Al final de l’escapada

És el títol d’una magnífica pel·lícula de Jean-Luc Godard. Spoiler: acaba malament. Després de mesos i mesos d’un espectacle que el país no es mereix, semblaria que finalment la ficció d’unitat independentista s’ha dinamitat. Que el soci de govern t’amenaci amb una moció de confiança en ple debat de política general, és sens dubte un excés que el president de la Generalitat no podia acceptar si vol mantenir una mínima dosi d’autoritat. La personalització de las desavinences amb el cessament del vicepresident i màxima figura de Junts dins del Govern, és més que una invitació a que marxin. La situació era insostenible no des de fa mesos, sinó gairebé des dels inicis. Desconfiança, deslleialtats, posicions confrontades, bloquejos, desgovern… Resultava evident que l’estratègia d’ERC de mantenir la independència només com a objectiu final però dedicant-se al realisme de governar i concertar alguns avenços amb el govern central per mitjà de la taula de diàleg, tenia poc a veure amb pretensions de declaracions unilaterals que tampoc s’explicaven ben bé com es pensaven portar a terme els seus aliats. L’estratègia de Junts ha estat la de fer contínues afirmacions grandiloqüents sense possibilitat de materialitzar-les, mantenint la ficció i l’engany inicial en que es va basar tot el que va passar el 2017. Pur voluntarisme sense cap dosis de factibilitat. Sortosament, ERC, encara que amb dubtes i anades i tornades, va decidir sortir de l’atzucac.

Junts ha estat durant aquest temps una autèntica olla de grills, amb ànimes i estratègies internes difícilment conciliables. Fins i tot alguns dels seus líders, semblen representar posicions confrontades i contradictoris al llarg del dia. Es parla d’una ànima convergent, dretana y realista, amb vocació de govern i de buscar l’estabilitat. Alguns consellers seus realment semblen tenir aquesta manera de fer. Però de manera òbvia són minoria en un partit convertit en una agregació on predomina allò emocional i que Carles Puigdemont s’ha cuidat de portar-lo a una actitud rupturista i antisistema. Casa força malament parlar seriosament de pressupostos i alhora fer soroll de proclames del tipus “ho tornarem a fer”. Directius de la Caixa i radicalisme independentista no és que casin malament, sinó que no resulten creïbles. A l’altra extrem hi ha l’egocentrisme sobreactuat, gairebé naïf, de Laura Borràs i el seu club de fans. Víctima del personatge caricaturesc que s’ha creat, no ha dubtat en portar el Parlament de Catalunya al descrèdit més absolut. És algú que no encaixa en una estructura de partit, ni tan sols en un de tant divers i plural com Junts. Té vocació de liderar un moviment personalista al seu voltant. Té ínfules d’Evita Perón de casa bona i pot acabar essent la versió catalana de Giorgia Meloni. Enmig de tanta diversitat i inflació d’egos, una persona sensata com Jordi Turull ha intentat embridar un partit impossible i una sèrie d’estratègies impracticables. Convergència i l’ecosistema convergent ja no existeixen. Ho haurien d’assumir. Va acabar quan Artur Mas es va enfilar a la onada independentista.

En un país en el que la política anés per camins més convencionals, racionals i raonables, el govern s’hauria acabat el dimecres a la nit. Pere Aragonès podria optar per anar a eleccions o bé allargar una mica la legislatura per tal d’esquivar les imminents eleccions municipals i espanyoles, obtenint un suport parlamentari discret del PSC i dels Comuns. Probablement, això no anirà així i viurem episodis d’enfrontament fraternal de l’independentisme. A Junts estan obsessionats en liderar el moviment i no han acceptat mai que els resultats electorals van dir una altra cosa. No s’aniran del Govern de manera fàcil. Ho allargaran. Al·legaran una consulta a la militància per tal de decidir. El resultat, bloqueig i un in crescendo d’espectacle grotesc. Pera acabar-ho d’adobar, estem a les portes del cinquè aniversari dels fets de l’1’d’octubre. Un context que juga a favor de proclames emocionals i a la pràctica de l’irredentisme. També per fotre’s, encara més els plats pel cap. Continuem ancorats en voler commemorar coses que més aviat requeririen de qui les van protagonitzar bones dosis d’autocrítica. Però la programació de TV3 de la darrera setmana ho continua avaluant de manera èpica i gloriosa. Es va trencar la societat catalana, es van vulnerar les normes bàsiques de la democràcia i es va portar al país al bloqueig i a la frustració. Què hi ha per celebrar?

