Temps de confusió

L’individualisme, un cert grau, resulta consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a ideals compartits. Un individualisme que ha generat la primacia del narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Per Gilles Lipovetsky, estem davant d’un “capitalisme de la seducció” en què les possibilitats en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de la fascinació basat tant en allò material com en allò immaterial ha suposat crear un món nou. S’han abatut les antigues formes de pertinença col·lectiva, s’han destruït les ideologies emancipadores i el sentit moral del sacrifici. Tot desig ha de ser omplert immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Com assenyalava Freud, “la novetat constitueix sempre la condició del gaudi”. En aquest món de l’abundància i el predomini dels productes low cost, preval la varietat, la possibilitat d’elecció i la capacitat d’individualització. Profusió de models canviants i facultat de personalitzar el producte. El que és massiu ha de permetre la pràctica de la singularitat.

Igual que es produeix una gran abundància de béns materials, també resulta significativa la profusió de productes culturals, entesos aquests com a ofertes recreatives. Estem en una cultura “mediaticomercantil” l’objectiu de la qual és procurar una distracció continuada. La profusió de pantalles a les nostres vides i la connexió digital ho fan possible. Vivim sempre fora de nosaltres mateixos en una prolífica distracció que inhibeix no sols la capacitat de raonament, sinó també la pràctica de la reflexió serena o de la sentimentalitat pausada. Predomina la superficialitat. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia. El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals.

Les democràcies liberals viuen, ja fa anys, una profunda dinàmica de despolitització dels seus ciutadans. La política ja no és portadora d’esperança històrica i els partits polítics ja no són dipositaris d’una forma d’identitat. Tampoc d’una ideologia en sentit estricte. El neoliberalisme, el seu triomf inexorable en les dues darreres dècades del segle passat, va portar a l’escepticisme en relació amb el paper de la política i de l’Estat per a la governació del món. El desplaçament de la centralitat va ser clar cap a l’economia. L’eslògan de campanya de Bill Clinton –“és l’economia, estúpid”- no era una anècdota sinó una afirmació del que eren els nous temps a la dècada dels noranta. Una economia com a variable independent, desregulada i fora de control com a condició per a l’augment de la riquesa del conjunt, però que seria monopolitzada i concentrada en uns pocs. La força de la globalització, el caràcter supranacional i monopolístic de les grans corporacions generava frustració en l’àmbit públic i corroïa l’atracció i la consideració cap a allò polític. Un déu menor al que anava perdent sentit apel·lar-hi. La política va esdevenir un focus d’interès només circumstancial. O un àmbit on projectar frustracions.

Als seus exitosos Diarios, l’escriptor valencià Rafael Chirbes constata la paradoxa que a Espanya la cultura de la Transició va suposar una profunda despolitització de la societat espanyola: “Va haver d’arribar la democràcia perquè ens sentíssim expulsats de la política”. El perill de la despolitització creixent és preveure cap on ens porta. La història ens indica que la “desconnexió del món” per part de la població humiliada, ofesa i ressentida ens aboca, com va escriure Hannah Arendt, a alguna forma de barbàrie. En temps políticament foscos, el nacionalisme identitari i la xenofòbia recobren protagonisme ja que la ciutadania desposseïda d’aquesta condició abandona la confiança en les institucions polítiques de manera imparable i l’individualisme ben incubat pel pensament neoliberal assoleix nivells que posen en qüestió la pròpia noció de societat. La cultura de l’individualisme comporta, de manera gairebé inexorable, la despolitització.

A propòsit de Pegasus

Per a la mitologia grega aquest era el cavall alat de Zeus. Ara, és el nom d’un software per espiar i el leitmotiv d’una gran operació propagandística. L’escàndol polític no acostuma a existir en sí mateix, sinó que es construeix quan se’l necessita. Aquests dies, en la política catalana i espanyola, sentim nombroses declaracions de to alt i esquinçament de vestidures que blasmen el presumpte espionatge fet a partir d’un reconegut programa israelià creat a tal efecte. No sen sap l’abast ni el què ni el com ni el qui, però funciona una campanya ben organitzada i informativament ben greixada, tot prefigurant responsables, corroint les institucions i el govern de torn tot exigint no només que rodin caps, sinó la verbalització pura i simple que ha existit un projecte organitzat i executat de seguiment de l’independentisme. Lògicament que hi pugui haver hagut espionatge no s’hauria de banalitzar. Val a dir, que es el que fan els serveis d’intel·ligència de tots els estats moderns, com també grups privats en una defensa poc neta dels seus interessos. L’acceptació de que passi, hauria de dependre si es fa amb autorització judicial o sense. Aquesta és la clau, tot i ser un tema que sempre es mou als marges. L’independentisme, de manera esbiaixada, aprofita per erigir una “causa general” contra l’estat espanyol. En el seu decaïment actual, especialment el sector més hiperventilat que creu en el “quan pitjor, millor”, necessitava una via per tornar aixecar la dialèctica de l’enfrontament tot identificant allò “espanyol” amb democràcia de baixa qualitat, falta de respecte als drets fonamentals i, fins i tot, amb franquisme. Un intent per revertir la desmobilització dels fidels, els efectes geopolítics adversos que significa la invasió d’Ucraïna, les manifestes vinculacions amb la Rússia de Putin, el descrèdit internacional. I reagrupar un moviment no només dispers, sinó dividit i confrontat de manera profunda. A més, s’acosta un cicle electoral.

