Trump i Catalunya

El millor que es pot dir de Donald Trump, és que finalment ha deixat de ser president dels Estats Units. S’ha acabat el malson, l’immens perill, de que algú tant faltat d’escrúpols ètics i morals i tan desequilibrat emocionalment estigués al davant de la gran potencia americana. Però se’n va Trump, però no el trumpisme, almenys a mig termini. Ha deixat el seu país i la política internacional com un autèntic camp minat que costarà de desactivar i de superar. Els seus incombustibles seguidors són milions als Estats Units, però encara més a la resta del món. La seva manera d’entendre i practicar la política ha impregnat la dinàmica de molts països i el seu populisme de dreta extrema, demagògic, desacomplexat, autoritari, irracional i escassament respectuós amb els valors democràtics ha estat incorporat per nombrosos moviments polítics d’arreu. Conduir els molts malestars de la societat cap a relats emocionals que plantegen una polarització extrema és vist com una oportunitat de triomf polític per una munió d’aprofitats i demagogs d’aquí i d’allà. Reducció de temes i problemes complexos a explicacions simplistes per tal de portar a l’acció a segments de la societat seduïts i abduïts per lideratges que més que emancipació el que els garanteixen és conflicte i la fractura profunda de la societat. Crítica falsaria, abús de la mentida i cinisme en grans dosis és el que ha utilitzat Trump i fan servir uns populismes que acaben per reduir els valors socials a un individualisme egoista i a una comunió purament tribal. Una maquinaria activada i greixada continuadament pel recurs a l’espectacle, als girs impensables, a la pràctica de nombrosos performances, el desafiament a l’Estat de dret i la separació de poders, a la fatxenderia i a la incorrecció política i lingüística. Líders provinents d’elits econòmiques i socials exercint de marginals i alternatius, convertits a temps parcial en provocadors, irreverents i agitadors. Pretenen confondre’s en un “poble” del que no han format mai part.  Cap noció de seriositat, responsabilitat i, encara menys, cap contenció en nom del sentit del ridícul.

Los parecidos entre trumpismo y 'procés'

A Catalunya, tot i no haver-hi un trumpisme militant més enllà d’alguns casos particulars, coneixem força bé aquestes dinàmiques de ruptura que ha practicat el president nord-americà. Les formes polítiques il·liberals han ocupat la darrera dècada l’àmbit dominant de la política catalana. Voluntarisme, ficcions, enemics imaginaris, emocionalitat, horitzons de grandesa, negació de la realitat, teatralitat, polarització extrema, conformació d’enemics, creença enfront de raó, desatenció a la gestió… La política convertida en un serial de Netflix. De fet, res s’assembla més a un populisme que un altra populisme. La lògica és sempre la mateixa. La festa final de Trump, el dia de Reis, promovent l’assalt al Capitoli, ha alertat a molta gent sobre la tendència a superar límits i línies vermelles quan els moviments es desenvolupen a partir d’una barreja d’emocions i d’idees perilloses. Mal moment per convocar eleccions. Es podrien fer forces paral·lelismes amb fets ocorreguts a Catalunya ara fa tres anys. La societat catalana s’ha vist amb els recents fets americans en un mirall ampliat. La constatació de que l’insurreccionalisme, encara que sigui de saló, el carrega el diable i pot acabar esdevenint grotesc i acostar-se a situacions tràgiques. En qualsevol intent de comparativa, resulta evident el canvi d’escala. És obvi que no es pot fer el mateix mal dirigint la primera potencia mundial que gestionant una comunitat autònoma. La dimensió és molt diferent, però la pulsió subjacent s’assembla molt. No se sortia ben parat en la fotografia.  Desconvocar eleccions quan és té por de no guanyar-les forma part d’aquesta cultura i aquesta manera de fer en el que la democràcia no són valors sinó merament un recurs a conveniència. No sembla importar al dany que es causa allargant aquesta fase agònica de la política catalana. De fet i en nom de la pandèmia els comicis es poden anar desplaçant en el temps i gairebé fins a l’infinit. Ha fet por el que significa incorporar al tauler de la política catalana a Salvador Illa i un PSC més activat, com també la sensació de que els números de màgia, a base de reiterar-los, acaben perquè una part del públic intueixi els trucs. L’únic escenari ara, és guanyar temps. Un temps que el país ja no té.

