Categoria: Articles

La política té girs inesperats. El de Pedro Sánchez d’ahir és molt gran i de sortida complexa. Fa molt temps que la política a Espanya, de ma mà de la dreta i l’extrema dreta que a hores d’ara ja es confonen, s’ha convertit en un autèntic femer on predomina l’insult, la desqualificació i la destrucció de l’adversari utilitzant acusacions burdes i sense fonaments. Quan no governa, la dreta actual no accepta la legitimitat dels que ho fan i es llença amb tota mena d’armes a destruir la credibilitat dels adversaris i a crear atmosferes agòniques i irrespirables. Pedro Sánchez ha estat, des del primer dia, la autèntica bestia negra per a ells. Se la desposseït de qualsevol atribut humà i se li han adjudicat tota mena de pulsions que evidenciarien un quadre mental desquiciat. Se la qualificat de dèspota, dictador, lladre, desgraciat, usurpador, antiespanyol, terrorista… Lògicament, Sánchez o qui sigui et pot agradar més o menys com a polític, però ningú mereix, polític o no, un tracte d’aquestes característiques. Per suposat, també compta posar-se amb la família fins a nivells inacceptables. A Alguns països, aquest llenguatge i aquesta actitud destructiva es queda en el cam de l’extrema dreta. A Espanya, en realitat es confonen. És dur afirmar-ho, però a Espanya la dreta democràtica és pràcticament inexistent. La brutalitat que es practica respecte als adversaris -la gent de Podemos va patir un assetjament personal i polític insuportable-, neix en l’ecosistema mediàtia de emissores de ràdio i diaris digitals que, de manera molt considerada, s’ha qualificat com la “fachosfera”. Notícies falses, invencions, acusacions sense cap base…, es comencen llençant aquí per, després, els diguem-ne polítics de dretes utilitzar-ho a les tribunes de les institucions i les rodes de premsa. El mal ja està fet. En una societat política tant polaritzada una part de la ciutadania ho compra de manera acrítica. Difícil defensar-se i encara menys parlar de política entre tanta cridòria. I els jutges, la majoria dels quals formen part de l’entramat necessari dels interessos de la dreta extrema i de la corrupció considerada “acceptable” que practiquen els de sempre, no dubten en obrir diligències davant “denúncies” fet per pseudosindicats mafiosos com Manos Límpias. Vaig sentir un dia explicar a Dilma Rousseff, ex presidenta brasilera, que a l’Amèrica Llatina però també a la resta del món, els cops d’Estat ja no els fan els militars sinó els jutges. Han estat adequadament formats per fer-ho. Cal que demòcrates i progressistes ho denunciïn i assumeixin la defensa de l’Estat de dret en el seu bon sentit originari.

Hi ha qui considera el gest de Pedro Sánchez un mer moviment estratègic. Podria ser, però no ho asseguraria, té més significat i calat. La cacera a la que se l’ha sotmès és d’una brutalitat sense parangó. Per més fred que el personatge ens pugui semblar, hi ha coses que han de resultar insuportables. Els polítics, també són persones i la política espanyola, a hores d’ara, s’ha fet impossible per gent digne d’aquest nom. La sortida és complexa. Es pot produir un moviment popular que el referendi i en justifiqui la continuïtat. També, que proposi una moció de confiança a les Corts. Si algú de la majoria actual es despenja, la ultradreta es farà amb el poder i que cadascú ho expliqui al seu electorat. O, directament, convocar eleccions per després de les europees. En aquesta dinàmica, l’esquerra hi pot perdre el poder, però jo no subestimaria la capacitat d’activació del vot progressista. A hores d’ara, el debat ja no és de model polític, sinó de conservar una democràcia digna d’aquest nom i, en aquest punt, no queda lloc pel relativisme. Només un comentari crític: estic d’acord amb aquells que diuen que la lògica perversa de la dreta ultramuntana se li havia d’haver parat els peus molt abans. Com també, que no tindrem mai un sistema polític saludable amb un poder judicial franquista i sistemàticament prevaricador.

El tema de l’habitatge és, la seva falta a preus assequibles, és probablement, el tema més crucial a afrontar els propers anys. A Catalunya, i especialment a la ciutat de Barcelona, resulta dramàtic. No s’ha fet pràcticament res en relació a habitatge social i protegit, ni de lloguer ni de compra. Les institucions han actuat amb desídia i han facilitat a més moviments especulatius i de desplaçaments forçats que han facilitat l’encariment i la seva escassetat. El dret a l’habitatge es veu en qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu. Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per a ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren llocs tranquils per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del comú i del espai públic. Caldria no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers haurien de ser per viure de manera decent els seus ciutadans.

