La distopia liberal

La crisi del coronavirus està evidenciat els insostenibles nivells de desigualtat econòmica i social de les societats actuals, però a més funciona com un element d’aprofundiment d’aquesta desigualtat endèmica. Fins i tot un darrer informe del Fons Monetari Internacional (FMI) parla de l’efecte “desproporcionat” de la pandèmia cap als més pobres i a la necessitat d’augmentar la càrrega fiscal als més rics i a les empreses rendibles per tal de pagar la factura de la crisi i destinar els renovats ingressos a la salut i a la protecció social. En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme i ara els resultats són més evidents que mai. Com fa notar i manera eloqüent el novel·lista J.M.Cotzee, “l’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives, és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. 

Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” en relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”. Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant des dels anys vuitanta fins avui, s’ha imposat el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, el que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat. De fet, durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats, va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials, juntament amb el component de resignació que li aportava la cultura catòlica.

InspirAction on Twitter: "Gracias Antonio Fraguas de Pablo #Forges, por  tantas viñetas denunciando siempre desde el humor el escándalo de la # desigualdad. Te recordaremos siempre en ellas! #DesigualdadObscena…  https://t.co/S4GOrPRwW2"

La desigualtat econòmica i social es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals de signe radical com Stuart Mill, van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema de herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre. Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials, per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’Estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. Però fins i tot això es va perdre. El capitalisme desinhibit, postmodern i tecnològic, de les darreres dècades, però, ha fet una aposta de màxims on més que persones en situacions diverses el que hi ha són guanyadors i perdedors.

El retorn de la Inquisició

En pocs dies han saltat a la palestra informativa dos temes que encara que tenen poques coses en comú han servit per evidenciar la barreja insana que es pretén fer entre el que és personal i el que és polític, com també l’esperit inquisitorial no tant de la ciutadania com d’una cultura molt imperant en els mitjans de comunicació molt àvida i estimulada quan es tracta de “fer llenya”. Em refereixo a les imatges d’un alcalde ebri i a les filtracions sobre possible assetjament sexual per part d’un ex-diputat. Tant un cas com l’altra s’han magnificat, repetit i reiterat als mitjans fins acabar criminalitzant a dues persones de manera injustificada. Al fer córrer imatges i fer acusacions grandiloqüents i gratuïtes no es té en compte el dany que s’infligeix a persones, en molts casos de manera irremeiable, ni al fet que en una societat lliure allò que és personal s’hauria de mantenir estrictament en aquesta esfera. No es tracta de defensar ni dir que es bo excedir-se en el consum d’alcohol, però si ho fa incidentalment en el seu temps d’oci, això no converteix a algú en més bon o mal polític. Certament que es desitjable que els polítics tendeixin a ser exemplars en el seu comportament, però no podem pretendre que estiguin alliberats de cometre els errors o caure en debilitats pròpies de la imperfecció humana. Hem d’aspirar a tenir polítics i dirigents capaços i honestos, modèlics en la seva entrega al servei públic, però no líders carregats d’una impostada perfecció que sempre sol ser moralisme irreal. Resulta significatiu en aquest cas, que el gran “pecat” van ser l’existència d’imatges, les quals van permetre magnificar el fet i alhora fer-ne una reposició reiterada per a la humiliació i escarni de la persona i per al dubtós gaudi morbós de la societat. Tot i resultar comprensible per la pressió patida, el denigrat va fer malament dimitint de manera precipitada ja que resultava acceptar una “culpa” que políticament, però també personalment, era inexistent. I més es va equivocar el seu partit si és que el va forçar a fer-ho, cosa que desconec.

TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓN – ROLMASTERS

En el cas de l’ex-diputat estem davant d’un episodi de caïnisme i venjança política tan típic de en algunes organitzacions. Un filtrat d’informació cap a un determinat mitjà que ja ens indica el grau d’enfrontament que s’està donant en aquell espai polític. Una propagació que deixa indefens i posa al peu dels cavalls un “inculpat” sense possibilitat de defensa. No es diu el què, sinó que només s’insinua. Així el lector pot imaginar el que vulgui. Cal suposar que no estem parlant de cap acusació de les que tenen la consideració de delicte i cabuda en el codi penal, doncs de ser així ja s’hauria substanciat per qui ho hauria de fer. El tema és més sibil·lí i de reminiscències totalitàries. “Expedients oberts” i “conductes impròpies” segons normatives internes d’una organització que creu ha d’anar més enllà del que regeix a la societat i així depurar els imperfectes. Tot plegat remet a codis de conducta sectaris i a la convicció que es pot intervenir en la vida de les persones de manera discrecional, amb la pretensió a més de portar a terme processos d’admissió de culpa i de reeducació. Quina por. Desconec si l’acusat va tenir o no actituds poc considerades o no adequades en les relacions personals que són inherents al treball en qualsevol organització i a la vida social. Però no m’interessa ni hauria de ser qüestió de debat públic. Hi ha coses que formen part de les relacions interpersonals, amb els errors i incomprensions que es vulgui, i és justament en aquest àmbit on s’han de dirimir i resoldre. Utilitzar friccions  per degradar a les individus, per construir-los causes generals per a destrossar-los personalment i acabar amb la seva credibilitat, és precisament el que practicava de manera molt refinada l’estalinisme rus o el maoisme xinès de la “revolució cultural”. Només la vida pública resulta saludable quan allò que és personal i privat es manté en l’esfera íntima.

