L’operació Rufián, ha acabat en no res, o gairebé. Estava cantat. No tenia cap lògica i crec que tampoc cap voluntat real de que la confluència d’esquerres alternatives es convertís en realitat al seu voltant. Una cortina de fum que interessava a Rufian no sé sí políticament però de ben segur satisfeia la seva egolatria i ganes de protagonisme, com també a un Podemos en absoluta decadència electoral. La clau de l’operació no seria, per tant, unir les esquerres, sinó disputar als Comuns el seu espai polític i electoral. En aquest sentit, la retòrica de la unitat es volia que funcionés com una eina de pressió i, alhora, com una operació d’apropiació política. En realitat, ha servit a Podemos, que manté el principi de rebentar qualsevol possibilitat de majoria d’esquerres a Espanya -el quan pitjor, millor, d’Anguita-, però no veu gaire eficàcia més enllà d’això. A Catalunya, els podemita són absolutament marginals i que un independentista català els proporcioni vots a Extremadura encara és més difícil d’imaginar. Tampoc veig rendibilitat intentant arreplegar vots dels Comuns. És una opció molt consolidada i conformada per una cultura política molt distant de la republicana, tant en el món urbà on té força pes, com també a la Catalunya endins.
Gabriel Rufián, sempre m’ha semblat un personatge de les novel·les de Juan Marsé que ha après a moure’s força bé entre una gent que no el considera socialment dels seus. Com a principiant resultava una mica patètic i s’aprofitava la singularitat que significava en temps de Procés disposar d’un castelloparlant independentista i que mostrava formes abruptes i limitacions sense complexos. De les aparicions parlamentàries exòtiques i extemporànies, ha passat a actuacions comunicativament més elaborades tot mantenint l’atractiu de la simplicitat. Els mitjans madrilenys han comprat les grolleries i sortides de to convertides en atractives per a l’esquerra més o menys acòlita, però també per una dreta a la qual el personatge els diverteix i que, de fet, els sembla una rèmora encantadora d’un independentisme ja poc rellevant o amenaçador. És un exemple de polític força actual: poca formació, escàs bagatge, no ha gestionat res, no elabora cap projecte de llei ni, de fet, fa vida parlamentària més enllà de les seves preparades intervencions setmanals al plenari i els seus tuits diaris. Un polític de la postpolítica en què s’ha reduït tot a frames mediàtics i frases a les xarxes que es puguin retuitar. De l’independentisme arrogant, ha passat a conrear un discurs més social i d’esquerres per tal d’agradar, cada vegada més, als polítics i votants de l’esquerra extra socialista i, especialment, al món de Podemos, espai amb el qual sempre ha flirtejat. No ens enganyem, però, Rufián és una imatge, una dimensió comunicativa, però no un líder d’ERC. No té un sector al darrere més enllà de Joan Tardà, i la seva dependència i vinculació a Jonqueres ha estat sempre absoluta.
Cert que el discurs independentista més combatiu, Rufián ha anat evolucionant cap a una retòrica més social i explícitament d’esquerres, amb la mirada posada en els electorats situats més enllà del PSOE i, molt particularment, en l’univers polític de Podemos, amb el qual fa temps que manté una relació de proximitat. És difícil imaginar que Jonqueres cregués realment en aquesta possibilitat, com també ho és pensar que el mateix Rufián ignorés les limitacions de l’operació. Ni els votants d’Esquerra entendrien fàcilment una iniciativa d’aquestes característiques ni els electorats de l’esquerra alternativa espanyola poden trobar en ERC un referent natural.
Potser m’equivoco en la interpretació, perquè la política és plena d’aliances inesperades i de companys de llit que semblaven impossibles, però em costa veure com es pot fer compatible la cultura política d’ERC amb la de l’esquerra alternativa sense que una de les dues acabi diluint-se en l’altra. És difícil conciliar els esbarts dansaires amb el moviment okupa, per dir-ho gràficament, sense que sigui possible un projecte compartit que vagi més enllà de la conveniència electoral. Era força evident, que no estàvem davant d’un intent honest de reconstruir l’espai de les esquerres sinó en una maniobra per reordenar-lo en benefici d’ERC, aprofitant la notorietat mediàtica de Rufián i les dificultats dels Comuns i d’un Sumar faltat de lideratge. La operació ha estat grollera, purament tàctica. La política no es pot reduir a una operació de màrqueting, i les unitats han de tenir coherència. Sense afinitats de fons, sense confiança mútua i sense un projecte recognoscible, les confluències són simples maniobres d’ocupació d’espais electorals.
