Nova centralitat

Les condicions i la dinàmica política catalana han canviat força. L’hegemonia de l’independentisme dels darrers anys s’ha anat devaluant i, a hores d’ara tot i retenir el govern de la Generalitat, el seu paper va esdevenint més condicionat i, potser a curt termini, pot fer-se secundari. No crec que la pulsió independentista esdevingui menor per a una part important de la ciutadania que continuarà activada per aquest plantejament, però sembla evident que la combinatòria de la confrontació estratègica al sí del moviment i del desencantament d’una part dels que fa uns anys veien possible aquest objectiu, està donant lloc a una  nova realitat en la política del país. Per alguns, el problema de fons és l’enfrontament entre independentistes, com si tot plegat només fos el resultat de la imperícia dels dirigents de les forces en joc i apel·len a una unitat d’acció que, senzillament ha esdevingut impossible. Una part dels “processistes” ha entès que no és realista plantejar uns objectius de màxims com a assolibles ni a curt ni a mig termini i, encara que no ho reconeguin, admeten amb el realisme actual que, de fet, es van equivocar i molt amb l’estratègia rupturista. Una vegada trencat el govern “d’unitat”, els comptes pendents i la defensa del camp de joc de cadascú fa impossible cap acord polític amb força temps. Els ressentiments i la disputa electoral resulten incompatibles amb la confluència.

Esquerra Republicana ha buscat ocupar l’espai central, tot  creient que la combinació de la radicalitat verbal i la política pragmàtica els permetria obtenir l’hegemonia tot fent-se amb l’antic espai convergent. Un àmbit aquest que molts malden per refer, però que els fets semblen indicar que ja no existeix, que es va acabar amb la fi del pujolisme. Mentrestant, ERC pretén governar amb uns esquifits 33 diputats al Parlament i sense comptar amb cap altre suport. Han cregut que la necessitat dels seus vots per mantenir la majoria d’esquerres a Madrid, aplanaria als socialistes catalans els quals abaixarien el cap i es deixarien humiliar verbalment per Oriol Junqueras cada vegada que aquest obre la boca. Però les coses no van ben bé així. Els altres també fan estratègia política. Hi ha un fet rellevant i que expressa força la nova realitat, Pedro Sánchez va aixecar una majoria per aprovar els pressupostos de 2023 sense necessitar els vots d’ERC al Congrés de Diputats. Al final els republicans, que amagaven amb l’abstenció, van sumar-se a la majoria per fer veure que tot estava igual, que continuaven essent imprescindibles. La realitat i l’evidència, és que ja no ho eren.

I ara Esquerra es troba en una immensa solitud parlamentària a Catalunya. De moment han deixat de desqualificar els socialistes catalans i apel·len a la seva responsabilitat per aprovar els pressupostos. Però hauran de fer força més que això i plantejar una negociació oberta i seriosa. Si no és així, perquè l’injuriat PSC els hauria de donar oxigen?. Certament si col·laboren amb la governabilitat els propers mesos obtindran rèdit polític en l’espai central de l’electorat, però també es debilitaran entre aquells que desitgen que, d’una vegada, es passi pàgina de la voràgine independentista dels darrers deu anys. Els republicans, forçant el trencament de la unitat d’acció independentista van obviar un a conseqüència lògica, que es quedarien sols i sense socis possibles. Els propers anys, només podràn governar les principals institucions del país si fan majories absolutes i, això, no sembla gaire probable. Possiblement, li passarà a l’Ajuntament de Barcelona, a la Diputació i al Govern de la Generalitat. El PSC, en canvi, té varietat de socis com demostra la seva situació actual a les institucions esmentades. En política, tant importants resulten els vots que pots aconseguir, com tenir ponts i possibilitats de pacte amb les altres opcions, tenir amics. I qui a dia d’avui s’ha situat en la centralitat política a Catalunya, són els socialistes i no els republicans. Això no s’aconsegueix per casualitats aritmètiques sinó per un treball llarg en bastir i mantenir un discurs polític que, fugint del maximalisme, ha prioritzant construir ponts més que no pas en cavar trinxeres.

Lleis ad hoc

Les legislacions més adequades solen ser aquelles que responen a necessitats específiques d’establir un ordenament de referència per a resoldre problemàtiques reals, ordenar i posar límits per tal de fer possible la vida en societat. Malgrat que les realitats són canviants i que la cultura social evoluciona, és bo que resultin perdurables en el temps, que s’ajustin a demandes àmplies i consensuades i que tinguin una aplicació justa i el més mesurada possible. Encara que les cambres legislatives, teòricament, van ser creades per fer la funció d’elaborar-les, en un procés en el que el debat, les diverses visions i els anàlisis tècnics fessin que al aprovar-les fossin impecables, s’ha anat imposant el criteri que són els poders executius, segons les percepcions de les necessitats polítiques immediates, els que les elaboren i passen després per les cambres amb la única funció que les validin. Això provoca que algunes lleis que s’aproven siguin molt conjunturals, responguin a percepcions i impactes momentanis o vulguin satisfer no una majoria social sinó a les demandes d’un aliat polític circumstancial. Aleshores, poden ser reglamentacions que no responen als interessos de la majoria social o bé, que tècnicament siguin deficients i que, com ha passat amb la del “només sí, és sí”, acabin per generar els efectes contraris als que es pretenien. Justament, aquest llei va néixer a l’empara de la preocupació social que va generar el cas de “la manada” que va actuar a Pamplona en unes festes de San Fermín. Una llei que va voler donar resposta a la violència i les agressions sexuals tot tipificant comportaments que abans no estaven previstos i agreujant les penes. Es va fer ràpida i malament, amb un excés de càrrega ideològica i, en lloc d’escoltar, l’arrogància de la ministra hi va fer la resta. Quan s’han evidenciat els errors, en lloc de reconèixer-ho, fer allò tan clàssic de “sostenello y no enmendallo”.

