Andalusia

És la regió més gran i més poblada d’Espanya. També la que políticament és més determinant per una qüestió de pes parlamentari. Feu tradicional de l’esquerra, especialment del PSOE, la falta d’alternança política durant més de quaranta anys va portar a la pràctica d’un caciquisme d’esquerres que ara es paga, i molt. Tot apunta que es continuarà sufragant la factura i que la dreta tradicional del PP més l’extrema de Vox aconseguiran el proper diumenge una majoria folgada. Els populars apostarien per una victòria en solitari que no els obligués a carregar amb l’estigma del pacte amb la dreta més cavernària, especialment quan representa a aquesta una candidata incorrecte i sobreactuada que sembla una caricatura d’ella mateixa. Les enquestes indiquen, però, que l’electorat popular no fa fàstics a aquesta suma i que més aviat l’abona. Es va normalitzant allò que és moralment injustificable. La polaritat política exagerada que s’ha estimulat tantíssim a Andalusia ha generat aquest tipus d’actituds que més que democràtiques semblen pròpies de la cultura de les bandositats. Sorprèn que una societat modernitzada i que semblava haver superat les submissions socials d’antany es torni entregar de manera alegre al predomini de les formes i el fons de l’hegemonia dels “señoritos”.

Encara que tradicionalment Andalusia havia estat la zona més endarrerida d’Espanya, la que aportava mà d’obra a les regions més industrioses o l’exportava cap a Europa, ja fa unes dècades que les coses hi han canviat força. Per volum, és la tercera regió econòmica espanyola, tot i que el seu PIB per càpita encara sigui un 20% inferior al punt mig. Però fa temps que creix per sobre la mitjana espanyola. Després de la mecanització del camp dels seixanta i setanta i la seva marxa de població, va aconseguir per mitjà del seu clima i un bon conjunt d’atractius turístics, aixecar un sector que li ha proporcionat riquesa i ocupació, tot i que també bones dosis de destrucció del seu litoral. També s’ha convertit en un dels destins preferits per instal·lar-se per una part dels jubilats alemanys o britànics que es beneficien de la seva qualitat de vida a preus relativament baixos. Una mena de Florida al sud d’Europa. Encara que el turisme i la creació de grans zones residencials han fet de gran palanca de progrés econòmic, el cert és que no s’ha apostat només pel monocultiu d’aquestes activitats. Pols industrial han crescut a l’entorn de la badia de Cadis o en l’entorn de la Sevilla eterna, amb factories tecnològiques molt reputades, mentre que Màlaga es convertia en la mostra de la puixança de la regió fent-ne una ciutat de referència de la modernitat i entregant-li la capitalitat cultural. El pes demogràfic i el seu alineament polític van facilitar dècades d’abundoses inversions en infraestructures i comunicacions, i no només aquestes; que han portat la regió no només a millorar la seva renda, sinó també la seva autoestima.

Les polítiques d’esquerres, amb totes les contradiccions, contraindicacions i fenòmens de clientelisme que es vulgui, han canviat profundament aquesta terra i la seva gent. “No la va a conocer ni la madre que la parió”, havia previst l’histriònic Alfonso Guerra. Però, si més no en les formes i les actituds, alguna cosa es devia fer malament quan una part del votant progressista ara ho fa fins i tot per l’extrema dreta. Es pot pensar que això va amb els temps que corren, que passa gairebé a tot arreu, que és la confusió imperant entre la ciutadania en moments tan estranys. Les esquerres no els queda més opció que intentar tornar a connectar amb la seva base social i fer-ho a partir de projectes intel·ligibles i centrats en el que és realment important més que no pas en qüestions identitàries que, més aviat, mobilitzen per reacció als opositors. El principal enemic pel progressisme aquest diumenge és l’abstenció altíssima que es preveu entre els seus possibles electors. Les dades són clares, les classes mitjanes i acomodades estan mobilitzades i motivades, mentre que els sectors populars i més necessitats estan desactivats i apunten a la indiferència. No sembla que en pocs dies puguin canviar gaire les tornes. En política els estats d’ànims tarden un xic en mudar. L’abstenció té les seves raons encara que la “raó política” no les entengui. Amb els resultats a la mà, la dreta parlarà de l’evidència d’un canvi de cicle a Espanya, mentre a l’esquerra li resultarà difícil restringir-ho a una dinàmica purament regional. El discurs i la cultura d’una dreta extremadament agressiva i grollera anirà avançant de manera gairebé inexorable.

Fem el de sempre

Tot i que la Unió Europea hagi plantejat la recuperació de l’economia com un procés vinculat a la seva transformació estructural i per a això ha articulat els enormes fons Next Generation, en realitat la major part dels països i entre ells Espanya estan fiant la reactivació als seus sectors tradicionals. Restablir el turisme en els mateixos termes que va quedar col·lapsat el 2019 no requereix grans esforços ni molta imaginació. Es tracta de fer més lleugeres les exigències sanitàries, activar la promoció exterior i deixar fer un sector afamat que ha estat gairebé dos anys en dejú. Es torna a fer caixa, es veu moviment i es recupera una ocupació encara més precaritzada, si és possible, del que ja estava. Un pur miratge de recuperació. Els problemes estructurals del sector continuen sent els mateixos, així com la seva externalització de costos, els efectes col·laterals sobre les ciutats o el medi ambient situats on eren. Pa per avui i gana per demà com diria el castís. Més enllà de les bones intencions i els recursos abundants destinats a transformar les economies cap a la sostenibilitat mediambiental, l’augment de la productivitat amb la digitalització i la tecnologia, posar la proa en el concepte d’innovació i considerar més aviat el desenvolupament i el benestar a llarg termini que el creixement quantitatiu en les dades immediates, es va imposant el realisme de “fer allò de sempre, allò que sabem”. El que és urgent no permet veure el que és realment important. Veurem fins a quin punt es deixa d’aprofitar l’oportunitat que signifiquen els fons excepcionals de la Unió Europea, el possible benefici d’aquest keynesianisme pràctic despullat de tota connotació ideològica. Són massa dècades aferrats al PIB com a indicador econòmic, cosa que ens ha convertit en addictes al mer creixement i al curt termini i incapaços d’una visió de més llarg abast.