En els temps que corren, tot necessita d’una marca simplificadora i identificadora. Això que se’n ha anomenat pomposament el “catalangate” és poc més que un invent producte d’un encàrrec del mateix independentisme fet a un laboratori canadenc, Citizen Lab, que té poc d’independent i al que se li assigna una solvència que no mereix. És el que fa, informes sota encàrrec. Que qui l’hagi elaborat sigui justament un català que va jugar un paper destacat en el Tsunami Democràtic  i els aldarulls de fa uns anys, es pretén un fet casual. Fa tems que el muntatge estava elaborat, però es dóna a conèixer justament quan el Parlament Europeu va comunicar la creació d’una comissió per investigar l’abundant ús fet arreu del món d’aquest programa d’espionatge telefònic d’origen israelià, perquè així es confongués allò català amb la preocupació general. Que el mateix dia de donar-ho a conèixer es tingués apunt una pàgina web de nom “catalangate” ja preparada i farcida, es veu que també és una casualitat. Estem davant una campanya orquestrada amb la finalitat que la pressió informativa i el predomini del tema en l’agenda política espanyola posi en crisi la majoria governamental. L’intent de creació d’una comissió parlamentària al respecte obeeix justament a aquesta  pretensió de desgast i de bloquejar qualsevol avenç en la desescalada catalana. No interessen les explicacions i encara menys la veritat. La finalitat d’una comissió d’investigació al Congrés és només que existeixi i convertir-la en el centre de la política espanyola. Els grans beneficiaris de tot plegat, el Partit Popular i Vox.

Que l’independentisme “unilateralista” faci aquesta aposta resulta poc sorprenent. Crida més l’atenció i surt de tota lògica la sobreactuació d’Esquerra Republicana. On els porta? Sembla absurd que ERC jugui esportivament en forçar el final de legislatura. Si ho fa, vol dir que la seva estratègia de realisme se’n va a fer punyetes i queda en terra de ningú davant de plantejaments catalans més radicals o essencialistes. Fer arrossegar l’actual majoria parlamentària durant l’any i mig que queda de legislatura implica preparar el terreny per una victòria nítida d’una dreta que ve de bracet amb la dreta més extrema. Això a almenys una part de Junts, la CUP i ales anomenades entitats de la societat civil, ja els va bé. Significa abandonar qualsevol pretensió de bastir ponts i arribar a transaccions satisfactòries per a tots. Representa recuperar la dialèctica salvatge i empobridora amic-enemic, entre el bé i el mal. Hi ha qui fa el càlcul que això reagrupa i cohesiona els seus, però haurien de pensar que això comporta un drama pel país. Tenim ja massa evidències que els que s’omplen la boca afirmant que atiant el conflicte defensen la pàtria, els interessa poc el futur de Catalunya i, encara menys, el dels seus ciutadans. La dreta més reaccionària té pressa per arribar al poder. I són molts els que ajuden.

Twitter

Qui més qui menys és a Twitter. És, probablement, la xarxa social més influent encara que no sigui la més nombrosa. No té més de 15 anys d’història, però les dinàmiques que es creen en aquesta trama de microblogging condicionen sens dubte la política, però moltes altres preses de decisions en el nostre món. Aparentment un espai d’opinió lliure i de contrast de punts de vista, que funciona en realitat com un univers de pressió i de manipulació. Sembla una plaça pública, però l’anonimat dels opinadors fa que el tot acabi essent rude i poc adequat, on les dinàmiques de difamació i persecució poden resultar sovint esfereïdores. El comportament t grupal en forma de manada que tendeix a accentuar i a prioritzar les posicions extremes és molt gran, com ho és que una part dels actuants son perfils falsos automatitzats –bots-, preparats per contraatacar de manera sistemàtica determinades persones o arguments. Unes poques persones i màquines organitzades poden crear fàcilment sensacions de pensament dominant i convertir temes irrellevants en trendig tòpic, el qual serà emulat ràpidament per qualsevol tema encara més vulgar. Hi ha qui es creu socialment influent perquè fa quatre tuits cridaners i alguns polítics hores d’ara són poca cosa més que professionals de llençar missatges ocurrents. Una xarxa social amb més de 300 milions de seguidors al món, però un negoci que encara a dia d’avui no s’ha aconseguit de rendibilitzar. Té un gran potencial per l’aportació voluntària de dades que els usuaris hi fem i les possibilitats publicitàries encara poden donar molt de si. Amb tres mil treballadors ocupats amb monitoritzar, controlar i posar al dia l’algoritme, malgrat la popularitat és una companyia que està econòmicament en zona de pèrdues. Malgrat això, aquesta setmana el magnat Elon Musk l’ha comprat per la increïble quantitat de 43.000 milions de dòlars. Encara que sembli una excentricitat, ben probablement farà els canvis necessaris per convertir-ho en un negoci més. En sentirem a parlar.

