Categoria: Articles

Sé que em poso en un jardí, perquè hi ha qui creu que els qui no formem part d’un col·lectiu afectat no estem autoritzats a parlar-ne. Però ho faré. Sap greu tot l’entourage polític i de confrontació ideològica que hi ha hagut a l’entorn de la commemoració del dia de la dona treballadora. Habitual dia de celebració dels avenços en la lluita per la igualtat de gènere i per recordar el molt camí que queda per córrer: la persistent violència de gènere, les situacions de sotmetiment, els sostres de vida per accedir a càrrecs de tota mena, les diferències salarials, el manteniment de rols insostenibles… La confrontació oberta y brutal a Espanya entre les diferents visions del feminisme crec que aporten poc a l’avenç més ràpid cap un futur que ha de ser no només absolutament igualitari tècnicament sinó que, a més, impliqui que algunes maneres, habilitats, sensibilitats i valors dels que en són més posseïdores les dones que els homes es generalitzin. La relació amb el poder i el seu ús seria un exemple d’això que vull dir. Tot i que resulta evident que la sensibilitat cap a la discriminació de les dones sol ser diferent segons l’adscripció de gènere, aquesta batalla l’hem de guanyar entre totes i tots. Ens incumbeix per igual.

Que hi hagi maneres d’entendre diferenciades sobre el sentit del feminisme resulta ben normal. La pluralitat per ella mateixa no és mai un problema sinó una benedicció. El que ja no és tan bo és que la disparitat es converteixi en conflicte i s’usin formes tan abruptes i desqualificadores. Hi ha una confrontació cultural en aquest tema que és global, però que a Espanya es barreja en un entorn polític en que les esquerres batallen per col·locar el seu discurs diferenciat i captar adscripcions. Així, estem davant una baralla per l’hegemonia cultural. Hi ha, sens dubte, un primer feminisme molt funcional, l’objectiu del qual és la igualtat estricta d’homes i dones a l’empresa, la política, la societat i les relacions familiars. Trencar el sostre de vidre a la feina, on els llocs claus i els consells d’administració encara tenen una presència femenina escassa. Es tracta de superar la discriminació laboral i salarial que arrosseguem històricament, però a mesura que s’avança en aquest objectiu no es planteja qüestionar la societat establerta, com tampoc gaire els rols de gènere. Va aparèixer ja fa dècades, un feminisme de “segona onada”, amb impulsos transformadors posant en primer pla la “diferència”, desenvolupant una crítica estructural a l’androcentrisme capitalista i la dominació masculina a través de l’heteropatriarcat. La “interseccionalitat” volia combinar i no establir prioritats entre l’emancipació social y la consecució de la igualtat (“Sóc dona i de classe baixa”, deia Maria Mercè Marçal). Fins aquí, les diverses intensitats o presses per recórrer el camí no van establir cap fractura entre feminismes. Predomini del progressisme, però amb coloracions polítiques molt diverses. Fa uns anys, però, que ha crescut una mobilització feminista dotada de major radicalitat, que posa el tema de la identitat al bell mig del focus mentre qüestiona no només la normativitat sobre el sexe, sinó també el gènere, mentre se separa la qüestió de qualsevol consideració social. Estem davant de vincles polítics explícits en la lluita cultural contra l’esquerra socialdemòcrata. Fan bandera de la filosofia que conté la “llei trans” o bé la tècnicament fallida del “només si, és si”.

Tot entendre millor i trobar més funcional la “segona onada”, no em veig en cor de valorar el que d’interessant aporta aquesta visió més radical. Estic segur que en un debat assossegat té molt a dir i aportar. Perd les raons que té, amb les formes sectàries i fanatitzades que ho planteja, al establir una estratègia agonista que resulta destructiva i sense considerar que els avenços en aquest sentit cal que siguin menys ideològics i més compartits per a una majoria de la societat que, en aquesta tema com en altres, té un ritme més pausat d’avenç que aquells que caminen en l’avantguarda i fan d’agitadors. Venim d’on venim i caldria que els progressos culturals i fàctics fossin sòlids. I no parlo només dels sectors més tradicionals que encara ens queden. Malauradament, em canviat molt menys del que voldríem. La setmana passada vaig visitar el Mobile, lloc modern per excel·lència, lligat a l’economia del coneixement i la tecnologia. No és només que hi hagués un predomini aclaparador d’homes, és que una part important de les dones hi feien d’hostesses amb les funcions i atributs que se’ls hi suposen. Antic. Sovint es mantenen els vells estereotips amb vestidures noves, o ni això. Potser apostar pels canvis graduals, reals, té més sentit.