En defensa de l’impost de patrimoni

Una vegada més el Partit Popular cau en la demagògia i es presenta com el defensor de baixar impostos. A banda que baixar impostos en un país on la pressió fiscal està per sota la mitjana de la Unió Europea no resulta gaire lògic, ja que es debilita la possibilitat de finançar uns bons serveis públics, ja resulta alliçonador que només es baixin o es facin desaparèixer només aquells que afecten als rics. Primer va ser la Comunidad de Madrid on Díaz Ayuso per tal de presentar-se com el símbol del llibertarisme fiscal que va fer derogar els impostos de Successions i de Patrimoni, amb la pretensió de que empreses i grans fortunes s’ubiquessin en aquesta mena de paradís fiscal a la espanyola. I, certament, alguns ho han fet, encara que solen presumir ser més catalans que la verge de Montserrat. Ara la subhasta tributària continua amb Andalusia, on el seu President no només presumeix de fer de la seva comunitat un pseudoparadís fiscal, sinó que branda l’argument de voler atraure diners i empreses catalanes de manera oberta i explícita. Establir una competència territorial a base de baixar impostos és una irresponsabilitat, es miri per on es miri. Si sovint s’argumenta, de manera ben lògica que cal una harmonització fiscal dins la Unió Europea per tal d’evitar dinàmiques de subhasta i de refugis fiscals que debiliten a tots els països, desharmonitzar la tributació dins d’un dels Estats, resulta una immensa marxa enrere. L’estratègia política és clara: crear conflictes entre comunitats i generar un cert caos tributari, un joc de tril·lers, per beneficiar els de sempre. Les necessitats de recursos públics els sembla un tema secundari.

Seria bo de recordar algunes coses bàsiques al respecte. La primera, que els Estats per prestar els serveis públics imprescindibles i fer front a les seves obligacions requereixen d’ingressos suficients i, això, està acceptat de manera general que la millor manera de fer-ho és a través d’un sistema impositiu que sigui just, universal i proporcional als ingressos i riquesa de cadascú, és a dir, amb progressivitat. Això es possible, especialment amb els impostos directes, on la contribució es fa segons la renda, i no amb els indirectes (IVA), ja que aquests graven a tothom per igual més enllà d’ingressos i riquesa.  Però, un segon aspecte rellevant és la funció de limitar a través del sistema impositiu la dinàmica al creixement de la desigualtat econòmica. No es tracta de fer “igualitarisme” a través d’aquest mecanisme sinó tal i com ja indicava Keynes fa gairebé cents anys, de posar límits a una desigualtat que acaba per resultar tòxica tant pel funcionament de la pròpia economia com per a la cohesió de la mateixa societat. És en aquest punt, que l’Impost de Patrimoni resulta especialment important. Més enllà que l’ingrés net que significa no és gens menyspreable, més de 500 milions anuals en el cas de Catalunya, té un caràcter simbòlic, col·labora a reforçar la idea que aquells que més han obtingut en retornen una petita part a la societat. Justament per això, aquest impost no grava els patrimonis familiars fets a cop d’estalvis i molts esforços, sinó només a aquells que tenen béns nets superiors als 700.000 euros. Això afecta, només, a l’1% de la població. Un impost que, com sempre que cal pagar fa mandra, però que és just en termes d’equitat. La seva supressió a Andalusia, significa que deixen de contribuir les 19.000 persones més acomodades, amb un patrimoni mitjà de 2,7 milions d’euros i una contribució també mitjana d’uns 5.000 euros anuals. La comunitat deixarà d’ingressar uns 100 milions d’euros i els més rics ho seran una mica més. Tota una frivolitat quan Andalusia resulta perceptor net dels fons de solidaritat en el finançament autonòmic. Més preocupant, però, la “guerra” que s’obre i el missatge que s’envia a la societat. Diran, com diu sempre la dreta, que “els impostos el millor lloc on poden ser és a la butxaca dels contribuents”. Volen dir, a la butxaca dels de sempre.

Tots monàrquics?

Estem vivint un empatx de necrofília reial. És obvi que la mort d’una monarca que ha regnat més de setanta anys en un país de la significació de Gran Bretanya és un fet noticiable. Però, tant? I no és només el temps i l’espai dedicat als mitjans, que està essent ingent, sinó un enfocament que més que informatiu resulta tòpic, lacrimal, hagiogràfic i anecdòtic, més propi de la revista Holaque de mitjans de comunicació que pretenguin proporcionar informació equilibrada i suficient, analítica, i no tan excessiva i edulcorada. Estem davant d’una d’aquelles profecies autocomplertes. Se’n parla tot el dia, es fan mil i un programes especials i llavors es diu que es fa perquè els oients els interessa i que són molts sensibles a la qüestió. Es tracta de crear una necessitat per després poder dir que la satisfem. Està fora de tot dubte que la relació de la població britànica amb la monarquia és una mica especial. La major part dels anglesos li tenen un respecte reverencial, fins i tot els republicans, i alhora frueixen de manera cruel amb les moltes misèries familiars que la família reial els ha proporcionat. Certament que han tingut una relació molt singular amb Isabel II, una monarca més aviat discreta, que l’han vist al llarg de tota la seva vida ençà de la Segona Guerra Mundial i que sembla suplir o complementar a cadascú la figura de la mare. Però que els britànics se les composin amb les seves particularitats i les seves problemàtiques psicosocials mal resoltes. Però a nosaltres, que ens aporta més enllà d’una distracció malsana?