L’habitatge està deixant de ser un bé social, l’accés de ser un dret inalienable a convertir-se en vehicle de riquesa i inversió per a grans fortunes. El grup Blackstone destaca entre ells. És el grup més gran de private equity del món, amb interessos immobiliaris brutals. Toca tots els pals de la inversió, des de grups hotelers com Hilton, fins a fons de cobertura; del grup de joc Cirsa fins al parc d’Orlando, passant per Hewlett-Packard. Als Estats Units va comprar més de 2,5 milions d’habitatges quan la crisi de les hipoteques, per llogar-les i vendre-les en revaloritzar-se. A Espanya, ha protagonitzat les operacions d’especulació immobiliàries més grans. És un fons voltor que compra per sota dels preus de mercat bancs o ajuntaments, com va fer al Madrid d’Ana Botella, actualment té un banc d’uns 30.000 habitatges a Espanya. Actua a tot el món en barris degradats, comprant edificis i augmentant els lloguers fins a desplaçar els llogaters per gent amb més ingressos. A Madrid, li van vendre 5.000 habitatges, la majoria tipificades de socials que, amb l’operació, van deixar de ser-ho. El caràcter especulatiu s’evidencia en el fet que molts habitatges es mantenen buits durant temps i, tot i així, van canviant de mans en operacions successives. De fet, més que habitatges, resulten actius comptables amb què especular.

A moltes ciutats globals, el boom immobiliari coincideix amb una crisi de l’habitatge sense precedents. Són dues cares de la mateixa moneda. Més enllà de la rehabilitació dels centres històrics, les noves torres d’habitatges que es construeixen són per a grans inversors externs que dipositen la capital al sector de l’habitatge. Que es produeixi una bombolla al seu entorn resulta una manera de multiplicar el capital invertit. Si no es delimita l’habitatge, el dret bàsic a tenir-lo, de l’especulació turística financera, no hi ha sortida. Tot allò que es construeixi serà insuficient i inassumible per als ciutadans que veuen com la seva ciutat, de sobte ja no els pertany. Toronto n’és actualment un dels exemples més extrems. La paradoxa, l’absurd, que molts pensionistes resulten expulsats de la seva ciutat justament pels fons de pensions en què han invertit.

El tema afecta i molt els joves. Espanya, un país on la cultura de la propietat de l’habitatge s’havia imposat des de fa anys no només de manera elevada sinó fins i tot excessiva, superant el 70% de les famílies, els darrers anys està caient moltíssim entre les generacions més recents. En els darrers deu anys, les generacions menors de 35 anys només un 35% disposen d’habitatge en propietat. No és un canvi d’hàbits i cultura, sobretot ho és de possibilitats.

Entre els molts conflictes militars i geoestratègics amb el perill que derivin en bèl·lics, n’hi ha dos que generen especialment preocupació, no perquè uns morts importin més que d’altres, sinó pel perill de que escalin i esdevinguin, pràcticament, enfrontaments globals amb el que això significaria a nivell humanitari, però també els seus efectes polítics, econòmics i socials que se’n derivarien. Parlo d’Ucraïna i de Gaza, per posar-hi nom a agressions tot centrant-ho amb els que en són els principals perdedors. La invasió d’Ucraïna per part d’una Rússia que pretén rememorar el somni imperial dels tsars i de la Unió Soviètica, és també el resultat de la imperícia occidental a l’hora d’ajudar a ressituar Rússia en el marc global després de la implosió del sistema comunista. Més enllà de les dèries de Putin, ni la OTAN ni la Unió Europea han tingut estratègia ni tacte per a incorporar-la, o bé no fer moviments que la podessin fer sentir assetjada. No ha estat una bona idea portar soldats i armament a les seves portes, tractant al país com a enemic durant les darreres dècades. Per Europa, el seguiment acrític de l’estratègia nord-americana d’aïllar Xina tot neutralitzant els seus aliats, ha estat nefast. Tant amb un país com l’altra, Europa hi ha de comerciar i col·laborar, no pas buscar l’enfrontament. En aquests moments la guerra d’Ucraïna està empantanada i cada vegada agafa més volada. La resistència només se sosté amb la profusió d’armament i recursos que hi envia Europa Occidental. Una guerra que, de cap manera, es pot guanyar perquè Rússia que és una potència nuclear, no la pot perdre. L’escalada verbal i bèl·lica va fent un in crescendo, i es corre el perill que agafi molta més dimensió. Líders europeus, dia sí i dia també, apel·len a augmentar la despesa militar i a preparar-nos per a la guerra. Un escenari, aquest, que acabaria essent dantesc. El tema d’Ucraïna, o bé es força a una sortida pactada, o no té sortida. Les soflames de guerra, poc aportaran a la solució del problema.