I és que les lleis no són mai instruments neutres i responen a una determinada visió del món, contenen ideologia, però es bo que representin visions del món el més àmplies possibles i a poder ser compartides. Fer anar el carro davant dels bous no és mai una bona estratègia. També, requereixen de qui les impulsa o elabora, d’un cert grau de modèstia i de realisme. Les pretensions de canviar el món o bé fer enginyeria social a través de legislacions, solen acabar malament. La pretensió, però, de fer o eliminar lleis per respondre a situacions conjunturals, no és privatiu d’Irene Montero i el seu món. Passa ara amb la previsible derogació del delicte de sedició. Aquesta és una llei casposa i decimonònica, que responia a una situació típica del segle XIX, quan els militars espanyols, de tant en tant, els sortia la vena dels pronunciaments o dels cops d’estat. Es tractava de penalitzar les sortides de to dels “espadones”. Certament una llei superada i caduca que poc s’adapta a la realitat actual i a les legislacions europees. Fer-la servir com a tipus delictiu pels fets de l’1 d’Octubre resulta, com a poc, molt forçat. Però fer o modificar qualsevol cosa requereix de sentit d’oportunitat. Derogar-la sota pressió com es farà ara, deixant al descobert molts forats que caldria cobrir probablement amb una altra norma, no es una bona idea. La bondat de canviar aquesta tipificació quedarà marcada per ser el resultat d’una exigència que posa un partit per poder aprovar uns pressupostos anuals. Massa conjuntural tot plegat. Això acostuma a donar molts mals resultats polítics a més de generar problemes jurídics. Es d’esperar, que el mal resultat que donen les legislacions low cost, promogudes o derogades per qüestions circumstancials, desincentivarà afrontar ara una ràpida modificació de la legislació que afecta a la malversació. Els que han obtingut la satisfacció en la sedició entren en la deriva d’anar demanant per tal de resoldre, de manera unilateral, els seus problemes amb la justícia. Llençar el missatge que la malversació, que vol dir corrupció i ús fraudulent del diner públic, de fet no és tant greu i que només es penalitza quan hi ha lucre personal, resultaria a més d’horrorós, absolutament incomprensible. A la vida en general i a la política en particular, de vegades, cal saber dir que no.

Treball i identificació

El que caracteritza les darreres dècades és una extrema volatilitat del treball i, alhora el sentit de pertinença a una classe social. El que abans es deia i es brandava amb orgull com era pertànyer a la “classe treballadora”, ara s’ha diluït, difuminat i gairebé oblidat. Ara, en aquest sector laboral i social s’està sempre pendent de la precarietat, de combinar períodes de treball amb el subsidi o mantenir diverses feines alhora per obtenir ingressos mínims. Aquí les pors són molt més bàsiques, elementals i dramàtiques. No són temors infundats sobre la pèrdua d’estatus. Són possibilitats reals de perdre els ingressos, l’habitatge i els mínims vitals. Pel camí es té la sensació de perdre la dignitat i l’autoestima. El deteriorament és molt més acusat. L’esforç de molta feina desgastant, però alhora la lluita i l’erosió que implica la recerca constant d’un nou treball. Les condicions del “proletariat del sector serveis” són molt més dures que les que tenia el treballador industrial clàssic. Aquí no hi ha sindicació i sovint es forma part d’una cadena de subcontractació dedicada a la neteja, les cures personals o el repartiment a domicili. Treballs aparentment senzills, però d’horaris inacabables, ritmes frenètics, condicions inhumanes i salaris de misèria. Un món multicultural, amb predomini de dones, on no és possible establir salaris mínims o bé de conciliació entre feina i vida privada. Ningú parla del bournout en aquest escalafó de nous servents, encara que n’hi ha. Potser té més connotacions de desesperació. I una por atroç.

Deslocalització industrial, pèrdua de les seguretats del treball estable, por al que ve de fora, tribalisme, nacionalisme…, són tots ells factors que van en augment en la mesura que les persones, cada vegada més aïllades i temoroses, viuen atrinxerades a les bombolles filtrades, presoners d’informació esbiaixada i de grups de WhatsApp que els encadenen a noves veritats. Es perd el sentit de la realitat compartida i la capacitat de comunicar-se no transcendeix les línies sectàries i identitàries cada vegada rígides. Es viu en universos d’informació completament diferents, els quals mai no contrasten ni sotmeten a la Raó uns plantejaments que resulten més aviat consignes d’identificació i cohesió. Es menysprea tota experiència i coneixement. Per a la politòloga danesa Marlene Wind, el tribalisme és un fenomen creixent al món occidental que es caracteritza per l’abandó del sentit de classe i per fomentar actituds d’exclusió, basant-se en un fonamentalisme cultural. Substituir la política per la identitat que està “més enllà” de la política, és molt poderós, però també molt perillós i explosiu.

