Autor: Josep Burgaya

L’Onze de Setembre és una commemoració en regressió. L’apropiació que en va fer el processisme ençà del 2010 va anar provocant que una part significativa de la catalanitat anés abandonant les convocatòries i cada vegada s’allunyés més d’unes formes “patriòtiques” que no eren les seves. El catalanisme, la catalanitat, que havia estat una gran fórmula d’integració cívica i política, que va fer possible la finalitat que Catalunya fos un sol poble, es va anar sentint desplaçada. Havien coexistit al país, per sort, moltes formes d’identitat i d’identitats compartides, però també moltes persones laiques en aquests afers. En els temps actuals, el concepte ancestral “d’identitat” ja és un xic difícil de mantenir i justificar. La geografia ja no determina com ets i com et sents i els vincles tendeixen a ser més electius que no pas deterministes. El Romanticisme, per sort, ens queda ja molt lluny. L’independentisme va jugar a l’escissió, a determinar quina era la bona catalanitat. Ho havia fet històricament, però sempre havia estat extraordinàriament minoritari. 

A partir del 2010, s’estén i s’amplia políticament i socialment. La crisi econòmica, les pors de les classes mitjanes porten a una part gran del catalanisme, especialment el de dretes, a plantejar una batalla impossible en pro d’una utopia que els semblava disponible. Èxit en les mobilitzacions, com es va veure en les mobilitzacions de moltes Diades, però fracàs polític estrepitós i una desinflada que no s’ha aturat. Les batalles internes entre indepes, especialment entre Junts i ERC, o bé entre Puigdemont i Jonqueres ho han acabat d’adobar. Esquerra només ha mantingut el verbalisme secessionista, però la seva estratègia diu el contrari i s’ha transmutat en soci del govern de progrés. Uns traïdors als ulls dels juntaires i de tot l’independentisme. Junts no sap com sortir de l’atzucac que significa dependre d’algú que han mitificat, però que ha quedat fora de la realitat. Diuen voler recuperar l’esperit convergent, però a més de difícil, pot ser que aquest esperit i el seu espai social ja no existeixi. Pujol és viu, però no pas el pujolisme. Sembla que tot el porta a alinear-se amb la dreta que ve a governar a Espanya, o que almenys s’ho creu. De surfejar amb l’independentisme a fer govern amb l’Espanya més reaccionària no hi ha voluntat de transvestisme que ho aguanti.

El Govern de la Generalitat, com correspon, intenta organitzar un seguit d’actes dignes de la celebració de la festa nacional dirigits a tota la ciutadania. Però certament hi ha poc entusiasme per fer-ho. Els uns perquè tenen la sensació que la festivitat ja és terreny ocupat per l’independentisme i desconfien, i els altres perquè ho veuen descafeïnat quan els actes no són reivindicatius i no predomina l’estelada ni els discursos abrandats. El que sembla clar, que el camp de batalla independentista amb les seves manifestacions i actes de fe, ja se sap a hores d’ara qui el té guanyat. L’independentisme democràtic està clarament en recessió, deprimit i no té qui l’escrigui. Enfront de la versió més reaccionària i xenòfoba es troba en expansió i té molt ressò social. Els líders del Procés algun dia hauran de reflexionar, i explicar-nos, com allò que van engegar tan alegrement ha derivat cap a plantejaments d’extrema dreta que centren el discurs en el supremacisme, el combat contra la immigració, el conservadorisme més ranci i l’ultraliberalisme econòmic que vol acabar amb l’estat social i la cohesió. Segur que no és això el que volien, però van fomentar posicions i actituds que han acabat derivant cap aquí. Principalment la Catalunya endins, ha radicalitzat el seu conservadorisme que l’ha caracteritzat històricament i tornar al carlisme decimonònic que sembla que mai no ha abandonat del tot. Ho veurem aviat en l’àmbit electoral, però hi ha pulsions antidemocràtiques que ja es manifesten de manera clara en la vida social. Que Déu ens agafi confessats!

Estem en un moment de grans incerteses, d’un alt nivell de descoratjament pels grans fracassos i per l’evidència de la debilitat del concepte de progrés sobre el qual ha estat instal·lat el pensament contemporani després de la Il·lustració. Hi ha molt neguit sobre la possibilitat de retrobar un nou camí cap al benestar comú i la recuperació d’unes certes seguretats. Som en un temps de més dubtes que de certeses, amb moltes preguntes sense resposta, o només amb temptejos del que podria ser possible. De manera irònica es podria parafrasejar Mao Zedong quan afirmava: «tot sota el cel està en complet caos, la situació és excel·lent».

Per intentar posar un cert ordre en la confusió, un ordenament mínimament necessari per poder actuar en pro d’una certa regeneració, haurem de convenir en primer lloc que estem davant el resultat, davant el fracàs, de l’economia imperant en el darrer mig segle; el fracàs d’una determinada manera d’entendre i practicar l’economia. Les crisis econòmiques i l’enfonsament de les veritats sobre les quals s’havia establert les fases de creixement, es poden considerar el fracàs moral de la ciència econòmica. El que hauria d’haver estat un element instrumental per a la condició humana, proveir la satisfacció de les necessitats, es va convertir en una finalitat en si mateixa. El benestar ja no havia d’expressar el grau de satisfacció del major nombre de persones possible, sinó la quantitat de béns materials disponibles. Aquesta noció d’un creixement econòmic sense cap més objectiu que l’acumulació, va portar a l’acceptació acrítica de la globalització i de la innovació financera. En l’àmbit individual, es van deixar de reprovar la cobdícia i els comportaments poc ètics, amb el benentès, però, que tota pràctica que conduís a la riquesa havia de tenir prioritat sobre qualsevol altra actitud humana. 

