Antonio Scurati. M, el hijo del siglo

Hi ha llibres interessants i hi ha llibres que marquen una època. Estem davant d’una biografia novel·lada immensa, profunda i molt adequada. El retrat d’una època feta a partir d’un personatge repulsiu però al que gairebé tot un país es va entregar de manera acrítica i incondicional. Estem davant el millor retrat possible del que va ser l’origen del feixisme italià a través de l’itinerari que segueix el seu creador Benito Mussolini, escrit de manera intensa i vibrant, combinant bé la millor de la narrativa de ficció amb la profunditat i el coneixement històric. Una escriptura trepidant per relatar els sis anys claus del naixement i consolidació del feixisme italià, que van entre el 1918 al acabar la Primera Guerra Mundial i el 1924 quan Mussolini encarrega a les seves esquadres l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti. Un temps que s’inicia amb la frustració d’una Itàlia que encara que formalment guanyadora de la Gran Guerra, serà tractada com un país perdedor al Tractat de Versalles, i com això dóna ales a tota mena de frustracions patriòtiques i de classe cosa que crea un entorn propici a la pujada al poder d’un projecte fonamentat en l’atemoriment i l’ús de la violència, tot prometent als italians una acció redemptora. La història de com una societat extraordinàriament convulsa i carregada de conflictes socials, decideix entregar-se als deliris de grandesa d’un sol individu. La descripció d’un personatge gris, confús, ressentit i violent que havia abandonat la militància socialista el 1915, on dirigia el diari del partit, en pro del bel·licisme que havia de fer entrar a Itàlia a la guerra. Una personalitat desequilibrada i amb un gran sentit del poder, la qual aconseguirà donar sentit i cohesió als frustrats soldats desmobilitzats, abonant la formació de les esquadres que els proporcionarien un sentit polític i de classe a l’ús de la violència, a més d’un projecte polític que acabaria quallant a partir de la Marxa sobre Roma, degut tant als nombrosos erros i confrontacions internes de l’esquerra italiana fracturada entre socialistes i comunistes, com també d’una dreta democràtica que anirà abandonant aquests valors per entregar-se al cabdill emergent, posant els interessos de classe per davant de qualsevol altra consideració

M. El hijo del siglo' de Antonio Scurati, libro destacado de la semana

A M. El Hijo del siglo (Alfaguara, 2020) Antonio Scurati aconsegueix crear una obra major, tant per la seva qualitat literària com per la profunditat en que tracta el tema del feixisme i la forma innovadora amb que ho fa. Les coses tenen el seu moment. Un llibre extraordinàriament adequat en una època en que les noves dretes extremes i els discursos identitaris dels nacionalpopulismes  s’exhibeixen sense pudor i s’estan imposant a molts països. El llibre parla de fa cent anys, però sovint recrea pulsions socials i comportaments polítics que destil·len una enorme actualitat. Una narració de com la por i la falta d’expectatives treu el pitjor dels individus i el conjunt de la societat, de com els malestars col·lectius si no tenen vies d’expressió i de conducció adequats poden acabar derivant en moviments absolutament reaccionaris. Un relat profund, sòlid, sobre la manipulació, l’ús de la falsedat de manera organitzada, de la capacitat disciplinadora de la violència i com, al capdavall, la cultura democràtica és una convicció sempre dèbil que requereix de ser reforçada de manera constant, davant dels embats de la pulsió animal, totalitària.