Aquesta empresa ha anunciat que fa una fusió inversa, y una societat holandesa justament seva, l’adquireix i, així, una empresa espanyola de referència deixa de ser-ho, ja que trasllada la seva seu corporativa i fiscal als Països Baixos. Mala imatge i mal precedent per la economia espanyola, ja que una de les “majors” de l’Ibex se’n va apel·lant a les avantatges que li proporciona radicar-se a fora, cosa que pot servir d’inici i estímul perquè que ho facin d’altres. En realitat, Ferrovial no és estrictament una empresa, sinó un grup amb centenars de societats filials i participades l’activitat de bona part de les quals és internacional. A España, només hi té el 20% d’un negoci que abasta obres d’infraestructura de tota mena, especialment públiques: carreteres, aeroports, autopistes, grans construccions, energia, aigua, residus… Una empresa que neix a començaments dels anys cinquanta, quan l’Espanya franquista començava a optar pel desenvolupament de grans obres i necessitava operadors propis i fidels. Es va crear de la mà d’una família acòlita del Règim, els Del Pino, emparentats amb els Milans del Bosch i que després ho farien amb els Calvo Sotelo. La família, continua controlant el negoci amb el 33% del capital. Durant els primers cinquanta anys va viure de les grans adjudicacions a dit que feia el franquisme: adjudicació gairebé exclusiva de les obres ferroviàries, després les primeres autopistes, la primera línia de Tren d’Alta Velocitat. Compra Agromán i entra en les grans obres de la Barcelona Olímpica a més de l’Expo de Sevilla o el Museu Guggenheim de Bilbao. També es va fer un lloc en serveis urbans, tractament d’aigües amb Cadagua, residus urbans amb Cespa… Amb el nou segle, porta a terme un gran salt internacional fins a convertir-se en una multinacional present a gran quantitat de països, construint i gestionant infraestructures estratègiques. Més enllà d’allò simbòlic, que també és important, fa molt temps que va deixar de ser una empresa “espanyola”.

De fet, com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica que va començar ja fa gairebé quaranta anys, no tenen pàtria. El seu àmbit d’acció és el món i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat són d’on convé o d’enlloc. Ferrovial factura, en el consolidat, 7.500 milions d’euros anuals i el seu valor borsari és als 18.000 milions d’euros. Té mols litigis pendents amb la hisenda espanyola -uns 254 milions d’euros- i, afirmen per demostrar que no se’n van per raons fiscals, que només s’estalviaran uns 40 milions d’euros anuals. Que ho fan per adquirir major reputació internacional i accedir a millors línies de finançament. De fet, no es poden pas queixar de la pressió fiscal espanyola ja que la seva contribució en qualitat d’impost de societats és ínfima doncs es beneficien de bonificacions en forma de crèdit fiscal per les pèrdues durant la pandèmia i utilitzen sàviament els preus de transferència dins el grup per fer beneficis en paradisos fiscals. Abans de radicar-se als Països Baixos, el grup ja és posseïdor de 65 societats en refugis fiscals, cosa que de fet fa la totalitat de les empreses que cotitzen a l’Ibex. Pels accionistes espanyols, cobrar els dividends a l’exterior també els sortirà molt a compte. Més enllà del tema fiscal, el caràcter simbòlic de la seva marxa no és menor. El Govern espanyol així ho ha entès i ha sortit en tromba a criticar-ho. I tenen raó. No és només que l’empresa té un caràcter estratègic i se’n perd qualsevol mena d’incidència i control, sinó que resulta una mica injust que un grup especialment beneficiari de les adjudicacions públiques i de tota mena de favors i protecció governamental des de la seva creació fa més de setanta anys, ara se’n va fent un cop de porta que, a més de raons de butxaca, en té de polítiques. Els que ho fan, saben prou bé que reforcen l’estratègia del Partit Popular contra als socialistes, als que acusen falsament de fer una excessiva pressió fiscal i de ser “enemics” de les empreses. És bo de recordar en aquest punt, que justament aquesta empresa s’ha mogut sempre, a Espanya, en règim d’oligopoli i amb un proteccionisme públic que poc té a veure amb la competència oberta i la llibertat de mercat. Jugadors partidaris de lliurar la partida amb cartes marcades. Encara que l’escenari sigui el món el caràcter ranci dels seus orígens franquistes no han desaparegut mai del tot.

Ho dic clar: a hores d’ara ser del Barça és una condemna. Els vincles emocionals amb un club de futbol no saps com et cauen a sobre i no hi ha manera humana de superar-los. Una addicció que m’agradaria vèncer, perquè no es pot mantenir la fe en un deu tan fals i mancat de tota ètica. Ni tan sols tenen vergonya els que el piloten. Un món ple de comissionistes, gent corrupte que s’apropien i fan el pitjor ús dels diners del “soci”. L’afeccionat cluca els ulls i no escolta el soroll ensordidor dels diners que van canviant de butxaca en un repartiment pornogràfic. No passa res. Tot el camp és un clam. De vegades he pensat i he dit que el que passa al Barça, la seva mala gestió, la malenconia del afeccionat, l’arrelat victimisme no són sinó un símptoma dels mals del país, una metàfora de la societat catalana. Ho retiro. Si el món del futbol és una immensa claveguera arreu, a nosaltres ens ha tocat la part més empudegadora. Fa uns dies vaig anar al camp i, ingenu, vaig pensar que la grada protestaria contra una junta directiva que ha deixat el nom de la institució a l’alçada del betum. Res, tothom calladet. La falta de un mínim sentit moral dels que dirigeixen el club, sembla que s’encomana als seguidors. No sé si la gent és conscient que el relat ancestral del club sobre la persecució i els desaires arbitrals, s’ha acabat per sempre. Tampoc es podrà anar mai més pel món amb aires d’exclusivitat, amb posat de superioritat.