La monarquia britànica, sortosament, té només i exclusivament un paper simbòlic. És allà on es va establir el principi de que “el rei regna, però no governa”. Però és obvi que és una institució caduca que de res serveix voler-li adjudicar uns valors que no té. La reialesa de Gran Bretanya és especialment rància i costosa. Les seves exposicions públiques i els quefers familiars resulten més aviat patètics. Acumulen una de les fortunes més importants del món, diuen que uns 80.000 milions de lliures entre tot. Són la primera immobiliària del país, propietaris de carrers sencers de Londres i incomptables finques rústiques, tenen interessos en tots els sectors d’activitat, exhibeixen formes i luxe de caràcter medieval i són el mal gust personificat. Tenen formes periposades, distants, mentre es mostren en els seus palaus medievals o als hipòdroms. Un món en runes. La darrera reina deia que el secret del seu èxit era “no fer ni dir res”, i això es branda com una mostra de gran intel·ligència política. Durant el regnat d’aquesta monarca que ara s’enterra per etapes, la grandesa de l’antic imperi s’ha devaluat fins al màxim mentre mantenen una ficció de ser-ho encara amb una Commonwealth que ja no es creuen ni ells. Tot en la monarquia britànica recorda el seu passat colonial i les malvestats i saquejos que van practicar quan eren la gran potència que dominava el món. Tot tant atrotinat com les innumerables bosses de mà que ha portat la gran dama i de falsa lluentor com la col·lecció de més de cinc mil barrets de gust dubtós que diuen que acumula. De tot això, d’un món que més li valdria desaparèixer ara en fem notícia i ho venem com una expressió dels valors democràtics.

Crec molt més dignes de dol i transcendència els referents del món de la cultura universal que, en coincidència, ens han deixat aquest dies, des d’un escriptor insuperable com Javier Marías fins a la magnífica actriu Irene Papas, o bé, la desaparició de dos grans cineastes com Jean-Luc Godard o Alain Tanner. Els trobarem a faltar, a ells sí, però a canvi ens deixen un llegat d’immens valor que no s’extingirà. Nosaltres i les properes generacions gaudirem el llenguatge precís de “Corazón tan blanco”, ens impressionarem amb la capacitat interpretava a “Zorba, el grec”, admirarem la subtilesa fílmica de la Nouvelle Vague i la magnífica i  singular “À bout de souffle”, ens emocionarem tornant a veure la Lisboa de “A la ciutat blanca”. Obres que valen la pena i que perviuran. Dels monarques opulents, antics, hieràtics i insulsos ens en podem ben bé oblidar.

Xile com a exemple

A l’Amèrica Llatina es va consolidant un nou gir cap a l’esquerra a bona part dels països, en una edició renovada del que van ser els règims nacional-populars de la primera dècada de segle i que tingueren el seu reflux els darrers anys. Hi ha exemples molt interessants, tot i que a alguns països que de vegades es compten resulten indefensables i on no se superen ni de tros els estàndards democràtics, com serien els casos de Veneçuela o de Nicaragua. Però hi ha models interessants de transformació econòmica i social com els de Bolívia, una primera vegada d’assaig de govern progressista a Colòmbia i el sempre dubtós i contradictori kirchnerisme a l’Argentina. Serà clau si a Brasil s’aconsegueix desfer-se de l’ultradretà Jair Bolsonaro i torna Lula i les seves polítiques de desenvolupament i integració social. Ben segur que, si ho aconsegueix, donarà una empenta i liderarà les esquerres democràtiques del continent.

Xile és un cas molt particular i després del fracàs de la nova constitució que va ser rebutjada en referèndum, amb un futur polític força incert. Les mobilitzacions populars d’ara fa tres anys contra el pinochetisme que encara era constitucionalment vigent i en demanda de polítiques econòmiques i socials més inclusives van comportar que, a les darreres eleccions s’imposés el líder de la nova esquerra feta i crescuda al carrer. S’havia aconseguit derogar per referèndum el que quedava de l’era dictatorial de Pinochet, però es va errar en plantejar una nova constitució elaborada per un moviment popular. El resultat, un text immens on tothom i va voler fer constar el seu greuge, molt avançat i que posava damunt de la taula multitud de temes lligats amb les identitats i que, per defensable i interessant que fos, anava molt més enllà de la mentalitat mitjana de la societat xilena. L’error de Boric i el seu moviment va ser el de confondre les idees de les mobilitzacions del 2019 amb el pensament del conjunt d’una societat ideològicament més aviat dretana. El mètode elegit per elaborar el nou text constitucional afavoria un fort biaix radical. El nou president del país, no només ha tingut un revés en el plebiscit, se li ha infligit una dura derrota política. La dreta xilena, molt potent, sap que ha recuperat la iniciativa política i que l’esquerra al poder queda paralitzada, dividida entre faccions, presonera d’una estratègia equivocada.