La pandèmia va posar en evidència les misèries i la dependència del turisme. La ciutat pandèmica era la ciutat sense turisme. Nova York, París, Barcelona, Amsterdam…, convertides en urbs fantasmals no tant per la reclusió forçada dels seus ciutadans, sinó per una falta de visitants que els ha acabat donant sentit els últims anys. Com ha escrit el periodista Ramon Aymerich, quan les aigües es retiren, es posen en evidència els estralls del monocultiu turístic. Perquè aquest és un dels principals problemes que es deriven d’aquesta activitat, el desplaçament de bona part de totes les altres activitats fins a establir una simbiosi que és dependència absoluta. D’un dia per l’altre, les estructures turístiques convertides en equipaments obsolets van proporcionar una imatge del que seria un món posturístic, com les fàbriques abandonades i les ruïnes de Detroit ens mostren la distòpia postindustrial d’algunes ciutats americanes. Avui Barcelona torna estar sobreocupada i col·lapsada per l’allau d’un turisme delerós d’experiències després de dos anys d’un cert recolliment. Diuen que aquest estiu es batran rècords de visitants. La ciutat no té un altre motor econòmic. Els turistes ocupen i es fan amb l’espai urbà, dificulten la mobilitat, encareixen els serveis i es pretén que els seus ciutadans ho acceptin de manera disciplinada. La ciutat convertida en un parc temàtic on la població de sempre o bé s’apunta al negoci o bé li toca el paper “d’extra” en aquesta pel·lícula. Queda la solució de marxar cap a barris perifèrics o bé a altres ciutats. Molts ho fan.

L’impuls del negoci turístic va a l’encontre de l’hàbit. Desig de desplaçament i de viatge continuat. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una tendència que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les poc més de dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com una cultura, un estat d’ànim, un hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual se’ns ve a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

AR-15

Aquest és el nom comercial d’un fusell d’assalt molt de moda entre els cossos de seguretat i entre els afeccionats a les armes. No és una peça qualsevol, ni va associada a un últim recurs en l’autodefensa per aquells que creuen que disposar d’aquest equip resulta dissuasori. És un fusell semiautomàtic amb una gran potència de foc i amb característiques d’atac més que no pas de defensa. Poc pesat, ajustable, amb diferents mides de canó i amb nombrosos accessoris, munta carregadors de fins a 30 cartutxos i té una capacitat de foc de 750 trets per minut i 550 metres d’abast. És un instrument de fabricació nord-americana que ja té més de seixanta anys d’història i que s’ha anat modernitzant i posant al dia. Una arma que fan servir nombrosos exèrcits, entre ells l’espanyol, a la que es poden incorporar punters làser o bé llançagranades. El que resulta curiós i dramàtic en una eina de tal calibre és que als Estats Units i als països extremadament liberals amb el comerç d’armes, és que la pot adquirir qualsevol particular com a joguina i fins i tot acumular com qui té un rebost ben proveït. Només cal ser major d’edat i pagar un preu que s’assembla al d’un telèfon mòbil que no cal que sigui dels més cars i de darrera generació. Una peça cobejada per tota mena de col·leccionistes, afeccionats a les armes o bé desequilibrats amb fantasies o pretensions de fer-les servir. A les nombroses fires que reuneixen als amants d’aquestes utensilis, fins i tot poden practicar amb ella les criatures si van acompanyades dels seus pares. La darrera matança en una escola de Texas, on han mort crivellades 21 persones de les quals 19 eren nens, un adolescent es va regalar una arma d’aquestes per celebrar la seva majoria d’edat i en un rampell de bogeria va decidir fer-la servir, fins i tot avisant a les xarxes socials que pensava fer-ho. Demencial.