Des de finals de la dècada dels noranta, l’èxit econòmic i l’increment de la productivitat no tenen a veure amb els treballadors. El creixement incessant del rendiment es produeix mentre disminueixen els empleats i, alhora, els salaris mitjans i baixos no deixen de caure. Es produeix el que Andrew McAfee i Eric Brynjolfsson van definir com el “gran desacoblament”. Els ingressos salarials disminueixen mentre els beneficis creixen sense parar. El treball humà es torna menys rellevant a l’hora de generar tant creixement econòmic com en augmentar de beneficis empresarials. Així, cada generació de treballadors, que aspirava a viure millor que l’anterior, veu com deixa de funcionar l’ascensor social i desapareixen les seguretats associades al món del treball estable. Les economies postindustrials, especialment les digitalitzades, no saben com traduir el canvi tecnològic en mecanismes que assegurin un mínim de distribució i redistribució de rendes. L’esforç ja no resulta rendible.

La conclusió dels que ho pateixen, és que aquesta ja no és la seva societat i que la seva aspiració de persones humiliades no pot anar més enllà de la mera supervivència. Els efectes de la globalització combinats amb el canvi tecnològic van acabar amb el seu món. Mentrestant, els partits socialdemòcrates per assegurar-ne la pervivència buscaven una nova base de votants entre les capes urbanes més cultes. Els seus antics electors es van trobar abandonats i traïts. A banda dels efectes en determinades capes socials, aquest empobriment va assolar regions senceres, des del cinturó d’òxid nord-americà fins al nord de Gran Bretanya. Territoris on predomina la precarietat, el desistiment, la manca d’expectatives i d’ambicions, tota mena d’addiccions, conflictes familiars… Context abonat per seguir falsos déus o per a actituds identitàries extremes.

Amargues victòries

En aquest món caracteritzat per les polaritats extremes, darrerament s’han produït dues valuoses victòries de la sensatesa, la cordura i la cohesió, en definitiva dels valors de la convivència democràtica. Tant en les eleccions presidencials del Brasil com en les Midterm dels Estats Units es jugava força més que la continuïtat o l’alternança de plantejaments polítics diversos, s’havia convertit en un dilema entre la societat oberta, tolerant i amant de progrés enfront de la regressió, la confrontació i la irracionalitat. Una disjuntiva amb poques matisacions. Enfront de plantejaments polítics convencionals, hi havia posicions extremes, el recurs a les posveritats i a les dèries conspiratives.

A Brasil, treure un element tan nociu i excessiu de la presidència era una qüestió de salut. El gegant llatinoamericà no es podia permetre per més temps estar en mans d’un personatge tan nefast que ha deixat el país aïllat al continent i amb una credibilitat sota mínims. Al igual de com va arribar al poder el 2018, ha plantejat una batalla agònica no sols contra l’esquerra que havia governat sinó també contra tot indici de decència democràtica. Ha reforçat les minories extractives, ha fomentat la deforestació de l’Amazones, ha impulsat el creixement de la desigualtat i la pobresa anul·lant les lleis socials i integradores dels governants anteriors. En el seu mandat s’ha facilitat el conreu de la violència pública i privada, es expressions masclistes han tornat a ser predominants i s’ha creat una cohort de seguidors cohesionats per mentides evidents i per eixamplar amb una retòrica bèl·lica la fractura social. Qui hagi seguit la llarga campanya, s’haurà fet creus dels missatges d’aquest personatge i el seu entorn i com calaven en una part de la societat brasilera. Des de que “venen els comunistes” fins a identificar Lula com la personificació de Satanàs. I sempre posant en dubte el funcionament electoral i identificar una possible derrota amb un frau electoral. Ha guanyat finalment la decència, però el país està absolutament fracturat. 

Als Estats Units, les eleccions legislatives de mig mandat, resulten molt importants tan per la composició final de les cambres, però també en un país tan polaritzat des de Donald Trump, per veure les expectatives i possibilitats futures que té aquest de tornar-se a presentar a unes eleccions presidencials. Molts dels candidats eren afamats trumpistes i els demòcrates s’havien de presentar amb la rèmora que suposa fer-ho de la mà d’un Biden que, a hores d’ara, a més de tenir la popularitat molt decaiguda genera molts dubtes sobre si està en condicions físiques i mentals per ocupar el càrrec que ocupa i, encara més, per encarar una renovació de mandat el 2024. Encara que els demòcrates poden perdre la seva majoria al Congrés, els candidats republicans més radicals han estat derrotats, com també en eleccions a governadors on, a més, a Florida, s’ha imposat amb èxit un republicà moderat que es confrontarà amb Trump per encapçalar el cartell electoral a les presidencials. No és menor, tampoc, que en aquells estats que s’ha aprofitat per fer referèndums sobre l’avortament, s’ha imposat el sí encara que amb dificultats a tots ells. El que semblava que havia de ser una “onada roja” (pels colors del Partit Republicà), ho ha estat molt menys. Políticament, aquest dimarts l’opinió pública americana veu a Trump com a perdedor. Però també aquí, resulta preocupant el calat del debat durant les darreres setmanes. Negacionisme, acusacions de frau electoral, “que venen els comunistes”, falsetats i rumors malintencionats, que a Trump se li va prendre la victòria del 2020, amenaces de cops d’estat…