Al tema de Gaza costa una mica dir-ne “guerra”. De fet, és una massacre organitzada sobre un poble empresonat a cel obert. En sis mesos, portem prop de cinquanta mil morts, la immensa majoria dels quals no tenen res a veure amb el terrorisme. Israel incompleix, sistemàticament -de fet, des del 1948-, totes les resolucions de les Nacions Unides respecte al territori palestí i es passa pel folre qualsevol noció del dret internacional i dels tractats que obliguen, fins i tot en cas de guerra, a mantenir alguns comportaments bàsics. S’ha destruït el territori ocupat, es cometen tota mena d’assaïnats que es té la indecència de dir-ne “selectius”, no queda un pam de terra que no hagi estat bombardejada, s’han inutilitzat tots els hospitals, es desplaça la població de manera humiliant, es condemna a la gent a morir de fam i malalties no deixant entrar ajut internacional… Netanyahu és, clarament, un criminal de guerra juntament amb tota la cúpula militar i política de l’estat d’Israel. Tot això, amb el beneplàcit dels Estats Units i una Europa que, només en comptades excepcions, mira cap a una altra banda. Una vegada més, un sotmetiment al lideratge diplomàtic i polític dels Estats Units, que no té sentit i que ens sortirà molt car. Tot i que molt dividit, almenys una part del món àrab respondrà i no ens agradarà quan ho faci. L’estratègia militar criminal de Netanyahu és fer escalar el conflicte, que agafi una gran dimensió tot forçant a Iran que s’involucri cosa a la que fins ara s’havia resistit i així reagrupar el món occidental clarament darrera la defensa d’un estat israelià en perill. Si inacceptable és, es miri com es miri, és el que s’està fent amb els palestins a Gaza, provocar una dimensió globalitzadora d’aquesta brutalitat resulta d’una frivolitat esfereïdora. Els efectes econòmics, socials, polítics i geoestratègics poden agafar una calat enorme, en un món cada vegada més insegur i en el que les grans potències entren ja en conflicte de manera descarnada. 

Després dels massacrats per les guerres, Europa serà la gran perdedora en aquests conflictes. Hi deixarà la seva autonomia política, augmentaran les dissensions internes a la Unió Europea, patirà greus problemes d’abastiment energètic i haurà de fer front a tots els problemes col·laterals que generen conflictes gairebé irresolubles a les seves portes. Però hi perdrà, sobre tot, qualsevol mena d’autoritat política i de respecte moral.

Cada dia es parla més de la Intel·ligència Artificial. És present a totes les converses i, a tots els sectors d’activitat, es planteja com mesurar-ne l’impacte i sobre la possibilitat d’incorporar-la. Hi ha alguna cosa reverencial respecte a ella que es mou entre la por i l’expectativa. En realitat, el terme evoca més del que representa realment. No existeix, és una metàfora com ho va ser al principi dels ordinadors anomenar-los “cervells mecànics”. El concepte d’IA ja té un recorregut de gairebé 50 anys, tot i que el seu autèntic auge s’estigui donant en aquesta darrera dècada i de manera exagerada a l’últim any a partir de l’aparició del ChaptGPT . La IA basada en el coneixement data dels experiments computacionals dels anys setanta i intenta reproduir el funcionament del cervell humà a nivell maquínic. La web semàntica, els progressos en l’aprenentatge i la comprensió tenen a veure amb aquesta concepció. D’altra banda, la IA basada en l’ús i el tractament de dades és molt més recent. Es pretenen establir sistemes d’aprenentatge automàtic a partir d’algoritmes estadístics que van establint patrons i emulacions del comportament humà. El ritme de canvi es defineix com a “exponencial”.

 S’aniquila, en paraules d’Éric Sadin, el temps humà de la comprensió i de la reflexió, “privant els individus i les societats del seu dret a avaluar els fenòmens i donar testimoni (o no) del seu consentiment. Desapareix el concepte de llarg termini. El desenvolupament de les possibilitats de la Intel·ligència Artificial és com l’objectiu últim de moltes de les innovacions digitals de les grans corporacions de Silicon Valley. En aquest sentit, Page i Brin, de Google, no han amagat mai que la seva pretensió sempre ha anat molt més enllà de desenvolupar el millor cercador d’internet o d’aportar enriquiments concrets al benestar humà. Hi ha un sentit redemptorista, una convicció teològica en la necessitat de desenvolupar una intel·ligència mecànica que acreixi i substitueixi les limitacions del raciocini i la sentimentalitat humana. El projecte mestre de Google consisteix a superar els límits de la intel·ligència humana, creant i entrenant algoritmes perquè puguin pensar igual o millor que nosaltres, però molt més ràpidament i de manera autònoma. 

Elon Musk i Sam Altman van crear, el 2015, OpenAI una empresa dotada amb mil milions de dòlars per al desenvolupament d’Intel·ligència Artificial, teòricament sense ànim de lucre. La pretensió era la “millora” de la humanitat en aquest context de pretesa hibridació home-màquina, dotant aquesta de capacitats molt més potents que el raonament humà. Ens situaren en un estadi on obertament es plantejava la redefinició del significat de ser humà, sense uns límits ètics gens clars. Evidentment, molts dels objectius que afirmen tenir plantejats són poc més que estratègies de màrqueting, però certament la societat hauria de reflexionar i els poders públics establir una certa regulació i control a pretensions que van força més enllà del que és humanament acceptable. Però, no ens enganyem, més enllà de plantejaments grandiloqüents s’ha invertit a la IA amb la pretensió que sigui un immens negoci. 