Als Estats Units la liberalitat en la disposició i maneig de les armes de foc genera massa sovint que es desfermi violència de la més irracional. Qualsevol personalitat trasbalsada té al seu abast descarregar les seves dèries i insatisfaccions amb el recurs al magnicidi. L’armament és de fàcil accés, es ven al supermercat. Hi ha qui ho justifica en que en un país que es va configurar a partir de la colonització interna portada a terme pels pioners, l’autodefensa estava i estaria prou acreditada. És el mite fundacional del Far-West. En realitat, però, tot és més prosaic. Malgrat episodis redundants de violència extrema que abonarien a qualsevol altra país el control i fins i tot la prohibició d’armes de foc en mans de particulars, el lobby dels fabricants d’armament és tan fort i disposa d’una força propagandística tal que fa inútil qualsevol intent  de racionalització. L’Associació Nacional del Rifle, acull a més de quatre milions de nord-americans. La seva capacitat de pressió especialment cap al Partit Republicà és molt gran, com resulta evident la seva filiació trumpista. La mateixa setmana de la massacre de Texas, han celebrat una fira anual a pocs quilòmetres dels fets. Tot una declaració de principis a més d’una falta de tacte notable. El seu raonament és clar: el perill no són les armes, sinó les persones que en fan un mal ús. En la mateixa línia, el governador de Texas reaccionava al luctuós episodi no demanant la prohibició d’armes en mans privades, sinó d’armar més i millor als mestres, els quals a més de ser ensinistrats en àrees de coneixement i en pedagogia i didàctica, haurien de ser adequadament formats en autodefensa i ús d’armes als centres escolars. Conviure i fer societat en un país on hi ha 120 armes per cada 100 habitants ha de resultar molt difícil. Una ciutadania armada no és només un perill, resulta l’evidència d’una cultura de l’individualisme extrem i de la incapacitat per bastir un sentit col·lectiu i solidari. Si més enllà de nosaltres mateixos només hi veiem enemics difícilment construirem relacions socials sòlides. Si les armes són arreu i de tan fàcil accés, resulta impossible evitar que siguin el recurs en determinats estats de propensió a la violència i a la destrucció malaltissa.

L’autodestrucció de la monarquia

La monarquia, com a sistema d’estat, és un concepte que no té defensa fa com a mínim un segle. Pot resultar acceptable de manera fàctica com passa a diversos i avançats països europeus (Noruega, Suècia, Bèlgica…) per que ja només ostenta un caràcter merament simbòlic i es valora que el cost de transformar-se cap a un sistema republicà és més gran que no pas el seu manteniment. Hi ha temors, no sé si fundats, que el període de mudança podria generar un buit poc recomanable en política i un cert grau d’incertesa. És allò de no canviar el que funciona, encara que el concepte en el moment actual resulta més aviat resclosit. De fet, excepte a Anglaterra, sempre tan diferents, no es veu per enlloc una gran professió de fe monàrquica. L’imperi de la raó il·lustrada i la modernitat poc tenen a veure amb una institució de caire medieval que quan exercia el poder efectiu era de caràcter absolutista i més aviat donada a l’arbitrarietat. La teoria política liberal, per allò de sumar canvi i continuïtat, va formular ja fa més de dos segles el concepte de monarquia parlamentària, evitant el caràcter autocràtic d’aquesta forma de govern, per treure-li finalment fins i tot el caràcter de poder executiu que havia ostentat en el sistema de divisió de poders de l’estat de dret, per convertir els monarques en meres figures simbòliques i representatives sense cap mena de capacitat, allò que es va definir com “el rei regna, però no governa”. Es dona per suposat que, el darrer pas, és que la mateixa figura desaparegui, una vegada convertida més en rèmora que no pas en facilitadora.

A Espanya la reinstauració de la monarquia va ser el resultat del pacte de la Transició. Era l’aposta del franquisme moribund i l’oposició democràtica que estava faltada de la força per imposar la ruptura democràtica es va haver d’empassar aquesta forma d’estat i el que se’n va dir la “reforma”. En tant que monarquia parlamentaria i sense poder, es va acceptar per a aquells que no hi creien, com un mal menor. Era més important dotar el país d’estructures democràtiques sòlides i desmuntar l’aparell dictatorial del franquisme que no pas discutir que hi hagués un monarca, més si aquest feia professió de fe dels ideals democràtics. Simplificant, a Espanya només hi ha monàrquics convençuts a la dreta, mentre que l’esquerra era i és majoritàriament de cultura republicana. Per sostenir el pacte de la transició l’esquerra força en general i el PSOE en particular, es varen haver de menjar aquest gripau. El problema s’ha plantejat quan alguns elements d’aquesta monarquia han estat poc exemplars en el seu comportament tan públic com privat. Més enllà de les dubtoses activitats econòmiques dels gendres, el rei emèrit tan ara que ho és, com abans de ser-ho, ha exercit de lobbista, ha cobrat comissions injustificables, ha defraudat a hisenda i fa exhibicions públiques d’arrogància i falta de tacte molt poc acceptables. 

Hi ha qui diu que el seu aparent paper de “salvador de la democràcia” quan el cop d’estat del 23-F de 1981, li va fer creure a Joan Carles I que era una figura blindada i inexpugnable. No va entendre que els temps havien canviat i que hi ha comportaments i demostracions d’arrogància i de classisme que la societat no pot acceptar. Ja no som a l’Espanya en blanc i negre. La societat espanyola ha vist com la seva petició de disculpes quan la cacera d’elefants a Bostwana ho era tot menys sincera. El que ha vingut després resulta suficient per endur-se per endavant la mateixa monarquia. Que hagi estat exonerat pels jutges d’activitats econòmiques corruptes i fraudulentes que resulten evidents per a tothom, no el fa moralment innocent. La “fugida” als emirats va resultar patètica, però una manera de donar una oportunitat de continuïtat la seu successor. La tornada d’aquests dies a Galícia, l’evidència que la monarquia a Espanya no caurà per l’acció del republicanisme, sinó per la pròpia imperícia i una mala noció de l’orgull. Des del punt de vista de la imatge pública no es podia fer pitjor. “Explicaciones, ¿de qué?” quedarà com el colofó d’un monarca que s’ha devorat a ell mateix. Més per realisme que per convicció el PSOE ha aguantat la monarquia a Espanya i ha evitat que fos només la forma de govern preferida per la dreta més castissa. Com s’ha evidenciat aquests dies, els socialistes ja no poden jugar un paper que els acabaria per desnaturalitzar i devorar. Més que de regates, l’emèrita sembla haver vingut aquests dies a Espanya a posar uns quants claus al taüt de la monarquia. I d’aquí poc, tornarà amb el martell i més claus. Algú hauria d’anar pensant en com es gestiona el final del règim. 