I és que tant al Brasil com als Estats Units, electoralment es poden haver salvat els mobles però el retrat de com estan de confrontades les seves societats resulta esfereïdor. La mostra de com la política actual ha desplaçat el debat democràtic pel lliurament de batalles en les que es tracta d’acabar amb l’adversari. Els mitjans, el llenguatge i els valors utilitzats resulten deplorables. Es fa terra cremada. Ja no es voten projectes, sinó si s’aposta per la dignitat o per la vergonya, per si es vol viure en una societat cohesionada basada en el respecte a la diversitat, o bé en un món imaginari, violent i sense valors col·lectius. A Brasil ha guanyat la honorabilitat enfront d’allò miserable i als Estats Units, s’ha frenat la tornada de la pulsió autodestructiva. No són victòries dolces. Bolsonaro ha obtingut el suport del 49% dels electors i controla estats importants com Sao Paulo i les cambres legislatives. Als Estats Units, el Partit Republicà controlarà la Cambra de Representants. Trump es tornarà a presentar a les presidencials i eixamplarà, encara més, la fractura i polaritat de la societat americana. No queda gaire marge per l’optimisme.

L’ocell i les ales

Com no podia ser d’altra manera, Elon Musk ha entrat a Twitter fent soroll. Li agrada ser singular i alhora gaudir de formes autoritàries. No es conforma en ser ric i poderós, vol que es noti tot exhibint formes variades de prepotència. Afirma voler canviar el món. “L’ocell ha començat a volar”, ha dit de la nova era que inicia la xarxa social. El trumpisme mundial està d’enhorabona. No tant els partidaris de la gratuïtat. La plataforma serà de pagament. A canvi, t’estalviaràs publicitat i podràs publicar tota mena de fantasies i animalades sense límit. Això és progressar.

Qui més qui menys és a Twitter. La xarxa social més influent encara que no sigui la més nombrosa. No té més de 15 anys d’història, però les dinàmiques que es creen en aquesta trama de microblogging condicionen sens dubte la política, però moltes altres preses de decisions en el nostre món. Aparentment un espai d’opinió lliure i de contrast de punts de vista, que funciona en realitat com un univers de pressió i de manipulació. Sembla una plaça pública, però l’anonimat dels opinadors fa que el tot acabi essent rude i poc raonable, on les dinàmiques de falsetat, difamació i persecució resulten esfereïdores. El comportament grupal en forma de manada que tendeix a accentuar i a prioritzar les posicions extremes és molt gran, com ho és que una part dels actuants son perfils falsos automatitzats –bots-, preparats per contraatacar de manera sistemàtica determinades persones o arguments. Unes pocs individus i màquines organitzades poden crear fàcilment sensacions de pensament dominant i convertir temes irrellevants en trendig tòpic. Hi ha qui es creu socialment influent perquè fa quatre tuits cridaners i alguns polítics hores d’ara són poca cosa més que professionals de llençar missatges ocurrents. Després d’estira i arronses, Musk l’ha comprat per la increïble quantitat de 44.000 milions de dòlars. Una excentricitat, una plataforma per ser influent. En sentirem a parlar.

Elon Musk és una de les figures més rellevants i cridaneres de les noves grans fortunes amassades a partir d’iniciatives tecnològiques. No l’adorna la discreció que solen lluir gran els patrimonis ancestrals. Un personatge egocèntric i amb un quadre de narcisista de manual. Li agrada exhibir-se públicament de manera arrogant i opinant de manera atrevida quan no purament temerària. No pertany al nucli dur de Silicon Valley. Actua com un vers lliure i amb el desacomplexament que li dona disposar d’una fortuna valorada en prop de 240.000 milions de dòlars. Va començar a fer-se notar i enriquir amb la plataforma de pagament electrònic Pay Pal i s’ha fet popular amb els cotxes Tesla, producte molt pretensiós que ha resultat menys disruptiu del que s’anunciava. Els seus interessos principals són ara els viatges a l’espai, amb SpaceX, o  d’intel·ligència artificial per mitjà de NeuraLink. També juga el seu paper a la guerra d’Ucraïna amb el sistema de satèl·lits Starlink que proporcionen connexió a les tropes ucraïneses i que ara amenaça de retirar. Home molt canviant i poc amant de pagar impostos, ha anat desplaçant les seves seus dins els Estats Units per tal de contribuir ben poc a l’erari públic. Liberal extrem, se’l situa dins el que s’anomena l’anarcocapitalisme. La seva vocació és substituir el paper d’allò públic i reduir el pes de les administracions al mínim. Justament, la seva aposta per Twitter la fa, afirma, en la defensa de la llibertat absoluta en els tuits, sense cap mena de limitació en una plataforma ja de natural molt reticent a moderar i bloquejar missatges i comptes problemàtics. En contrapartida, afirma que eliminarà els perfils falsos que actuen de manera robotitzada i es compromet a fer més transparent i a millorar un algoritme de visualització que funciona de manera molt esbiaixada.

Ens agradi més o menys Twitter fa el paper de substitutiu de la plaça pública. Molt en la cultura del nostre temps, redueix el debat a formulacions bàsiques la finalitat de les quals no es aportar llum, coneixement, sinó el crear impacte. Un espai on tothom pot expressar la seva opinió encara que no tingui cap formació ni criteri. El nivell de la conversa tendeix a igualar-se per la part baixa i on l’insult, la barroeria, la falsedat i el menyspreu campen de manera triomfant. Amb Musk, tot això segur que no millorarà.