Es necessiten eleccions, perquè es necessita govern

Catalunya fa temps que està sense Govern, massa. No és només que la interinitat post-Torra ja dura des del mes de setembre, que és un lapse molt gran i encara més en la situació excepcional que vivim, sinó que, de fet, els temes que realment afecten al benestar dels ciutadans així com el seu futur fa anys que no es troben entre les prioritats dels nostres governants. Catalunya es veu fracturada i dividida políticament, socialment sense expectatives i havent perdut dinamisme i molt pes en el terreny econòmic. La declinació és llarga i ningú del mainstream dominant sembla disposat a fer res per invertir la tendència. Hi ha un relat falsari que es continua mantenint, mentre el país es dessagna entre tanta deixadesa pràctica. Fa anys que no hi ha, en termes reals, un projecte de país més enllà de plantejaments idíl·lics i probablement irreals. No hi ha polítiques de desenvolupament econòmic, no s’inverteix en reindustrialització i els esforços en innovació són molt escassos. Hem perdut competitivitat econòmica, ho fiem tot a un sector turístic regressiu i Barcelona ha deixat de ser la ciutat referent de la Mediterrània. El món ja no ens mira. Faltats d’inversió i amb intents privatitzadors els serveis públics són lluny de ser modèlics i d’estar a l’alçada d’un Estat de benestar avançat, mentre la desigualtat social progressa i les persones en zona d’exclusió són cada vegada més. La pandèmia ha acabat per fer-nos mostrar les vergonyes. El problema no és tant que no s’hagi gestionat de manera gaire digne l’emergència sanitària –a tot arreu s’han comès errors-, sinó que s’hagi optat primer per polititzar-ho de manera burda culpant de les imperícies pròpies a l’Estat, per passar després a un període, que arriba fins avui, on la prioritat és fotre’s els plats pel cap entre els socis de govern els quals a les portes d’unes eleccions es mostren incapaços de prendre les mesures que la greu situació demana. Molta sobreactuació, innombrables i llarguíssimes rodes de premsa sense sentit i no es transmeten missatges clars a la ciutadania. Posicionaments i manifestacions sempre en clau de deixar en evidència a uns contrincants que, coses paradoxals, són els seus socis de govern.

La Catalunya del desgobierno, por Joan Tapia

S’imposa un canvi de cicle, de cultura i d’actitud. Probablement, també, de gent. Es necessiten eleccions i, guanyi qui guanyi, el govern que surti de la correlació parlamentària prengui les regnes, tanqui el llarg període de deixadesa i acabi amb aquest buit de poder que resulta del tot insostenible. Probablement, no només seria bo sinó també necessari poder bastir una majoria la preocupació de la qual siguin les polítiques econòmiques i socials, el benestar de la majoria, i s’emprengui un camí de dinamització i s’expliqui un autèntic full de ruta. Trencar la dinàmica dels blocs, malgrat el que es digui en campanya electoral, és aparentment el millor camí per intentar recuperar una convivència i cohesió de fa temps perduda. Restablir aquell vell eslògan de “Catalunya, un sol poble” que ara ens sona molt llunyà, gairebé una entelèquia. Les eleccions, doncs, són la porta d’entrada d’una nova època política i social a Catalunya, no n’hi ha una altra. Haurien de simbolitzar no tant un canvi de sigles, com d’actituds i predisposicions. Darrerament, hi ha qui posa en dubte la seva celebració en la ja tardana data del 14 de febrer. La pandèmia no hauria ni pot ser l’excusa. Es poden celebrar amb totes les garanties sanitàries, com amb elles continuem anant cada dia a treballar o a comprar. Justament perquè estem en una situació excepcional que requereix un govern fort que no tenim, resulta ineludible no posposar més una cosa que és necessària i inajornable. Fins fa molt poc, la major part de l’arc parlamentari ho compartia. El cop a la taula que ha donat el PSC amb la candidatura de Salvador Illa, l’abandó de l’estratègia del perfil baix que havia practicat, fa que ara alguns partits vulguin ajornar els comicis, guanyar temps i a veure si, mentrestant, desgasten al candidat socialista. Una vegada més el càlcul electoralista per davant del que és necessari. Tinc la sensació que una bona part de la ciutadania, independentista o no, comença a estar una mica farta de tot això. Es podria donar el cas que, el temps guanyat, se’ls fes molt llarg a alguns que es pensen que els juga a favor.