Qatar

És un petit estat del Golf Pèrsic que neda sobre petroli i especialment de gas natural. Això els hi ha proporcionat un lloc rellevant al món, malgrat una superfície que no arriba a ser ni tan sols la província de Lleida. Com que a més d’agradar-nos molt els diners el que ens agraden de veritat són els rics, ja fa anys que se li té un respecte i consideració a aquesta monarquia absoluta ancorada en allò medieval que resulta ben poc justificable i escassament galdós. Aquest territori era un protectorat britànic que va assolir la independència com a estat el 1971. A partir d’aleshores, ha estat un feu administrat com una propietat privada per la família Al Thani. Fins i tot els cops d’estat se’ls fan dins d’ella mateixa. Al passar de practicar la pesca i el conreu d’ostres a explotar els jaciments energètics la riquesa va créixer tan ràpidament com l’espuma. Té una renda per càpita extraordinària, que triplica la d’Espanya i és de les primeres del món. Dir que la seva població és molt rica és només una aparença estadística. Sobre una població total de 2,8 milions de persones, els realment considerats ciutadans qatarís són només 250.000. El noranta per cent dels que hi viuen són estrangers, la majoria immigrants que fan, de manera estricta, de servei dels adinerats. Els orientals que treballen a la construcció dels seus admirats gratacels en condicions d’esclavatge, viuen a les afores de les ciutats en habitatges i zones amagades de la mirada de la gent i que ben poc tenen de “zona residencial”. Els que tenen més sort, són ocupats en el servei domèstic, el comerç o en la seva immensa oferta hotelera.

El seu paper en la geopolítica internacional és, com a mínim, ambivalent. Aparentment aliat del món occidental de qui utilitza la capacitat d’aparador, confrontat al Golf Pèrsic amb Aràbia Saudita malgrat compartir la professió sunnita de l’islam, sempre ha tingut lligams dubtosos amb moviments fonamentalistes i alguns vincles amb el finançament de grups terroristes. Com la Belle de jour de Luís Buñuel, un paper de nit i un altre de dia. Però aquesta, és la part oculta que casa poc amb l’exhibició de luxe i poder de Doha, i que se’ls hi perdona amb molta facilitat. Resulta paradoxal que en una dictadura política i econòmica tan absoluta, amb un evident relegament de les dones, se’ls donin de ser els més “liberals” de la zona. Dominen fa anys les relacions públiques. Van crear una televisió que fa d’aparent pont entre el món àrab i occident com és Al Jazeera, però que en realitat serveix per blanquejar la part més sinistra de les monarquies del petroli. La seva capital és el màxim exponent de la pretensió i el mal gust. Una metròpoli que vol ser capital de negocis i alhora un atractiu turístic per a consumidors de lluentons i de luxe. Una ciutat tota ella un “no-lloc” en l’adequat concepte que va encunyar l’antropòleg francès Marc Augé per definir els espais sense identitat de cap tipus.

Qatar, increïblement, serà la seu del mundial de futbol d’enguany. Va obtenir la nominació fent servir la xequera i comprant voluntats. Com que partits de futbol a ple estiu sobre la sorra semblen impensables, doncs no passa res, es trasllada la competició a l’hivern. El món del futbol sempre tan adaptable. A la campanya prèvia hi van col·laborar convençuts alguns mites del Barça com Guardiola o Xavi, els quals no han tingut manies a l’hora de justificar el règim. Josep Guardiola mentre criticava el 2017 les “limitacions” de la democràcia espanyola es desfeia en elogis del sistema polític dictatorial de l’estat del Golf. En l’apressada construcció dels estadis de tan magne esdeveniment han mort moltíssims treballadors perquè les condicions en que estan obligats a operar no són de les que s’ensenyen. El diari anglès The Guardian ha publicat que els morts en les obres serien prop de set mil. Danys col·laterals de la grandesa. També té el país una vitrina a Europa que és el Paris Saint Germain, club que per concentrar grans figures fa sempre una exhibició de diners impúdica i unes formes poc presentables. Aquest dies, l’emir de Qatar ha estat rebut a Espanya amb els màxims honors que es pot retre a un cap d’estat. Tot i les presses pel tema energètic, el missatge que es llença no resulta gaire adequat. És com si el caràcter democràtic dels governs fos, en política internacional, un tema secundari. No ho hauria de ser.

Temps de confusió

L’individualisme, un cert grau, resulta consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a ideals compartits. Un individualisme que ha generat la primacia del narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Per Gilles Lipovetsky, estem davant d’un “capitalisme de la seducció” en què les possibilitats en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de la fascinació basat tant en allò material com en allò immaterial ha suposat crear un món nou. S’han abatut les antigues formes de pertinença col·lectiva, s’han destruït les ideologies emancipadores i el sentit moral del sacrifici. Tot desig ha de ser omplert immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Com assenyalava Freud, “la novetat constitueix sempre la condició del gaudi”. En aquest món de l’abundància i el predomini dels productes low cost, preval la varietat, la possibilitat d’elecció i la capacitat d’individualització. Profusió de models canviants i facultat de personalitzar el producte. El que és massiu ha de permetre la pràctica de la singularitat.