La fantasia de prosperitat i enriquiment personal il·limitat va esdevenir un mite per adorar, i van minvar la preeminència i qualsevol interès per la dimensió política i col·lectiva. Es va obviar l’observació primordial de Keynes, que l’economia ha de ser, fonamentalment, una ciència moral, una activitat que es preocupi de la satisfacció material del major nombre de persones, perquè aquestes es puguin dedicar a les dimensions humanes realment importants. Fins i tot el pare del liberalisme econòmic, Adam Smith, va escriure que «cap societat no pot prosperar i ser feliç, si la majoria dels que la formen són pobres i desafortunats». Cal assumir també que som el resultat d’un cert fracàs de la política, de fet d’un fracàs per partida doble de la política, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com pel deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders, en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment «política», per esdevenir consumidors compulsius, desenganyats i indiferents. 

La dimensió de la desigualtat actual té connotacions econòmiques estructurals i profundes de model de creixement, però també polítiques, mediambientals, civilitzadores, culturals i morals. En l’actual fase anàrquica del capitalisme, s’han trencat tots els equilibris socials i geopolítics imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals per assegurar la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions abandonistes ni apocalíptiques. Però estem en una cruïlla de camins important, davant un necessari canvi de paradigma que afecta moltes de les nostres dimensions com a societat, l’economia i la política, la nostra relació amb el territori, les nostres prioritats i valors fonamentals. És una època de desordre, de convivència entre el vell que ha de morir i el nou que no acaba de néixer. Temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. I en temps de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat, com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Segurament resultarà imprescindible repolititzar l’economia i posar-la al servei de tots, com caldrà recentralitzar la política com a àmbit compartit de presa de decisions que afrontin un inherent conflicte d’interessos, recuperant les ideologies explicatives i reconstruint projectes de societat, donant a la democràcia la vitalitat d’uns ciutadans sense els quals aquest sistema esdevé una simple caricatura. Superar la temptació de la indiferència, del conformisme, requereix recuperar els àmbits de pensament crític que s’han anat perdent o difuminant. Caldrà reinventar una prosperitat que no tingui a veure amb el creixement, sinó amb el benestar, reconstruint instruments de redistribució de la riquesa i del treball disponibles.

Si la dinàmica política dels darrers temps a Espanya ha resultat difícil de digerir per la predominança de condiments forts per part d’una dreta que s’ha tornat extrema i que fa de la confrontació de formes brutals la seva estratègia política, tot construint un relat apocalíptic de la situació tot i demonitzant la figura a abatre, que és Pedro Sánchez, res a veure amb un nou curs polític en què hi haurà eleccions i en el qual els discursos s’extremaran fins a la ridiculesa. Eleccions municipals, autonòmiques i generals. Totes tres són timbes fortes. Municipals i regionals coincidiran en una mateixa jornada. Batalla estel·lar a les grans capitals amb un PSOE que ha patit en els últims comicis moltes pèrdues de ciutats emblemàtiques i unes autonòmiques en què l’aposta per presentar ministres que fa el líder socialista, fins ara, s’ha demostrat poc eficaç. El morbo i la càrrega simbòlica se centraran en la Comunitat de Madrid per veure quin desgast ha acumulat una presidenta que sembla haver perdut el seu millor moment i on el primer interessat que reculi -que perdi és molt difícil-, és el mateix Núñez Feijóo. El poder territorial del PSOE voldria que les eleccions generals fossin abans i, així, l’antisanchisme ja no s’hauria de pronunciar enfront dels governs locals. En principi, això no serà així, però tot depèn dels càlculs del president. En el seu intent de procedir a elaborar uns pressupostos generals d’impossible aprovació, es podria donar el cas que fes un gir i convoqués eleccions reclamant una nova majoria per bastir uns pressupostos que, en tota la legislatura, se li han resistit.

El relat de la dreta dona per feta una victòria aclaparadora dels seus dos partits en comunió d’interessos. En realitat, però, que dominin l’espai comunicatiu no implica que s’hagi configurat aquesta majoria social. Cridar més i més fort no implica que tinguis més valedors. Pedro Sánchez i el PSOE continuen essent forts als sondejos dignes d’aquest nom. Tenen un terra electoral del 30%. Malgrat el discurs de la dreta, les polítiques del govern de caire progressista han estat rellevants i la marxa de l’economia està per sobre de la Unió Europea. El lideratge internacional enfront del trumpisme i Israel també li proporciona una gran fidelitat entre el progressisme. Certament, al PSOE l’assetgen problemes de corrupció, la debilitat emocional que provoca el cas Zapatero, així com una gestió de la crisi de Ceuta força deficient. Hi ha partit, com se sol dir. Una de les debilitats i incògnites fonamentals és si el món de Sumar i Podemos aconseguirà bastir un projecte que li permeti disposar d’un nivell de vot del 10-12% de l’electorat. Bàsicament d’això depèn la conformació d’una majoria progressista en la qual, aquesta vegada, ja no es podrà comptar amb un Junts totalment desnortat.

