Autor: Josep Burgaya

No sembla haver-hi grans passions respecte les eleccions de diumenge. Encara que alguns sectors de la política sembla que volen recuperar les excitacions de fa una anys, les coses han canviat o, més ben dit, la societat catalana s’ha atipat de tanta èpica i de tan poca gestió política dels afers reals. L’estat d’ànim del país és un de molt diferent del 2017. Sortosament. Hi ha una polaritat central que té a veure amb si es reitera en utopies poc creïbles o bé girem pàgina, de manera tranquil·la i sense rancúnies, i invertim en millorar la convivència, la cohesió y una saludable noció de pluralitat, de que Catalunya som tots. Sembla clar que va per davant en les expectatives aquesta cultura de refer el país i evitar sacsejades que no han portat enlloc. Al costat del duel central hi ha el factor ERC que malda per no quedar excessivament castigada pel poc govern exercit i per haver-se quedat sols en un mig camí entre el somni èpic excloent i la realpolitik. En política hi ha un principi que no sol fallar: quan vols abastar posicions contradictòries o massa allunyades, acabes per no convèncer a ningú. 

I que passarà a partir del 12-M? Aquesta és la gran pregunta. El guanyador, Illa diuen les enquestes, necessitarà bastir una majoria que requerirà d’una certa transversalitat. Aquí la lògica sembla un acord que passi pels Comuns i Esquerra. El dubte, però, és si els republicans que seran pressionats per terra, mar i aire perquè nos moguin de l’àmbit de la “unitat independentista” es pleguin justament a aquells que durant els darrers tres anys els han deixat sols i els hi ha dit de tot. Repetir eleccions perquè cap “bloc” tingui majoria és la temptació de Junts, ja que en una segona volta aconseguiria concentrar més el vot darrera les seves sigles. Repetició, significa que les opcions no dominants son laminades pel pragmatisme de l’electorat. ERC haurà de triar entre renovar-se estant al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, encara que sigui de manera subordinada però disposant de mitjans i visibilitat pública, o bé fora de les institucions i tornant a la “casa del pare”, amb les temptacions caïnites que aquestes situacions acostumen a generar. Depèn de l’opció que triïn podrien tornar a la irrellevància d’antany, tota vegada que Junts una vegada alliberats del seu cap de llista (i de la seva invisible segona), tornaran a la senda de la política convergent. Voldria equivocar-me, però els guardians de les essències actuals dels republicans els poden fer apostar pel suïcidi polític.

Hi ha un tercer aspecte en el repte polític d’aquest diumenge, i que ben segur que se’n parlarà molt, i serà el gran (sempre excessiu) recolzament que tindrà l’extrema dreta. Vox ja té una representació notable en aquesta legislatura (gairebé un 8%), però ara emergirà un vot xenòfob de signe independentista, que ja hi era, però que quedava confós en opcions no identificades com a tals. A molts els ha agradat consolar-se creient que el fenomen d’explosió de la nova extrema dreta no es donava a Catalunya o bé només de manera residual en formes dites espanyolistes. Lluny de la realitat. Sigui en versió verda o quadribarrada, la nova extrema dreta tindrà segur un 15% del vot, i si s’analitza bé pot acostar-se al 20%. Es detecta com aquest missatge de “rebel·lió conservadora” cala no tant en la gent més rància, sinó entre una joventut desnortada i a la qual no se li ha proporcionat cap saber ni sentit històric del que representa el feixisme. Serà una expressió que barreja, malestar, falta d’expectatives, frivolitat i ignorància. Un problema gran i profund. En un context de falta d’expectatives de futur i massa temps amb discursos identitaris, hem incubat l’ou de la serp del relativisme moral i de la postdemocràcia. Aniria bé que de diumenge en sortís un govern, segurament transversal, que estigui a l’alçada dels problemes i reptes que tenim plantejats. I no són pocs.