Que cada cop més aspectes de les nostres vides els dirigeixin i prenguin les decisions les màquines resulta preocupant, encara que a això se li doni un nom aparentment neutre com a “agents artificials autònoms” (AAA). Sense caure en el tremendisme apocalíptic, ja hi ha investigadors i centres d’estudis que qualifiquen la Intel·ligència Artificial com una amenaça a la humanitat, així com el desenvolupament de maneres de protegir-se’n. Tota una paradoxa, que la humanitat s’hagi de protegir d’una intel·ligència que ella mateixa ha desenvolupat i que s’ha dotat d’autonomia. Com ho defineix Bàrbara Garson, s’hauria dedicat un grau extraordinari d’enginy humà per desenvolupar un enginy artificial que derrotés l’enginy humà. Certament no cal confondre tot allò que es desenvolupa sota l’epígraf “d’intel·ligència artificial” amb les pretensions i desitjos d’alguns il·luminats que creuen tenir el “deure” de millorar la condició humana a través del coneixement científic i tecnològic. Hi ha aplicacions, especialment en el món de la medicina i la salut, que ens poden proporcionar millores notòries de la nostra qualitat de vida. Hauríem de diferenciar això de les pretensions distòpiques de crear una condició humana superior, un “Homo Deus” arrogant que es fusiona amb la màquina i muta cap a una nova condició i que s’instal·la en una nova dimensió. En aquest camp, com en molts altres, és plenament vigent aquella consideració que els somnis de la raó, de vegades, engendren monstres.

 

Que els estats i les societats en la seva dimensió pública deixessin de ser confessionals ha estat històricament una àrdua i dura batalla, fins i tot sagnant. Fins a l’època moderna, no es concebia el laïcisme ni individual ni col·lectiu. La creença religiosa, el temor de Déu, era una norma rellevant i d’obligat compliment. Ja coneixem els que els passava, durant mols segles, als que s’apartaven d’aquesta ortodòxia. No va ser fins el segle XVIII, i només per a unes escasses minories, que es va començar a imaginar un món sense Déu i en tot cas, va guanyar enters el concepte de “tolerància religiosa”, és a dir, el respecte absolut a qualsevol mena de creença tot manllevant a les esglésies el dret adquirit a la imposició d’una fe i una moral incontrovertible. En el món de la Il·lustració, que és del que parlem, es va anar imposant també la noció cabdal de que les estructures polítiques, els Estats, havien de ser no confessionals, doncs la dimensió religiosa formava part de l’àmbit del que era privat. Tothom podia tenir i expressar la religiositat que volgués, o no tenir-la, però en cap cas la podia imposar o fer-la dominant en l’espai públic. Un fet aquest, al que el catolicisme va ser, i encara és, reticent a abandonar. Que una part important de la ciutadania del sud d’Europa vingui de tradició catòlica, no implica ni que sigui practicant i que el seu vincle vagi més enllà de ser un referent cultural, un hàbit, que ha anat perdent pes en un món i unes vides majoritàriament secularitzades.

A l’Espanya del nacionalcatolicisme, la laïcitat va costar en arribar. Durant el llarg període franquista, la confessionalitat de l’Estat i de la ciutadania es donava per feta, una imposició de la que ningú se’n podia apartar. Quan Europa ja s’havia desempallegat de l’obscurantisme religiós, d’una cultura social articulada entorn a les nocions de pecat i de càstig, a Espanya vivíem en una cultura capellanesca construïda sobre la por, el temor de Déu i una moralitat entre falsa i casposa. Aquí, ben bé fins a la mort de Franco, encara era obligat participar en totes i cadascuna de les celebracions catòliques les quals, més enllà de connotacions tradicionals i de festa, implicava aguantar sermons que oscil·laven entre els advertiments i la pura farsa. Acabat el domini nacional-catòlic i com arreu del món, els canvis de costums i la laïcitat s’imposaren ràpidament. Gairebé només es mantenien les festivitats que induïen a menjar i beure, més enllà de creients fervents que, lògicament i amb tota llibertat, continuaven les seves pràctiques, la seva vivència religiosa en formes més tradicionals, ja fos per creença o per hàbit establert. Les manifestacions més públiques de la fe, fora dels temples, es van anar abandonant ja que tenien un component invasiu respecte d’un espai públic que havia de ser neutral, que les feia poc adequades.

Però sembla que tot torna i els darrers anys assistim a una recuperació de l’expressió pública de la religiositat que gairebé pren un caràcter intimidatori com és el cas de les processons. Sigui per creença, folklore o una mal entesa noció de “cultura popular”, es reposen les celebracions públiques en les formes més tradicionals. Semblaria que l’Església també lliura la gramsciana “batalla per l’hegemonia cultural” i els mitjans de comunicació i col·laboren de manera ben predisposada. Qui sigui adepte als noticiaris televisius, es menjarà durant la Setmana Santa tota mena de processons públiques les quals semblen lluitar arreu per veure qui té la versió amb més profusió de fanatisme i irracionalitat. No s’explica com un fet “particular”, sinó com alguna cosa que ens incumbeix i ens pressuposa que en participem tots. Es despleguen tota mena de recursos tècnics per retransmetre, més i millor, una exhibició de pensament màgic i de fantasies disparatades, com si fossin cultura compartida. Popular, en diuen. Curiosa la barreja entre expressions medievals i tecnologia. En temps de confusió, sembla que la laïcitat, com la racionalitat o el pensament científic, estan en franca reculada. Ja no ens ofenen les expressions de formes de domini i d’estructures bàsicament classistes. Tot s’hi val per tal de que l’espectacle continuï.