Elon Musk és una de les figures més rellevants de les noves grans fortunes amassades a partir d’iniciatives tecnològiques. No l’adorna la discreció de moltes d’elles, sinó que li agrada exhibir-se públicament de manera arrogant i opinant de manera atrevida quan no purament temerària. No pertany al nucli dur de Silicon Valley. Actua com un vers lliure i amb el desacomplexament que li dóna disposar d’una fortuna valorada en prop de 200.000 milions de dòlars. Va començar a fer-se notar i enriquir amb la plataforma de pagament electrònic Pay Pal i s’ha fet popular amb els cotxes Tesla. Els seus interessos principals són ara els viatges a l’espai, amb SpaceX, o  d’intel·ligència artificial per mitjà de NeuraLink. Poc amant de pagar impostos, ha anat desplaçant les seves seus dins els Estats Units per tal de contribuir ben poc a l’erari públic. Liberal extrem, se’l situa dins el que s’anomena l’anarcocapitalisme. La seva vocació és substituir el paper d’allò públic i reduir el pes de les administracions al mínim. Justament, la seva aposta per Twitter la fa, afirma, en la defensa de la llibertat absoluta en els missatges, sense cap mena de limitació en una plataforma ja de natural molt reticent a moderar i eliminar missatges i comptes problemàtics. En contrapartida, afirma que eliminarà els perfils falsos que actuen de manera robotitzada i es compromet a fer més transparent i a millorar un algoritme de visualització de missatges que no se sap ben bé com actua i sobre el qual hi ha nombroses sospites de funcionar de manera molt esbiaixada.

Ens agradi més o menys Twitter fa el paper de substitutiu de la plaça pública. Molt en la cultura del nostre temps, redueix el debat a formulacions bàsiques la finalitat de les quals no es aportar llum, coneixement, sinó el crear impacte. Un espai on tothom pot expressar la seva opinió encara que no tingui cap formació ni criteri. El nivell de la conversa tendeix a igualar-se per la part baixa i on l’insult, la barroeria, la falsedat i el menyspreu campen de manera triomfant. Certament ben utilitzada és una eina d’intercomunicació, però més que el diàleg hi predominen els monòlegs simultanis. També aquí, d’alguna manera el mitjà és el missatge. Justament fa uns dies vaig llegir un tuit que, de manera molt eloqüent, afirmava: “Twitter és com un bar, on tu no ets un client, sinó la cervesa”.

Comissionistes

La corrupció no és estranya al món polític i qui, més qui menys, tots els partits han patit els seus episodis. S’ha de reconèixer, però, que el Partit Popular s’ha especialitzat i molt en la qüestió, tant pel nombre de casos com per la seva redundància especialment en temps que sembla que haurien d’haver après a ser una mica més curosos. Acaben de patir la darrera condemna del cas Gürtel i, de manera paral·lela,  Pablo Casado ha hagut d’abandonar el lideratge per haver-se atrevit a denunciar els negocis a l’empara del poder de la família de Díaz Ayuso. En un context tan poc edificant potser no resulta tan estrany que s’hagi produït l’escàndol de les comissions draconianes cobrades per intermediaris a l’ajuntament de la capital tot fent servir -ves quina novetat- el vincle amb un familiar de l’alcalde Díaz Almeida. El cas no és de tràfec d’influències o d’activitats que forcen una mica les línies de l’ètica pública. És senzillament una estafa. En plena pandèmia uns desaprensius arribin a altes instàncies de la corporació municipal i prometen material sanitari a preus desorbitats i, a sobre, defectuós. No ha estat un accident. A l’entorn de certes cultures polítiques els voltors disposats a fer negocis fàcils tirant de contactes resulta més que habitual. És el microclima idoni. Els pinxos en qüestió són de manual. El típic fantasma que es presenta com “home de negocis” i un aristòcrata sevillà d’allò més decadent i habitual de les revistes i programes del cor. La culminació, era que també es trampejaven entre ells. Ja posats, perquè no fer-ho. Una vegada vista l’evidència, la reacció política tan patètica com sempre: negar-ho i fer-se l’ofès. Demencial.

Però el tràfec d’influències i la corrupció també es donen més enllà de la política. De fet, el món de l’esport en general i el del futbol en particular és un terreny força abonat per a saquejos organitzats en forma de comissions, les quals tenen poc a veure amb feines realment realitzades d’intermediació que es mereixin una remuneració. Són pura i simplement una mossegada que cada vegada és més grossa. Els afeccionats, sempre obnubilats pel sentiment passional, ho perdonem tot menys perdre els partits. Cada vegada més, la gestió de fitxatges i traspassos és un mercat persa ple de representants, intermediaris, familiars, agents, executius de clubs…, els quals arramblen, com bé s’ha vist al Barça, les finances dels clubs de manera francament esportiva. Com que el club és dels socis, en realitat no és de ningú i, durant el temps de mandat, les directives es dediquen a l’activitat extractiva, a col·locar amics i familiars i a malbaratar frívolament els diners, justament perquè no són seus. En aquesta cultura tan exemplar que predomina a Can Barça, amb decisions incomprensibles i contradictòries, amb periodistes a sou del club mentre es dinamita tan la marca com el prestigi adquirit, no és estrany que un “llest” com Gerard Piqué es cregui amb el dret de pastissejar en l’organització de competicions per treure’n uns magnífics rèdits econòmics en forma de comissions que s’autoadjudica. Faltat de tot sentit de les proporcions i de l’ètica, no veu el conflicte d’interessos evident que això significa i la mala posició en la que queda precisament el club on ell -oh, sorpresa!-, és el jugador més ben pagat. Les converses que s’han sentit amb el president de la Federació Española de Futbol els inhabiliten a tots dos, no només per continuar on són sinó per merèixer cap mena de consideració i credibilitat. Portar una competició espanyola, amb tot el que significa, a celebrar-se en un país llunyà com Aràbia Saudí, una autocràcia medieval on les dones ho tenen tot vetat, no hauria de ser acceptable, ni tan sols una possibilitat. El col·leguisme i to de les converses, malgrat les pretensions classistes del nostre jugador, fan vergonya aliena. Una mala pel·lícula de gàngsters de dissabte a la tarda. La resposta, com en el cas del PP, ha estat la de disparar a tort i dret i fer-se l’ofès. I reivindicar el dret a fer negocis.