El maltracta animal està socialment mal vist i, a més, és un delicte. Hem avançat força. No fa pas tant temps matar gossos o gats o jugar de manera perversa amb animalons fins a destruir-los, era poc més que un passatemps una mica rústic. A pagès, no s’ha estat mai tan pulcre com a ciutat amb el tracte als animals domèstics. Se’ls respecta per la seva utilitat, però en general no es cau en un excés de proximitat i, encara menys, en donar-los un tracte de persona. La jerarquia és clara. Al món urbà, els darrers temps, hi ha un excés d’animals de companyia, de mascotes. El creixement exagerat de l’animalofilia probablement també té a veure en ser una manera de combatre la solitud contemporània, en tenir algú amb qui compartit alguna cosa, ni que sigui només l’afecte i l’estima. No cals que ens parli. O potser sí, segons diu públicament el president argentí Milei ell parla amb en Truman, el seu gos mort i, tot i saber-ho els votants argentines l’han recolzat en massa. Quins temps.  Als que ens agraden els animals de manera més convencional, els cuidem, però que ens agrada que mantinguin aquesta condició; sovint en sorprenen i temem que no siguin relacions gaire saludables, quan ens trobem conciutadans que tracten a les seves mascotes com a persones, de manera exageradament curosa: podòlegs, perruqueries, psicòlegs, nutricionistes, vestits de temporada i que a més, ens els fan menjar en situacions que no haurien. En fi, els meus deuen ser prejudicis de persona poc sofisticada que es va criar i viu al camp.

Tota aquests introducció ve a tomb de com la governadora de Dakota del Sud, Kristi Noem, perdrà la possibilitat de ser la pròxima vicepresidenta dels Estats Units per, en un atac de fúria incontrolable, haver matat el seu gos. És una destacada republicana i trumpista, que havia de fer tàndem amb Donald Trump per a les eleccions del novembre. Ja no ho serà. L’electorat nord-americà, fins i tot el més bel·licista, té una amor reverencial a les mascotes i, especialment, als gossos. Ara tothom la coneix com “assassina de gossos”. No la votaria ni l’apuntador. Explica ella que tenia, fa vint anys, un gosset tant insuportable que la treia de polleguera i que, per això, va decidir portar-la a un penya-segat i fotre-li un tret. No va considerar la possibilitat de regalar-lo o donar-lo en adopció. Dit i fet. Perquè explica una història tant lamentable en les seves memòries després de dues dècades? Doncs per semblar una dona dura, valenta i resolutiva. De cara a la política s’acaba de fotre un tret al peu. La conya és que, literalment quan es va carregar el gos, no el va apartar i la bala li va anar a parar al seu peu. Justícia poètica. Certament sovint la realitat supera la ficció.

El que em resulta més curiós és que l’electorat del seu estat l’ha elegida i reelegida com a màxima governadora pel fet de representar el conservadorisme més dur i el trumpisme més eixelebrat. Ha enviat la Guàrdia Nacional a la frontera per impedir l’entrada de immigrants fent autèntiques caceres, ha defensat la pena de mort, ha restringit les possibilitats d’avortament, ha impedit legislació pels transgènere, va defensar l’assalt al Capitoli, recolza la massacre d’Israel a Gaza i tota mena de brutalitats. Els seus electors, no l’han censurat mai per això, més aviat els ha proporcionat seguretat, empatia i una gran popularitat. Els mateixos que l’aclamaven, però, ara l’estan posant verda a les xarxes per haver matat un gos i li demanen, on és en Cricket?, que aquest era el nom del cadell. Sense cap dubte, ha perdut tota opció d’anar per a vicepresidenta al costat del Trump, al qual, ningú li retreu cap dels centenars de delictes econòmics i d’assetjament sexual no només evidents sinó fins i tot confessos. Però no ha matat cap gos, que això si que resultaria injustificable. Tant sensibles per a segons què i tan poc per tantes altres coses. És per fer-s’ho mirar.