La política catalana és ben curiosa. De fet, ja fa anys que ha desafiat totes les lleis de la lògica. Tothom brama contra la irresponsabilitat dels Comuns per no haver aprovat la proposta de pressupostos, com si haguessin d’estar obligats a fer-ho, i en canvi no es parla de l’escassa coherència de mantenir un govern en minoria absoluta o el haver dinamitat la legislatura a partir del moment que d’independentisme va entrar en fase guerra interna a mort. La realitat és que, pel que es veu, tothom tenia la campanya apunt i s’han llençat ardorosament a portar-la a terme. Esquerra ha començat a fer propostes i promeses. Crida l’atenció el seu nou plantejament sobre finançament de Catalunya. Fins fa quatre dies no volien cap acord amb l’Estat que no fos la ruptura i ara diuen voler un sistema de finançament sobre el qual el govern espanyol estava disposat a parlar-ne ja el 2010. Si tan clara es veu ara, perquè hem deixat passat catorze anys dient que tot possible acord era blasmable i significava una traïció? Ara es reclama un acord, que ve està en que s’hi treballi, però el supòsit de partida resulta, de nou, erroni, és crear expectatives que no són possibles de satisfer i, probablement, ni tan sols desitjables. Es reclama el sistema del “cupo” basc i aquesta demanda es va perdre quan els nacionalistes catalans van negociar tan la Constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia. Euskadi, apel·lant als drets forals, va aconseguir que aquesta fórmula de finançament quedés plasmada en els textos constitucionals. Per cert, un règim de finançament ben poc just per a la resta de comunitats, mentre que els negociadors catalans van ser partidaris d’un altre model, el qual implicava una negociació continuada de la que nos s’entreveia el desgast polític que comporta, per a les dues parts.

El sistema basc no és constitucionalment possible d’aplicació a Catalunya. No enganyem més a la parròquia. És ben legítim i adequat demanar canviar i millorar el règim de finançament. Però s’ha de fer dins el sistema comú de finançament de les comunitats autònomes. Què té això de dolent?, econòmica i políticament res. L’únic que perjudica és un relat independentista que, de nou, es vol fonamentar en la confrontació oberta amb l’Estat, en lloc del consens, l’acord i la col·laboració. Aquesta fixació en diferenciar-se, de tenir un tracte millor i apart de les altres comunitats no només no porta enlloc, sinó que conrea la mala imatge i la cada vegada menor consideració que se’ns té com a catalans. Un supremacisme i una insolidaritat que no domina entre la ciutadania catalana, ans al contrari, però per l’ús partidista que en fan aquells que confonen interessadament la part pel tot, acaba per perjudicar-nos, i molt. Hi ha un tema fonamenta si volem gaudir d’una mica més d’acceptació i de popularitat de la que tenim ara: tot allò que considerem bo per a nosaltres, també ho pot ser pels altres i, per tant, s’ha de poder sostenir i generalitzar per a tots si així ho desitgen. Si no és així, ho volem per a nosaltres sols, el que estem demanant és un privilegi i, això, resulta incompatible amb societats democràtiques, solidàries i inclusives. És ben al contrari d’una actitud progressista que, per definició, vol la millora de condicions fina allà on sigui possible, per a tots.

El sistema de finançament, de Catalunya i de totes les comunitats autònomes, s’ha de reformar i actualitzar i caldrà fer-ho sota la batuta del govern espanyol amb totes les comunitats en funció de les competències que exerceix cadascuna, que no són les mateixes, i amb l’objectiu d’assolir prestacions de serveis similars més enllà dels nivells mitjans diferenciats de renda. Per que qualli el concepte de país plural, cal que el finançament de cadascú sigui clar, transparent, raonat, justificable, flexible i just. Però, sobretot, cal que sigui acordat políticament. No es tracta de “voler més” a seques. Cal demanar un finançament que el sentim adequat i equitatiu. Demanar sempre més, abusar de fer la víctima i amenaçar en fer una rabieta engreixa molt el discurs demagògic i populista però fa molt poc bé al conjunt del país. “Primer els de casa” és un eslògan que prima les baixes passions, resulta una demostració de primitivisme tribal.