La gent que compta a la societat catalana, allò que se’n diu la burgesia, fa temps que van abandonar el lideratge de la institució. Potser els De Carreras o els Muntal no tenien una mirada llarga, però almenys ens estalviaven haver de passar vergonya. Ho van deixar en mans d’arribistes franquistes com Núñez o Gaspart, els quals van durar més al govern del club que Pujol al de Catalunya. Gent obscura que van barrejar el club amb els seus negocis i que s’envoltaren de comissionistes i que pagaven religiosament als periodistes de cara a que només parlessin de futbol i conreessin el imprescindible victimisme. Els joves que els vingueren a substituir, tenien formes diferents, però eren més ineptes i amb més ganes de fer-se rics. Laporta és un saltataulells de manual, que a més d’embotir-se físicament, és capaç de fer tots els papers de l’auca, ja sigui passar de companyies franquistes a líder independentista sense despentinar-se. El malbaratament de recursos del club és ingent, avions privats i locals de senyoretes incloses, a més de pagar comissions indecents a tota mena d’intermediaris i aprofitats. Si algú es prengués la molèstia de seguir els diners, segur que fan una trajectòria força circular.

Hi ha qui diu que hem d’esperar les explicacions de perquè es pagaven quantitats ingents a un ex-àrbitre que formava part de la comissió tècnica que designava l’adjudicació de jutges. Que esperin assentats. No hi haurà explicacions, perquè tothom intueix perfectament perquè es feia. I no es dirà públicament. Si de cas, es recorrerà a que és un muntatge dels mitjans de Madrid contra el Barça i que tothom ho feia, cosa que més que una coartada resulta una confessió. En un món una mica més convencional i on l’ètica i tingués algun paper, hauria dimitit molta gent just després de demanar disculpes pel dany reputacional ocasionat. Si no se’ls hagués acudit, la massa social els ho hauria exigit. Però, res de res. Practicarem tots plegats la tàctica de l’estruç i esperarem que amaini. Però, no decandirà perquè el tema té derivades penals i implicacions fora d’Espanya que impedirà que al final els dirigents d’aquí i d’allà es tapin les vergonyes. En un país que, fins i tot en la publicitat institucional es barregen els conceptes de Catalunya i del Barça, els costos de tot això van força més enllà del futbol. Per acabar, recordar que abans dels efectes del cas Enríquez Negreira el club té un deute de 1.500 milions d’euros, perd un mínim de 300 milions l’any i s’acaba d’embarcar en un préstec de 1.500 milions més per renovar el camp. Què pot acabar malament? Segurament, la resposta la deu tenir Goldman Sachs.

El seu triomf a les eleccions presidencials el 2020, la majoria de gent el vam viure amb alegria i esperança. El necessitàvem després de la vergonya i el temor que ens provocava Donald Trump. Aparentava ser un vell decent i progressista mot moderat,  a la americana, del que no n’esperàvem gran cosa més que un comportament digne. Durant els poc més de dos anys de mandat no ha generat una imatge pública que ens donés gaire seguretat, justament perquè genera dubtes sobre la seva salut i els seus moviments en públic ens fan patir perquè sempre està a punt de caure. Els balbucejos i moments de confusió quan parla poden fer pensar que no està gaire en condicions per afrontar unes presidencials i un segon mandat que, de produir-se acabaria als 88 anys. Costa d’imaginar-lo en una batalla a mata-degolla amb Trump el 2024. Tampoc té successor al Partit Demòcrata, almenys de moment, i la vicepresidenta Kamala Harris encara és hora que aixequi el vol. Quan va començar el mandat, algunes decisions força dubtoses i poc destres en política internacional, van també fer dubtar que fos l’home apropiat per lidiar amb el post-trumpisme. Tota aquestes sensacions que ens ha transmès, juntament amb la dinàmica bèl·lica d’Ucraïna i la confrontació geopolítica amb Xina, no ens ha deixat veure, les seves bones decisions, insòlites als Estats Units, en la seva política interna.