La política té girs inesperats. El de Pedro Sánchez d’ahir és molt gran i de sortida complexa. Fa molt temps que la política a Espanya, de ma mà de la dreta i l’extrema dreta que a hores d’ara ja es confonen, s’ha convertit en un autèntic femer on predomina l’insult, la desqualificació i la destrucció de l’adversari utilitzant acusacions burdes i sense fonaments. Quan no governa, la dreta actual no accepta la legitimitat dels que ho fan i es llença amb tota mena d’armes a destruir la credibilitat dels adversaris i a crear atmosferes agòniques i irrespirables. Pedro Sánchez ha estat, des del primer dia, la autèntica bestia negra per a ells. Se la desposseït de qualsevol atribut humà i se li han adjudicat tota mena de pulsions que evidenciarien un quadre mental desquiciat. Se la qualificat de dèspota, dictador, lladre, desgraciat, usurpador, antiespanyol, terrorista… Lògicament, Sánchez o qui sigui et pot agradar més o menys com a polític, però ningú mereix, polític o no, un tracte d’aquestes característiques. Per suposat, també compta posar-se amb la família fins a nivells inacceptables. A Alguns països, aquest llenguatge i aquesta actitud destructiva es queda en el cam de l’extrema dreta. A Espanya, en realitat es confonen. És dur afirmar-ho, però a Espanya la dreta democràtica és pràcticament inexistent. La brutalitat que es practica respecte als adversaris -la gent de Podemos va patir un assetjament personal i polític insuportable-, neix en l’ecosistema mediàtia de emissores de ràdio i diaris digitals que, de manera molt considerada, s’ha qualificat com la “fachosfera”. Notícies falses, invencions, acusacions sense cap base…, es comencen llençant aquí per, després, els diguem-ne polítics de dretes utilitzar-ho a les tribunes de les institucions i les rodes de premsa. El mal ja està fet. En una societat política tant polaritzada una part de la ciutadania ho compra de manera acrítica. Difícil defensar-se i encara menys parlar de política entre tanta cridòria. I els jutges, la majoria dels quals formen part de l’entramat necessari dels interessos de la dreta extrema i de la corrupció considerada “acceptable” que practiquen els de sempre, no dubten en obrir diligències davant “denúncies” fet per pseudosindicats mafiosos com Manos Límpias. Vaig sentir un dia explicar a Dilma Rousseff, ex presidenta brasilera, que a l’Amèrica Llatina però també a la resta del món, els cops d’Estat ja no els fan els militars sinó els jutges. Han estat adequadament formats per fer-ho. Cal que demòcrates i progressistes ho denunciïn i assumeixin la defensa de l’Estat de dret en el seu bon sentit originari.

Hi ha qui considera el gest de Pedro Sánchez un mer moviment estratègic. Podria ser, però no ho asseguraria, té més significat i calat. La cacera a la que se l’ha sotmès és d’una brutalitat sense parangó. Per més fred que el personatge ens pugui semblar, hi ha coses que han de resultar insuportables. Els polítics, també són persones i la política espanyola, a hores d’ara, s’ha fet impossible per gent digne d’aquest nom. La sortida és complexa. Es pot produir un moviment popular que el referendi i en justifiqui la continuïtat. També, que proposi una moció de confiança a les Corts. Si algú de la majoria actual es despenja, la ultradreta es farà amb el poder i que cadascú ho expliqui al seu electorat. O, directament, convocar eleccions per després de les europees. En aquesta dinàmica, l’esquerra hi pot perdre el poder, però jo no subestimaria la capacitat d’activació del vot progressista. A hores d’ara, el debat ja no és de model polític, sinó de conservar una democràcia digna d’aquest nom i, en aquest punt, no queda lloc pel relativisme. Només un comentari crític: estic d’acord amb aquells que diuen que la lògica perversa de la dreta ultramuntana se li havia d’haver parat els peus molt abans. Com també, que no tindrem mai un sistema polític saludable amb un poder judicial franquista i sistemàticament prevaricador.

El tema de l’habitatge és, la seva falta a preus assequibles, és probablement, el tema més crucial a afrontar els propers anys. A Catalunya, i especialment a la ciutat de Barcelona, resulta dramàtic. No s’ha fet pràcticament res en relació a habitatge social i protegit, ni de lloguer ni de compra. Les institucions han actuat amb desídia i han facilitat a més moviments especulatius i de desplaçaments forçats que han facilitat l’encariment i la seva escassetat. El dret a l’habitatge es veu en qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu. Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per a ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren llocs tranquils per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del comú i del espai públic. Caldria no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers haurien de ser per viure de manera decent els seus ciutadans.