La república xilena és un país amb unes elits econòmiques i socials molt poderoses. Des de la instauració amb la dictadura als anys setanta dels principis més extremes del neoliberalisme de l’Escola de Xicago, la capacitat d’intervenció i regulació dels governs és mínima. La desigualtat econòmica i la polaritat social molt gran. Les grans famílies gairebé sempre han actuat amb total impunitat i, quan ha calgut, amb el garrot dels militars per contenir qualsevol ínfula de reclamació social. Encara que les grans xifres de l’economia el fan semblar un país amb bon dinamisme econòmic, la realitat és que depèn en excés de l’exportació de matèries primeres, especialment del coure i de la seva subordinació, en tots els sentits, respecte dels Estats Units. Tot està privatitzat i l’Estat, almenys fins ara, no té instruments ni capacitat per mitigar amb intervenció econòmica i programes socials els greus problemes de desigualtat i d’exclusió. L’esquerra, més que resoldre els grans problemes, s’ha centrat en temes simbòlics, en lliurar això que ara se’n diuen les “guerres culturals”. I com arreu, en aquest envit, la dreta acostuma a moure’s molt bé aprofitant els descontents i temors no només dels seus, sinó també d’aquells exclosos que pateixen per perdre els seus referents, la cultura social que ells coneixien. De pas, quan el conflicte polític es produeix en aquest àmbit no material funciona de manera magnífica com a maniobra de distracció dels aspectes estructurals que serien els fonamentals de plantejar. Els debats identitaris sempre són una trampa per tal de obviar els temes econòmics i socials. Com a Xile, massa sovint el progressisme d’arreu hi cau.

La nova extrema dreta

El Partit Popular Europeu acaba de donar llum verda i reconeixement a l’aliança de l’extrema dreta italiana. El conservadorisme continental obre la porta així a que la dreta i l’extrema dreta cooperin per recuperar el poder allà on no el gaudeixen. Una bona notícia per al Partit Popular i Vox a Espanya, no sé si tant pel manteniment dels valors democràtics. Haurem de conviure amb les noves formes que pren l’extrema dreta així com amb una certa convergència amb una dreta tradicional que no està disposada a mantenir cap cordó sanitari amb les seves formulacions més extremes, altrament dites feixistes. De totes maneres, el concepte de feixisme utilitzat com a substantiu o com a adjectiu per definir les noves dretes radicals, ha quedat obsolet i resulta imprecís ja que en la versió actual no són totalitàries, antidemocràtiques, violentes o militaristes. És cert que hi ha molts matisos al camp d’aquestes vies polítiques. A la mateixa Itàlia, bressol del feixisme originari, hi conviuen com a mínim tres grans opcions a la part més destra de l’arc polític: Forza Italia, de Silvio Berlusconi; la Lega, de Matteo Salvini i, finalment, els Fratelli d’Itàlia, de Giorgia Meloni. Tots ells, per la seva forma d’acció política, es poden ubicar dins de la dreta populista, però en cap cas no són “feixistes” en sentit estricte. Potser Meloni s’assembla més al feixisme per la seva capacitat de constituir un moviment dins del qual els desarrapats tenen un gran paper, però entre els seus objectius no s’entreveu la construcció d’un estat totalitari, la liquidació del sistema democràtic, o bé l’establiment d’una economia dirigida dins un estat corporatiu. A França, el Front Nacional tenia als seus orígens un plantejament d’extrema dreta més clàssica, però el gir que li va donar Marine Le Pen ja fa un parell de dècades, va deixar enrere els plantejaments més durs i les ínfules totalitàries estrictes. El mateix valdria per a Vox a Espanya, i fins i tot per el Fidesz d’Orbán que governa Hongria. Hi ha qui recorre al concepte de “neofeixisme” per definir-los, però això implicaria que estem davant d’una actualització formal de la versió originària. 

En realitat, estem davant de plantejaments força diferents del totalitarisme dels anys trenta, encara que utilitzin de vegades la simbologia i la mística o els cants d’aquells. Els nous moviments de la dreta radical tenen una relació diferent tant amb la violència com amb la democràcia. La seva defensa del “poble” contra les elits no implica voler crear un ordre nou. Més aviat, disciplinar l’existent i servir de maniobra de distracció dels fonaments dels problemes actuals. L’ús de la violència no és el seu leitmotiv ni un element cohesionador, com tampoc l’establiment d’un règim polític nou que desplaci el sistema democràtic. Són partidaris d’una democràcia iliberal, com ho va definir de manera precisa l’hongarés Viktor Orbán, reajustant els papers a la divisió de poders i establint una preeminència clara del poder executiu. Malgrat l’euroescepticisme, no sembla que entre els seus objectius figuri el dinamitar la Unió Europea, malgrat les seves crítiques i les implicacions polítiques amb un Vladimir Putin que, aquest sí, aspira a debilitar la unitat europea a través del paper d’aquests partits. Pràcticament tots ells són partidaris de mantenir-se a l’euro i només una crisi econòmica de molta envergadura els podria fer prendre l’argument de l’abandó com a element de cohesió dels sectors més exclosos en el marc de la dinàmica de polaritat extrema en què s’opera. L’extrema dreta actual no és un producte estrictament ideològic. El feixisme si ho era. Tenia un pensament i un imaginari utòpic lligat a la creació d’un home nou, la lluita contra l’enemic comunista i l’objectiu d’assolir la grandesa nacional. Els actuals extremistes, només tenen una estratègia d’ocupació del poder.