Tot això afecta, lògicament, de ple Catalunya, tot i que aquí el debat central és una mica diferent. No hi haurà autonòmiques i sí pressupostos, cosa que assegura la culminació del mandat per part d’un Salvador Illa que té melons oberts de manera molt crítica amb Rodalies, educació i habitatge. Les municipals marcaran, o no, la declinació de Junts en favor de l’extrema dreta catalana, la qual es pot convertir en hegemònica a bona part de la Catalunya interior, o bé a la franja carlina transversal al Principat. El discurs xenòfob ocuparà encara més l’espai central del debat polític. Enmig d’això, la tornada de Carles Puigdemont, que les restes del processisme consideren el moment de recuperar un independentisme somort, però que ben segur retardarà el retorn de l’independentisme dretà cap a posicions catalanistes moderades, la recuperació de la centralitat convergent. A hores d’ara, el retorn de l’expresident sembla més un problema per a Junts que no pas per a una política catalana que va derivant cap a una confrontació entre el populisme xenòfob que es va ampliant enfront dels postulats arrelats profundament en la democràcia i que semblen només estar en mans de les diverses esquerres. Amb una dreta profundament dividida entre la independentista i la de base espanyolista, semblaria que el tripartit d’esquerres, més formalitzat o de manera discreta, continuarà governant el país. Ara bé, heretat del temps del procés i ampliat per l’opció xenòfoba i excloent, s’anirà solidificant un rerepaís reaccionari que viurà d’esquenes i confrontat a la majoritària Catalunya urbana.

El concepte de societat de consum es va crear ara fa cent anys, quan a la societat americana primer i l’europea després, van aparèixer els aparells electrodomèstics que havien de fer la vida més fàcil, com ressaltava la naixent publicitat, i sorgia un temps de lleure que també era susceptible de ser comercialitzat. La modernitat es lligava al consum de nous productes, fossin útils o no, i la publicitat havia emergit per produir un canvi radical: el consum es podia estimular i les necessitats es podien crear. La societat de consum de masses ha viscut un canvi d’escala des de la dècada dels noranta, on l’acte de consumir s’ha tornat compulsiu i continu, deixant poques coses fora del seu àmbit o abast, donant lloc a l’era de l’hiperconsum. S’ha produït en les últimes dècades una estimulació perpètua de la demanda i la comercialització i la multiplicació de les necessitats. De manera global, s’ha imposat un capitalisme del consum que ha ocupat el lloc de les economies basades en la producció. Aquest desplaçament del consumidor al centre de tot ha comportat la primacia de l’hedonisme com a valor dominant. Més que futur, la vida és fonamentalment present i l’intent de satisfacció d’interminables desitjos. Viure al dia és la gran consigna, un cop el principi del plaer immediat ha reemplaçat les ideologies polítiques o la filosofia. L’acció de consumir s’ha convertit no en un mitjà, sinó en un fi en si mateix. Comprem objectes per passar a pensar en el següent focus del nostre desig. No es tracta del valor d’ús de l’objecte, sinó del fet de posseir-lo. El desig consumista no té límits i funciona com un element de resignació cap a altres frustracions personals i socials. 

Amb la profusió de productes al nostre abast i amb l’estímul constant de la publicitat que ens indueix a comprar, en certa manera el consum s’ha democratitzat. Està a disposició de tothom, especialment en la mesura en què s’ha passat de la compra d’ostentació a la compra com a experiència personal. El consum s’ha convertit en “la salvació” vital en una societat on predomina la solitud i la incapacitat d’entendre el món global i escassegen les possibilitats de crear-se un projecte de vida singular. És la sortida per demostrar la nostra individualitat, per fer-nos visibles, tot i que la identitat que ens construïm estigui absolutament induïda per les tendències establertes pel màrqueting de les marques. El concepte de compra-plaer dominant no ens estalvia bones dosis d’ansietat. Els hiperconsumidors estan en tensió perpètua per satisfer nous desitjos en forma de productes o experiències. El sistema es fonamenta en la inflació de les novetats, en una economia basada en la rapidesa i el canvi continu. El consum i els seus estímuls no tenen fre en aquest món de consumisme sense fronteres i sense temps de descans. Una de les tendències dominants d’aquesta compra hiperactiva és la del canvi perpetu. La moda barata sens dubte ho possibilita des del punt de vista econòmic, però resulta estressant.

 

En aquesta “civilització del desig”, el consum té funcions pal·liatives, ens proporciona una certa ficció de satisfacció que no trobem en altres àmbits de la vida, i compensa la falta d’un veritable sentit a la nostra vida. Comprar s’ha convertit en l’antidepressiu més comú, amb més adeptes que el Prozac. L’altra cara, però, és que el consumidor hiperactiu sol combinar l’eufòria compradora amb la decepció que comporta aquest hàbit continu. Tot té el seu punt de saturació i, passat el moment, no contribueix a millorar les nostres vides. El desig, tard o d’hora, acaba generant frustracions, tant si l’hem satisfet com si no. És la “felicitat paradoxal”, com l’anomena Gilles Lipovetsky. El consumisme i la constant recerca de la novetat són les grans causes que el sentiment d’ansietat domini el món, una ansietat que, en moments de crisi, sol derivar en por per les renúncies compradores a què aquestes ens obliguen, i al sentiment de fracàs existencial que això comporta. El desig de novetats impregna les nostres vides i l’adquisició de béns de consum ha adquirit un gran nivell de càrrega simbòlica, molt més enllà de les millores que pugui provocar o no en el nostre benestar. 

