La pobresa va a més

Vivim en un món on sembla haver-se imposat l’existència de realitats paral·leles. El debat polític i mediàtic se centra en unes poques qüestions la majoria de les quals tenen ben pocs efectes sobre la nostre vida immediata i la dels nostres conciutadans, ens distreuen, mentre un seguit de qüestions que afecten a la dignitat i a les mínimes condicions de vida que caldria que tothom tingués en un país que se les dóna de civilitzat, mereixen ben poca atenció en els mitjans i cap referència en el debat polític. Aquesta setmana entre valoracions de la Diada i tota l’opinàtica relativa al referèndum d’Escòcia, no hi ha hagut lloc per tocar i afrontar un tema que ha merescut poc més que un breu en algun diari i cap referència al debat de política general que hi ha hagut al Parlament de Catalunya. La Taula del Tercer Sector ha denunciat que la pobresa energètica, és a dir la gent que no pot pagar la factura de la llum i que a l’hivern no es pot escalfar, s’ha duplicat en els darrers sis anys, calculant que aquest hivern 300.000 famílies catalanes, que és com dir un milió de persones, les passaran magres aquest i ja poden posar un ciri a la verge perquè no sigui especialment cru, perquè no es podran permetre calefactar casa seva a una temperatura adequada, ja que no es poden permetre pagar el cost d’electricitat o de gas que això requereix. La Taula del Tercer Sector clama en el desert, tot reclamant una ajuda urgent de les administracions públiques pels mesos freds, que ni arriba ni probablement ho farà.

A banda que atacar de manera clara el fenomen de la pobresa hauria de ser la màxima prioritat política –no s’entén que hi pugui haver res més urgent i moralment més clar-, caldria afrontar el tema de l’accés a la energia i la seva disponibilitat necessària com una qüestió de gaudir d’un dret universal bàsic per a tothom i no com si fos un privilegi accessible només per a aquells que s’ho puguin permetre. La mercantilització de l’energia hauria de ser compatible amb mesures públiques que n’assegurin el subministrament a totes les famílies, prohibint taxativament que se li pugui tallar l’energia indispensable a cap consumidor quan no pot fer front a la factura. Poques coses hi ha tan bàsiques com això, ja que en depèn una temperatura mínima de confort, cuinar, conservar els aliments i mantenir la higiene. Si no disposem d’un sistema solidari per afrontar qüestions tant de mínims, per a què reservem els nostres bons sentiments? Algú dirà que el Parlament ja va fer un monogràfic sobre el tema de la pobresa ara ja fa mig any, però el cert és que les mesures que se’n van despendre han donat ben poc resultat, ja que a més de la poca generositat i sensibilitat social mostrada per les administracions, es va instrumentar un sistema de sol·licitud d’ajuts per fer front a la pobresa energètica que és un laberint kafkià de paperassa que, en darrer terme, el que fa es fer una moratòria de pagament, però que va concentrant un deute que l’usuari sap que no podrà pagar. Hi ha coses pitjor que no ajudar, hi és fer veure que es fa amb mesures de cara la galeria que el que fan es humiliar els que n’haurien de ser beneficiaris.