La dreta extrema actual és una reacció al buit de representació de les classes subalternes, la recollida de malestars i irritacions diverses entre una població desarrelada i enfrontada a un futur extremadament incert en aquest segle i que entén que va resultar la perdedora de la globalització econòmica i no se sent gens reflectida a les batalles culturals i identitàries que té plantejada l’esquerra. D’aquí que els exasperin certs extrems de la lluita feminista, la posada en qüestió dels gèneres binaris, els temes mediambientals o l’excés de correcció política. Aquesta extrema dreta, més que representar-los i proposar-los un nou futur, els permet un desfogament. Aquests plantejaments tenen un contingut ideològic fluctuant i inestable, sovint incoherent, on es barregen filosofies polítiques en contradicció oberta. Això es veu clar al Front Nacional francès, on des dels seus orígens conviuen els nostàlgics de Vichy, catòlics integristes, poujadistes, colonialistes, nacionalistes, comunistes desencantats, xenòfobs… Tots els desarrelaments i ressentiments possibles.

El Govern i el topless

Aquesta setmana, ves per on, se celebrava el dia mundial del topless. Hi ha dies per a tot. Com que el govern de la Generalitat que té una conselleria d’Igualtat i Feminismes i no va sobrada de feina, ha cregut convenient d’aprofitar-ho per alliçonar-nos i fer una campanya publicitària en la que estimula a la pràctica del topless en nom de superar la discriminació de gènere al respecte. Es veu que una associació de nom tan eloqüent com el de Mugrons Lliures, ha estat la inductora d’una campanya on, quina curiositat, en la part gràfica es mostra el mugró d’un home i no n’apareix cap de dona. Que jo sàpiga, la pràctica del topless no només no està prohibida sinó que es practica amb tota normalitat per aquelles persones que els hi ve de gust i s’hi senten còmodes. No veig ni sento cap reacció airada de ningú que se senti ofès per tal cosa. Normalitat. Qui vol ho fa, però ningú està obligat a fer-ho. Acceptació i tolerància per part de tothom. Els temps del blanc i negre de gent puritana i falsament beata que reaccionava esgarrifats davant uns pits femenins al descobert fa molt temps que han passat. Sortosament. Quin sentit té aquesta campanya, doncs?

Certament fa una funció de substitució d’ocupar-se dels problemes reals, de distracció. A mesura que els governs, tots, han anat quedant incapacitats per actuar sobre problemes estructurals, acostumen a actuar en terrenys simbòlics com a forma de conformar un grup d’interessos. Ja fa anys, hi ha un progressisme més aviat de postureig que de realitat al que li encanta lliurar batalles culturals en lloc de canviar el context en que ens veiem obligats a desenvolupar les nostres vides. Hi ha una desigualtat creixen que arruïna el concepte de societat, els seus llaços i les seves solidaritats. Hi ha una precarització creixent en el món del treball, cada vegada més gent exclosa i pobre. Tenim problemes per falta d’habitatges assequibles i les situacions de pobresa augmenten, mentre hem mig desballestat l’Estat de benestar.  Podem continuar. Tenim l’escalfament global, el canvi climàtic, l’envelliment de la població, la sobrepoblació, la falta d’expectatives pels joves, ciutats brutes, una turistificació insuportable a les ciutats…. Com que ni se sap ni es tenen gaires instruments com actuar enfront dels reptes de veritat, ens distraiem en temes de valors tot sobreactuant i pontificant.