Desescalada

El relaxament massa ràpid i precipitat després de la primera onada de la COVID sembla estar al darrera de la força amb que està colpejant la segona onada a Espanya. La Comunitat de Madrid seria l’exemple més clar de negligència sanitària i política tot intentant convertir la gestió de la pandèmia en un pols polític de la dreta enfront del govern de Pedro Sánchez. Una manera gairebé criminal d’entendre i practicar la política. Probablement, l’error del govern central va ser la de posar punt i final el més ràpidament possible a l’estat d’alarma pel desgast polític que li suposava i cedir el control i cedir la presa de decisions sobre el tema a les comunitats autònomes. A partir d’aquí el desori ha estat notable. Certament que algunes autonomies han fet una rigorosa i acurada gestió –País Valencià, Astúries…- però en altre s’ha instal·lat com a primacia boicotejar tot el que plantegés l’Estat i alimentar un relat de conflicte sense assumir una veritable responsabilitat. D’un control exhaustiu de canvis de fases es va passar a la negació d’evidències i de xifres de contagi, intentant afirmar sempre que els altres estaven pitjor. En l’entreacte de les dues onades, com hauria d’haver estat preceptiu, no s’han reforçat les estructures sanitàries i el personal mèdic ni s’han contractat els rastrejadors que se sabia que eren imprescindibles. Les taxes de contagi s’han disparat perquè no s’ha volgut establir restriccions per evitar el que creien tenia un fort desgast polític. Bona part d’Europa ha fet les coses millor i els resultats ho avalen. A Alemanya s’han aïllat zones  a partir dels 50 casos per cada 100.000 habitants, mentre a Espanya només es fa a partir de 500. Inclús a l’habitualment caòtica Itàlia les coses s’han fet millor: confinaments, rastrejadors i reforçament del pressupost de salut. No hi ha miracles.

La incidencia de COVID-19 en cada barrio o zona sanitaria de Madrid |  Newtral

La prestigiosa revista científica The Lancet ho ha explicat de manera clara. A Espanya ha fallat el sistema efectiu de cerca, testeig, rastreig, aïllament i suport abans d’aixecar, com tots anhelàvem, el confinament. I també, s’afirma, ha fallat la dotació del sistema sanitari, les mesures de control fronterer i la falta de criteris clars sobre els llindars  en els que s’havia de prendre decisions. I ha fracassat, sobretot, un sistema de gobernança que si ja en la normalitat té notòries disfuncions en moments excepcionals pot resultar letal: dispersió i confrontació institucional, el malèvol instint a no menystenir cap situació per dramàtica que sigui, a avivar la confrontació política. La tardança en intervenir la Comunitat de Madrid per part del govern de l’Estat pot explicar-se en nom de la prudència, però ha resultat una temeritat. Era evident per tothom que el govern de Díaz Ayuso no estava interessat en consensuar res ni en deixar-se ajudar sinó en generar un caos que els permetés aixecar el relat del victimisme. A Catalunya coneixem bé aquest tipus d’estratègies i, de fet, on més s’ha assemblat la gestió de la COVID els darrers mesos al desastre madrileny, és Catalunya. Les xifres d’afectats i la profunditat del repunt ho expliquen, com també l’especial debilitat d’un sistema sanitari públic notablement maltractat des de fa anys. Les xifres són eloqüents. Mentre Alemanya destina un 9,5% del PIB a despesa sanitària, Espanya només el 6%. Dins la Unió Europea, Espanya té 14 països per davant. Però a Catalunya només hi dediquem el 4%, qüestió de prioritats.

En el punt àlgid de l’impacte de la pandèmia a la passada primavera, quan el fantasma de la mort arbitrària semblava campar pels nostres carrers de manera amenaçadora, ens vam omplir la boca, i molt especialment els polítics, que hi hauria un abans i un després, que no se’ns tornaria a agafar desprevinguts i que canviarien les prioritats donant major importància a la salut, el benestar i a tot allò que era realment essencial. Paraules que, com resulta ara evident, se les va emportar el vent.

No ens ho mereixem

Que el president de la Generalitat sigui inhabilitat per penjar una pancarta pot semblar ridícul, i realment ho és. Continua la lectura de “No ens ho mereixem”

La cultura de l’individualisme

El sistema econòmic i social en què estem immersos té tints més aviat foscos. El capitalisme en la seva fase actual no té bon aspecte. Continua la lectura de “La cultura de l’individualisme”

Els perquès de la concentració bancària

L’anunci de la fusió de CaixaBank amb Bankia va camí de ser el gran aconteixement econòmic d’aquesta tardor. Continua la lectura de “Els perquès de la concentració bancària”

Messi com a metàfora

L’adéu sobtat de la icona blaugrana ha deixat en estat de xoc una bona part de la societat catalana. Més enllà del que és estrictament futbolístic, té alguna cosa de final d’època i l’escenificació de la caiguda dels déus. Continua la lectura de “Messi com a metàfora”

Bojos per Apple

Sempre s’ha dit que les crisis generen oportunitats. Una frase que pretén confortar a la molta gent que sobretot les crisis els comporten empobriment, dificultats, desocupació i sofriment. Continua la lectura de “Bojos per Apple”

La revolta de les classes mitjanes

Molts dels processos d’inestabilitat i conflicte que es produeixen al món coincideixen en un factor: el malestar d’unes classes mitjanes debilitades i amb perill de desaparició. Continua la lectura de “La revolta de les classes mitjanes”