Igual que es produeix una gran abundància de béns materials, també resulta significativa la profusió de productes culturals, entesos aquests com a ofertes recreatives. Estem en una cultura “mediaticomercantil” l’objectiu de la qual és procurar una distracció continuada. La profusió de pantalles a les nostres vides i la connexió digital ho fan possible. Vivim sempre fora de nosaltres mateixos en una prolífica distracció que inhibeix no sols la capacitat de raonament, sinó també la pràctica de la reflexió serena o de la sentimentalitat pausada. Predomina la superficialitat. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia. El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals.

Les democràcies liberals viuen, ja fa anys, una profunda dinàmica de despolitització dels seus ciutadans. La política ja no és portadora d’esperança històrica i els partits polítics ja no són dipositaris d’una forma d’identitat. Tampoc d’una ideologia en sentit estricte. El neoliberalisme, el seu triomf inexorable en les dues darreres dècades del segle passat, va portar a l’escepticisme en relació amb el paper de la política i de l’Estat per a la governació del món. El desplaçament de la centralitat va ser clar cap a l’economia. L’eslògan de campanya de Bill Clinton –“és l’economia, estúpid”- no era una anècdota sinó una afirmació del que eren els nous temps a la dècada dels noranta. Una economia com a variable independent, desregulada i fora de control com a condició per a l’augment de la riquesa del conjunt, però que seria monopolitzada i concentrada en uns pocs. La força de la globalització, el caràcter supranacional i monopolístic de les grans corporacions generava frustració en l’àmbit públic i corroïa l’atracció i la consideració cap a allò polític. Un déu menor al que anava perdent sentit apel·lar-hi. La política va esdevenir un focus d’interès només circumstancial. O un àmbit on projectar frustracions.

Als seus exitosos Diarios, l’escriptor valencià Rafael Chirbes constata la paradoxa que a Espanya la cultura de la Transició va suposar una profunda despolitització de la societat espanyola: “Va haver d’arribar la democràcia perquè ens sentíssim expulsats de la política”. El perill de la despolitització creixent és preveure cap on ens porta. La història ens indica que la “desconnexió del món” per part de la població humiliada, ofesa i ressentida ens aboca, com va escriure Hannah Arendt, a alguna forma de barbàrie. En temps políticament foscos, el nacionalisme identitari i la xenofòbia recobren protagonisme ja que la ciutadania desposseïda d’aquesta condició abandona la confiança en les institucions polítiques de manera imparable i l’individualisme ben incubat pel pensament neoliberal assoleix nivells que posen en qüestió la pròpia noció de societat. La cultura de l’individualisme comporta, de manera gairebé inexorable, la despolitització.

A propòsit de Pegasus

Per a la mitologia grega aquest era el cavall alat de Zeus. Ara, és el nom d’un software per espiar i el leitmotiv d’una gran operació propagandística. L’escàndol polític no acostuma a existir en sí mateix, sinó que es construeix quan se’l necessita. Aquests dies, en la política catalana i espanyola, sentim nombroses declaracions de to alt i esquinçament de vestidures que blasmen el presumpte espionatge fet a partir d’un reconegut programa israelià creat a tal efecte. No sen sap l’abast ni el què ni el com ni el qui, però funciona una campanya ben organitzada i informativament ben greixada, tot prefigurant responsables, corroint les institucions i el govern de torn tot exigint no només que rodin caps, sinó la verbalització pura i simple que ha existit un projecte organitzat i executat de seguiment de l’independentisme. Lògicament que hi pugui haver hagut espionatge no s’hauria de banalitzar. Val a dir, que es el que fan els serveis d’intel·ligència de tots els estats moderns, com també grups privats en una defensa poc neta dels seus interessos. L’acceptació de que passi, hauria de dependre si es fa amb autorització judicial o sense. Aquesta és la clau, tot i ser un tema que sempre es mou als marges. L’independentisme, de manera esbiaixada, aprofita per erigir una “causa general” contra l’estat espanyol. En el seu decaïment actual, especialment el sector més hiperventilat que creu en el “quan pitjor, millor”, necessitava una via per tornar aixecar la dialèctica de l’enfrontament tot identificant allò “espanyol” amb democràcia de baixa qualitat, falta de respecte als drets fonamentals i, fins i tot, amb franquisme. Un intent per revertir la desmobilització dels fidels, els efectes geopolítics adversos que significa la invasió d’Ucraïna, les manifestes vinculacions amb la Rússia de Putin, el descrèdit internacional. I reagrupar un moviment no només dispers, sinó dividit i confrontat de manera profunda. A més, s’acosta un cicle electoral.