Lògicament, no es que el tema de la igualtat i els feminismes no sigui important. Ho és i molt, però té a veure amb la necessitat de canvis culturals i de mentalitat que, ateny a l’esfera personal i, en tot cas, haurien d’impregnar tota l’obra d’un govern. No té sentit, i a vegades es generen reaccions contraries, quan es creen departaments la funció dels quals, creuen, és la d’exercir de comissariat. Per la mateixa regla de tres, hi hauria d’haver ministeris o departaments que s’ocupessin de la llibertat, de la fraternitat, de l’empatia o del bon humor. Que sigui desitjable, que aspirem que la societat avenci cap aquestes valors, no implica que calgui un departament de govern. Aquest, el sentit de la seva existència és gestionar i promoure polítiques públiques.  Per a la sensibilitat, l’espiritualitat o de l’esperit cívic com a ciutadans no ens calen lleis, reglaments ni declaracions de bones intencions dels governants. Aquests, que s’ocupin de millorar les condicions materials de la nostra existència o, com a mínim, que no les empitjorin gaire. Almenys jo, no trobo gaire progressista estimular batalles culturals amb la dreta més reaccionària, que és de fet el que es busca amb aquest tipus de campanyes. Així, es crea un “nosaltres” i un “ells” que serveix més que res alinear bàndols oposats i cohesionar cultural i políticament els “teus”. La manera de crear una polaritat que no porta enlloc més enllà d’augmentar la crispació, no contribueix a l’avenç de la societat i si més aviat al seu retrocés. La dreta extrema, o no tant, se’n fotrà i aixecarà el crit al cel. Gent que no és reaccionària, que té problemes i incerteses que no se l’ajuda a resoldre i que no és carca, s’hi apuntarà. Ho farà perquè s’ha atipat de tanta impostura.

Trump a la Rambla

S’acaba de commemorar el cinquè aniversari de l’atemptat que va tenir lloc a la Rambla de Barcelona. Com que la finalitat del terrorisme, és això, crear el màxim dolor possible i la mort de quantes persones millor, va triar de manera improvisada aquest lloc tan concorregut i emblemàtic de Barcelona, sabedors que a més del mal comès, tindria una repercussió mediàtica global. La forma de l’acció barcelonina, amb una furgoneta encarant i atropellant de manera voluntària tots els vianants que trobava al seu pas, va ser especialment brutal i despietada, a més de deixar-nos clar que infligir tan mal és relativament fàcil, només cal tenir la voluntat i la falta de moralitat per fer-ho. Va preocupar, a més, com joves que  aparentment feien vida normal, que vivien força integrats en ciutats catalanes, es podien fanatitzar en relativament poc temps i de manera poc visible, fins a voler fer malbé allò que fins feia poc compartien. Vam copsar la vulnerabilitat i la inseguretat per a tots que representa el fanatisme extrem. Com es una arma poderosa, incontrolable i incomprensible, un punt de fuga a les frustracions que sembla tenir poc a veure amb els valors de bondat i respecte a la vida humana que preconitza qualsevol religió.

Es propi de societats democràtiques condemnar de manera unànime qualsevol acció terrorista i no donar-li a la violència cap bri de justificació. També hauria de ser consubstancial a la noció de ciutadania fer costat a tots aquells que han patit els efectes d’aquesta violència cega. A les Rambles, a l’agost del 2017, va ser molta la gent que va veure destrossada la seva família i la seva vida. De donar suport en el temps no en sabem gaire, i les institucions que haurien de fer-ho en mom nostre, tampoc. Amb successos d’aquest tipus les declaracions contundents i impostades dels primers moments, en calent, tenen poc recorregut. Els afectats, la gent a la que el dolor dels fets li durarà, passen aviat de la condició de màrtirs a la d’oblidats. Caldria ser molt més empàtics. No abandonar els que pateixen és una obligació de les institucions de qualsevol societat sana, com ho és complir amb les seves obligacions i compromisos. Calia aquest record i reconeixement cinc anys després, però pel camí se’ns ha oblidat fer-los costat, ajudar-los més enllà de les paraules amables. Tal i com havien dit que farien.

En aquest context de dolor i sensibilitat a flor de pell, resulta incomprensible que hi haguessin centenars de persones organitzades i mobilitzades per rebentar un acte com aquest, que no es tingués cap mena de estima pels morts ni pels seus familiars tot convertint el que havia de ser solidaritat i recolliment en un acte amb pretensions polítiques. Hi ha sectors de l’independentisme, espero que petits, que han perdut completament la carta de navegar i es comporten com la dreta extrema que opera en tants altres països i que, per exemple, va intentar ocupar el Capitoli de Washington en nom de Donald Trump. Portadors de teories conspiranoiques i veritats alternatives, neguen els fets i les investigacions oficials per tal d’erigir una pretesa connivència, o ves a saber si organització, de la policia espanyola amb l’atemptat. Es veu que amb això, també la culpa ha de ser d’Espanya. Una part del país s’ha instal·lat en una irrealitat i té uns comportaments antidemocràtics que ens acaben per afectar a tots i ens degraden com a societat, perquè no són anecdòtics sinó que es repeteixen i mantenen al país fracturat. Com es va veure en aquest cas, les accions no són gens espontànies i responen a una organització i a líders polítics que jugant a una rebel·lia impostada, estan disposats a fer terra cremada. La visió de tot plegat resulta trista i indignant. El preocupant, és que això no és un fet puntual ni aigua passada. Segur que continuarà, perquè viuen immersos en aquests happenings El país ja ha perdut molts llençols en aquesta bugada que dura una dècada. Potser és l’hora que aquells que diuen apostar pel camí de la raó i posar l’accent en governar el país deixant-se de quimeres, que diguessin al trumpisme local que ja s’ha acabat.