Va afrontar l’enorme crisi econòmica generada per l’epidèmia de la Covid-19, fent el que erròniament no es va fer en la crisi del 2008. Va insuflar diner al sistema tant en forma d’inversió pública com en despesa social i familiar per pal·liar els seus efectes tot recuperant l’ocupació. Això, finançat amb part amb augment dels impostos a les corporacions i les grans fortunes i, alhora, recorrent temporalment al dèficit i l’augment de deute. Política progressista de manual, keynesianisme, que ni molt menys s’ha gosat fer a Europa, almenys en aquestes proporcions. El dèficit i el deute, s’han d’afrontar en èpoques d’expansió i no pas de crisis, doncs fer-ho ho converteix en accions procícliques. Va destinar a aquesta crisi 1,9 bilions de dòlars de cara a evitar l’augment de l’atur i la disminució del consum. Després quan a l’epidèmia ha seguit la crisi per la inflació degut als problemes de subministraments provocats per la invasió d’Ucraïna, s’ha fet encara un augment més gran de la inversió, amb 1,4 bilions destinats a les famílies (l’equivalent a tot el PIB espanyol, per entendre’ns) i 2,3 bilions més per fomentar la competitivitat, afrontar el canvi climàtic i mantenir l’ocupació. A diferència de les polítiques econòmiques europees que han apostat per prioritzar la inflació tot augmentat els tipus d’interès i refredant l’economia, als Estats Units s’ha fet un anàlisi diferent: aquesta no és una dinàmica inflacionària per excés de demanda, sinó pels entrebancs bèl·lics per mantenir l’oferta. No és ben bé el mateix, ni requereix de les mateixes receptes. A dia d’avui, la inflació interanual als Estats Units és del 6,4%, mentre a l’Eurozona és del 10,6%. Pel que fa a l’atur, als Estats Units és del 3,4%, mentre que a Europa la mitjana és del 6,5%.

Certament que el sistema americà requereix de canvis estructurals que Biden no pot afrontar, encara que ho intenta, perquè no té majoria a la Cambra de Representats i se li bloqueja la imprescindible reforma del sistema sanitari perquè arribi a tothom, el fer front al lobby de la indústria farmacèutica, l’afrontar la profunda crisi social que posa de manifest l’ingent consum d’opiacis que porten a centenars de milers de morts anuals per “desesperació”, per combatre la pobresa extrema concentrada als barris marginals de les grans ciutats i a l’antic “cinturó d’òxid” desindustrialitzat, per fer una reforma fiscal profunda. Però, sobretot, els cal recuperar la cultura democràtica i recosir un país fracturat políticament, que té la meitat de la seva població combregant amb les rodes de molí de les conspiracions i les postveritats de l’extrema dreta. El discurs sobre l’estat de la nació que va pronunciar Biden fa una setmana, mereix ser escoltat. Destil·la autèntic progressisme i sensibilitat social. Sap un xic de greu que, des de fa anys, ni tan sols la socialdemocràcia europea ha anat tan lluny. Ni en discursos,  ni en polítiques. L’ombra d’Àngela Merkel encara es deixa sentir.

La Naturalesa, que ens ho dona tota, també ens ho treu i fa sentir de tant en tant la seva capacitat destructiva de manera desaforada. El que és habitualment espai de vida es converteix de sobte en espai de tragèdia. El brutal terratrèmol que ha afectat aquesta setmana a un important territori de Turquia i de Síria ens ha sobtat per la seva capacitat destructora. Un episodi sísmic brutal i sortosament infreqüent que s’ha esplaiat en un ampli territori tot portant destrucció i mort de manera ingent. Poques vegades es donen aquests fenòmens amb tanta intensitat i amb epicentres tant superficials com per provocar el dany generat. A dia d’avui, es parla de més de 12.000 morts i de diverses desenes de milers de ferits que col·lapsen els malmesos i escassos hospitals de la zona. El problema és la gran quantitat de desapareguts sota les runes dels edificis esfondrats. Les xifres d’avui només són una mostra de les que hi haurà al final d’aquest drama. Tenint en compte les condicions materials i econòmiques de part de la zona afectada, molts dels morts i ferits ni tan sols es comptabilitzaran. Encara que els terratrèmols no es poden preveure, aquests s’han produït en una zona d’especial magnitud sísmica coneguda. No hi havia previsió de que podés passar, ni cap mesura de contingència preparada per uns estats que, curiosament, tenen poca presència efectiva a la zona i s’han preocupat més aviat ben poc pel desenvolupament d’aquests territoris.

Segurament hi haurà qui atribueixi aquest desastre a les accions imponderables i capricioses de la naturalesa, al moviment de les plaques tectòniques, a fenòmens que tenen lloc sempre en zones ja molt castigades, com si fos una mena de càstig diví que només admet la resposta de la resignació. Però no és exactament així. La pobresa de la zona té molt a veure amb el col·lapse de milers d’edificis que han sepultat a la gent que hi malvivia, com també de la falta de recursos per fer-hi front. Males construccions en zones de perill sísmic resulten una aposta suïcida, com ho és la incapacitat de resposta d’uns estats que, justament, estan en guerra en aquesta zona des de fa molts anys. No hi ha progrés econòmic, falta maquinària i els recursos sanitaris hi són gairebé inexistents. És territori del Kurdistan, on l’estat turc lliura una guerra sorda pels occidentals des de fa anys i panys amb episodis de violència extrema. Hi ha moltes armes, però no tot allò que és necessari per a la vida. La temptació de l’estat turc a confondre el socórrer a aquesta gent amb el continuar la repressió i control militar serà molt gran. La situació no és millor al territori sirià afectat. Aquí l’arribada d’ajut estatal no és possible donat que és zona de guerra i de control per part de milícies enfrontades al govern de Damasc. No poden esperar cap mena de treva del brutal règim de Bashar al-Ássad. No hi ha ni tan sols corredors segurs per fer-hi arribar l’ajut de la solidaritat internacional. No sabrem mai del tot la brutalitat ni el sofriment que allà s’està produint.

