Javier Marías. Así empieza lo malo

Recomanar la darrera novel·la d’un escriptor major com Javier Marías és arriscar molt poc en el suggeriment, no té cap mèrit. Però em veig obligat a fer-ho perquè l’obra s’ho val i perquè tinc una debilitat molt especial pel talent literari d’aquest autor madrileny, fill del filòsof Julian Marías. En temps on no es porten les lleialtats, jo la veritat ja guardo fidelitat a poques coses, especialment en l’àmbit polític, i em reservo l’establir relacions de continuïtat amb algunes poques persones, la majoria de les quals solen tenir a veure amb la literatura. Potser és per allò que les persones sempre són millors si són imaginàries i imaginades, si les inventem a partir de la seva escriptura, especialment quan és de ficció, que quan les tractes personalment. Javier Marías imagino que deu ser un home d’una pedanteria enorme, un egòlatra descomunal i, a tenor dels seus articles periodístics, un perepunyetes insofrible. Literàriament, però de ben segur és del millor que ha donat la literatura en castellà dels darrers trenta anys.

marias1 marias2

Así empieza lo malo (Alfaguara, 2014), és una novel·la voluminosa que encara que potser no formarà part de les millors de l’autor, la seva lectura és un plaer estètic i d’interès la història literària que explica. De nou, narr i descriu com ningú els petits grans gests quotidians, recreant-se en aspectes marginals la relat central, talment com si retardés expressament seguir el nus de l’exposició. Les novel·les de Javier Marías sembla tempten de llegir-les en veu alta, a poc a poc, per paladejar millor la seva riquesa narrativa, el seu detall descriptiu, la subtil actitud humana captada al vol. La literatura de Marías no es llegeix simplement, s’assaboreix i et porta als carrerons més estrets i laberíntics de l’ànima humana. Prosa intel·ligent i profunda, com sempre, amb més profusió al detall i a les reflexions fetes des del jo que mai. Una novel·la sobre els vincles estranys que mantenen les parelles, sobre els recorreguts laberíntics dels materials de l’amor i del desamor que sovint es confonen, sobre la capacitat de domini i predomini del desig sobre la lleialtat, el respecte o l’escrúpol, sobre la demolidora fieresa de la rancúnia i sobre la incapacitat del perdó en les relacions humanes. Una bona reflexió sobre la vida, contemplada amb major escepticisme conforme va passant el temps. Potser llegir no ens fa millors ni ens millora la nostra pròpia vida, però la veritat, quan els llibres són bons, reconforta.

marías3

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s