La curta vida dels enciams

Gran Bretanya porta anys convivint amb la inestabilitat política que sol ser inherent al fracàs econòmic i a la falta d’expectatives de futur mínimament clares. Una antiga gran potència en declinació que no deixa de donar cops de pal de cec per tal de recuperar un estatus que ja no és possible. País desindustrialitzat on la major font de riquesa és l’activitat financera que es fa a la City de Londres tot actuant de plataforma per als paradisos fiscals. Després de la crisi de 2008, es va focalitzar el descontentament en la Unió Europea, fins assolir un Brexit que era una sortida cap al no res. El país va ser liderat per un estrafolari Boris Jonhson el qual va acabar caient no tant perquè la sortida d’Europa només els ha portat que problemes, sinó per les seves alcohòliques festes privades en temps de pandèmia. Els conservadors, majoritaris al Parlament, però condemnats per les enquestes electorals, van enaltir a Liz Truss, una ultraliberal que plantejava receptes esbojarrades i disminució radical d’impostos en temps que necessiten Estats que donin seguretats i no feblesa. Si Thatcher va ser una tragèdia pels britànics ara fa quaranta anys, la seva imitadora ha resultat pura paròdia. Des del començament alguns diaris britànics, amb un humor que els és molt propi, van especular literalment si arribaria a durar com a primer ministre el temps de vida d’un enciam. El tema va portar molta conya i fins i tot apostes. El resultat, tenen un cicle de vida més llarg els enciams que no pas ocurrents primers ministres britànics.

Seria un error creure que el  problema de Gran Bretanya és que no té sort a l’hora de triar primers ministres. Seria com dir que tots els problemes d’Argentina provenen de l’existència del peronisme. Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran Imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social. Les polítiques liberals extremes han triturat les classes mitjanes, així com els sectors de treballadors amb salaris raonables i no precaritzats. Animo a veure les dues darreres pel·lícules de Kean Loach (I, Daniel Blake i Sorry We Missed You), per entendre-ho. L’Estat de benestar fa temps que ha naufragat i cada vegada és més gran el nombre de gent exclosa. La polaritat social és extrema, mentre el laborisme ha estat, després de Tony Blair, incapaç d’aixecar un projecte polític emancipador creïble. Els malestars i rancúnies van acabar cristal·litzant en el moviment que culpava a Europa dels seus resentiments, de ser un mal negoci que els resultava cara -cosa que era mentida, doncs eren receptors nets de fons europeus-, tot proporcionant-los un refugi identitari vinculat al “nosaltres sols”. L’Anglaterra profunda y la gent més gran van comprar el discurs, mentre els sectors progressistes urbans i els joves es quedaven a casa. El resultat, va ser el que va ser.

Canviaran les coses amb l’elecció ara del multimilionari d’origen indi? Poc, més enllà de ser molt jove i de reflectir la multiculturalitat britànica. El tema de fons no és reiterar en petites variants del que no serveix, sinó en canviar el model i, això, no es pot fer sense noves eleccions. El temps del Partit Conservador i les seves ocurrències sembla haver tocat fons i amb Rishi Sunak, té poc més que un temps de pròrroga. Aquest, és un ultraliberal, que va ser ferm partidari del Brexit i que més enllà de fer polítiques més previsibles que Truss, reiterarà en l’errònia pretensió de “refredar” l’economia per fer front a la inflació, si tenim en compte que aquesta no prové del cantó de la demanda sinó de l’oferta. Dit d’una altra manera, els preus pugen per efecte d’augment del cost de l’energia i no pas per l’excés de consum. Les receptes més liberals, que no es practiquen ni als Estats Units, l’única cosa que fan és portar a la recessió, actuen de manera procíclica. Continuarà amb el nou dirigent el decantament cada vegada més gran del país cap a l’Atlàntic, cap els Estats Units, en detriment de la seva dimensió europea. Resulta curiós que en la moltes vegades posada coma modèlica democràcia britànica, es pugui anar canviant de primer ministre amb el vot d’un parell de centenars de diputats i sense passar per les urnes. A més de tot, al nou líder li falta una cosa que en democràcia resulta bàsica, la legitimació.

Impostos, els justos

El debat sobre la fiscalitat torna a centrar la pugna política a Espanya i, probablement, ho farà durant temps, almenys fins que se celebrin eleccions generals d’aquí a un any. La dreta hispànica, tant la de Feijoo com la de Ayuso i també la de Vox, han fet seu aquell precepte propagandístic del neoliberalisme que afirma que “els impostos son una confiscació de la riquesa privada i on millor estan és a la butxaca dels contribuents”. Obvia aquesta premissa una cosa tan fonamental com és que el pressupost públic que financia l’acció de les administracions es fa amb la recaptació impositiva. No hi ha serveis públics, no hi ha polítiques que garanteixin la cohesió social com tampoc el disposar d’infraestructures sense una fiscalitat adequada, la qual sembla lògic ha de recaure de manera proporcionada i progressiva segons el nivell de renda. El sistema tributari no només dota dels recursos imprescindibles a l’Estat, també pot contribuir a moderar o bé a augmentar la desigualtat econòmica i combatre o no la pobresa. Oliver W.Holmes, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units va condensar en una única frase la importància de la fiscalitat: “els impostos son el preu que paguem per la civilització”. No hi ha societat sense un sistema de contribució al bé col·lectiu, no hi ha democràcia sense pagar impostos.