Certament, de vegades la Naturalesa es comporta de manera cruel i mata. Quan ho fa en zones pobres i força poblades resulta especialment esfereïdora. Les imatges de desolació i sofriment que ens fan arribar els mitjans de comunicació són per plorar desconsoladament. Però més enllà de la mala sort d’aquesta gent, no hauríem d’oblidar que el que mata especialment és la pobresa i que aquesta no es una casualitat natural, sinó una condemna absolutament humana deguda a formes econòmiques absolutament injustes, però també a governs que practiquen la desídia respecte a la seva gent i que condemnen a determinats territoris al endarreriment perpetu. Bona part dels efectes terribles d’aquests terratrèmols tenen a veure amb això. No hi ha mitjans de cap mena, els equips d’emergència tarden en arribar, la gent ha de desenterrar els seus morts amb les mans, les ingents multituds que s’han quedat sense sostre pateixen l’hivern i les pluges pràcticament al ras. Més enllà de la indignació dels afectats i de la nostra escassa solidaritat que s’esvairà amb rapidesa, els morts s’enterraran i no canviarà res. Els sàtrapes que governen a aquesta gent, continuaran essent on són i subjugant-los de manera autoritària i cruel. Al turc Erdogan, se li disculpa gairebé tot. No en va, fa una funció geoestratègica de primer ordre. Potser, a no tardar, fins i tot se’l premiï admetent-lo com a membre de la Unió Europea. Ves a saber.

Tota societat i tot individu sent i se li manifesten múltiples formes de por. Resulta inherent a la condició humana. De fet, el benestar és el resultat del control dels temors i les incerteses a un grau que les faci acceptables. Però potser mai com ara la por afligeix i condiciona els grups socials intermedis. D’entrada, per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. A Espanya es va produir més tard. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre els primers quaranta anys del segle XX, molt polaritzat a similitud del segle anterior i on les sortides totalitàries resultaven una aposta burgesa davant d’una classe obrera revolucionària. Hi havia al davant el model soviètic de superació del capitalisme, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a una distopia com l’Holocaust. S’imposava un cert tripijoc entre capital i treball. La por inherent de la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit d’inclusió a un grup heterogeni en progrés. El centre de la societat passaven a dominar-lo els sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms, els quals en una feliç definició dels sociòlegs alemanys Ulrike Berger i Claus Offe (1992), van qualificar com una “no-classe” insubstancial. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixeran el totalitarisme ni la guerra. S’acostumaran a la seguretat, el benestar, els drets i l’ascensor social. L’horitzó resulta expansiu i el futur un escenari on actuar i triomfar. Però la possibilitat de perdre allò que es té, a partir del canvi de segle i sobretot amb els efectes de la crisi del 2008, genera els seus temors.

Una classe mitjana que s’ha anat definint cada cop més un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diverses cotes de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques, la pretensió dels quals és viure com el trenta per cent més ric de la societat. Definir-se de classe mitjana, bàsicament és un intent de deixar anar llast social i cultural. Treballadors de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització del treball, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un grup social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referències dels governants, ja que conforma el gruix de “l’opinió pública”.

Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari. Els diferents populismes estan preparats per acollir-los  i proporcionar-los un horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen revolucionàries a través de propostes extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i establir un boc expiatori que culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els nostres dimonis. Per al populista, la por és elevada a categoria que permeti destriar el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany. Es tracta de fixar un oponent, una “casta” a la qual poder demonitzar. Com explica Heiz Bude (2017), “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”. A Catalunya, alguna cosa en sabem de tot això.

Certament que Catalunya necessita uns pressupostos que ja van tard, però requereix de forces més coses per tirar endavant. Per ells mateixos, uns pressupostos poca cosa resolen, tenint en compte que sempre es poden prorrogar els anteriors. Fa falta, en primer lloc, un govern capaç de tirar-los endavant i, pel vist fins ara, no el tenim. Es necessita que el Govern disposi d’una sòlida majoria parlamentària per poder-los fer possibles i aplicar-los. Però es necessita, sobre tot, un projecte polític a mig termini per un país que fa ja una dècada que no disposa de grans acords i consensos per desenvolupar estratègies en el camp econòmic, defensar uns serveis públics cada vegada més precaris, el foment de la cohesió social i la batalla contra la creixent desigualtat, o bé, una millora del benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans. Fa falta un nord, una direcció, un projecte de futur tangible després d’anys de viure en la irrealitat i de focalitzar un sentimentalisme estèril i la divisió de la societat. Un futur on es contempli la millora de la productivitat, l’impuls a la industria de base tecnològica i alt valor afegit, la defensa de les activitats que aporten treball amb salaris dignes, invertirà per recuperar una sanitat pública malmesa, el reforçament d’un sistema d’ensenyament amb massa fracàs escolar, escassa exigència i resultats dubtosos. Un demà amb les infraestructures imprescindibles, ara insuficients i envellides, que tot país modern i competitiu requereix. Perquè això sigui possible, calen governs forts, que estiguin centrats en el benestar de la ciutadania, amb capacitat de gestió i de bastir amplis consensos i alliberats de quimeres màgiques. Aprovar i disposar d’uns pressupostos ve després de tot això, no abans.