Tant en un cas com l’altra, més enllà del caràcter il·legal o delictiu que puguin tenir ambdós temes, hi ha la dimensió moral. Els protagonistes no la tenen en compte i la menyspreen. Però la societat no ho hauria de fer. Hi ha conductes que no són acceptables perquè alliçonen negativament, fan malbé la confiança col·lectiva. Tant els partits polítics com els clubs de futbol fan bandera dels “valors”. Ni que sigui per una vegada, estaria bé que es fes evident.

Societats petites, grans esdeveniments

Tant en la dimensió personal com en la col·lectiva el que es porta és actuar en funció i de cara a l’aparador. No importa el que realment s’és, sinó el que s’aparenta. Resulta obvi que, a vegades, grans operacions que mobilitzen recursos i energies de tota una ciutat o un país poden resultar fructíferes i rellevants. Es tracta d’alinear voluntats a partir d’una gran cita que té un component simbòlic i que posa en marxa una societat perfectament impulsada pels seus governants. Les olimpíades de Barcelona-92 en són un magnífic exemple. La ciutat necessitava un estímul. L’olimpisme només era un leitmotiv perquè una immensa energia inversora i transformadora es posés en marxa. Hi havia un projecte, una direcció política molt clara i la cita esportiva era excusa i culminació per a una gran obra compartida. Les coses van funcionar. El problema i el gran error és creure que organitzar grans proves internacionals, per elles mateixes, et donaran el dinamisme i l’estratègia dels que estàs faltat. Una ciutat o un país requereixen de projectes de desenvolupament sòlids i de governants que els proporcionin escenaris de futurs creïbles i factibles a partir de polítiques públiques i de relats propicis. Apostar només pel què és aparent es garantia de fracàs. No es pot anar saltant de festa en festa. Només recordar que l’intent de repetir a Barcelona l’èxit olímpic amb el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, es va saldar amb un notori fracàs que va vorejar allò grotesc. Les grans cites estan bé quan han de representar la culminació d’un projecte econòmic, social i urbanístic sòlid. Però cal sempre un pastís per poder col·locar la cirereta.

El sainet sobre la candidatura a les Olimpíades d’Hivern del 2030 al Pirineu sembla inacabable. Com que el país no té projecte ni narrativa, només performances, no se sap si es vol o no. L’independentisme governant recorre a un referèndum i es fa un embolic a l’hora de definir qui hi hauria de participar. Es com deixar que decideixi l’atzar o bé com crear una comissió de treball quan no saps que carai decidir. Si el Comitè Olímpic Internacional que és qui ha en últim terme de d’adjudicar-ho fos una organització seriosa -que no ho és-, ja ens hauria engegat a dida. És per això i malgrat l’esperpent de la coorganització amb Aragó, que correm el risc de que ens ho atorguin. A dia d’avui, esdeveniments com aquests ja no els vol ningú. Només hi guanyen calers quatre aprofitats de l’entorn olímpic, però els organitzadors a perdre-hi. Apel·lar que serviran d’excusa per construir infraestructures necessàries, resulta poc creïble. La connexió amb el Pirineu és certament dolenta i si no que ho demanin als usuaris de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà. De les obres d’adequació i modernització se’n parla des de que els Rolling Stones van debutar en el seu primer concert. Pel que fa a l’eix del Llobregat, està concebut perquè turistes i barcelonins arribin a les segones residències, no perquè la gent del territori tingui un just accés als serveis i a les oportunitats. S’oblida en aquesta candidatura que, probablement, el 2030 la neu la Pirineu ja serà història i ves a saber si també l’hivern. El canvi climàtic existeix i avença inexorable pel qui el vulgui veure. Fiar-ho tota als canons de neu artificial potser resulta d’un optimisme excessiu.

Barcelona acaba d’anunciar que serà la seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. Les autoritats d’una i altra banda de la Plaça Sant Jaume ho han anunciat de manera cofoia i triomfalista. Un esdeveniment que, es veu als competidors que ho demanaven, ja interessa a poca gent. O més ben dit, la majoria de ciutats ja no els agrada que els prenguin el pèl. València, que ho ha organitzat dues vegades, està farta de deixar-hi diners i donar lloc a entorns de corrupció que aquesta activitat afavoreix. Una exhibició de rics i per a rics que el primer que fa una vegada anunciada la seu, és demanar bonificacions fiscals per facilitar-ho. De fet, és costum d’adinerats el pagar pocs o gens d’impostos. Per això ho són. Potser el que més ha sorprès és que celebrés amb tant entusiasme aquesta concentració de “pijerío” internacional l’alcaldessa Ada Colau, que sembla que en pocs anys ha passat de prioritzar evitar desnonaments a promoure que els iots luxosos puguin amarrar al port de Barcelona. Un esdeveniment caspós i anacrònic que més que brandar-lo orgullosos ens hauria d’avergonyir. Denota la declinació de país i la falta de polítics amb projectes amb cara i ulls tant per Catalunya com per Barcelona. Tot es fia a la recuperació del turisme. Estratègia que quan és predominant i gairebé única sempre resulta fallida. Mentrestant, al País Valencià, tips de dècades de focs artificials, s’han centrat no en obtenir regates sinó la fàbrica de bateries de liti de Volkswagen a Sagunt. Qüestió de prioritats.