L’habitatge està deixant de ser un bé social, l’accés de ser un dret inalienable a convertir-se en vehicle de riquesa i inversió per a grans fortunes. El grup Blackstone destaca entre ells. És el grup més gran de private equity del món, amb interessos immobiliaris brutals. Toca tots els pals de la inversió, des de grups hotelers com Hilton, fins a fons de cobertura; del grup de joc Cirsa fins al parc d’Orlando, passant per Hewlett-Packard. Als Estats Units va comprar més de 2,5 milions d’habitatges quan la crisi de les hipoteques, per llogar-les i vendre-les en revaloritzar-se. A Espanya, ha protagonitzat les operacions d’especulació immobiliàries més grans. És un fons voltor que compra per sota dels preus de mercat bancs o ajuntaments, com va fer al Madrid d’Ana Botella, actualment té un banc d’uns 30.000 habitatges a Espanya. Actua a tot el món en barris degradats, comprant edificis i augmentant els lloguers fins a desplaçar els llogaters per gent amb més ingressos. A Madrid, li van vendre 5.000 habitatges, la majoria tipificades de socials que, amb l’operació, van deixar de ser-ho. El caràcter especulatiu s’evidencia en el fet que molts habitatges es mantenen buits durant temps i, tot i així, van canviant de mans en operacions successives. De fet, més que habitatges, resulten actius comptables amb què especular.

A moltes ciutats globals, el boom immobiliari coincideix amb una crisi de l’habitatge sense precedents. Són dues cares de la mateixa moneda. Més enllà de la rehabilitació dels centres històrics, les noves torres d’habitatges que es construeixen són per a grans inversors externs que dipositen la capital al sector de l’habitatge. Que es produeixi una bombolla al seu entorn resulta una manera de multiplicar el capital invertit. Si no es delimita l’habitatge, el dret bàsic a tenir-lo, de l’especulació turística financera, no hi ha sortida. Tot allò que es construeixi serà insuficient i inassumible per als ciutadans que veuen com la seva ciutat, de sobte ja no els pertany. Toronto n’és actualment un dels exemples més extrems. La paradoxa, l’absurd, que molts pensionistes resulten expulsats de la seva ciutat justament pels fons de pensions en què han invertit.

El tema afecta i molt els joves. Espanya, un país on la cultura de la propietat de l’habitatge s’havia imposat des de fa anys no només de manera elevada sinó fins i tot excessiva, superant el 70% de les famílies, els darrers anys està caient moltíssim entre les generacions més recents. En els darrers deu anys, les generacions menors de 35 anys només un 35% disposen d’habitatge en propietat. No és un canvi d’hàbits i cultura, sobretot ho és de possibilitats.

Entre els molts conflictes militars i geoestratègics amb el perill que derivin en bèl·lics, n’hi ha dos que generen especialment preocupació, no perquè uns morts importin més que d’altres, sinó pel perill de que escalin i esdevinguin, pràcticament, enfrontaments globals amb el que això significaria a nivell humanitari, però també els seus efectes polítics, econòmics i socials que se’n derivarien. Parlo d’Ucraïna i de Gaza, per posar-hi nom a agressions tot centrant-ho amb els que en són els principals perdedors. La invasió d’Ucraïna per part d’una Rússia que pretén rememorar el somni imperial dels tsars i de la Unió Soviètica, és també el resultat de la imperícia occidental a l’hora d’ajudar a ressituar Rússia en el marc global després de la implosió del sistema comunista. Més enllà de les dèries de Putin, ni la OTAN ni la Unió Europea han tingut estratègia ni tacte per a incorporar-la, o bé no fer moviments que la podessin fer sentir assetjada. No ha estat una bona idea portar soldats i armament a les seves portes, tractant al país com a enemic durant les darreres dècades. Per Europa, el seguiment acrític de l’estratègia nord-americana d’aïllar Xina tot neutralitzant els seus aliats, ha estat nefast. Tant amb un país com l’altra, Europa hi ha de comerciar i col·laborar, no pas buscar l’enfrontament. En aquests moments la guerra d’Ucraïna està empantanada i cada vegada agafa més volada. La resistència només se sosté amb la profusió d’armament i recursos que hi envia Europa Occidental. Una guerra que, de cap manera, es pot guanyar perquè Rússia que és una potència nuclear, no la pot perdre. L’escalada verbal i bèl·lica va fent un in crescendo, i es corre el perill que agafi molta més dimensió. Líders europeus, dia sí i dia també, apel·len a augmentar la despesa militar i a preparar-nos per a la guerra. Un escenari, aquest, que acabaria essent dantesc. El tema d’Ucraïna, o bé es força a una sortida pactada, o no té sortida. Les soflames de guerra, poc aportaran a la solució del problema.