En la dinàmica política catalana, el que es porta aquests dies es pressionar el PSC perquè aprovi els pressupostos d’un Govern d’ERC que ara va entenent el que significa trobar-se en la situació de ser una minoria absoluta. Pot ser que al final, per sentit de responsabilitat i també per càlcul polític, els socialistes els aprovin. No ho sé, també s’entendria el contrari, ja que no hi haurà qui tingui la solidesa per després fer-los efectius, convertir-los en polítiques pràctiques. Si s’aproven, hi haurà durant uns mesos una falsa sensació de normalitat, però en realitat el país estarà absolutament igual de desarmat institucionalment. Es tractaria de fer un simulacre de serenitat i ordre durant uns mesos. No dona per mes. La majoria política independentista que va sortir de les eleccions de ara fa 2 anys, ha quedat dinamitada i resulta impossible de refer. Dels més de setanta diputats que la composaven, en queden 33. A qualsevol país, això vol dir anar a eleccions. Una vegada dinamitada la majoria i l’estratègia compartida de El Procés, la realitat és un altra i cal establir nous blocs de govern. Això es fa amb eleccions. Que ara l’estratègia dels que volen sobreviure passi per forçar al PSC a votar favorablement els pressupostos, resulta com a mínim cínic. Fins fa pocs mesos els socialistes eren pels mateixos que volen el seu suport uns unionistes, espanyolistes, empestats, pares del 155, repressors… Fa més de mig any que, aquests pàries, van oferir la mà pels pressupostos, mentre Oriol Junqueras, encara per Nadal, els menystenia públicament –“hauran de demanar perdó…”-, mentre especulaven en obtenir el vot impossible de Junts. Falta de visió i grandesa política.

Malgrat tot, com que el país no té la culpa de mals polítics, seria bo disposar de pressupostos, pels increments de dotació i les millores que s’hi poden introduir i no haver d’estar lligats al dogal de prorrogar els anteriors. Però, per això, Esquerra haurà de cedir davant d’un partit que, de fet, va obtenir més vots que ells a les eleccions. No crec que, amb la finalitat de l’acord, el xantatge sigui la millor via. Sol donar millors resultats el respecte i la discussió serena, la voluntat d’una entesa real. El matusser intent, la darrera setmana, de forçar el PSC tot recorrent a Madrid perquè se’ls pressioni i obligui, ha estat realment una molt mala idea. De fet, si ho mirem bé, aquesta deslleialtat sí que entraria dins la definició de sucursalisme.

L’assalt a les principals institucions brasileres per les hordes bolsonaristes embogides que s’ha produït fa uns dies, evidencia la pulsió totalitària que hi ha al darrera dels lideratges i els moviments il·liberals extrems de la dreta. En una reproducció de l’atac al Capitoli que van fer els seguidors de Trump ara fa dos anys, s’ha vist fins on es pot arribar quan es juga amb la polaritat extrema, el no reconeixement dels adversaris polítics i amb la falta de respecte i consideració a les bases que han de presidir els valors i comportaments a les societats democràtiques. Sorprèn en ambdós atacs, la realitat paral·lela en la que estan immerses les persones que els protagonitzen, embriagats no només de mentides i falses proclames, sinó també d’idees absolutament demencials. Lula vist com l’anticrist, el diable, o un comunista recalcitrant, cosa que sembla justificar apel·lar a la intervenció militar o bé dels extraterrestres. Bàsicament, els brasilers que no han perdut l’enteniment, aquests dies han sentit vergonya i indignació. Vergonya per la extravagància, la bestiesa dels plantejaments i, també, perquè Bolsonaro va obtenir el suport de  50 milions de votants, gairebé la meitat del electorat. Indignació per la falta de respecte als principis democràtics i als resultats electorals, també per la passivitat policial i d’algunes autoritats en relació a uns desordres públics que, fa dies, s’estaven preparant de manera oberta i massiva. I ben finançats.