Pendents de tot i de res

Si alguna cosa ha canviat de manera notòria en el paisatge urbà els darrers temps, és l’actitud de les persones així com també la seva posició corporal. Gairebé ningú no observa, parla, mira, s’abstrau o escolta. Es tracta de mostrar el cercle tancat que cadascú de nosaltres forma amb el seu telèfon intel·ligent. La nostra corporeïtat ha adquirit un element extern que ha quedat incorporat a la nostra persona. S’exhibeix tecnologia i una hiperconnexió tecnològica, la finalitat de la qual és evidenciar les nostres mancances i misèries quotidianes com també practicar el culte al jo. Christopher Lasch va escriure, fa anys, sobre la cultura del narcisisme que és inherent a la societat de consum de masses i de l’ideal individualista del liberalisme burgès portat a l’extrem. Allò digital, encara no es coneixia. Un procés aquest darrer que transporta els individus de l’interès pels altres cap a l’interès per la ficció particular, de la preocupació per les injustícies col·lectives cap als problemes personals, un viatge cap a dins mateix que pretén ser emancipador i que es concreta al culte a salut física i mental, i on se substitueix la figura de referència del líder polític per la del terapeuta. L´ideal de felicitat ja no seria la pau exterior, sinó la pretensió d´arribar a una d´interior. Un individu que tendeix a recrear-se en les emocions, indiferent, egocèntric i desenfocat, que practica el “minimalisme moral” i l’esperit de supervivència.

Una determinada economia, unes pautes de consum determinades i el model de societat neoliberal, juntament amb els instruments tecnològics del món digital, genera un tipus d’individus i unes determinades pautes morals. Encara que, lògicament, no es pot generalitzar, ja que la diversitat de cultures individuals és enorme, la tendència a generar comportaments infantilitzants és gran. La dificultat per adquirir una visió global en un món tan complex i canviant comporta en molts casos un replegament cap a actituds i maneres de fer de nens consentits. Una de les reaccions més evidents a aquest retrocés a l’edat adulta, el fugir de la complexitat cap al simplisme, és l’augment sense comparació dels comportaments insolidaris i egoistes. Un egocentrisme no només ni principalment ideològic en la línia del liberalisme clàssic, no entès com un valor, sinó com a comportament emocional del tipus “ho vull, i ho vull ara”, com si la societat de consum compulsiu ens permetés participar en una festa hedonista contínua en què les limitacions, el no, no existissin ni fossin possibles. Aquesta voracitat instituïda té múltiples manifestacions. L’individualisme malaltís que ens porta a despreocupar-nos davant la pobresa extrema que ens topem als carrers i els sense sostre que hem de superar per acostar-nos a un caixer automàtic han passat a formar part del paisatge urbà, o deixar d’atendre qualsevol víctima d’accidentat. Res no ens farà renunciar als auriculars, o abandonar el clic impulsiu de la pantalla del mòbil. Egoisme i autisme voluntari es combinen per anar surfejant per la realitat i en el trànsit per la vida.

 Paral·lelament, s’ha fomentat l’accentuació de l’hiperconsum, en un narcisisme estètic i d’addicció a les compres amb derivacions gairebé patològiques. Clarament hi ha una mutació del “nosaltres” al “jo”, que està descapitalitzat enormement la vida social i la possibilitat de projectes col·lectius, així com la construcció de societats més humanitàries i inclusives. Com ha escrit Philipp Blom, l’economia de mercat ha acabat per generar “societats de mercat”, l’individualisme ja forma part de l’ADN de gran part dels ciutadans considerats ja només com a consumidors. El creixent vot populista no deixa de ser una aposta en aquesta mateixa línia. El culte al cos, el gimnàs convertit en el nou temple, és una de les seves expressions més evidents, encara que segurament no de les més nocives; com el de ser uns joves perpetus tant en el cos, l’estètica, les actituds i els comportaments. Solem passar de manera sobtada de l’eterna joventut a la vellesa extrema. Mentrestant, fem servir i abusem dels nous tòtems tecnològics, la funció és de significació, de representació, i d’intentar compensar el nostre aïllament amb una ficció d’intercomunicació on la falta de veritables amistats es compensa amb trobar-ne milers a Facebook o a Instagram i on la nostra interacció va poc més enllà dels reiterats “m’agrada” que és el mantra reiteratiu de la vida digitalitzada.