En els temps que corren, tot necessita d’una marca simplificadora i identificadora. Això que se’n ha anomenat pomposament el “catalangate” és poc més que un invent producte d’un encàrrec del mateix independentisme fet a un laboratori canadenc, Citizen Lab, que té poc d’independent i al que se li assigna una solvència que no mereix. És el que fa, informes sota encàrrec. Que qui l’hagi elaborat sigui justament un català que va jugar un paper destacat en el Tsunami Democràtic  i els aldarulls de fa uns anys, es pretén un fet casual. Fa tems que el muntatge estava elaborat, però es dóna a conèixer justament quan el Parlament Europeu va comunicar la creació d’una comissió per investigar l’abundant ús fet arreu del món d’aquest programa d’espionatge telefònic d’origen israelià, perquè així es confongués allò català amb la preocupació general. Que el mateix dia de donar-ho a conèixer es tingués apunt una pàgina web de nom “catalangate” ja preparada i farcida, es veu que també és una casualitat. Estem davant una campanya orquestrada amb la finalitat que la pressió informativa i el predomini del tema en l’agenda política espanyola posi en crisi la majoria governamental. L’intent de creació d’una comissió parlamentària al respecte obeeix justament a aquesta  pretensió de desgast i de bloquejar qualsevol avenç en la desescalada catalana. No interessen les explicacions i encara menys la veritat. La finalitat d’una comissió d’investigació al Congrés és només que existeixi i convertir-la en el centre de la política espanyola. Els grans beneficiaris de tot plegat, el Partit Popular i Vox.

Que l’independentisme “unilateralista” faci aquesta aposta resulta poc sorprenent. Crida més l’atenció i surt de tota lògica la sobreactuació d’Esquerra Republicana. On els porta? Sembla absurd que ERC jugui esportivament en forçar el final de legislatura. Si ho fa, vol dir que la seva estratègia de realisme se’n va a fer punyetes i queda en terra de ningú davant de plantejaments catalans més radicals o essencialistes. Fer arrossegar l’actual majoria parlamentària durant l’any i mig que queda de legislatura implica preparar el terreny per una victòria nítida d’una dreta que ve de bracet amb la dreta més extrema. Això a almenys una part de Junts, la CUP i ales anomenades entitats de la societat civil, ja els va bé. Significa abandonar qualsevol pretensió de bastir ponts i arribar a transaccions satisfactòries per a tots. Representa recuperar la dialèctica salvatge i empobridora amic-enemic, entre el bé i el mal. Hi ha qui fa el càlcul que això reagrupa i cohesiona els seus, però haurien de pensar que això comporta un drama pel país. Tenim ja massa evidències que els que s’omplen la boca afirmant que atiant el conflicte defensen la pàtria, els interessa poc el futur de Catalunya i, encara menys, el dels seus ciutadans. La dreta més reaccionària té pressa per arribar al poder. I són molts els que ajuden.

Twitter

Qui més qui menys és a Twitter. És, probablement, la xarxa social més influent encara que no sigui la més nombrosa. No té més de 15 anys d’història, però les dinàmiques que es creen en aquesta trama de microblogging condicionen sens dubte la política, però moltes altres preses de decisions en el nostre món. Aparentment un espai d’opinió lliure i de contrast de punts de vista, que funciona en realitat com un univers de pressió i de manipulació. Sembla una plaça pública, però l’anonimat dels opinadors fa que el tot acabi essent rude i poc adequat, on les dinàmiques de difamació i persecució poden resultar sovint esfereïdores. El comportament t grupal en forma de manada que tendeix a accentuar i a prioritzar les posicions extremes és molt gran, com ho és que una part dels actuants son perfils falsos automatitzats –bots-, preparats per contraatacar de manera sistemàtica determinades persones o arguments. Unes poques persones i màquines organitzades poden crear fàcilment sensacions de pensament dominant i convertir temes irrellevants en trendig tòpic, el qual serà emulat ràpidament per qualsevol tema encara més vulgar. Hi ha qui es creu socialment influent perquè fa quatre tuits cridaners i alguns polítics hores d’ara són poca cosa més que professionals de llençar missatges ocurrents. Una xarxa social amb més de 300 milions de seguidors al món, però un negoci que encara a dia d’avui no s’ha aconseguit de rendibilitzar. Té un gran potencial per l’aportació voluntària de dades que els usuaris hi fem i les possibilitats publicitàries encara poden donar molt de si. Amb tres mil treballadors ocupats amb monitoritzar, controlar i posar al dia l’algoritme, malgrat la popularitat és una companyia que està econòmicament en zona de pèrdues. Malgrat això, aquesta setmana el magnat Elon Musk l’ha comprat per la increïble quantitat de 43.000 milions de dòlars. Encara que sembli una excentricitat, ben probablement farà els canvis necessaris per convertir-ho en un negoci més. En sentirem a parlar.

Elon Musk és una de les figures més rellevants de les noves grans fortunes amassades a partir d’iniciatives tecnològiques. No l’adorna la discreció de moltes d’elles, sinó que li agrada exhibir-se públicament de manera arrogant i opinant de manera atrevida quan no purament temerària. No pertany al nucli dur de Silicon Valley. Actua com un vers lliure i amb el desacomplexament que li dóna disposar d’una fortuna valorada en prop de 200.000 milions de dòlars. Va començar a fer-se notar i enriquir amb la plataforma de pagament electrònic Pay Pal i s’ha fet popular amb els cotxes Tesla. Els seus interessos principals són ara els viatges a l’espai, amb SpaceX, o  d’intel·ligència artificial per mitjà de NeuraLink. Poc amant de pagar impostos, ha anat desplaçant les seves seus dins els Estats Units per tal de contribuir ben poc a l’erari públic. Liberal extrem, se’l situa dins el que s’anomena l’anarcocapitalisme. La seva vocació és substituir el paper d’allò públic i reduir el pes de les administracions al mínim. Justament, la seva aposta per Twitter la fa, afirma, en la defensa de la llibertat absoluta en els missatges, sense cap mena de limitació en una plataforma ja de natural molt reticent a moderar i eliminar missatges i comptes problemàtics. En contrapartida, afirma que eliminarà els perfils falsos que actuen de manera robotitzada i es compromet a fer més transparent i a millorar un algoritme de visualització de missatges que no se sap ben bé com actua i sobre el qual hi ha nombroses sospites de funcionar de manera molt esbiaixada.

