia elèctrica no és d’excés de càrrega tributària, sinó de l’existència d’un mecanisme de fixació de preus que permet l’obtenció d’uns beneficis desaforats i injustificables.

Afganistan o el fracàs del pragmatisme politic

El que havia de ser la retirada militar ordenada d’aquest país s’ha acabat convertint en una derrota militar, política i humanitària inqualificable. Als ulls del món, els Estats Units i els seus aliats europeus han escenificat una fugida maldestre i patètica davant el triomf d’unes tropes que representen la versió més pedestre i medieval del fanatisme religiós. El simulacre de règim polític i d’administració que s’havia erigit a l’Afganistan durant l’ocupació s’ha desfet abans que els ocupants desallotgessin el país, essent la fugida del seu president amb uns furgons plens de bitllets la demostració de la solidesa i els valors morals del que s’havia construït. Un fracàs més a comptar entre les intervencions militars “salvadores” que els Estats Units i Europa han practicat pel món. Joe Biden culmina així la seva erràtica política exterior, afirmant que els Estats Units no tenen perquè combatre en una guerra que els afganesos no pensen lliurar. Excuses de mal pagador. Les imatges brutals i caòtiques de l’aeroport de Kabul el perseguiran sempre més. L’americà mitjà no vol intervencions exteriors que li reporten soldats morts però, sobretot, el seu orgull no pot tolerar imatges d’humiliació patriòtica. Tot ha estat un càlcul polític on el futur de la població afganesa compta poc. I, a sobre, ha sortit molt malament.

I es que el tema dels talibans no es pot reduir a un problema dels afganesos. El seu origen va ser fomentat i induït pels Estats Units i els aliats europeus en temps de Guerra Freda per inestabilitzar i combatre el règim comunista instal·lat el 1978 i que era sostingut per l’URSS. Les partides guerrilleres de muhaidins, que després es convertirien en talibans -literalment estudiants de teologia-, van ser abundosament finançades i armades pels Estats Units i els països àrabs en sintonia. Osama bin Laden s’hi va formar i foguejar fins a fer-ne la seva base d’operacions contra Occident. Per a la Unió Soviètica va ser el seu Vietnam. Desgastada militarment en una guerra que no podia guanyar, va abandonar el país el 1989. La guerra civil es va allargar fins el 1996 quan els talibans, fent gal·la d’una ferocitat inusitada es van imposar i crear un emirat islàmic regit pel fonamentalisme religiós més estricte basat en la sharia, ofegant tota llibertat i vestigi de societat civil i fent recaure la pitjor opressió imaginable sobre les dones. Una demostració de com el recurs ocasional i interessat al factor religiós amb l’excusa de dominar el tauler de la Guerra Freda, havia generat un monstre incontrolable que, a més, es giraria contra el món occidental donant refugi al terrorisme islamista que va tenir la pitjor expressió en l’atemptat del setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York.

Reconocería usted a los talibanes como gobierno de Afganistán?

La guerra contra el terrorisme i la pretensió per acabar amb les bases d’Al-Qaeda han portat a una intervenció militar americana que ha durat vint anys, durant els quals les nombroses accions de guerra no han aconseguit acabar amb un islamisme radical molt organitzat i ben finançat des del món àrab i que compta, coses de la geopolítica, amb una certa simpatia per part de Rússia i de Xina. Durant aquests anys es va crear un aparent sistema democràtic, el país es va liberalitzar en els seus costums i es va promoure la creació d’un exèrcit prou inoperant com perquè col·lapsés abans que les tropes i personal estranger fos fora. Un país complex, d’ètnies diverses on els paixtuns i són dominants, amb poderosos estructures tribals també de tajiks, hazars o uzbeks. Una orografia extraordinàriament difícil el fa incontrolable i abona la pràctica militar de la guerrilla, tal i com ja havia comprovat l’Imperi britànic a la primera meitat del segle XIX, resignant-se a que fos un estat-tap que li permetés mantenir protegida la joia de la corona que era l’Índia. Ara, després d’haver-los usat i condicionat i de que hagués emergit una societat laica, se’ls abandona en mans d’un exèrcit de mercenaris units sota la bandera del fanatisme religiós. Liquidació de les llibertats, opressió asfixiant i desaparició de qualsevol vestigi d’estat mínimament organitzat. Una vegada més, les principals víctimes de les seves dèries en seran les dones, obligades ja d’entrada a desaparèixer de l’espai públic i a renunciar a qualsevol mena de visibilitat. Pels pragmàtics que dominen la política internacional, només uns efectes col·laterals amb els que conviure. Immensa frustració davant d’un cinisme i una indignitat que són per plorar.