Lula és un referent pel progressisme brasiler i llatinoamericà. Un demòcrata que està molt lluny d’aspirar ser un líder comunista o totalitari. El seu programa polític és de tipus socialdemòcrata on les prioritats són treure els 30 millors de brasilers que estan en la pobresa extrema, i fer-ho amb polítiques econòmiques d’impuls a l’activitat econòmica i l’establiment d’un sistema fiscal que permeti a l’Estat corregir les enormes i creixents desigualtats, així com recuperar, encara que sigui de manera modesta, l’ascensor social. Res que no es faci a la majoria de països europeus o occidentals. La coalició àmplia i moderada amb que es va presentar a les eleccions ho avala. Té al davant reptes importants i difícils. Ha de tornar el país a la normalitat, ha de recuperar pel Brasil la consideració i el bon nom que havia perdut en l’àmbit internacional. Ha d’intentar recosir un país social i ideològicament no només dividit, sinó profundament fracturat. Li caldria, també, recuperar unes elits empresarials i econòmiques que s’han alineat de manera quimèrica amb Bolsonaro, han comprat i s’han empassat el seu discurs. Resulta fàcil d’entendre, que el creixement econòmic i l’activitat empresarial resulten incompatibles amb el caos i l’aïllament internacional que representa l’extrema dreta. La paradoxa, és que la normalitat capitalista passa justament per Lula i el que representa el seu govern, l’altra opció és una quimera, especialment perjudicial per les mateixes elits.

La bona notícia és que sembla que la democràcia s’ha acabat per imposar al Brasil, doncs els militars no han entrat al drap que els volia induir a actuar en forma de cop d’estat. El govern democràtic ha reaccionat de manera ràpida i amb la contundència que la situació extrema mereixia. To plegat, pel seu excés, podria significar el fallit darrer cartutx de Bolsonaro, el seu cant del cigne. S’haurà de veure, però. Moviments d’aquestes característiques, amb diversos graus d’irrealitat, ja n’hi ha a tot arreu. Trump i el que significa disten molt de ser morts políticament. Els il·liberals, cada vegada més clarament ubicats a l’extrema dreta de manera descarada, governen a Itàlia, Polònia, Rússia, Hongria…; i són molt presents a França, els països nòrdics o bé a Espanya. El discurs conservador es va radicalitzant arreu i copia les maneres, el llenguatge i les formes del relat polític de l’extremisme. Encara que la historia no acostuma a repetir-se, el procés com els feixismes es van apropar i es van fer amb les formacions dretanes democràtiques a la Itàlia feixista o bé a l’Alemanya nazi ens haurien, i els haurien, de fer recapacitar. No és que correm el risc d’acabar prenent-hi mal, és que ja n’hem començat a prendre.

Amb la retirada voluntària del cantant es tanca tota una immensa època. Ho deixa algú que amb les seves cançons ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra vida. Difícil d’explicar el darrer mig segle sense una música que, fent servir tots els pals, portava sempre la seva veu inconfusible. El tòpic dirà que forma part de la banda sonora de la nostra vida. Ha estat un dels grans referents  de la música catalana y espanyola durant seixanta anys, que no és dir quatre dies. Ha recuperat la millor tradició de la poesia espanyola contemporània, posant al mapa autors que el franquisme havia aconseguit mantenir en l’ostracisme, com és el cas de Miguel Hernández, però també d’inqüestionables com Lorca o Machado. Ha estat un gran lletrista, amb una forta capacitat per descriure el món en blanc i negre de la seva infantesa, de com vivia, de com reia i plorava la gent en temps no massa propicis. Sinó pobre, va viure i va descriure almenys allò que algú en va dir les classes subalternes i les seves barriades. Va abandonar aviat el concepte de cantautor, probablement massa pretensiós i afectat per a ell, i es va embarcar en composicions i arranjaments musicals més orquestrals i complexos, rodejant-se per això dels millors professionals que hi havia.

Va ser un artista compromès, especialment contra el franquisme i en defensa de la llibertat a la seva estimada Llatinoamèrica. Home d’esquerres i progressista, mai va voler practicar la cançó protesta ni abanderar moviments polítics. El seu art ha estat per sobre i ha agradat i entendrit diverses generacions de ciutadans de pensaments i condicions ben diverses. En aquest sentit, ha estat un músic absolutament transversal, estimat per les tietes, per gent més tradicional o més oberta i pels joves moderns d’unes quantes dècades. Com a les novel·les de Juan Marsé, en les seves cançons i melodies es recreen moments i paisatges, records i emocions, fins a captar-ne l’olor. Perquè les cançons d’en Serrat destil·len un perfum, una manera d’entendre la vida i el temps que penetra per la pell i els sentits. Si haguéssim de rescatar un disc o una cançó, segur que ho faríem amb Mediterraneo. Un cant a la vida que emociona, retalls d’una trajectòria vital feta de llocs, afectes i tendresa. La defensa d’un món constituït per coses molt diverses, de cultures i llengües en convivència, de barreja d’influències però, sobretot, de paisatges. I la nostra infantesa convertida en la única pàtria que ens acompanya tota la vida.