Ens agradi més o menys Twitter fa el paper de substitutiu de la plaça pública. Molt en la cultura del nostre temps, redueix el debat a formulacions bàsiques la finalitat de les quals no es aportar llum, coneixement, sinó el crear impacte. Un espai on tothom pot expressar la seva opinió encara que no tingui cap formació ni criteri. El nivell de la conversa tendeix a igualar-se per la part baixa i on l’insult, la barroeria, la falsedat i el menyspreu campen de manera triomfant. Certament ben utilitzada és una eina d’intercomunicació, però més que el diàleg hi predominen els monòlegs simultanis. També aquí, d’alguna manera el mitjà és el missatge. Justament fa uns dies vaig llegir un tuit que, de manera molt eloqüent, afirmava: “Twitter és com un bar, on tu no ets un client, sinó la cervesa”.

Comissionistes

La corrupció no és estranya al món polític i qui, més qui menys, tots els partits han patit els seus episodis. S’ha de reconèixer, però, que el Partit Popular s’ha especialitzat i molt en la qüestió, tant pel nombre de casos com per la seva redundància especialment en temps que sembla que haurien d’haver après a ser una mica més curosos. Acaben de patir la darrera condemna del cas Gürtel i, de manera paral·lela,  Pablo Casado ha hagut d’abandonar el lideratge per haver-se atrevit a denunciar els negocis a l’empara del poder de la família de Díaz Ayuso. En un context tan poc edificant potser no resulta tan estrany que s’hagi produït l’escàndol de les comissions draconianes cobrades per intermediaris a l’ajuntament de la capital tot fent servir -ves quina novetat- el vincle amb un familiar de l’alcalde Díaz Almeida. El cas no és de tràfec d’influències o d’activitats que forcen una mica les línies de l’ètica pública. És senzillament una estafa. En plena pandèmia uns desaprensius arribin a altes instàncies de la corporació municipal i prometen material sanitari a preus desorbitats i, a sobre, defectuós. No ha estat un accident. A l’entorn de certes cultures polítiques els voltors disposats a fer negocis fàcils tirant de contactes resulta més que habitual. És el microclima idoni. Els pinxos en qüestió són de manual. El típic fantasma que es presenta com “home de negocis” i un aristòcrata sevillà d’allò més decadent i habitual de les revistes i programes del cor. La culminació, era que també es trampejaven entre ells. Ja posats, perquè no fer-ho. Una vegada vista l’evidència, la reacció política tan patètica com sempre: negar-ho i fer-se l’ofès. Demencial.

Però el tràfec d’influències i la corrupció també es donen més enllà de la política. De fet, el món de l’esport en general i el del futbol en particular és un terreny força abonat per a saquejos organitzats en forma de comissions, les quals tenen poc a veure amb feines realment realitzades d’intermediació que es mereixin una remuneració. Són pura i simplement una mossegada que cada vegada és més grossa. Els afeccionats, sempre obnubilats pel sentiment passional, ho perdonem tot menys perdre els partits. Cada vegada més, la gestió de fitxatges i traspassos és un mercat persa ple de representants, intermediaris, familiars, agents, executius de clubs…, els quals arramblen, com bé s’ha vist al Barça, les finances dels clubs de manera francament esportiva. Com que el club és dels socis, en realitat no és de ningú i, durant el temps de mandat, les directives es dediquen a l’activitat extractiva, a col·locar amics i familiars i a malbaratar frívolament els diners, justament perquè no són seus. En aquesta cultura tan exemplar que predomina a Can Barça, amb decisions incomprensibles i contradictòries, amb periodistes a sou del club mentre es dinamita tan la marca com el prestigi adquirit, no és estrany que un “llest” com Gerard Piqué es cregui amb el dret de pastissejar en l’organització de competicions per treure’n uns magnífics rèdits econòmics en forma de comissions que s’autoadjudica. Faltat de tot sentit de les proporcions i de l’ètica, no veu el conflicte d’interessos evident que això significa i la mala posició en la que queda precisament el club on ell -oh, sorpresa!-, és el jugador més ben pagat. Les converses que s’han sentit amb el president de la Federació Española de Futbol els inhabiliten a tots dos, no només per continuar on són sinó per merèixer cap mena de consideració i credibilitat. Portar una competició espanyola, amb tot el que significa, a celebrar-se en un país llunyà com Aràbia Saudí, una autocràcia medieval on les dones ho tenen tot vetat, no hauria de ser acceptable, ni tan sols una possibilitat. El col·leguisme i to de les converses, malgrat les pretensions classistes del nostre jugador, fan vergonya aliena. Una mala pel·lícula de gàngsters de dissabte a la tarda. La resposta, com en el cas del PP, ha estat la de disparar a tort i dret i fer-se l’ofès. I reivindicar el dret a fer negocis.