Paula Sibilia. La intimidad como espectáculo

L’exhibició de la intimitat s’ha convertit en una tendència predominant en el món actual. Les xarxes socials han imposat una lògica de mostrar-se de manera impúdica, paradoxalment com una manera de reforçar la pròpia individualitat. No és una moda passatgera a la que es presten els adolescents, sinó com una forma de presentar-se -de reivindicar-se- que s’ha convertit en un hàbit gairebé generalitzat. No és només ensenyar constantment el propi cos a Instagram o a altres xarxes amb profusió de selfies. Es tracta de parlar sempre de nosaltres mateixos, d’actuar com si fóssim el centre del món. Justament, l’egocentrisme és una característica inherent a l’extrema societat individualista cap a la que ens ha portat el capitalisme en les darreres dècades. Hi ha hagut i continua havent-hi una mutació de la subjectivitat. La manera de ser i estar al món ha canviat radicalment. Ens construïm un jo pràcticament autista, que interacciona amb els altres a través de la mediació de la pantalla. Una individualitat idealitzada, purament imaginària que pretén ser seguida, desitjada i emulada. Desapareix qualsevol noció d’espai comú i d’interrelació social. Hem construït un món on el narcisisme s’ha convertit en el perfil psicològic dominant i cap al qual empenyem els nostres fills a partir d’una sobreprotecció que els fa assumir que són “especials” més que no pas “diferents”. Autoestima excessiva, la cultura mediàtica de la fama superficial i l’aïllament autocentrat que ens ha portat internet i la profusió de pantalles, deriven fàcilment cap a l’arrogància, la vanitat, com també a la vacuïtat.

Paula Sibilia: La intimidad como espectáculo | El ImparcialPaula Sibilia és una interessantíssima antropòloga i comunicadora argentina radicada a Brasil que té llibres de referència sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre la subjectivitat. A La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2013), analitza justament las causes i les claus d’aquesta tendència a l’exhibició de la intimitat en el món contemporani. El perquè la majoria de les persones volen sortir de l’anonimat i es llencen a l’espai públic a través de les xarxes per tal de mostrar no tant la seva realitat, com una vida inventada o almenys recreada i passada pels “filtres” de millora. Aquest “fer-se visible” també ha anat acompanyat del triomf dels formats televisius de telerealitat en el que prenen protagonisme persones absolutament convencionals i sovint amb poques virtuts remarcables. Com bé explica, resulta curiós com s’està abandonant aquella conquesta burgesa de fa uns segles de “l’espai privat”, de la cosa íntima entesa com un temps i lloc de reserva per desenvolupar la pròpia vida. La contradicció entre l’individualisme extrem i l’aïllament que comporta, amb el trencament de l’esfera privada i la pèrdua d’intimitat resulta més que evident. Per l’autora, aquesta sobtada ànsia de visibilitat, aquesta ambició de fer del propi “jo” un espectacle, seria una temptativa desesperada per espantar el fantasma de la soledat.

Corey Robin. La mente reaccionaria

El conservadorisme és bàsica i fonamentalment reaccionari al llarg de la seva història. Continua la lectura de “Corey Robin. La mente reaccionaria”

Fréderic Beigbeder. Una vida sin fin

De vegades la ficció permet explicar les coses amb major profunditat del que ho faria la teoria. Sovint la novel·la és un gran recurs per conèixer situacions històriques o bé les pulsions més recòndites que es donen en els diversos contextos socials i culturals. Continua la lectura de “Fréderic Beigbeder. Una vida sin fin”

Joke J.Hermsen. La melancolía en tiempos de incertidumbre

Tot i que el títol d’aquest llibre sembla fet exprés per la situació actual que ens ha tocat viure, en realitat aquesta pensadora holandesa el va escriure ara fa un parell d’anys per intentar explicar aquesta mutació de la ciutadania occidental cap als discursos simplistes de les noves dretes extremes que estan agafant posicions arreu. Un assaig fet per una especialista en Hannah Arendt i Lou Andreas-Salomé, en el qual analitza a fons un dels sentiments més complexos i ambivalents com és el de la malenconia. Un estat d’ànim que històricament ha atret valoracions molt diferents. A l’època medieval era considerada una “malaltia diabòlica”, però a partir del Renaixement se la va a començar a vincular més amb la reflexió i amb la saviesa. A partir del món romàntic, se l’ha vinculat a la creativitat i al món de l’art. És un estat d’ànim de recança i de neguit absoluta que, com diu l’autora, “ens sorprèn com una boira sobtada que ho tenyeix tot de gris i ens impedeix veure amb claredat”. La malenconia té a veure amb la consciencia del transcórrer del temps i el caràcter transitori de la vida, que ens fa tornar la mirada y veure el que ha quedat enrere, el que hem perdut. Un estat ambivalent que se’ns presenta com una aflicció que és propera amb l’alegria. Gravetat d’esperit. El segle XX, però, un capitalisme que ens vol sempre en estat d’alerta i extremadament productius i competitiva, ha anat substituint la malenconia pel terme mèdic de “depressió”. El paradigma neurobiològic que s’ha anat imposant en relació a la salut mental ha portat aquest estat d’ànim a la patologia i a la medicalització com, de fet, s’ha acabat per fer amb tota expressió de sentiments.