Inflació

La inflació del mes de març d’aquest any es dispara, a Espanya, un 9,8 per cent. L’escalada dels preus de la electricitat i dels combustibles per la guerra d’Ucraïna i els problemes d’abastiment per l’aturada dels transports per carretera han disparat l’IPC general respecte al mateix mes de l’any anterior. Aquesta extraordinària taxa d’inflació provocada per la invasió russa en els mercats internacionals, va iniciar-se ja la passada primavera degut als colls d’ampolla del comerç mundial, la dificultat per reactivar la producció i atendre l’explosió de la demanda que provocaven les restriccions intermitents de la pandèmia. I es va estressar a finals de 2021 quan l’amenaça bèl·lica començava a ser interioritzada pel mercat. Aquesta inflació recull l’escalada de preus del gas, de l’electricitat, dels combustibles i de matèries primeres importants per a la indústria com l’alumini i l’acer, així com també de cereals. Productes en els que Rússia i Ucraïna resulten actors claus a nivell mundial. Les darreres setmanes s’hi han afegit a Espanya els problemes d’abastiment provocat per la vaga dels transports per carretera, justificada precisament per l’increment de costos degut als preus dels carburants. Això ha tingut un gran impacte, especialment en la disponibilitat d’aliments bàsics com la llet, l’oli o la farina. S’ha produït, així, una escalada difícil de contenir. L’especulació i l’acaparament juguen en aquestes circumstàncies un efecte multiplicador i les inquietuds socials es disparen. Els problemes econòmics i socials abonen tensions polítiques, especialment quan els malestars es concentren i es representen més enllà dels partits polítics convencionals i les organitzacions sindicals conegudes.

La inflació ens fa més pobres a tots. Però com és habitual en aquestes dinàmiques, a uns més que no pas a uns altres. Certament que genera incertesa per a l’activitat productiva. Es contrau la demanda per pura minva de la capacitat adquisitiva i per falta de la confiança necessària per a mantenir l’activitat inversora. Però la inflació es recrea especialment entre les rendes baixes. El sistema salarial no és neutre, aquests no s’actualitzen ni el nivell ni en el ritme de l’escalada dels preus. Els estudis econòmics deixen molt clar que són les famílies amb ingressos més modestos les que dediquen més diners respecte a la seva despesa total a pagar la factura dels béns i serveis bàsics, que són els més afectats En xifres, Moody’s calcula que el 20% de famílies amb menor renda a Europa destina prop d’un 25% dels seus ingressos a pagar alimentació i combustibles, mentre que les famílies amb rendes més elevades només hi destina una mitjana del 15%. Els augments de preus es concentren en productes bàsics que tenen una demanda rígida, amb dificultats per renunciar-hi o substituir-los. Els efectes són perversos. Fa als segments més pobres, més pobres encara, situant a molts d’ells en la zona de l’exclusió econòmica. La inflació resulta un instrument per augmentar la desigualtat en societats que ja ho eren molt.

Gestionar aquestes situacions, prendre les mesures i fer les polítiques econòmiques adequades és molt complex. Qui digui el contrari, o és un cínic o menteix. El llençol és el que és, i o bé ens destapa al cap o bé els peus. Calen mesures contracíccliques que continguin preus i calen disposicions de tipus social que refrenin l’empobriment. S’ha d’evitar que la depauperació inherent als processos inflacionaris recaigui només entre els assalariats. Es requereix d’un pacte de rendes en el que els beneficiaris d’aquestes dinàmiques, que n’hi ha, renunciïn als privilegis i els costos de tot plegat s’equilibrin. El que de ben segur no resol res és baixar impostos com reclama la dreta espanyola de cara a desgastar el govern i crear una “finestra d’oportunitat” per assaltar el poder. Els ingressos fiscals en aquestes circumstàncies resulten més imprescindibles que mai. No podem reclamar més acció i despesa a l’Administració i, alhora, exigir-li que rebaixi uns impostos que, a més, si són adequadament progressius, fan de necessari mecanisme de redistribució. Temps estranys, preocupants i convulsos on el lideratge i el domini dels temps resulta crucial, separa la bona de la mala política. Es necessiten respostes immediates, tangibles, però sobretot actituds comprensibles i solidàries més que no pas tardanes, allunyades i displicents.

Desconcert

Una de les virtuts polítiques de Pedro Sánchez ha estat, sens dubte i durant força temps, la de transmetre serenitat, un cert sentit de la pausa. Enfront de problemes ingents, de difícil gestió i dubtosa sortida, i amb una oposició que ha plantejat l’arribada de l’apocalipsi dia si dia també, el recurs a l’acció tranquil·la i sensata, el no entrar en la psicosi del nerviosisme ha funcionat raonablement bé. En la gestió de la pandèmia, quan tot era obscur, Salvador Illa hi aportava confiança i racionalitat. Quan el tema de Catalunya semblava alimentar les postures més extremes, el que es podia entendre com una quimèrica aposta pel diàleg ha acabat per donar la raó al president Sánchez. El més enconat del conflicte sembla estar ara força desactivat. Però la invasió d’Ucraïna ha desfermat moltes coses. Efectes múltiples difícils de mitigar. Aquí més que tranquil·litat el que emana del govern central és directament descontrol i inacció, una mena de bloqueig paralitzador. No sé si els errors són només de comunicació, o bé no es percep exactament la dimensió de la tragèdia. Els malestars econòmics i socials es multipliquen i l’espiral de contesta i presa del carrer es multipliquen. No n’hi ha prou en acontentar-se en dir que això són mobilitzacions induïdes des de l’extrema dreta. Encara que sigui en part així, la resposta del govern denota una notable desconnexió d’una realitat on els mals humors raonables progressen de manera geomètrica.