Al tema de Gaza costa una mica dir-ne “guerra”. De fet, és una massacre organitzada sobre un poble empresonat a cel obert. En sis mesos, portem prop de cinquanta mil morts, la immensa majoria dels quals no tenen res a veure amb el terrorisme. Israel incompleix, sistemàticament -de fet, des del 1948-, totes les resolucions de les Nacions Unides respecte al territori palestí i es passa pel folre qualsevol noció del dret internacional i dels tractats que obliguen, fins i tot en cas de guerra, a mantenir alguns comportaments bàsics. S’ha destruït el territori ocupat, es cometen tota mena d’assaïnats que es té la indecència de dir-ne “selectius”, no queda un pam de terra que no hagi estat bombardejada, s’han inutilitzat tots els hospitals, es desplaça la població de manera humiliant, es condemna a la gent a morir de fam i malalties no deixant entrar ajut internacional… Netanyahu és, clarament, un criminal de guerra juntament amb tota la cúpula militar i política de l’estat d’Israel. Tot això, amb el beneplàcit dels Estats Units i una Europa que, només en comptades excepcions, mira cap a una altra banda. Una vegada més, un sotmetiment al lideratge diplomàtic i polític dels Estats Units, que no té sentit i que ens sortirà molt car. Tot i que molt dividit, almenys una part del món àrab respondrà i no ens agradarà quan ho faci. L’estratègia militar criminal de Netanyahu és fer escalar el conflicte, que agafi una gran dimensió tot forçant a Iran que s’involucri cosa a la que fins ara s’havia resistit i així reagrupar el món occidental clarament darrera la defensa d’un estat israelià en perill. Si inacceptable és, es miri com es miri, és el que s’està fent amb els palestins a Gaza, provocar una dimensió globalitzadora d’aquesta brutalitat resulta d’una frivolitat esfereïdora. Els efectes econòmics, socials, polítics i geoestratègics poden agafar una calat enorme, en un món cada vegada més insegur i en el que les grans potències entren ja en conflicte de manera descarnada. 

Després dels massacrats per les guerres, Europa serà la gran perdedora en aquests conflictes. Hi deixarà la seva autonomia política, augmentaran les dissensions internes a la Unió Europea, patirà greus problemes d’abastiment energètic i haurà de fer front a tots els problemes col·laterals que generen conflictes gairebé irresolubles a les seves portes. Però hi perdrà, sobre tot, qualsevol mena d’autoritat política i de respecte moral.

Cada dia es parla més de la Intel·ligència Artificial. És present a totes les converses i, a tots els sectors d’activitat, es planteja com mesurar-ne l’impacte i sobre la possibilitat d’incorporar-la. Hi ha alguna cosa reverencial respecte a ella que es mou entre la por i l’expectativa. En realitat, el terme evoca més del que representa realment. No existeix, és una metàfora com ho va ser al principi dels ordinadors anomenar-los “cervells mecànics”. El concepte d’IA ja té un recorregut de gairebé 50 anys, tot i que el seu autèntic auge s’estigui donant en aquesta darrera dècada i de manera exagerada a l’últim any a partir de l’aparició del ChaptGPT . La IA basada en el coneixement data dels experiments computacionals dels anys setanta i intenta reproduir el funcionament del cervell humà a nivell maquínic. La web semàntica, els progressos en l’aprenentatge i la comprensió tenen a veure amb aquesta concepció. D’altra banda, la IA basada en l’ús i el tractament de dades és molt més recent. Es pretenen establir sistemes d’aprenentatge automàtic a partir d’algoritmes estadístics que van establint patrons i emulacions del comportament humà. El ritme de canvi es defineix com a “exponencial”.