Comprar ha deixat de ser un acte de necessitat per disposar del que és imprescindible, per esdevenir una experiència d’autosatisfacció. Del valor d’ús, hem passat al valor de compra, a la possessió del producte com a fetitxe. En la nostra societat, existeixes en la mesura que consumeixes; adquirir productes o els valors que les seves marques porten incorporats s’ha convertit en la mesura de totes les coses. A l’era de l’hiperconsum hem passat de comprar per satisfer necessitats a intentar satisfer desitjos. Hem transitat de la necessitat al desig gairebé sense adonar-nos. “El camí de la felicitat passa per anar de compres”, ha escrit Zygmunt Bauman amb relació a la societat actual. 

Vivim pendents de grans moments, de fites històriques i d’esdeveniments singulars. Faltats d’altres propòsits, som entretinguts en la commemoració i gaudi de successos globals els quals estan carregats d’èpica, de desig i se’ls atorga un caràcter exclusiu, únic. En un món ja tan uniforme, arreu celebrem el mateix. Els fenòmens són planetaris i sempre tenen un component mercantil predominant, encara que es maquilli amb relats ensucrats i romàntics. Bona part de l’estiu tot ha girat entorn de l’eclipsi total de sol, un fet que, diuen, només passa una vegada cada segle. Deu ser així, però resulta curiós que cada dos o tres anys es produeix un fenomen astronòmic “únic”, sigui en forma d’eclipsis, cometes o pluja d’estels. Jo ja n’he viscut dotzenes i, avui mateix, ja se n’anuncien tres o quatre per al proper quinquenni. Certament que l’eclipsi d’aquesta setmana era un xic peculiar, però sorprèn l’interès i la màgia que s’ha creat al seu entorn. Veure’l en directa aportava poc respecte de les simulacions tecnològiques ja fetes o bé a qualsevol documental sobre el tema per part del National Geographic. Bogeria col·lectiva de darrera hora per trobar ulleres adequades i no deixar-hi la vista perquè, al final, a bona part del país, un núvol negre en forma de gran teló en tapés la visió directe. Ens havien parlat de com canviaria el comportament de la natura, de la sensació que experimentaríem de temps aturat. Foscor avançada a la nit i poca cosa més. Com sempre, tot és millor imaginat que viscut.

Afirma el sector turístic que a Espanya ha portat mig milió de turistes addicionals, els quals haurien beneficiat preferentment la part més buidada de la península. S’han pagat fortunes per disposar de cadira als millors observatoris i, una vegada més, la majoria de la gent s’ha sentit formant part d’un moviment col·lectiu, d’una pulsió compartida, de viure un moment únic però de manera agrupada i global. Resulta curiós que en un món on s’ha imposat tan i tan bé la pulsió individualista extrema, immillorable en termes de promoció del consum, pretenem sentir-nos únics però tendim a manifestar aquest sentiment en forma de ramat. Estem en un temps en què el major producte mercantil, allò que més es desitja, és la consecució “d’experiències” més que no pas la possessió de productes. Encara que l’experiència sembla establir relació amb alguna cosa diferent, selecta i individualitzada, en realitat tots som conscients que aquesta és una pretensió que compartim amb tothom. El turisme d’experiències que, almenys teòricament, està fora dels circuits massius, en realitat està tan massificat com el dels packs més convencionals. Ens agradi més o menys, l’estil singular en el qual ens creiem únics el posem en pràctica al costat d’una massa ingent. Vivim en una mena d’individualisme multitudinari. El gust propi no deixa de ser el resultat d’un màrqueting intel·ligent que sap fer-nos sentir selectes, encara que en realitat formem part de la massa de la vulgaritat. Resulta difícil segregar-se i fer un itinerari propi. Fernando Pessoa va escriure que la veritable llibertat no era sinó la possibilitat d’aïllar-se dels altres. Segurament el poeta lisboeta feia una apreciació extrema vinculada al seu caràcter misogin, però alguna cosa conté de certa.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tendeixen a fer convergir la nostra atenció en uns pocs grans esdeveniments que es van cremant informativament de manera successiva. El juliol va ser el mes del Mundial de futbol on es va construir una èpica fora de lloc al voltant del que, com sol ser el de seleccions, era un futbol més aviat mediocre. Tot semblava apuntar a un sentiment col·lectiu en favor d’un segon i darrer mundial per a un Leo Messi ja en l’agonia de la seva carrera esportiva. Tothom remava en benefici de crear un moment d’emoció i comunió col·lectiva, des de l’inefable Infantino fins als culers amb ànima dividida, tot passant per l’Argentina. Aquesta vegada els astres no varen convergir. Suposo que hi va tenir a veure que al pobre Leo l’acompanyava no un equip sinó una banda, i que hi havia una selecció espanyola que tot i sense gaire lluïment demostrava posava en evidència que aquest és un esport que es juga en equip. Tot i que la intenció no culminés el procés sentimental, emocional, es va viure igualment. Caldria esbrinar si aquest moments redundats de comunió col·lectiva -ben estimulats, és clar-, els necessitem cada vegada més degut al tedi de la nostra vida o bé si no podem evitar de comportar-nos com a éssers tribals i gregaris.