Resultat d'imatges per a "La melancolía en tiempos de incertidumbre"

A La melancolía en tiempos de incertidumbre (Siruela, 2019), Joke J.Hermsen apel·la a Lou Andreas-Salomé i a Frederic Nietzsche per defensar un estat d’esperit que quan es vincula a la creativitat i a l’amor impedeix que acabi generant la patologia depressiva. Una manera de viure diferent el temps, necessària, ja que ens permet “descansar de nosaltres mateixos”. A dia d’avui, la cultura del rendiment y de la competitivitat provoca estats d’estrès, de confusió i de depressió, amb els consegüents efectes socials, culturals i polítics. La malenconia es pot transformar en por i agressivitat que ens porta a enyorar un passat idealitzat. És en aquest punt on els totalitarismes simplificadors troben el terreny abonat, ens prometen retornar a utopies imaginàries vinculades a la infantesa i a altres temps, tal i com va destacar ja fa molts anys Hannah Arendt. Per aquesta filòsofa holandesa, hauríem de ser capaces de transformar la noció de la pèrdua y la fugacitat del temps en creativitat i esperança, evitant caure pel cantó obscur de la por i de la depressió. Amb Ernst Bloch, hauríem de recordar-nos que l’important és començar una i altra vegada, no l’arribada. El destí sempre defrauda les nostres expectatives, el que cal aprendre, és l’art de viatjar.

Michel Houellebecq. Serotonina

Cada nou llibre d’aquest autor que va irrompre quan va publicar Las partículas elementales, resulta tot un esdeveniment. Continua la lectura de “Michel Houellebecq. Serotonina”

Timothy Snyder. Sobre la tiranía

En temps de retorn de les formes tiràniques, encara que ho facin de manera aparentment democràtica, mirar al passat per tal d’immunitzar-nos contra certes dinàmiques no és un mal recurs. Continua la lectura de “Timothy Snyder. Sobre la tiranía”

Samanta Schweblin. Kentukis

La tecnologia digital està modificant profundament les nostres vides. Condiciona ja absolutament la nostra percepció de les coses i ens reclou en una cambra en la que ja només ens sentim a nosaltres mateixos o, més ben dit, el “nosaltres” que ens han construït els algoritmes i del que ja difícilment podem escapar. Continua la lectura de “Samanta Schweblin. Kentukis”

Steven Levitsky-Daniel Ziblatt. Cómo mueren las democracias

Si abans les democràcies fracassaven degut a cops d’estat militars, des de fa un temps sobre tot ho fan elles mateixes. Com demostren nombroses eleccions europees, llatinoamericanes, els Estats Units de Trump, o més recentment el Brasil de Bolsonaro, el debilitament i falsejament de sistemes plenament democràtics l’encapçalen líders electes. Continua la lectura de “Steven Levitsky-Daniel Ziblatt. Cómo mueren las democracias”

David Lizoain. El fin del Primer Mundo

Vivim en un món il·lusori en el que la ficció del creixement econòmic ajuda a mantenir unes aparences de progrés que, en realitat, no existeix. Continua la lectura de “David Lizoain. El fin del Primer Mundo”