Un dia després

En quest procés convuls, intens, emocional i voluntarista que viu Catalunya, hi ha almenys dues coses clares: que el pacte de la transició polític i el sistema de l’estat de les autonomies va saltar pels aires el dia que el Tribunal Constitucional va donar a conèixer aquella desafortunada sentència de l’Estatut, com també que gran part de la ciutadania catalana vol un reconeixement ple com a país, amb estructures polítiques adequades i que no li prenguin més el pèl. El tema crucial és com conduir tota aquesta potentíssima energia positiva sense demagògies i sense enganys cap a un futur millor, sense frustracions ni abismes, però també sense renúncies que vagin més enllà del que seria raonable. En aquest procés d’il·lusió col·lectiva, és una mica decebedora la funció que hi fan els lideratges polítics i d’aquells que diuen representar la societat civil organitzada. Dels dirigents caldria esperar-ne racionalitat, cordura i un pla definit que sigui practicable. No es tracta que tirin aigua al vi del somni de molta gent, sinó que expliquin i facin assequible la part de la utopia que sigui possible de realitzar. Estimular en públic objectius prou genèrics per poder-se’n desdir, la probabilitat dels quals es nega en privat és una molt mala estratègia, com també ho és abonar maximalismes que no es podran complir, ni potser seria gaire desitjable que fos possible de fer-ho.

L’estratègia política de Mas, ho sento, la trobo errada i amb un final previsible. Probablement el meu error es pensar que hi havia estratègia, més enllà d’intentar surfejar en una gran onada per tal de mantenir-se al poder. Es va ficar en un carreró sense sortida, on no el seguiren ni bona part del seus, absolutament hipotecat pels objectius d’uns rivals que el mantenen dret mentre vulguin. No ens enganyem, tal i com s’ha plantejat de malament no hi haurà 9-N. El dia 10 de novembre, un Artur Mas amortitzat, amb un partit enfonsat i probablement atrapat pel tsunami que els esquitxarà del Cas Pujol, no li quedarà més remei que marxar a casa, amb eleccions plebiscitàries o sense i amb les sigles polítiques que simbolitzen el pacte de l’estat de les autonomies a Catalunya senzillament dinamitades. Navegar amb un patró de barca amb aquestes atributs, ja mareja abans de sortir del port. Però quan qui es presenta com l’alternativa “coherent”, qui deixa coure a foc lent l’actual president mentre es rosteix també la ciutadania de Catalunya, advoca per la quimera de la desobediència civil i es compara a Luther King; mara meva, tenim un problema!

Posar una data i una pregunta, abans de tenir la llei de consultes i abans de fer passos institucionals per pactar-ho va ser un gran error, del que amb els lògiques que solen actuar els poders institucionals, només en podia sortir un NO, que de vegades de fet he pensat que era el que es buscava. Si amb una llei de consultes catalana àmpliament recolzada, s’hagués plantejat exactament això, una consulta i no una pregunta alambicada i de referèndum, hi havia possibilitats que el Tribunal Constitucional ho abonés i els grans partits de l’Estat hi haguessin donat curs legal, perquè d’una consulta no vinculant n’hauria pogut sortir una negociació molt crucial per uns interessos de Catalunya clarament reforçats a les urnes. L’estratègia actual condueix al fracàs i el 10 de novembre caldrà recomençar, però espero que ho fem amb uns líders més sòlids dels que tenim ara. Crec que el país ho mereix.