Aquest estiu serà recordat com el de l’assalt brutal a la frontera espanyola de Ceuta per part d’una massa de població ingent procedent del Marroc, com també conformada per població subsahariana. Un allau immensa composta per més de setanta mil persones, especialment joves, delerosos i clarament incentivats a emigrar cap a Espanya i cap a Europa. L’embranzida sobtada, a ulls de la vigilància duanera espanyola, estava clarament fomentada i organitzada des d’un país que, tot i donar-se-les de fidel col·laborador de les autoritats hispàniques per tal de contenir les onades migratòries, el fet és que sempre hi ha especulat per tal d’obtenir contraprestacions econòmiques o bé de caràcter geoestratègic. L’abandó de l’excolònia espanyola del Sàhara Occidental a la seva sort tot facilitant l’ocupació marroquina n’és una evidència ben palpable, com ho és un allunyament diplomàtic en relació amb Algèria, país del qual necessitem el seu proveïment de gas natural i amb qui estem condemnats a una relació difícil degut a la pressió marroquina, ancestral enemic a la zona. L’atac en forma d’embranzida migratòria ha estat un intent de posar en fallida el govern d’Espanya tot provocant una crisi migratòria en un moment que el tema s’ha convertit en central per a l’extrema dreta -o no tan extrema- d’arreu del món.

S’esperava, primer de tot per part dels Estats Units, una reacció dura d’Espanya contra el que ha estat un atac flagrant a la seva sobirania política i territorial. El Marroc és el principal aliat al Mediterrani justament per a l’Amèrica de Donald Trump, donada la seva docilitat i entrega política que no té Espanya, i així posar en crisi el govern espanyol actual i pel que significa simbòlicament per al progressisme a escala mundial. Cal fer caure Pedro Sánchez a qualsevol preu i Giorgia Meloni i tot el parafeixisme que ha fet del discurs xenòfob el seu emblema estava perfectament preparat i organitzat per saltar contra Espanya, inclosa tota la dreta espanyola i catalana. Podríem dir que la reacció espanyola ha estat intel·ligent, ha seguit els cànons diplomàtics, no ha acusat el Marroc d’haver-ho organitzat i, cínicament, ha parlat del caràcter col·laborador i amic del país del sud. S’ha acordat d’acusar les màfies d’organitzar-ho i també d’una certa espontaneïtat per part de joves inquiets i manipulats des de les xarxes socials. Òbviament, no s’ho creu ningú i evidències hi ha d’haver-se orquestrat. De vegades, fer-se l’idiota és el mal menor davant un intent de fer-te jugar un paper, d’anar a un enfrontament que, clarament, et perjudicaria. No convé que l’estratègia americana porti al Marroc a controlar, gairebé en exclusiva, l’estret de Gibraltar, com tampoc és adequat per a la Unió Europea. Els immigrants ja no només són utilitzats de manera barroera en el discurs polític; el Marroc els fa servir també com a força d’atac per, quan convé, generar crisis. Caldria fer balanç d’aquesta política i recordar que hi ha hagut més de cent morts ofegats a la badia de Ceuta. Danys col·laterals.

El govern ha resolt la crisi de manera força ràpida i contundent, sense utilitzar armes, cosa que sempre és d’agrair. Queden centenars de menors no acompanyats que, per llei  d’un país democràtic, no poden ser repatriats en calent. La dreta espanyola podrà construir, a partir del necessari repartiment per comunitats autònomes, el discurs insolidari i contra una esquerra governant a la qual s’acusa -fet ben curiós-, de ser la responsable d’onades migratòries que impulsa un país governat per un sàtrapa que el que fa és utilitzar la pobresa de la seva gent. I és que Espanya no té un problema amb el Marroc ni amb els marroquins, sinó amb un règim autoritari que manté la seva població subjugada i en la pobresa, mentre el dèspota monarca viu a cos de rei -i mai millor dit-, gran part de l’any a París tot dilapidant una petita part de la immensa fortuna que ha acumulat. La renda mitjana de les famílies marroquines és de 8.350 euros i el salari mitjà mensual de 288 euros. A Espanya, la renda familiar mitjana és de 38.994 euros i el salari mensual de referència de 2.530 euros. A les zones rurals del Rif, d’on prové bona part de la immigració cap a Espanya, la renda familiar no arriba als 5.000 euros anuals. Aquestes dades ajuden a entendre coses. La primera, que estem fent frontera amb un país molt pobre, afeblit per un règim polític autoritari i extremadament extractivista. La segona, el desig violent i irracional per fugir-ne.

Un any més, i ja en portem uns quants, els incendis forestals marquen l’actualitat informativa a bona part d’Europa. Uns focs brutals, immensos i incontrolables que, a més de destruir zones boscoses, ho fan d’habitatges, béns materials i vides humanes. Mai havien tingut la força destructiva que tenen ara, com tampoc el seu ràpid desplaçament. Això que s’ha tipificat com a incendis de sisena generació, actuen com un animal mitològic que posseeix vida pròpia. Una força imparable, autònoma, que crea el seu propi clima i que no hi ha mitjans humans per fer-hi front. Els treballadors forestals i bombers, si el temps és favorable, només poden aspirar a fer una certa contenció, en cap cas a apagar-lo. Només el mateix foc s’extingeix quan ja ha devastat perímetres mai imaginats. Sorprèn veure com el foc ha evolucionat en magnitud i intensitat molt per davant del que ho han fet els mitjans tècnics per poder-lo combatre. Aquest estiu especialment calorós està resultant dantesc a França i Espanya, però també a Grècia, Alemanya o els Països Baixos. No és només que s’ha fet poc en la prevenció, és que la calor ambiental combinada amb la falta de pluges genera un ressecament de la natura on el desencadenament d’incendis es converteix en un efecte esperable.