En el debat tributari sovint a l’esquerra li costa sortir del marc mental que li fixa la dreta de ser sempre procliu a augmentar els impostos. Carrega amb aquest llast. Caldria que expliqués que el debat no és el de “baixar” o “pujar” impostos, sinó en que s’han de pagar els justos. És a dir, impostos els necessaris per les necessitats de finançar les polítiques públiques, i que el pagament s’ha de fer de manera adequada a la renta i riquesa de cadascú. Justícia fiscal, aquest resulta el concepte clau. Que les rendes del treball estiguin molt més gravades, perquè és fàcil fer-ho, que no les rendes de capital no resulta equitatiu, com tampoc ho és que no paguin de manera extraordinària aquells que s’enriqueixen de manera exagerada en moments de crisi a costa del benestar de la majoria, com seria el cas actual de les grans energètiques o de la mateixa banca. Aquesta darrera només fa deu anys que va haver de ser salvada amb abundants recursos públics que no va retornar. S’hauria d’explicar que el nivell tributari es correlaciona de manera directa amb la qualitat de l’Estat de benestar del que disposem i de manera indirecta amb el dèficit i el deute públic. Aquest és el debat. Quan a España el nivell de tributació respecte al PIB és del 34,5% significa que estem set punts per sota de la mitjana europea. Els països nòrdics, tan admirats, tenen nivells impositius mitjans que superen el 50%. Per això disposen del model d’Estat de benestar més complert.

Els sistemes tributaris actuals penalitzen especialment a les classes mitjanes. El seu procés de laminat i desaparició té a veure, encara que no només, amb això. En la versió vulgar de la dreta sobre la tributació no s’entra en les diferències de naturalesa dels diversos tipus d’impostos y els seu caràcter corrector o estimulador de la desigualtat. S’hauria de fer una certa pedagogia sobre el paper i funció dels diferents tipus impositius i l’efecte tan diferent dels impostos directes i els indirectes. També explicar la diferència entre els tipus nominals i els tipus reals que es liquiden. Les moltes possibilitats d’elusió fiscal provoca que les rendes de capital cotitzin molt per sota del que està escrit en la normativa. I no parlem de frau ni d’evasió de capitals, que seria tot un altra tema. Ens referim a que les empreses de l’Ibex-35 de la borsa espanyola  paguen una mitjana del 8% en Impost de Societats, quan el tipus establert sobre el paper és del 25%. I si parlem de les gran corporacions i les grans plataformes tecnològiques, aquestes senzillament no paguen. Juguen amb els preus de transferència entre filials per acabar cotitzant, a menys que mínims, en paradisos fiscals. Apple, declara pèrdues a España i acaba pagant un tipus negociat del 0,005% a Irlanda. Ja ho va dir de manera eloqüent i en un atac de sinceritat l’inversor financer global Warren Buffet, “pago menys impostos que la meva secretaria”.

S’imposen eleccions

Contra pronòstic, la militància de Junts va decidir sortir del Govern. No va ser només que els “octubristes” encapçalats per Laura Borràs van resultar més convincents, sinó que fins a darrera hora Esquerra els llençava missatges tot ensenyant-los la porta de sortida. I la van prendre. Aquest Govern va néixer fa un any i mig ja molt tocat. Hi havia una unitat verbal, però la sensació sempre va ser que Junts en formava part a contracor o, com a mínim, amb contradiccions internes i poca convicció. La presidenta del Parlament, anava fent de cap de l’oposició. L’estratègia política s’havia anat tornant divergent entre aquells que evolucionaven cap un pragmatisme que situava la independència com un llunyà objectiu final amb els que s’aferraven a un Procés que havia de tenir resultats immediats a partir de successius embats contra l’Estat. Però hi havia distanciaments més enllà d’allò estratègic. Junts no va considerar mai del tot legítim el relleu en el lideratge independentista, ja que només els separava un diputat, i els líders reals de cada bàndol no es podien veure des de molt abans de l’octubre de 2017, moment el qual, per cert, les posicions que mantenien Puigdemont i Junqueras respecte el caràcter imperatiu de la consulta eren contraposades a les que mantenen ara. La fugida d’un i l’assumpció de responsabilitats judicials de l’altra no van fer si no augmentar la l’aversió personal. El factor humà sempre és prevalent.