 S’aniquila, en paraules d’Éric Sadin, el temps humà de la comprensió i de la reflexió, “privant els individus i les societats del seu dret a avaluar els fenòmens i donar testimoni (o no) del seu consentiment. Desapareix el concepte de llarg termini. El desenvolupament de les possibilitats de la Intel·ligència Artificial és com l’objectiu últim de moltes de les innovacions digitals de les grans corporacions de Silicon Valley. En aquest sentit, Page i Brin, de Google, no han amagat mai que la seva pretensió sempre ha anat molt més enllà de desenvolupar el millor cercador d’internet o d’aportar enriquiments concrets al benestar humà. Hi ha un sentit redemptorista, una convicció teològica en la necessitat de desenvolupar una intel·ligència mecànica que acreixi i substitueixi les limitacions del raciocini i la sentimentalitat humana. El projecte mestre de Google consisteix a superar els límits de la intel·ligència humana, creant i entrenant algoritmes perquè puguin pensar igual o millor que nosaltres, però molt més ràpidament i de manera autònoma. 

Elon Musk i Sam Altman van crear, el 2015, OpenAI una empresa dotada amb mil milions de dòlars per al desenvolupament d’Intel·ligència Artificial, teòricament sense ànim de lucre. La pretensió era la “millora” de la humanitat en aquest context de pretesa hibridació home-màquina, dotant aquesta de capacitats molt més potents que el raonament humà. Ens situaren en un estadi on obertament es plantejava la redefinició del significat de ser humà, sense uns límits ètics gens clars. Evidentment, molts dels objectius que afirmen tenir plantejats són poc més que estratègies de màrqueting, però certament la societat hauria de reflexionar i els poders públics establir una certa regulació i control a pretensions que van força més enllà del que és humanament acceptable. Però, no ens enganyem, més enllà de plantejaments grandiloqüents s’ha invertit a la IA amb la pretensió que sigui un immens negoci. 

Que cada cop més aspectes de les nostres vides els dirigeixin i prenguin les decisions les màquines resulta preocupant, encara que a això se li doni un nom aparentment neutre com a “agents artificials autònoms” (AAA). Sense caure en el tremendisme apocalíptic, ja hi ha investigadors i centres d’estudis que qualifiquen la Intel·ligència Artificial com una amenaça a la humanitat, així com el desenvolupament de maneres de protegir-se’n. Tota una paradoxa, que la humanitat s’hagi de protegir d’una intel·ligència que ella mateixa ha desenvolupat i que s’ha dotat d’autonomia. Com ho defineix Bàrbara Garson, s’hauria dedicat un grau extraordinari d’enginy humà per desenvolupar un enginy artificial que derrotés l’enginy humà. Certament no cal confondre tot allò que es desenvolupa sota l’epígraf “d’intel·ligència artificial” amb les pretensions i desitjos d’alguns il·luminats que creuen tenir el “deure” de millorar la condició humana a través del coneixement científic i tecnològic. Hi ha aplicacions, especialment en el món de la medicina i la salut, que ens poden proporcionar millores notòries de la nostra qualitat de vida. Hauríem de diferenciar això de les pretensions distòpiques de crear una condició humana superior, un “Homo Deus” arrogant que es fusiona amb la màquina i muta cap a una nova condició i que s’instal·la en una nova dimensió. En aquest camp, com en molts altres, és plenament vigent aquella consideració que els somnis de la raó, de vegades, engendren monstres.