Diuen els agents forestals, que els incendis de l’estiu es comencen a combatre a l’hivern. La gestió dels boscos deixa molt a desitjar. A pocs llocs és un negoci i, almenys a Catalunya, gran part d’uns boscos creixents a costa de terres de conreus es deixen assilvestrar tot acumulant una massa forestal ingent. El camp ja no és el que era, com tampoc la gestió del territori. La imatge d’una pagesia que ens cuida el medi és tan idíl·lica com falsa. Gran part de la gent del camp són industrials que viuen de la ramaderia intensiva tot descuidant la cura d’unes finques que són purament instrumentals i on els detalls es cuiden poc. Els recursos públics destinats a prevenció als boscos són escassos. De fet, a algunes comunitats autònomes s’han reduït de manera dràstica quan, com resulta evident, serien més necessaris que mai. La realitat en relació al clima i a les capacitats destructores en els seus aspectes extrems ha canviat. Caldria afrontar-ho de manera molt diferent. Probablement calen més mitjans, tecnologia més poderosa i una col·laboració que ja no ha de ser només entre comunitats, sinó a nivell europeu. Això ja no és un problema purament local, té efectes i envergadura a nivell global.

Com deia el president Sánchez fa uns dies, l’elefant a l’habitació de què molts es neguen a parlar, és el canvi climàtic. La dreta extrema o no tant s’ha encastellat en el negacionisme d’un procés que ens deixa evidències dia sí, dia també. Els fenòmens extrems en forma d’aiguats, temperatures desconegudes, processos de desertització, desaparició de glaceres, augment del nivell dels mars…, s’han accentuat tot fent el nostre medi més agressiu i perillós. La calor és cada vegada més extrema i arriba a llocs insospitats. Fixem-nos en el que passa a la península Ibèrica. Els colors del verd han esdevingut ocres i marrons i ja no hi ha un lloc proper on defensar-se de la calor de l’estiu. L’aire condicionat ja no és un luxe, sinó un instrument de supervivència a llocs on resulta sorprenent que s’hagi convertit en imprescindible. Les condicions tèrmiques dels habitatges són ara un considerant clau per poder viure amb una certa comoditat. La negació del canvi climàtic, que implica no actuar per combatre els seus efectes, s’ha convertit en un element de distinció de terraplanistes i extremes dretes diverses. Un aspecte de la seva identitat a la contra de la ciència i del sentit comú, una manera de fer-se veure i alimentar la polarització política que ens està matant. El que és realment preocupant no és que hi pugui haver grups d’il·luminats faltats de cap mena de raó, sinó que governen a molts llocs i, quines coses, assumeixen les responsabilitats que tenen a veure amb el medi ambient. El que està passant amb el clima no és cap anècdota amb la qual fer broma o ridiculitzar-ho. En depèn el nostre futur i aquest no s’hauria de posar en mans de qualsevol descerebrat.

S’ha acabat el gran espectacle que ha tingut mig món agafat a la pantalla durant un mes. Una edició que ha excel·lit a desplegar-se com a gran negoci comercial i, alhora, de reforçament del sentit tribal dels estats nació constituïts. La combinació entre la cara més mercantil de la FIFA i la celebració als Estats Units de Trump, ha donat lloc al campionat més llarg i ple de partits sense gens d’interès com no s’havia vist mai, amb el canvi de les normes d’aquest esport per acomodar els partits a les regles de la publicitat i l’espectacle de Nord-amèrica. El purament esportiu ha quedat clarament relegat en pro del negoci i d’una narració heroica més típica de les pel·lícules de sèrie B. Costava que el relat magnificat de gran comtessa s’aguantés davant de partits de segona jugats en camps insuportables a causa de les condicions de calor i quan els desnivells eren tan notoris i el joc desplegat tan mediocre. Els mitjans han fet el que han pogut per aguantar l’expectació i l’ànim, talment com si es tractés de la retransmissió d’una guerra. Com que ens avorrim i som víctimes de l’estètica de Hollywod, hem comprat un producte d’entreteniment de saldo a preu d’un gran espectacle que no ha sigut. Tot plegat, ha funcionat com el circem romà i el negoci de la FIFA, que no la seva honorabilitat, ha crescut de manera meravellosa.

Diguem-ho clar, el futbol de seleccions sempre és de segon nivell i no es pot comparar amb el de clubs. Tothom malda, també els espectadors, amb compensar-ho amb bones dosis de sentimentalitat i de sentit patriòtic. Per això, allà on més triomfen aquestes competicions és als països més desgraciadets, faltats tant de tot que fins i tot són capaços de perdre la dignitat. L’Argentina ho ha exemplificat de la millor manera. Disposava del millor jugador que mai hi ha hagut rodejat, però, d’una banda de cancheros que estan més a prop de la delinqüència que no pas de l’esport. Indigne veure tan gran jugador que gairebé tots i de manera romàntica volíem veure guanyar, degradat per missatges guerres de tipus patètic i amb comportaments execrables. Mal perdre i interpretacions conspiranoiques de tota mena al país andí per tal de justificar una derrota que, probablement, s’havia d’haver produït molt abans. Pobresa immensa, descomposició social i política de dreta extrema pretenent redimir-se apel·lant a deus menors i falsos o bé a enemics exteriors. Són de plànyer. 