Acabat el culebrot que ha paralitzat la política catalana durant setmanes, els dos contendents diuen sentir-se alliberats mentre es converteixen en enemics íntims i irreconciliables. Pels seus interessos immediats, l’aposta de Junts potser resulta romàntica però no sembla gaire encertada. No només per no gaudir de les posicions i instruments que dona estar al Govern. A partir d’ara i durant molt temps no tindran amb qui associar-se. Ubicats al centre-dreta, batasunitzats, i extremadament combatents d’Esquerra, no se’ls poden augurar gaires possibilitats de futur, encara que intentaran recuperar l’hegemonia per mitjà d’un moviment personalista, molt populisme i vincles amb això que se’n diu la “societat civil” organitzada, és a dir, l’ANC. Algú diu que tot plegat és una victòria política d’ERC que ara pot gaudir del Govern en solitari. De fet, només ho diuen els seus propagandistes. Va ser el segon partit a les eleccions, i només té 33 disputats de 135. Això és molt més que estar en minoria, fa impossible de governar. Va començar la legislatura amb el suport de 74 diputats. És més aviat un fracàs haver-se quedat tan sols, es miri com es miri. Quan això ha passat, hi haurien dues sortides lògiques: convocar eleccions, o bé bastir una nova majoria parlamentària tot canviant de socis. Tot seria legítim. El primer diuen haver-ho descartat per no considerar pertinent el calendari polític amb successives eleccions i perquè la demoscòpia no els és favorable. La segona possibilitat es podria fer, ja que els possibles socis a la seva esquerra diuen estar disposats a donar un cop de mà i proporcionar estabilitat, almenys durant un cert període de temps.

Però a Catalunya, des de fa una dècada, la política ens està acostumant a les excentricitats. Cada vegada que Salvador Illa estén la mà intentant posar ponts i superar trinxeres, rep desqualificacions i plantofades per part d’aquells que el necessiten. També aquí funciona especialment el ressentiment -no sé si odis- conreats per Oriol Junqueras. Excloure i voler gratuïtament els vots en nom del suport al PSOE a Madrid sembla una mica fora de lloc, especialment tenint en compte que una vegada aprovats els pressupostos de l’Estat de 2023, deixaran immediatament de ser necessaris. A dia d’avui, per aprovar els pressupostos a Catalunya, no tenen ni un més dels seus pocs diputats. L’amenaça de la pròrroga se’ls tornarà en contra ja que vol dir renunciar a la possibilitat d’incorporar-hi 3.000 milions addicionals. Com es justificaria? A hores d’ara, potser el problema del president Aragonés rau especialment dins el seu propi partit. Si en una cosa te raó Laura Borràs, és que aquest govern ha quedat deslegitimat i que el que es faria en un país més convencional, són eleccions.

La fase més perillosa de la guerra

Les guerres no tenen moment bo, però tenen etapes, algunes de les quals resulten especialment preocupants. La invasió de Rússia de territoris ucraïnesos ha estat una agressió inacceptable amb uns efectes humans, socials i econòmics d’un abast immens i no només per a ucraïnesos i russos. S’han trencat la necessària estabilitat que requereix el progrés a bona part del món i els desequilibris generats ningú sap molt bé on ens poden portar. Tot càlcul en el terreny bèl·lic resulta una mera aproximació. Com en una partida d’escacs cada moviment obre una realitat nova. En aquest cas, es juga molt a prop de l’abisme. Rússia preveia una guerra llampec que, en pocs dies li permetria ocupar la regió del Donbass i fer col·lapsar el govern ucraïnès el qual seria substituït per un d’afí. Res d’això ha passat. La russofòbia ancestral en aquest país va provocar una dinàmica de cohesió i l’emergència d’un lideratge fort per part de Zelenski, un còmic convertit en polític. La resistència militar d’Ucraïna va resultar insòlita, en bona part per l’ajut militar occidental, però també perquè a Rússia de la gran potència militar que havia estat ja només li queda l’arsenal nuclear. La guerra doncs s’allarga, amb múltiples episodis d’una brutalitat inusitada, y uns efectes econòmics molt profunds més enllà dels contendents i de les sancions imposades per Occident a Rússia. Sembla que Europa no havia previst el que significaria el seu posicionament en relació a la dependència energètica i a l’accés a determinats aliments i primeres matèries.

Després de la fase inicial en que la guerra en els seus aspectes bèl·lics era present de manera molt destacada als mitjans de comunicació occidental, va anar perdent pes i gairebé desapareixent. Ens cansem de tot. Per continuada, la violència anava deixant de ser novetat. Només ens despertava de la somnolència avorrida sobre el tema, de tant en tant, les fanfarronades de Putin tot recordant-nos la possibilitat d’usar el seu armament nuclear. Calfred tot sopant imaginant el futur apocalíptic que això generaria. El problema és que, mentrestant, sembla que ningú ha apostat per forçar la negociació i acabar amb una dinàmica que ens condiciona moltíssim i que pot acabar molt malament. Sembla que ens agradi la carta aguerrida d’anar impulsant als ucraïnesos a lliurar una confrontació que els està destruint amb la falsa possibilitat de que la poden acabar guanyant i agenollar al gegant rus. Una eventualitat que ens pot resultar justa, èpica i romàntica, però que és una quimera. La disponibilitat d’abundant armament nuclear, en mans de gent poc sensata i disposats a utilitzar-lo, marca una diferència insalvable que no permet a qui no el té, guanyar. 