El tema del preu de l’energia s’arrossega des de fa molts mesos i l’encariment del gas per la qüestió d’Ucraïna no ha fet sinó disparar-se. Fa molt que s’havia d’haver reaccionat contenint els preus de l’energia elèctrica, tot abandonant un sistema de subhasta que és incomprensible, ineficient i injust. L’augment ara del preu de la gasolina posa en peu de guerra el sector del transport per carretera. Lògic. No es pot argumentar que ja es decidirà alguna cosa a finals de mes després d’un molt anunciat tour de Pedro Sánchez per les cancelleries europees. La reacció havia d’haver estat immediata. És una qüestió d’emergència, però també de lideratge. El topall del preu dels carburants resulta urgent i inevitable. En política és clau dominar els temps, i sembla evident que s’han deixat de controlar ja fa dies. Una vaga de camioners fa, se sap de sempre i de tot arreu, un efecte multiplicador de les situacions de crisi, genera caos: bloqueig de carreteres i accessos a les ciutats, desproveïment de les indústries i els supermercats, psicosi d’escassetat amb tendències a l’acaparament… Un context perquè a la dreta li resulti fàcil fer un retrat de desfeta governamental i prepari l’assalt al poder. Una situació idònia per a Vox que li permet promoure, de manera similar a França, un moviment de descontents amb armilles grogues, fora del control de les organitzacions sindicals i polítiques tradicionals. Desgovern.

El sobtat canvi de política exterior en relació al Magreb ha acabat de reblar el clau de la confusió que generen darrerament les accions i inaccions governamentals. Poden haver-hi explicables raons geopolítiques per tancar files amb el Marroc i estalviar-se els recurrents episodis de pressió amb les onades migratòries, problemes amb la pesca o amenaça de la sobirania sobre Ceuta i Melilla. En la situació internacional, Occident tanca files i els Estats Units consideren el Marroc un aliat clau per controlar l’estret i l’accés a la Mediterrània. Malgrat el compromís marroquí de dotar al Sahara d’un estatut d’autonomia, el govern espanyol no podrà evitar la imatge d’haver abandonat el Front Polisari i la molta gent reclosa en els camps de refugiats algerians a la seva sort. Per la cultura i solidaritats de la gent d’esquerres aquest és un tema sensible que facilita, encara més, el distanciament i els motius de distanciament amb els teòrics aliats governamentals. Acostar-se al Marroc implica de manera mecànica confrontar-se amb Algèria, país que, per cert, ens abasteix de gas natural i que, com sembla lògic, ha posat el crit al cel. El fons del canvi d’aliances pot ser discutible, però el cop de volant sobtat sense avisar ni consultar està resultant inacceptable. S’alimenta la imatge de desori i la majoria de govern trontolla encara més. Hi ha una cosa que els ciutadans valorem dels nostres governants, és que siguin previsibles. Quan es té la sensació de improvisació, de falta de coherència i fil argumental, comença una desafecció que no acostuma a tenir camí de retorn.

Guerra i neorrealisme

Els equilibris sempre són, per definició, inestables. Crèiem que l’ordre mundial configurat ençà de l’ensorrament del sistema soviètic era força sòlid i tindria una llarga durada. Lògicament, en el rerefons es lliurava una llarga partida d’escacs per la successió a llarg termini de l’hegemonia americana per part de la poderosa Xina. Enteníem, però, que la rivalitat i el canvi de predomini necessitaria un parell de generacions i que la “guerra” entre les dues potències només seria comercial i per agafar posicions en el mapa dels grans corredors geoestratègics, el control de terres i recursos escassos. Europa vivia amb una certa placidesa entre crisi i crisi tot intentant mantenir una cohesió difícil al sí de la Unió Europea. No semblava, més enllà de la complicada gestió de la pandèmia, que hagués  de produir-se res de transcendental en molts anys. Però, de sobte, tot s’ha accelerat. L’imprevist moviment de Putin canvia no només el tauler global, sinó que obliga a Europa a mudar seves prioritats. El tsar postsoviètic ha volgut fer valdre el control intern d’un país ben poc democràtic i la possessió d’arsenals nuclears per remodelar una partida global en la que hi tenia els darrers anys un paper només de figurants. La imperícia de la política europea després de la Guerra Freda no li ha donat justificació per la barbaritat que està cometent, però sí que li ha facilitat una coartada. Declinació econòmica i política combinada amb projectils nuclears, resulten una mala barreja. Al govern xinès no li va del tot malament aquesta acceleració, ja que n’és el país beneficiari tot i que el descontrol del soci rus li pugui generar algunes incomoditats en el curt termini.