Ha guanyat el mundial el futbol entès com un joc d’equip i probablement el país que, després de l’Iran, resultava el menys desitjat per al president nord-americà. Espanya s’ha imposat als jugadors millors de França i Anglaterra, països que han estat víctimes de l’egolatria i la supèrbia de les seves estrelles. El país s’ha tret de sobre la síndrome de perdedor que havia tingut històricament, que sempre ens deixava a vuitens o a quarts. El discurs guerrer ja fa uns anys que s’ha abandonat, sortosament ja no es parla de “la fúria espanyola”, i es fa una proposta esportiva creativa feta amb jugadors més aviat senzills. El millor és que si haguéssim perdut ja no hi hauria hagut cap drama. La victòria al mundial del 2010, que conceptualment té tant a veure amb el Barça de la combinació i el toc, ens ha convertit en persones desacomplexades. La celebració i eufòria ja no la representen els sectors més rancis i dretans, els espanyolistes de tota la vida, sinó gent jove que s’agafa la competició esportiva com el que és, un motiu de festa i celebració. La composició sociològica de l’equip, la diversitat de procedències, ajuda a una certa normalitat. No hi ha grans dives. El lideratge de Lamine Yamal resulta una bona lliçó cap als xenòfobs i els allunya d’identificar-se amb un xicot al qual no li haurien llogat un pis a causa del seu nom i aspecte físic. Com que el futbol sempre és més que futbol, no es pot obviar la significació i importància política que ha tingut la posada en escena i resultat per a l’Espanya políticament confrontada. Ha guanyat, no ho dubteu, l’Espanya progressista, moderna i oberta al món. La confrontació de models de joc de semifinals i final, diuen molt sobre els països representats i sobre la salut de les seves societats.

L’ofensiva ideològica de la dreta hispànica, ja entregada del tot als plantejaments més extrems, avença de manera ràpida. Si s’acaben imposant electoralment el que ens espera resulta francament preocupant. Sembla que la dreta política moderada filla, també, de les idees il·lustrades s’hagi fet fonedissa. Arguments classistes, xenòfobs i de nacionalisme tribal s’acompanyen de postulats religiosos no només previs al Concili Vaticà Segon, sinó que entronquen amb creences irracionals pròpies de la cultura religiosa medieval.  No són lluny del dret diví, el creacionisme, el terraplanisme o que la possessió d’ànima sigui només atribuïble als blancs i homes. Sembla una quimera, però en aquesta direcció anem. La demencial dirigent política madrilenya Isabel Díaz Ayuso acaba d’anunciar que a la Comunitat de Madrid s’aprovarà una llei del “concebut no nascut”. És a dir, es crearà una norma que contra tot criteri científic i humanístic, convertirà en posseïdor de drets els embrions abans de desenvolupar-se i, si s’escau, néixer. La idea, resulta, només que es formuli, com a insòlita i inquietant. És una barbaritat jurídica, biològica i de concepte. Els drets individuals haurien només d’anar lligats a una existència real, a una condició de persona que només és inherent a l’acte del naixement. Com fan els moviments pro-vida que combaten el dret a l’avortament, implica pensar que l’embrió és el resultat de l’acció i de la voluntat divina i no de la naturalesa amb la prèvia decisió voluntària de les persones i, en especial, de les dones que tenen la darrera paraula sobre tenir fills o no tenir-ne.

Donar naturalesa d’humanitat a l’embrió i fer-lo depositari de drets establerts per la llei significa una amenaça velada als drets de les dones a decidir sobre el seu cos i sobre la seva voluntat o no de procrear. Un salt de segles enrere, una ofuscació natalista que pretén intimidar contra l’ús del dret a l’avortament i contra la llibertat dels humans realment existents. Que el que és només un germen pugui ser ja comptabilitzat com a membre de la unitat familiar amb tota mena de reconeixements legals resulta una barbaritat difícilment aplicable i demostrable la finalitat de la qual és la de crear sentiment de culpa en la dona embarassada si és el cas que aquest no sigui producte de la voluntat i la llibertat. La idea subjacent que això és una mesura per reactivar una natalitat més aviat baixa a les societats occidentals no fa digerible el tema com tampoc serveix per a res. Es tenen menys fills que antigament, per sota de la taxa de renovació de la població, per la falta de suport i ajudes socials per fer opcions més natalistes que tenen uns costos econòmics familiars insuportables així com dificultats de conciliació amb la vida professional molt difícils. Quan l’extrema dreta -i Ayuso en forma part- ho formula, assumeix, encara que de moment sense dir-ho, que ens hem d’activar, els blancs i autòctons, en la reproducció perquè si no la immigració anirà ocupant el nostre lloc; és una idea pobra i miserable, però que cala en certa gent, que hi ha en marxa un moviment orquestrat anomenat “el gran reemplaçament” que conspira per ocupar i fer-se seu el món occidental. Negació i intents de tornar enrere en relació a les societats interculturals del nostre temps, afirmació supremacista talment com a les èpoques del colonialisme decimonònic.