L’edat del turisme

Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de la ciutadania a qualsevol segment social que s’habiti. Hi ha nínxols i preus per a tothom, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui la superació de les diferències de classe, que tampoc no es tracta d’això.

El nostre és un món caracteritzat pel moviment i l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més enllà d’un entorn immediat que es projectava en poques llegües. Més enllà del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven, excepte en uns quants, l’esperit d’aventura, l’atracció pel que és diferent. El món industrial, la ciutat com a epicentre del món, van activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el coneixement. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una cosa que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge ha esdevingut una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

El turisme és una activitat que ens defineix com a societat i que conforma una de les indústries més importants a múltiples països, amb una significació que va més enllà del 10% del PIB mundial i que ocupa de manera directa més de 300 milions de treballadors. Per cert, la majoria d’ells estacionals i molt precaritzats. En el concepte de “turisme” han acabat confluint dimensions de la nostra activitat que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. El purisme elitista continua diferenciant clarament entre “viatjar” i fer el turista, en realitat el propi terme de turisme prové de “tour”, que implica desplaçament, viatge per a solaç, esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una mica imaginat, somiat, estrictament preparat i que es feia, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. 

El “viatge” sempre havia tingut connotacions de singularitat, d’excepció, d’una cosa que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que tenim. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser passatger, circumstancial i únic per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo per la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que van rebre com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors darrere d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”.

Sobre les palanques i el futbol

Fa mesos que la premsa i que tota mena de mitjans de comunicació parlen de que el Futbol Club Barcelona va activant palanques econòmiques per tal de poder portar a terme ves a saber quants fitxatges de nous jugadors i alhora poder fer front a una massa salarial ingent, fora de la realitat, de la que s’ha anat carregant i que no compleix els enrevessats estàndards de prudència establerts per la Lliga de Futbol Professional. Aquestes “palanques” que va posant en marxa Joan Laporta i de les que presumeix ostentosament en públic, serien com el producte de la seva genialitat, una mena de manà degut a la seva imaginació, una poció màgica que, sense dolor, ens portarà de nou a la gloria futbolística. Sorprèn tal optimisme econòmic que fa pensar en el tradicional conte de la lletera venint d’un club que, en números rodons, té un deute acumulat i bona part d’ell a curt termini de 1.500 milions d’euros, amb compromisos salarials de prop de 600 milions anuals. Els darrers exercicis, els ingressos no cobreixen les despeses i així, difícilment, es pot fer front a un deute que en qualsevol altra societat hauria portat a la fallida i la liquidació. Com que el món és dels imprudents que arrisquen, la junta directiva actual aconsegueix que li aprovin en assemblea la possibilitat d’endeutar-se 1.500 milions d’euros més per reformar l’actual i envellit camp de futbol. Mentrestant, els jocs de mans de les palanques serveixen per llençar-se al mercat de manera desaforada, gastant el que nos té i comprometent més compromisos salarials pels propers anys tot i que no se’n allibera cap de l’herència rebuda. Es dirà, i de fet es diu, que comprar jugadors no és despesa sinó inversió. Certament és així en termes comptables, però la depreciació és tan ràpida que no acostuma a haver-hi temps per realitzar les amortitzacions corresponents, mentre que són comissionistes, intermediaris i representants els autèntics beneficiaris d’aquest diguem-ne tracte mercantil.

El món del futbol, com el de l’economia en general, està farcit de conceptes metafòrics, mitges veritats, sentits figurats, paraules enganyoses, però, també, d’autèntiques aixecades de camisa. El terme “palanca” ens remet a pensament positiu: instrument per moure, impulsar o rellançar. Quan, com en aquest cas, en realitat vens actius, el que estàs fent és empobrir-te avui i, a més, com que són instruments de negoci als que renuncies parcialment, compromets els ingressos futurs. Nefast. Vendre la casa per comprar-te un cotxe, potser et farà feliç una temporada, però econòmicament és ruïnós. Encara que busquis una metàfora per embellir-ho, el fons de la qüestió no canvia. Ara, potser aconsegueixes enredar el veïnat o bé al soci incaut. A mi, no em sorprèn tant que Joan Laporta, que sempre ha exercit de “punyetero”, faci servir aquesta terminologia que més que edulcorada és enganyosa, com que gran part del periodisme esportiu i de l’altra hagi comprat tan la idea com la seva denominació i la repeteixin de manera constant fins convèncer tothom de la seva genialitat i bondat de manera absolutament acrítica. Si no vaig errat, la funció de l’informador és justament desmuntar el llenguatge críptic i enganyós que sol utilitzar el poder, en qualsevol àmbit, tant per enaltir la seva acció com per minimitzar o ocultar els efectes perversos de les decisions que pren. Es pot discutir si vendre’s les joies de la iaia resulta imprescindible,  necessari, o bé si és un mal menor, però, el que és segur és que, amb la venda, deixes de tenir-les i si abans de fer-ho tenies l’aigua al coll, al cobrar els diners ja comences a ofegar-te.