Aquesta legislatura catalana va quedar tocada de mort el dia que Junts va abandonar el govern, ara fa ja un any i mig. En aquell moment es van evidenciar no només estratègies diferents i confrontades dins l’independentisme, sinó una inquina i negació mútua d’uns adversaris convertits en enemics que s’ha arrossegat fins ara. El que semblava lògic aleshores, però la política catalana dels darrers anys ho és tot menys previsible o raonable, era la convocatòria d’eleccions o bé articular un nou govern i una nova majoria que havia de ser, forçosament, transversal. ERC no va voler fer ni una cosa ni l’altra, va pretendre continuar governant tenint només 33 vots en un Parlament de 135 diputats. Impossible de fer polítiques i governar un país que després de tants anys de fugida de la realitat ho necessitava més que mai. Els republicans van creure, que tenint en compte que el govern espanyol els necessitaria per sostenir-los, això convertiria en captiu per lògica reciprocitat al PSC. No n’ha tingut prou i, curiosament, mai la política catalana havia estat tant subalterna a la política espanyola com en els darrers temps, dinàmica impulsada -oh, sorpresa- justament per l’independentisme. Amb la convocatòria electoral, es tanca definitivament una època -la de l’infaust Procés- i, finalment el rasant de la política del país passarà a ser un altra. Massa temps perdut.

El final doncs de la legislatura no té a veure tant amb la negativa dels Comuns a aprovar els pressupostos, acusats d’irresponsables, sinó en la debilitat insostenible dels republicans. Però aquest final que sembla abrupte, en realitat ha estat força més ben calculat. ERC tria el moment que li convé sota l’aparença que s’hi veu obligada. S’estalvia una agonia que l’estava perjudicant, la previsió d’unes males expectatives per a les eleccions europees que li farien una fotografia nefasta i, sobretot, agafa amb el pas canviat a Junts, però també a la CUP i altres intents de candidatures independentistes. El seu punt flac, és que no pot culpar un PSC que els hi ha votat els pressupostos i que, a més, ha acomplert a Madrid amb els compromisos sobre l’amnistia. El centre del debat polític que ve és entre ERC i PSC, però els primers tenen ben poc a retreure als segons, els quals semblen els més ben posicionats en la línia de sortida. Pels socialistes, la convocatòria d’eleccions els convenia. Són en un moment dolç i s’alliberen del dogal polític a que els sotmetia els imperatius de la política espanyola. Junts és qui ho tenen més complicat, tant pels enfrontaments i dubtes interns entre el sector unilateralista i la renovada ànima de la realpolitik convergent. Presentar o no a Carles Puigdemont, no és un dilema menor. Encara que és qui té cartell polític, els condiciona molt el dia després ja que no és soci per a ningú. Per més càrrega simbòlica que tingui per alguns -cada vegada menys diuen les enquestes-, és un personatge poc creïble, massa vinculat als pitjors moments del Procés i clarament amortitzat. A més, que l’amnistia sigui una realitat fàctica va per llarg. La immediatesa del calendari no li va bé, com tampoc a Junts quedar ancorat en el passat.

Aparentment, el llarg període agònic de la política catalana ha estat rebentat pels Comuns. Podran dir que s’han “cobrat” un governa, però aquest era un globus que la majoria el volien fer explotar. Hard Rock és només un simulacre, un detonant una excusa. Finalment sembla que el debat polític català s’haurà de centrar en allò que és rellevant per a la ciutadania i el seu futur. El model de país, recuperar el malmès sector sanitari, el fracàs del model educatiu, emprendre o no un procés de reindustrialització, afrontar de manera crítica la dependència del sector turístic, decidir les infraestructures de comunicacions que es requereixen, planejar una política d’aigües que permeti pal·liar una sequera que ja és endèmica… Però, sobretot, refer les costures socials i polítiques d’un país dividit i confrontat durant més d’una dècada per plantejaments irreals i excloents. Recuperar la noció que ens havia fet forts d’una Catalunya oberta, plural, cohesionada, tolerant en la que hi cabia tothom i tothom  la podia sentir a la seva manera. Un país de progrés, orgullós d’allò seu però cosmopolita, amb polítiques modernes i socialment equitatives.

Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable. Las dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos que, abans, se sentien representats pels partits d’esquerres. L’Argentina de Milei n’és un bon exemple i, em temo, que no el darrer: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció, acaben votant a qui afirma que, el primer que farà, és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Alguna cosa es deu haver fet malament.

Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està acabant amb la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. Mentre que el populisme de la dreta ofereix als ciutadans una referència i una sortida al seu odi, l’esquerra secciona el que és col·lectiu en multitud d’instàncies identitàries. Focalitzar el debat en la cultura de la diversitat fa que les classes subalternes perdin consciència de ser-ho. Tota emancipació que no tingui un peu a la iniquitat material acaba per reforçar la reacció i el capitalisme actual. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania. No deixa de ser rellevant, que la defensa del que és cultural al món occidental no es fa brandant la Il·lustració, sinó de reivindicant cultures nacionals o l’individualisme.