En realitat, pot ser que estiguem davant d’un foc d’encenalls, però amb forts efectes ideològics i polítics. Com en les fanfarronades del trumpisme, es llencen propostes extremes per tal de connectar amb els sectors antiavortistes en creixement i, especialment, amb tota la carcúndia religiosa més rància que practica més el pensament màgic i opressor que no pas l’espiritualitat. Els grups ultradretans proliferen arreu i, a Madrid, campen amb tota llibertat, posseïdors d’una influència que els dona disposar de mitjans de comunicació, domini de les xarxes i un finançament generós per part de les administracions autonòmiques i municipals més dretanes. Es busca, també, connectar amb un poderós moviment evangelista, extraordinàriament reaccionari i perillós, que determina fortament els resultats electorals als Estats Units i a tota l’Amèrica Llatina. Reconèixer  qui no és ni hi és té el sentit de desplaçar els conceptes de racionalitat, ciència, humanitat o de llibertat real fora de la cultura política dominant, per situar-hi el dogmatisme religiós, el pensament màgic i el fanatisme opressor. Ens està quedant un món molt bonic…

Els rumors, les notícies falses, els intents d’intoxicació…, són inherents a qualsevol societat, però mai no havien estat tan dominants i inseparables com ho són ara. Ens conformen. Antany, s’atribuïa el predomini de la rumorologia per damunt de la informació a una qüestió, precisament, d’escassetat d’informació fonamentada i veraç. El món d’internet ha demostrat que això no és així: com més gran és el bombardeig d’impactes, més vulnerables ens tornem a la falsedat i a la postveritat; resulta impossible destriar la veritat de la fal·làcia enmig de tant soroll ambiental. La nostra perplexitat i desorientació ens indueixen a prendre partit més per qüestions emocionals que no pas estrictament racionals. Internet i, molt especialment, les xarxes socials ens empenyen a tancar-nos en bombolles i a escoltar les opinions només de manera selectiva. Vivim dins d’una caixa de ressonància que ens impulsa, de manera inevitable, a escoltar, creure i amplificar els rumors falsos que circulen en el nostre entorn. És cert que en microsegons podem disposar d’informació veraç per contrastar-los, però, en la lògica de les xarxes, difícilment la veritat arriba a imposar-se sobre una mentida. Segons el Pew Research Institute, el 93% dels nord-americans creuen que els àrabs van destruir el World Trade Center, mentre que només l’11% dels kuwaitians pensa que els terroristes àrabs en van ser els autors.

Potser és el jurista nord-americà Cass Sunstein qui ha sistematitzat millor com es produeix la creació i la propagació de la rumorologia en el món de la Xarxa. El rumor neix i circula amb èxit en la mesura que existeix un brou de cultiu, unes conviccions prèvies dels qui l’accepten i el recolzen. Qui l’origina ho sap. La progressió geomètrica de la difusió a internet fa la resta. És el fenomen de la viralitat. El rumor es difon en primer lloc en forma de «cascada social». Si la majoria de la gent que coneixem el valida, nosaltres també tendirem a creure’l. Com menys sapiguem del tema, més predisposició tindrem a donar-li credibilitat. Internet és ideal per a això. A YouTube, els vídeos més populars atrauen cada vegada més atenció no perquè siguin millors, sinó perquè són populars. És el típic efecte ramat.

Una segona forma de difusió del rumor és el que s’anomena la «polarització de grups». Quan es debat a les xarxes des de l’afinitat intel·lectual, la tendència és extremar les posicions, mentre es rebutgen els arguments sòlids contraris per una propensió a «l’assimilació esbiaixada». Es nega tot allò que contradiu les nostres conviccions i les del «grup». L’intercanvi d’informació dins d’una mateixa línia intensifica les creences preexistents. Les nostres opinions s’enforteixen quan són corroborades i, com més s’enforteixen, més tendeixen a esdevenir extremes. També la preocupació de les persones per la seva reputació pot incrementar l’extremisme, ja que volem que es tingui una bona opinió de nosaltres i no aparèixer com a pusil·lànimes.

Es viu còmodament en la ignorància. El mateix procés que crea informacions falses les fa molt resistents a la correcció. Com més informació veraç hi ha en sentit contrari, més ens aferrem al prejudici inicial. En el fons és un fenomen de «dissonància cognitiva». Busquem i creiem la informació que ens proporciona plaer, i evitem i rebutgem la que ens resulta pertorbadora. També es posa en marxa un mecanisme de «cascada de conformisme». Volem estar integrats en la nostra tribu digital i afirmar que creiem allò que els altres creuen. Funciona el mecanisme clàssic de «l’espiral del silenci». La majoria de la gent té una por natural a l’aïllament i, a l’hora de manifestar opinions, procura identificar-se i després sumar-se a l’opinió majoritària, la qual serà anomenada «consens». Ens falsegem el coneixement a nosaltres mateixos per no discrepar de l’opinió de la massa i sentir-nos plenament integrats i valorats. Els dinamitzadors dels grups de WhatsApp també exerceixen aquesta funció estimuladora en la conformació del grup i d’una certa intimidació envers la discrepància. Les xarxes socials, més que no pas oferir llibertat, ens encasellen i proporcionen multitud de mecanismes d’inducció i de control. Tendim a atrinxerar-nos en «veritats funcionals», encara que siguin manifestament falses.

Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme, escriu: «El subjecte ideal per a un govern totalitari no és el nazi convençut ni el comunista convençut, sinó l’individu per a qui la distinció entre els fets i la ficció (és a dir, la realitat de l’experiència) i la distinció entre el que és vertader i el que és fals (és a dir, els criteris del pensament) han deixat d’existir». La mutació cognitiva que està generant la tecnologia digital està dissolent la relació històrica entre consciència, política i llibertat. L’automatització està substituint la raó política. S’imposa el terme «governança», que implica l’automatització en la presa de decisions i en la interpretació de les dades. Això significa la fi de la política en la mesura que entenguem la democràcia com una cadena automàtica de procediments lògics que substitueixin les eleccions voluntàries i conscients. La intensificació dels influxos provoca una pertorbació de la capacitat cognitiva.