Acabi com acabi, aquesta invasió d’Ucraïna ens retornarà a una nova política de blocs. Un escenari ben poc atractiu, especialment pels europeus que ho viurem de manera especialment intensa i en la primera fila. L’experiència ens indica que s’anirà cap a la construcció d’un nou equilibri militar amb Rússia. Això comporta, agradi més o menys, polítiques de defensa expansives i rearmament. Les prioritats polítiques als països de la Unió Europea ja han canviat. Hem estat immersos en pocs dies en un hiperrealisme en el que les despeses i inversions que no siguin molt estratègiques es desplacen cap a revertir la dependència energètica i a restablir en termes militars allò que se’n va dir després de la Segona Guerra Mundial “l’equilibri del terror”. En aquest context, no quedarà gaire espai per a la poesia. Encara que caigués Putin i Rússia es democratitzés, la fractura creada trigarà moltes dècades en poder-se suturar. Massa destrucció, sofriment i mort generada com per restablir l’estat de les coses i oblidar-ho en un temps raonable. Rússia és un país molt gran, amb una vocació paneslavista massa arrelada com perquè ucraïnesos, polonesos, romanesos, finlandesos…, puguin deixar la temença. Ja hi havia massa referències històriques que induïen a la por. La d’ara, retransmesa gairebé en directe per televisió, es mantindrà llarg de temps en la memòria col·lectiva i costarà que deixi de ser un malson. 

No només canvia la política internacional. Els països han de fer front a noves dinàmiques de l’economia, substitució d’importacions, retard de les transicions energètiques, modificacions pressupostàries i, sobretot, recuperació de protagonisme dels clàssics partits de la centralitat, més donats al realisme que no pas els partits perifèrics. Això resulta força evident a España. El manteniment del govern d’esquerres actual sembla força improbable i insostenible. A l’esquerra més radical li tremolen les cames, no només per no haver interioritzat la funció que una vegada endegat els conflictes bèl·lics i fa l’armamentisme, sinó també perquè queden rèmores ideològiques -potser només estètiques-, de les simpaties cap a Rússia i un cert antiamericanisme encara no del tot superat. Resulta difícil ser al govern i a l’oposició alhora, especialment quan venen temps de predomini d’arguments poc elaborats en nom de la raó d’Estat, de sal grossa. Algú podria pensar que la política catalana queda fora d’aquests efectes. S’equivocaria. De moment el sector de El Procés que, de manera alegre i frívola, va jugar a obtenir el suport de la Rússia de Putin ha quedat del tot desautoritzat i amb les vergonyes a la vista. Una manera de procedir que, més que indignació, provoca vergonya aliena. 

Temps de confusió

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit fer-se amb el poder i constituir el que l’hongarès Orban anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l’Estat de dret, però que subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho el poder executiu als poders legislatiu i judicial i a generar una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l’unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l’Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Precisament, la Rússia de Putin representa un model d’autoritarisme democràtic. Un sistema autocràtic constituït mitjançant eleccions, però on no impera l’Estat de dret. Com posa de manifest amb l’agressió a Ucraïna, cap respecte pels valors inherents al predomini de la llibertat. Rússia, de fet, no té una tradició ni una cultura liberal a què atenir-se. Va passar del tsarisme al comunisme, sense un període burgès i de democràcia parlamentària. La seva realitat actual té poc a veure amb la recuperació i refugi en els valors tradicionals del país. A la caiguda del model soviètic, van prendre el control econòmic i polític els oligarques i els “llestos” de l’antic règim que van saber ressituar-se a temps, com fou el cas de Putin. El seu menyspreu per les normes i la cultura democràtiques és absolut. Combinen els termes de la democràcia liberal amb una sobredosi de nacionalisme i un imaginari de reconstrucció del gran imperi passat.

La veritat és que tota societat, per tenir un mínim de cohesió, requereix elements d’adscripció. Conceptes de “ciutadania” o bé de “civisme” són crucials a les societats democràtiques madures, però s’han evidenciat com a massa abstractes. Cal conformar un “nosaltres” que requereix aspectes emocionals de vinculació, però l’important és que aquests tinguin prou laïcitat perquè no esdevinguin formes d’identitat nacional supremacista, irracional i excloent. Les societats actuals són multiculturals o senzillament no són. Però la veritat, és que les polítiques de la multiculturalitat tendeixen a generar una dispersió en “identitats menors” radicalitzades. 

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén retornar a la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretengui refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització, que tan festivament va defensar, ha creat. Al davant, l’esquerra transmutada en identitària i ja no de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte d’emancipació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups tribals que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. Aquí, la importància de l’enemic és especialment clau.

En aquesta “gran confusió”, en paraules del politòleg francès Philippe Cocuff, és l’extrema dreta qui es mou amb avantatge. Utilitza un llenguatge provocatiu, ridiculitza les preocupacions sectorials dels grups progressistes i transmet una situació de caos. De fet, és aquesta dreta extrema i desacomplexada la que actua com a rebel davant la correcció política i la facilitat per ofendre’s de la societat progressista. A França, Itàlia o Espanya, és la nova dreta populista la que marca l’agenda política i estableix els temes de debat públic. La reacció com a ressort de l’esquerra benpensant no fa sinó multiplicar l’efecte dels seus missatges i el somriure entre cínic i burleta de la seva nova i àmplia base social. Les ideologies tradicionals que ens resultaven fàcils d’ubicar ara ja no es mouen amb les lògiques antigues. De fet, els vincles capritxosos i caòtics que s’estableixen entre identitats i ideologies genera híbrids sovint incomprensibles i aparentment contradictoris. Moralisme estricte en grups d’esquerra i l’extrema dreta llegint a Gramsci o Lenin.