Tota l’esquerra, la socialdemòcrata i l’altra, ha incorporat el tema de la diversitat com una qüestió essencial del seu projecte polític. Potser d’una manera més funcional a l’àmbit moderat i de manera més absoluta, com a marca pròpia, l’esquerra més radical. La influència acadèmica en aquests àmbits polítics ha estat extraordinària. Els seus quadres i militants no procedeixen del món del treball fordista ni del precariat, sinó del treball intel·lectual i l’activisme cultural. Aquí l’hegemonia i els estudis al voltant de les qüestions de diversitat ostenten una hegemonia total. Com ha escrit Daniel Bernabé, “com menys capacitat de canviar allò material té un corrent polític, amb més insistència tendeix a buscar les maneres d’influir en allò simbòlic”. Les polítiques redistributives queden per més endavant. Però en assumir el camp de la correcció l’esquerra, la dreta assumeix que el seu camp de joc és a la incorrecció. 

De fet, l’esquerra ha fet seva la cultura de la classe mitjana amb un cert nivell cultural i amb formació universitària. Ha caigut en assumir un rol petitburgès, igual que els moviments sindicals representen els treballadors públics i amb més seguretats i no els que són víctimes de la precarització i l’exclusió. En aquest entorn social i cultural, l’estabilitat i la moderació que se’ls suposa resulta compatible amb actituds radicals i promeses d’aventura. Passa el mateix a Catalunya amb unes classes mitjanes donades a jugar a la revolució amb El Procés. En realitat, no és una radicalitat estructural, que afecti allò material, és només un desfogament fet a través de happenings i un activisme carregat de grandiloqüències. Analitzar la composició social d’algunes onegés donaria molta informació sobre la figura de l’activista acomodat. Perquè aquí, allò important no és la consecució de res, sinó “identificar-se”, ser algú en el món de la diversitat.

​

El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques d’esquerra ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de “drets”. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos, a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental. L’esquerra europea havia fonamentat la seva fortalesa en saber representar les classes populars, tot configurant un col·lectiu en què les aspiracions eren, justament, conjuntes. Hi havia  un projecte compartit en pro de l’emancipació. Però a partir dels anys vuitanta  va mutar cap a la defensa de valors grupals de sensibilitat (gènere, orientació sexual, etnicisme…) i interessos individuals. Els antics representats ja no disposen d’esperança, només de frustració, i l’han abandonat.

​

L’individualisme, un cert grau, és consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a objectius compartits. Un individualisme que ha generat la primacia de l’egolatria, el narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Les possibilitats de caure en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de seducció basat tant en allò material com en allò immaterial ha creat un món nou. S´han derrotat les antigues formes de pertinença col·lectiva, s´han derruït les ideologies emancipatòries i el sentit moral de la primacia d’allò comú. Tot desig ha de ser satisfet immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia.

Per a alguns estudiosos, l’individualisme és un comportament que es comença a manifestar als anys seixanta en el context de societats en creixement econòmic sostingut i manifestament autosatisfetes. Per a Roland Inglehart, es produeix primer un avenç del que anomena cultura “postmaterialista” en la mesura que el desenvolupament econòmic permet prioritzar qüestions que van més enllà del material: gènere, orientació sexual, noves formes de vida, pacifisme, espiritualitat… Vindria després un aprofundiment de l’individualisme, convertit ja en camp de batalla en defensa de les identitats “particulars” que Roland Inglehart anomena el predomini de valors “egoexpressius”. Tota mobilització en aquest sentit, i el maig del 68 francès resulta força eloqüent, no van aconseguir pràcticament cap transformació política, però si en canvi canvis culturals de gran importància que es van anar expressant i aprofundint en les dècades següents. L’individualisme es va imposar. A poc a poc, allò que era la societat s’ha anat convertint en un “agregat de subjectivitats”, en paraules d’Éric Sadin. I aquestes demanen ser reconegudes en la singularitat extrema tant pels altres com per les legislacions. Pel pensador francès, “més que societat, el que hi ha és una constel·lació d’éssers”.

El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals. Hi ha una representació inflada d’un mateix. Massa miralls al nostre voltant. El psicòleg i professor de Harvard Joshua Green ens parla del “dilema social”. Segons aquest concepte, les persones tendim a ser individualistes, però per obtenir resultats positius per a tothom, necessitem reduir el nostre egoisme. Planteja aquesta dicotomia com a “el problema fonamental de l’existència humana”. Perquè, en realitat, el nostre èxit i la nostra felicitat requereixen la cerca d’interessos col·lectius, però l’evolució tendeix a recompensar els individus egoistes que s’aprofiten de la comunitat. Justament les lleis i normes socials dels sistemes polítics avançats estan concebudes per resoldre aquest problema fonamental. Les societats que funcionen millor, per exemple les dels països nòrdics, són reeixides perquè el teixit social i l’organització institucional fan compatible la dimensió del “jo” amb la del “nosaltres”.