Tant en un cas com l’altra, més enllà del caràcter il·legal o delictiu que puguin tenir ambdós temes, hi ha la dimensió moral. Els protagonistes no la tenen en compte i la menyspreen. Però la societat no ho hauria de fer. Hi ha conductes que no són acceptables perquè alliçonen negativament, fan malbé la confiança col·lectiva. Tant els partits polítics com els clubs de futbol fan bandera dels “valors”. Ni que sigui per una vegada, estaria bé que es fes evident.

Societats petites, grans esdeveniments

Tant en la dimensió personal com en la col·lectiva el que es porta és actuar en funció i de cara a l’aparador. No importa el que realment s’és, sinó el que s’aparenta. Resulta obvi que, a vegades, grans operacions que mobilitzen recursos i energies de tota una ciutat o un país poden resultar fructíferes i rellevants. Es tracta d’alinear voluntats a partir d’una gran cita que té un component simbòlic i que posa en marxa una societat perfectament impulsada pels seus governants. Les olimpíades de Barcelona-92 en són un magnífic exemple. La ciutat necessitava un estímul. L’olimpisme només era un leitmotiv perquè una immensa energia inversora i transformadora es posés en marxa. Hi havia un projecte, una direcció política molt clara i la cita esportiva era excusa i culminació per a una gran obra compartida. Les coses van funcionar. El problema i el gran error és creure que organitzar grans proves internacionals, per elles mateixes, et donaran el dinamisme i l’estratègia dels que estàs faltat. Una ciutat o un país requereixen de projectes de desenvolupament sòlids i de governants que els proporcionin escenaris de futurs creïbles i factibles a partir de polítiques públiques i de relats propicis. Apostar només pel què és aparent es garantia de fracàs. No es pot anar saltant de festa en festa. Només recordar que l’intent de repetir a Barcelona l’èxit olímpic amb el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, es va saldar amb un notori fracàs que va vorejar allò grotesc. Les grans cites estan bé quan han de representar la culminació d’un projecte econòmic, social i urbanístic sòlid. Però cal sempre un pastís per poder col·locar la cirereta.

El sainet sobre la candidatura a les Olimpíades d’Hivern del 2030 al Pirineu sembla inacabable. Com que el país no té projecte ni narrativa, només performances, no se sap si es vol o no. L’independentisme governant recorre a un referèndum i es fa un embolic a l’hora de definir qui hi hauria de participar. Es com deixar que decideixi l’atzar o bé com crear una comissió de treball quan no saps que carai decidir. Si el Comitè Olímpic Internacional que és qui ha en últim terme de d’adjudicar-ho fos una organització seriosa -que no ho és-, ja ens hauria engegat a dida. És per això i malgrat l’esperpent de la coorganització amb Aragó, que correm el risc de que ens ho atorguin. A dia d’avui, esdeveniments com aquests ja no els vol ningú. Només hi guanyen calers quatre aprofitats de l’entorn olímpic, però els organitzadors a perdre-hi. Apel·lar que serviran d’excusa per construir infraestructures necessàries, resulta poc creïble. La connexió amb el Pirineu és certament dolenta i si no que ho demanin als usuaris de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà. De les obres d’adequació i modernització se’n parla des de que els Rolling Stones van debutar en el seu primer concert. Pel que fa a l’eix del Llobregat, està concebut perquè turistes i barcelonins arribin a les segones residències, no perquè la gent del territori tingui un just accés als serveis i a les oportunitats. S’oblida en aquesta candidatura que, probablement, el 2030 la neu la Pirineu ja serà història i ves a saber si també l’hivern. El canvi climàtic existeix i avença inexorable pel qui el vulgui veure. Fiar-ho tota als canons de neu artificial potser resulta d’un optimisme excessiu.

Barcelona acaba d’anunciar que serà la seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. Les autoritats d’una i altra banda de la Plaça Sant Jaume ho han anunciat de manera cofoia i triomfalista. Un esdeveniment que, es veu als competidors que ho demanaven, ja interessa a poca gent. O més ben dit, la majoria de ciutats ja no els agrada que els prenguin el pèl. València, que ho ha organitzat dues vegades, està farta de deixar-hi diners i donar lloc a entorns de corrupció que aquesta activitat afavoreix. Una exhibició de rics i per a rics que el primer que fa una vegada anunciada la seu, és demanar bonificacions fiscals per facilitar-ho. De fet, és costum d’adinerats el pagar pocs o gens d’impostos. Per això ho són. Potser el que més ha sorprès és que celebrés amb tant entusiasme aquesta concentració de “pijerío” internacional l’alcaldessa Ada Colau, que sembla que en pocs anys ha passat de prioritzar evitar desnonaments a promoure que els iots luxosos puguin amarrar al port de Barcelona. Un esdeveniment caspós i anacrònic que més que brandar-lo orgullosos ens hauria d’avergonyir. Denota la declinació de país i la falta de polítics amb projectes amb cara i ulls tant per Catalunya com per Barcelona. Tot es fia a la recuperació del turisme. Estratègia que quan és predominant i gairebé única sempre resulta fallida. Mentrestant, al País Valencià, tips de dècades de focs artificials, s’han centrat no en obtenir regates sinó la fàbrica de bateries de liti de Volkswagen a Sagunt. Qüestió de prioritats.