Justament les darreres setmanes vivim una escalada d’optimisme tant a Ucraïna com a Occident, per la contraofensiva militar ucraïnesa i la recuperació de territoris. Zelenski, però també nosaltres, ens hem instal·lat en l’optimisme radiant de que aquesta guerra la guanyarà el pol de la “llibertat”. Es fàcil llegir anàlisis aquests dies que ja parlen de la derrota russa, el replegament i de la caiguda de Putin i amb ell tot el seu règim autoritari i falsament democràtic. Bonic d’imaginar i possibilitat poc plausible. La crisi energètica a Europa ja resulta insuportable, com ho és la inflació econòmica derivada que està posant en qüestió la recuperació econòmica i el benestar social. Els països productors de petroli aprofiten l’ocasió i, de pas, ens encareixen el petroli. L’hivern europeu no serà dantesc, però sí molt difícil i complex. Ucraïna se sent ara forta i l’embriaguen els èxits militars, tot negant-se ja a qualsevol negociació. Aquells que li proporcionen el finançament i l’armament els haurien de fer entrar en raó. Els fracassos militars russos poden estimular molt sortides desesperades que ni tan sols es bo d’imaginar. Justament, qui es troba fora del primer pla de la guerra hauria de fugir de comportaments emocionals. La única solució, no òptima per a ningú, passa per aturar la guerra i negociar una sortida en pau.

Al final de l’escapada

És el títol d’una magnífica pel·lícula de Jean-Luc Godard. Spoiler: acaba malament. Després de mesos i mesos d’un espectacle que el país no es mereix, semblaria que finalment la ficció d’unitat independentista s’ha dinamitat. Que el soci de govern t’amenaci amb una moció de confiança en ple debat de política general, és sens dubte un excés que el president de la Generalitat no podia acceptar si vol mantenir una mínima dosi d’autoritat. La personalització de las desavinences amb el cessament del vicepresident i màxima figura de Junts dins del Govern, és més que una invitació a que marxin. La situació era insostenible no des de fa mesos, sinó gairebé des dels inicis. Desconfiança, deslleialtats, posicions confrontades, bloquejos, desgovern… Resultava evident que l’estratègia d’ERC de mantenir la independència només com a objectiu final però dedicant-se al realisme de governar i concertar alguns avenços amb el govern central per mitjà de la taula de diàleg, tenia poc a veure amb pretensions de declaracions unilaterals que tampoc s’explicaven ben bé com es pensaven portar a terme els seus aliats. L’estratègia de Junts ha estat la de fer contínues afirmacions grandiloqüents sense possibilitat de materialitzar-les, mantenint la ficció i l’engany inicial en que es va basar tot el que va passar el 2017. Pur voluntarisme sense cap dosis de factibilitat. Sortosament, ERC, encara que amb dubtes i anades i tornades, va decidir sortir de l’atzucac.

Junts ha estat durant aquest temps una autèntica olla de grills, amb ànimes i estratègies internes difícilment conciliables. Fins i tot alguns dels seus líders, semblen representar posicions confrontades i contradictoris al llarg del dia. Es parla d’una ànima convergent, dretana y realista, amb vocació de govern i de buscar l’estabilitat. Alguns consellers seus realment semblen tenir aquesta manera de fer. Però de manera òbvia són minoria en un partit convertit en una agregació on predomina allò emocional i que Carles Puigdemont s’ha cuidat de portar-lo a una actitud rupturista i antisistema. Casa força malament parlar seriosament de pressupostos i alhora fer soroll de proclames del tipus “ho tornarem a fer”. Directius de la Caixa i radicalisme independentista no és que casin malament, sinó que no resulten creïbles. A l’altra extrem hi ha l’egocentrisme sobreactuat, gairebé naïf, de Laura Borràs i el seu club de fans. Víctima del personatge caricaturesc que s’ha creat, no ha dubtat en portar el Parlament de Catalunya al descrèdit més absolut. És algú que no encaixa en una estructura de partit, ni tan sols en un de tant divers i plural com Junts. Té vocació de liderar un moviment personalista al seu voltant. Té ínfules d’Evita Perón de casa bona i pot acabar essent la versió catalana de Giorgia Meloni. Enmig de tanta diversitat i inflació d’egos, una persona sensata com Jordi Turull ha intentat embridar un partit impossible i una sèrie d’estratègies impracticables. Convergència i l’ecosistema convergent ja no existeixen. Ho haurien d’assumir. Va acabar quan Artur Mas es va enfilar a la onada independentista.

En un país en el que la política anés per camins més convencionals, racionals i raonables, el govern s’hauria acabat el dimecres a la nit. Pere Aragonès podria optar per anar a eleccions o bé allargar una mica la legislatura per tal d’esquivar les imminents eleccions municipals i espanyoles, obtenint un suport parlamentari discret del PSC i dels Comuns. Probablement, això no anirà així i viurem episodis d’enfrontament fraternal de l’independentisme. A Junts estan obsessionats en liderar el moviment i no han acceptat mai que els resultats electorals van dir una altra cosa. No s’aniran del Govern de manera fàcil. Ho allargaran. Al·legaran una consulta a la militància per tal de decidir. El resultat, bloqueig i un in crescendo d’espectacle grotesc. Pera acabar-ho d’adobar, estem a les portes del cinquè aniversari dels fets de l’1’d’octubre. Un context que juga a favor de proclames emocionals i a la pràctica de l’irredentisme. També per fotre’s, encara més els plats pel cap. Continuem ancorats en voler commemorar coses que més aviat requeririen de qui les van protagonitzar bones dosis d’autocrítica. Però la programació de TV3 de la darrera setmana ho continua avaluant de manera èpica i gloriosa. Es va trencar la societat catalana, es van vulnerar les normes bàsiques de la democràcia i es va portar al país al bloqueig i a la frustració. Què hi ha per celebrar?