Vergonya

Després d’un any tan singular i que mereixeria, sens dubte, ser enviat a la paperera de la història, sembla que el que acabem de començar ens depara emocions fortes. El dia de Reis hem vist allò que mai hauríem pensat de veure: un seriós intent de cop d’estat als Estats Units. Encara que la presa del Capitoli sembla feta per figurants una mala pel·lícula de zombis, posa en evidencia el mal profund que han infringit a la societat americana Donald Trump i el trumpisme. S’ha posat en escac un sistema democràtic antic i aparentment sòlid i s’ha mostrat com la major potencia econòmica i militar, el país de Silicon Valley, ha estat governat i dirigit pel major energumen que cap guionista podia imaginar. L’ultratge que han sentit una part important dels nord-americans al veure com les hordes es comportaven de manera antidemocràtica i gairebé animal, arrasant amb els símbols del país, és comparable a la intensa vergonya que hem sentit a tot el món. Perquè a tots ens incumbeix, vestigis n’hi ha i enlloc estem vacunats contra això. Quan qui liderava el món es veu posseït per un moviment clarament totalitari, abjecte, és com per posar-se a tremolar. Ho va preveure Thomas Mann als anys cinquanta: “el feixisme tornarà, i aleshores ho farà en nom de la llibertat”. Les bases del què està passant als Estats Units són presents a bona part del món occidental. Amplis sectors socials que s’han sentit exclosos de la marxa de la societat tant en el terreny econòmic com cultural; gent irritada, humiliada i ressentida que han escoltat els cants de sirena d’un nacionalpopulisme fet de mentides, manipulacions i demagògies. El caràcter simplificador i addictiu d’internet i les xarxes socials ha permès articular les pors i els odis dels actuals pàries de la terra, mobilitzats i en peu de guerra en pro d’un líder -carismàtic a la seva manera-, però sobretot contra tot el que simbolitza l’status quo polític i social dels Estats Units, contra la correcció lingüística i cultural del progressisme i, en definitiva, contra tot allò que representa el Partit Demòcrata: els outsiders contra els insiders.

Qué ha pasado en el Capitolio de Estados Unidos?