Tot i que pugui semblar paradoxal, l’individualisme extrem inoculat pel neoliberealisme i portat al paroxisme per les utilitats de la tecnologia digital, són compatibles amb el desenvolupament d’un comportament gregari, la configuració de masses amorfes mobilitzades i excitades a partir de l’activació de les xarxes socials. En aquest sentit resulta significativa la distinció que va realitzar, allà pels confins del segle XIX, el psicòleg social francès Jean-Gabriel Tarde, el qual distingia de manera nítida entre el concepte del “públic” i el de “multitud” . Davant els individus conscients de la dimensió col·lectiva, allò públic, contraposava unes masses que, segons la seva opinió, no deixaven d’oscil·lar entre els pols extrems de l’excitació i la depressió, “com els bojos”, afegia ell. Les masses enteses com a hordes, les quals ja van preocupar el filòsof espanyol José Ortega i Gasset, tendeixen a activar-se a partir de relats emocionals útils per a la seva manipulació. La vida a les xarxes socials no fa sinó propiciar el seu aïllament i alhora la sobreexcitació. Tota multitud tendeix a créixer i expandir-se més enllà dels seus límits inicials, mentre es va allunyant del que és “públic”, del que és social.

​

Que tothom té allò que es mereix gràcies al talent i l’esforç resulta una afirmació bonica, però dista força de ser una realitat. Encara que, teòricament, la gent comú tingui accés a tot, en realitat les cartes estan marcades i hi ha qui competeix amb notòries avantatges. Va ser el sociòleg anglès Michael Young qui va encunyar, als anys cinquanta, el terme meritocràcia per definir l’aspiració de construir una societat on el triomf social no es basés en la procedència familiar sinó en la capacitat, l’esforç i el mèrit de cadascú. Un plantejament molt apropiat per als anys de desplegament de l’Estat de benestar i de l’hegemonia d’un laborisme que, com tota la socialdemocràcia europea, marcava distàncies respecte al socialisme soviètic i construïa un imaginari de més equitat i justícia social, on el concepte de “igualtat econòmica” es transmutava pel “igualtat d’oportunitats”. Es plantejava que la transmissió intergeneracional de riquesa i influència disminuiria considerablement en la mesura que s’establissin mecanismes, lleis, que impedissin la perpetuació del predomini de les classes dominants i que regnés un sistema de castes o d’aristocràcia moderna. S’hi dibuixava un escenari d’igualació de possibilitats. L’accés a la salut i l’educació a tota la ciutadania es creia un element clau, com ho era que els llocs a l’administració o la política s’hi accedís segons els mèrits. Un ascensor social exemplar que aviat es va veure no funcionaria, o només molt escassament.

El desig de les famílies acabalades de transmetre als seus descendents tot allò que pogués resultar un avantatge no s’ha pogut evitar. Continua funcionant, més que mai. Tot progenitor desitja projectar-se als seus fills i farà el que sigui per obtenir avantatges, de manera injusta si és necessari. L’accés a l’educació resulta clau, bàsicament a l’etapa universitària, especialment al món anglosaxó on les universitats públiques s’han constituït en un segon nivell educatiu per a la ciutadania de classe mitjana o treballadora, mentre les elits recorren a destacades i enaltides universitats privades. Els títols són un senyal que s’accentua per accedir als millors treballs per la disponibilitat de capital social, contactes, per facilitar una inserció molt diferencial. Amb les excepcions que es vulgui, l’ascensor social funciona en pocs casos i resulta especialment difícil enfilar-se als pisos alts on hi ha les elits. El sistema meritocràtic basat en els nivells d’estudis actua precisament a favor dels qui pretenia combatre en els seus privilegis. És un mecanisme que assegura la transmissió quasi dinàstica de la riquesa i la supremacia d’una generació a una altra. Allò que devia haver estat un instrument de mobilitat, ha acabat sent-ho de franquícia.

L’origen social, la classe, continua sent determinant per establir la funció de cada generació a la societat. L’ideal meritocràtic, és un ideal. La segregació social es manté. Qui ostenta capital econòmic i relacions socials adequades, té cartes guanyadores. Mai no es deixen enrere les jerarquies establertes i heretades. L’estratificació social tendeix a perpetuar-se, calcificar-se. I més en la mesura que les elits dominants i la resta de la societat pràcticament no conviuen, no coincideixen, viuen en mons absolutament apartats. La segregació residencial hi té a veure, com ho té el freqüentar clubs diferenciats, comerç, serveis i escoles diferents. El nou primer ministre britànic d’origen indi, Rishi Sunak, va reconèixer públicament no haver tractat ni conegut mai cap persona de classe treballadora. Per a les classes mitjanes i popularss, la frustració evident de l’expectativa de la igualtat d’oportunitats resulta una poderosa força de malestar i d’humiliació. No és tant un sentit de classe el que els mobilitza, sinó la sensació que no tothom accedeix al que mereix. Haver estat víctimes d’un engany.

La manca d’igualtat d’oportunitats no només té a veure amb les possibilitats econòmiques de disputar la competició per la formació i accedir a centres d’elit. Té relació amb la diferent capacitat per valorar allò que pot resultar convenient, estratègic, per entrar en aquesta competició. Miranda Fricker, parla de l’existència d’una “injustícia epistèmica”, és a dir, els grups socials en posicions inferiors pateixen també una discriminació en relació amb la informació i el coneixement que disposen. No es tracta de titulacions reglades, sinó del capital cultural al que s’hagi pogut accedir des d’un determinat nínxol de la societat que pateix limitacions i no sols econòmiques.