Fa uns quants anys en que els que els avenços de la versió extrema de la dreta progressa arreu. Sembla imposar-se una confrontació política en el que el marc conceptual regressiu i reaccionari aparentment va guanyant la batalla. Quan la informació de bona part de la gent prové d’internet i les xarxes socials com de fet ocorre, la deriva postdemocràtica i el predomini de valors ultraliberals, individualistes i poc solidaris es van tornant hegemònics. Els malestars i preocupacions es mostren, cada vegada més, de manera abrupta, desconsiderada i gairebé violenta. Raonaments simplistes, actituds infantils i posicionaments agònics. Aquesta cultura política la qual els discursos dels polítics populistes i rancis no fan sinó activar-la i donar-la per bona, ho està impregnant tot, creant un ambient social presidit pel mal humor, el menyspreu, l’emocionalitat desbocada i un profund olor de final d’època. Rebuig al diferent del que culpem de les nostres insatisfaccions, mercantilització absoluta d’unes vides faltades de propòsits i sense indicis d’empatia. No valorem el que tenim i es posa en perill, com els serveis públics, la llibertat i la vigència de l’estat de dret to construint un boc expiatori en forma d’immigrants i de polítics. Es respira un emprenyament força generalitzat i obviem qualsevol intent d’entendre les causes reals d’allò que va malament mentre ens desfoguem amb animalades que llegim o publiquem a les xarxes. Sembla no haver-hi cap esperança, però no hi ha vida ni futur sense unes certes dosis d’aquesta.
Certament, els triomfs polítics de Trump, Meloni, Bukele, Kast o Milei semblen indicar un camí que han seguit els partits ultradretans ja decisius en molts països europeus, governat o bé senzillament amb prou pes per a marcar l’agenda política i cultural. A França semblen estar a un pas de què Marine Le Pen encapçali la república de la qual havíem copiat els grans principis emancipadors del món contemporani. A Espanya, en poques setmanes podríem veure la dreta extrema al poder i patir un procés de reculada en llibertats i serveis públics històrica. A Catalunya, els sondejos parlen del fet que l’extrema dreta independentista es convertiria en la segona força polític que, sumada a l’extrema dreta hispànica també present donaria com a resultat que un terç dels parlamentaris, com a mínim, fossin d’aquesta orientació. La perspectiva és ben poc estimulant, suposant que les coses acabessin així, que encara no està tot dit si s’aconsegueix que l’electorat progressista desencantat faci un pas endavant, encara que sigui sense un excés de convicció. El que ens hi juguem és molt. No és un tema d’alternança política sinó d’una regressió que pot malmetre seriosament la cohesió social bàsica i també la mateixa cultura democràtica.
Darrerament, però, hi ha indicis que la marxa triomfal del populisme reaccionari potser no serà tal. Al Brasil, la victòria de Lula enfront Bolsonaro Jr., és un bri d’esperança molt rellevant per als que ens mirem el món de manera democràtica i progressista. A la segona volta, alguns decebuts amb el darrer mandat del president van tornar a fer-li confiança, si més no per evitar el mal major i patir de nou una presidència estrafolària. A Sèrbia, país del qual no en sabem gairebé res, un moviment estudiantil va aconseguir fer fora democràticament a un president autòcrata. Finalment, i de manera molt eloqüent, l’electorat nord-americà s’ha pronunciat en les eleccions de mig mandat de manera clara contra el que significa Donald Trump, el qual ha perdut el control sobre el Senat i sobre la Cambra de Representants, cosa que li augura un final de mandat gens plàcid i amb la reobertura de diversitat d’expedients polítics i judicials sobre les seves activitats delictives. Ja sigui amb relació als negocis particulars vinculats amb el càrrec, l’estafa amb criptomònades, el cas Epstein o la persecució extremadament violenta a persones d’origen estranger. Encara patirem les sortides de to del personatge durant els dos anys de mandat que li queden, però sembla evident que estem davant el principi del final de Trump i el trumpisme. Al Partit Republicà li costarà refer-se del tsunami patit en l’interior per la irrupció i suport a aquest mandatari tan particular. Que als Estats Units ja es faci la tornada de la deriva extremista viscuda és una molt bona notícia per aquella societat, però també influent i indicatiu per a la resta del món. Es demostra que el populisme reaccionari no només no resol problemes i preocupacions, sinó que els agreuja i els multiplica. Aquí, podríem ben bé estalviar-nos l’experiment.