 

Que els estats i les societats en la seva dimensió pública deixessin de ser confessionals ha estat històricament una àrdua i dura batalla, fins i tot sagnant. Fins a l’època moderna, no es concebia el laïcisme ni individual ni col·lectiu. La creença religiosa, el temor de Déu, era una norma rellevant i d’obligat compliment. Ja coneixem els que els passava, durant mols segles, als que s’apartaven d’aquesta ortodòxia. No va ser fins el segle XVIII, i només per a unes escasses minories, que es va començar a imaginar un món sense Déu i en tot cas, va guanyar enters el concepte de “tolerància religiosa”, és a dir, el respecte absolut a qualsevol mena de creença tot manllevant a les esglésies el dret adquirit a la imposició d’una fe i una moral incontrovertible. En el món de la Il·lustració, que és del que parlem, es va anar imposant també la noció cabdal de que les estructures polítiques, els Estats, havien de ser no confessionals, doncs la dimensió religiosa formava part de l’àmbit del que era privat. Tothom podia tenir i expressar la religiositat que volgués, o no tenir-la, però en cap cas la podia imposar o fer-la dominant en l’espai públic. Un fet aquest, al que el catolicisme va ser, i encara és, reticent a abandonar. Que una part important de la ciutadania del sud d’Europa vingui de tradició catòlica, no implica ni que sigui practicant i que el seu vincle vagi més enllà de ser un referent cultural, un hàbit, que ha anat perdent pes en un món i unes vides majoritàriament secularitzades.

A l’Espanya del nacionalcatolicisme, la laïcitat va costar en arribar. Durant el llarg període franquista, la confessionalitat de l’Estat i de la ciutadania es donava per feta, una imposició de la que ningú se’n podia apartar. Quan Europa ja s’havia desempallegat de l’obscurantisme religiós, d’una cultura social articulada entorn a les nocions de pecat i de càstig, a Espanya vivíem en una cultura capellanesca construïda sobre la por, el temor de Déu i una moralitat entre falsa i casposa. Aquí, ben bé fins a la mort de Franco, encara era obligat participar en totes i cadascuna de les celebracions catòliques les quals, més enllà de connotacions tradicionals i de festa, implicava aguantar sermons que oscil·laven entre els advertiments i la pura farsa. Acabat el domini nacional-catòlic i com arreu del món, els canvis de costums i la laïcitat s’imposaren ràpidament. Gairebé només es mantenien les festivitats que induïen a menjar i beure, més enllà de creients fervents que, lògicament i amb tota llibertat, continuaven les seves pràctiques, la seva vivència religiosa en formes més tradicionals, ja fos per creença o per hàbit establert. Les manifestacions més públiques de la fe, fora dels temples, es van anar abandonant ja que tenien un component invasiu respecte d’un espai públic que havia de ser neutral, que les feia poc adequades.

Però sembla que tot torna i els darrers anys assistim a una recuperació de l’expressió pública de la religiositat que gairebé pren un caràcter intimidatori com és el cas de les processons. Sigui per creença, folklore o una mal entesa noció de “cultura popular”, es reposen les celebracions públiques en les formes més tradicionals. Semblaria que l’Església també lliura la gramsciana “batalla per l’hegemonia cultural” i els mitjans de comunicació i col·laboren de manera ben predisposada. Qui sigui adepte als noticiaris televisius, es menjarà durant la Setmana Santa tota mena de processons públiques les quals semblen lluitar arreu per veure qui té la versió amb més profusió de fanatisme i irracionalitat. No s’explica com un fet “particular”, sinó com alguna cosa que ens incumbeix i ens pressuposa que en participem tots. Es despleguen tota mena de recursos tècnics per retransmetre, més i millor, una exhibició de pensament màgic i de fantasies disparatades, com si fossin cultura compartida. Popular, en diuen. Curiosa la barreja entre expressions medievals i tecnologia. En temps de confusió, sembla que la laïcitat, com la racionalitat o el pensament científic, estan en franca reculada. Ja no ens ofenen les expressions de formes de domini i d’estructures bàsicament classistes. Tot s’hi val per tal de que l’espectacle continuï.