Sobre futbol i lògica econòmica hi hauria molt a dir i no acabaríem. Sobre el Barça i els seus gestors, els d’abans i els d’ara, encara més. Pels afeccionats, això és un joc d’emocions on el que ens interessa són els resultats. Enmig i de manera ben emmascarada hi ha molta gent fent negocis i no són només ni principalment els jugadors. Terreny abonat per “llestos” de tota condició. A hores d’ara, el Barça no és del “soci” que deia emfàticament el president Núñez, sinó de qui és tenidor del seu deute. I aquest, és Goldman Sachs.

Tipus d’interès

Les economies occidentals pateixen processos inflacionaris desbocats que, on més on menys, s’acosten al 10% en la taxa interanual. Una mala dinàmica. El resultat d’un augment de continuat de preus que devalua salaris, estalvis i actius. En definitiva, ens va fent progressivament més pobres. Una de les preocupacions sempre fonamentals dels governants. Limita la estabilitat econòmica i la confiança dels inversors, com també la capacitat dels consumidors. Sobretot, empobreix als més febles. Si la taxa anual no sobrepassa el 2% no només no és preocupant sinó que és considera saludable i activadora, però, a partir d’aquí, tot són problemes. Augmentar els tipus d’interès per frenar la dinàmica alcista dels preus és una solució tradicional, tot i que amb notoris riscos. Ho ha fet la Reserva Federal nord-americana dues vegades aquests darrers mesos i de manera força contundent fins arribar a tipus del 2,5%. Hi ha qui diu que el Banc Central Europeu, que ho va fer la setmana passada un 0,75%, va tard i de manera massa modesta. No hi ha una vareta màgica. Si estires el llençol per tapar el cap, probablement acabis per destapar els peus. Perquè aquest és el problema.

Les economies occidentals després de gairebé dos anys de recessió econòmica provocada per la pandèmia, portaven uns quants mesos d’una reactivació molt interessant, amb creixement de la inversió, la producció i el consum, i disminució evident de l’atur. Els colls d’ampolla logístics de components i matèries primes creaven algunes dificultats, però els efectes de la invasió russa d’Ucraïna està resultant letal. Falta d’algunes matèries, però sobretot encariment de productes bàsics. Així, el món occidental no té un problema d’escalfament de la seva economia per excés de consum, sinó sobretot per la contracció de l’oferta tota vegada que la dinàmica de funcionament global de l’economia s’ha trobat amb entrebancs més o menys inesperats. Encara que necessària, la intervenció dels bancs centrals conté el risc de generar recessió econòmica, que les economies deixin de créixer. De moment, l’augment dels costos financers impacta directament a les empreses i les famílies de manera negativa. Tot depèn del grau d’apalancament que es tingui. Les hipoteques amb interès variable -que són les tres quartes parts dels 6,5 milions que hi ha de contractades a España- notaran immediatament la pujada del preu del diner. En contrapartida, els estalvis es veuran més remunerats. Les fosques perspectives, probablement frenaran la disminució de l’atur i, pot ser, que fins i tot repunti.

Hi ha un altre aspecte que és l’efecte que tot això té en les economies públiques. Els estats surten molt endeutats de la pandèmia. Han hagut de respondre al seu impacte multiplicant accions i, per tant, major despesa pública. Els dèficits continuats han reforçat un deute públic que, majoritàriament té un volum similar o superior al PIB anual. Situació de natural complexa, que era empitjora doncs amb la pujada dels tipus d’interès augmenten els seus costos de finançament. A Europa on malgrat els esforços unificadors de la Unió Europea conviuen economies i endeutaments estatals tan diversos, caldrà multiplicar els esforços del Banc Central per evitar el que s’anomena la “fragmentació de mercats”, expressió que fa referència a la possibilitat que les primes de risc o diferencials que s’hagin de pagar pel finançament es dispersin molt segons les situacions de cadascú. El principal punt flac és Itàlia. La combinatòria entre la seva extrema inestabilitat política i un endeutament del 150% del PIB pot resultar letal pel país, però pot arrossegar tota la UE, ja que n’és la seva tercera economia en importància. Una crisi, la italiana, que evidencia la fragilitat de la Unió Europea i del mateix concepte “Europa”, més enllà del purament econòmic. Es va evitar a França una temible victòria de l’extrema dreta i el seu l’euroescepticisme i posicionament pro-rus que portava aparellat. A Itàlia l’hegemonia dels grups populistes sembla ja inqüestionable i la probable victòria electoral de Giorgia Meloni i els seus Fratelli d’Italia, pot resultar un cop duríssim a les polítiques i a l’estabilitat de la Unió Europea. Un debilitament, l’europeu, que fa anys pel que malden especialment Rússia, però també els Estats Units.