Malgrat alguns intents maldestres per marginar Serrat degut a la seva catalanitat “impura”, la força de la seva música i el caràcter respectuós i integrador del cantant, no ho han permès. Ha estat un músic universal, escoltat i estimat a España, a Xile, Argentina i a tota Llatinoamèrica on se li professa autèntica devoció. Però, sobretot, és un cantant català tant per arrels com per vocació de ser-ho. El seu art, la seva presència i altura moral, són un patrimoni de tots el catalans. Probablement i sense pretendre-ho, ningú com ell representa el profitós mestissatge d’aquesta terra, l’encreuament de cultures i sentits d’identitat diversos i amb intensitats ben variables. Joan Manuel Serrat és un xarnego en el millor sentit que se li pot donar a aquest terme, com un elogi i, justament per això, no menys català que ningú altre. Ha cantat a aquest país que, excepte en alguna mala tarda, està poblat de gent tolerant, oberta al món i integradora. Una terra en la que sortosament encara tenim la llibertat de triar la nostra catalanitat i la manera en que estimem i volem viure al país. On ens podem sentir part d’un tot que és massa interessant com per convertir-lo en idèntic i homogeni. I encara menys en excloent. Llarga vida al Joan Manuel Serrat.

Aquest és un gran país, en molts sentits. Per la seva dimensió geogràfica, per la demografia, per posseir una cultura ancestral molt desenvolupada com la persa, per la seva economia, pel seu immens patrimoni històric… Té ara una societat molt dinàmica, formada, i amb nombrosos moviments avantguardistes al seu sí, tan sigui en les arts visuals, musicals o literàries. Ha tingut, però, molta mala sort en la política i en uns sectors hegemònics interessats en mantenir una rígida estructura de clans i el predomini de valors religiosos que asfixien a la seva població i, de manera molt especial, a les dones. Ve de lluny. Terra de colonització anglesa, a la seva sortida es va convertir en un reducte de confessió xiïta en un entorn fonamentalment dominat per l’islam sunnita, i amb una monarquia més o menys laica però de comportament brutal i extremadament extractiva aprofitant el regal del petroli com van ser els Reza Pahlavi. El 1979, es va produir un aixecament popular, que va crear moltes expectatives entre l’esquerra europea, però que va acabar per convertir-se en una “revolució islàmica” que va portar els ayatollahs al poder. Els iranians, van passar d’una dictadura a un altra, amb l’afegit ara que s’instaurava una moralitat religiosa estricta i el predomini de la sharia com  a referència legal i vital.

La “Guardia Revolucionaria”, el cos militar i policial del règim s’ha convertit durant aquests anys en la elit econòmica i política, en una mena de nova burgesia. Tot i el formal predomini polític i social d’allò religiós, la societat iraniana ha canviat, i molt, durant aquests quaranta anys. La duresa dels primers anys del règim s’ha relaxat, malgrat episodis de demostració de que les coses segueixen igual. Especialment a la capital, sota la capa de religiositat aparent, hi ha un món que bull, amb gent jove formada capaç de generar una dinàmica cultural laica molt important i interessant. Queden, però, vestigis de l’islamisme més tradicional i repressor de nous costums com són la “Policia de la Moral”, la qual vigila al carrer el manteniment estricte de la llei islàmica tot reprimint a les dones que van liberalitzant o directament refusant l’ús obligatori del vel. Justament una acció d’aquest cos que va acabar amb la vida d’una noia que es va resistir a la imposició, Masha Amini, el mes de setembre d’enguany. Es van precipitar un seguit de manifestacions i aldarulls al país, protagonitzades per joves d’ambdós sexes, en les que es posava en qüestió no només la moralitat imposada, sinó el mateix règim. Es desbordaven les energies i els malestars acumulats en una societat que, en bona part, aspirava a una vida moderna i lliure. La repressió, extremadament violenta ha estat la contesta del règim. Es parla ja de més de 300 morts provocades per les actuacions policials.

El futbol iranià va tenir, al mundial de Qatar, un gest de gran dignitat. Es va negar a cantar l’himne com a protesta pel que estava passant al seu país, amb les conseqüències que això de ben segur els comportarà. De manera paral·lela, el règim va marcar el terreny de joc condemnant a mort al futbolista Amir Nasr-Azadani amb l’atribució d’haver participat en manifestacions polítiques. L’acusació, com en altres figures públiques ja penjades perquè facin d’escarment, és haver comès el pecat de la “moharebeh”, o sigui, d’enemistat amb Déu. Qui esperés un moviment de solidaritat en el món del futbol anava errat. Tot això ha succeït i s’ha conegut durant el Mundial de Qatar, un esdeveniment per a glòria i blanqueig d’un emirat tant o més totalitari i repressiu que l’Iran. Ni una referència per part de cap selecció o jugador de cap país, i ja no diguem dels organismes federatius que s’engreixen amb aquest esport. Allà on no ha arribat una certa noció del bé, tampoc ho ha fet el sentit solidari que podia induir el caràcter corporatiu per la feina del condemnat. Messi ha perdut una oportunitat d’or per ser realment gran més enllà del seu joc. Li pertocava especialment a ell fer un pas endavant i manifestar-se, no per prendre partit polític, sinó en defensa de la dignitat i la vida. Probablement, la capa amb fils d’or que li va imposar el xeic catarí l’immunitzava contra qualsevol percepció o sentit moral. El Déu argentí, no està ja per coses mundanes.