La política catalana és ben curiosa. De fet, ja fa anys que ha desafiat totes les lleis de la lògica. Tothom brama contra la irresponsabilitat dels Comuns per no haver aprovat la proposta de pressupostos, com si haguessin d’estar obligats a fer-ho, i en canvi no es parla de l’escassa coherència de mantenir un govern en minoria absoluta o el haver dinamitat la legislatura a partir del moment que d’independentisme va entrar en fase guerra interna a mort. La realitat és que, pel que es veu, tothom tenia la campanya apunt i s’han llençat ardorosament a portar-la a terme. Esquerra ha començat a fer propostes i promeses. Crida l’atenció el seu nou plantejament sobre finançament de Catalunya. Fins fa quatre dies no volien cap acord amb l’Estat que no fos la ruptura i ara diuen voler un sistema de finançament sobre el qual el govern espanyol estava disposat a parlar-ne ja el 2010. Si tan clara es veu ara, perquè hem deixat passat catorze anys dient que tot possible acord era blasmable i significava una traïció? Ara es reclama un acord, que ve està en que s’hi treballi, però el supòsit de partida resulta, de nou, erroni, és crear expectatives que no són possibles de satisfer i, probablement, ni tan sols desitjables. Es reclama el sistema del “cupo” basc i aquesta demanda es va perdre quan els nacionalistes catalans van negociar tan la Constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia. Euskadi, apel·lant als drets forals, va aconseguir que aquesta fórmula de finançament quedés plasmada en els textos constitucionals. Per cert, un règim de finançament ben poc just per a la resta de comunitats, mentre que els negociadors catalans van ser partidaris d’un altre model, el qual implicava una negociació continuada de la que nos s’entreveia el desgast polític que comporta, per a les dues parts.

El sistema basc no és constitucionalment possible d’aplicació a Catalunya. No enganyem més a la parròquia. És ben legítim i adequat demanar canviar i millorar el règim de finançament. Però s’ha de fer dins el sistema comú de finançament de les comunitats autònomes. Què té això de dolent?, econòmica i políticament res. L’únic que perjudica és un relat independentista que, de nou, es vol fonamentar en la confrontació oberta amb l’Estat, en lloc del consens, l’acord i la col·laboració. Aquesta fixació en diferenciar-se, de tenir un tracte millor i apart de les altres comunitats no només no porta enlloc, sinó que conrea la mala imatge i la cada vegada menor consideració que se’ns té com a catalans. Un supremacisme i una insolidaritat que no domina entre la ciutadania catalana, ans al contrari, però per l’ús partidista que en fan aquells que confonen interessadament la part pel tot, acaba per perjudicar-nos, i molt. Hi ha un tema fonamenta si volem gaudir d’una mica més d’acceptació i de popularitat de la que tenim ara: tot allò que considerem bo per a nosaltres, també ho pot ser pels altres i, per tant, s’ha de poder sostenir i generalitzar per a tots si així ho desitgen. Si no és així, ho volem per a nosaltres sols, el que estem demanant és un privilegi i, això, resulta incompatible amb societats democràtiques, solidàries i inclusives. És ben al contrari d’una actitud progressista que, per definició, vol la millora de condicions fina allà on sigui possible, per a tots.

El sistema de finançament, de Catalunya i de totes les comunitats autònomes, s’ha de reformar i actualitzar i caldrà fer-ho sota la batuta del govern espanyol amb totes les comunitats en funció de les competències que exerceix cadascuna, que no són les mateixes, i amb l’objectiu d’assolir prestacions de serveis similars més enllà dels nivells mitjans diferenciats de renda. Per que qualli el concepte de país plural, cal que el finançament de cadascú sigui clar, transparent, raonat, justificable, flexible i just. Però, sobretot, cal que sigui acordat políticament. No es tracta de “voler més” a seques. Cal demanar un finançament que el sentim adequat i equitatiu. Demanar sempre més, abusar de fer la víctima i amenaçar en fer una rabieta engreixa molt el discurs demagògic i populista però fa molt poc bé al conjunt del país. “Primer els de casa” és un eslògan que prima les baixes passions, resulta una demostració de primitivisme tribal.