Amb el trumpisme i amb aquesta algarada final que tant s’assembla a les revoltes de les repúbliques bananeres, Els Estats Units han perdut molt del prestigi que encara mantenien i bona part de la referència i lideratge que encara exercien al món. A dia d’avui, dominen rànquings i estadístiques, però ja no tenen autoritat moral ni encarnen el futur. No estem davant d’una anècdota, sinó davant de fets amb molta càrrega simbòlica i significativa. Una onada reaccionària, violenta i feixista que s’emporta per endavant un Partit Republicà que ha fet molt poc per aturar la dinàmica boja imposada per Donald Trump. Els totalitarismes europeus del període d’entreguerres el primer que van fer es sotmetre uns partits de dretes molt pusil·lànimes en la defensa de la llibertat i la democràcia. Els sistemes democràtics se sustenten sobre institucions que han de ser compartides i acceptades, però sobretot, sobre un conjunt de normes no escrites que tenen a veure amb la tolerància, la convivència, el diàleg, el respecte a les lleis i l’acceptació de la pluralitat. El sistema no es compatible amb el tribalisme. Democràcia és Constitució i participació electoral, però sobretot una actitud, un comportament, una cultura. Després de l’espectacle viscut als Estats Units els darrers quatre anys amb la culminació gairebé surrealista del dia de Reis i amb un President que es nega a acceptar la realitat, els fets i el final del seu mandat, el món podria aprendre on porta seguir dinàmiques boges i autodestructives. Instal·lar-se en mons imaginaris construïts amb la manipulació dels temors per part de líders messiànics que no tenen altre interès que donar sortida als seus deliris i perpetuar-se en un poder que no l’entenen per contribuir al bé comú sinó a fer un homenatge al seu narcisisme i a una visió del món egocèntrica. Però, sobretot, seria bo que entenguéssim que no podem avançar per camins d’un dubtós progrés tot oblidant i condemnant a la exclusió a tanta gent als quals no els deixem gaire més sortida que seguir a profetes equivocats i projectar la seva fe en deus falsos.

Fragilitat

Cada vegada més les empreses modernes són marques, amb estructures molt lleugeres,  consistint bàsicament en unes seus centrals on es concentren la direcció, l’I+D i el màrqueting. De fet, el terme “treballador” ja no s’utilitza fa anys a les empreses. No és tant una qüestió de consideració o de respecte, com de deixar les coses clares: les firmes ja no senten responsables dels seus empleats. Han passat els temps en què les companyies, encara que fos a través de fórmules paternals, es consideraven una gran família amb obligacions cap als que en formaven part. L’antiguitat d’una corporació es valorava com un important valor de reputació i en les èpoques crítiques es mantenia l’ocupació fins on es podia a costa dels beneficis de la societat. Els acomiadaments eren una desgràcia i ja no diguem el tancament. Els dividends no és que fossin secundaris, però tenien la plasticitat de adaptar-se a les situacions d’expansió i de recessió econòmiques. Les condicions de treball eren dures i els salaris baixos, però en contrapartida hi havia algunes seguretats que en el capitalisme postmodern s’han perdut. El llenguatge s’ha adaptat. Les escoles de negocis van introduir primer el concepte de recursos humans, com a terme genèric i impersonal, per passar després al concepte més elevat: capital humà, en el qual els individus que en formen part ja tenen la condició de col·laboradors. Però com es tractava més que d’una qüestió nominativa, sinó d’actitud cap els treballadors, els conceptes d’outsourcing i d’offshoring es van convertir en el nou paradigma de la gestió empresarial, que ara s’anomenaria management. Acomiadar persones ja no era una acció ominosa d’últim recurs, sinó que es brandava amb orgull pels nous gurus del capitalisme formats en les escoles de negocis, molt propensos a readaptar-se a “les necessitats de capital humà” fets en nom de la millora de la competitivitat. Pura literatura. Llàstima que els nombrosos treballadors acomiadats amb EROS a costos baixos i deixats a l’estacada per la nova legislació laboral que s’havia fet per combatre “les rigideses” del mercat laboral i poder guanyar major “flexibilitat”, no ho comprenguessin d’aquesta manera.

La fragilidad nos hace poderosos | Blog Laboratorio de felicidad | EL PAÍS

En qualsevol cas, la conversió de molts antics empleats en treballadors autònoms que presten serveis a les empreses sense càrrega laboral interna, ha estat una via que continua encara avui dia el seu procés d’expansió. Hi ha hagut en els últims anys una autèntica explosió de creació de microempreses que no són més que formes ineludibles d’autoocupació i que tenen un component evident d’autoexplotació per poder tirar endavant. Dependre de les demandes de grans empreses és tenir la seguretat de sol poder facturar amb uns marges molt reduïts. Un extrem bastant particular i abundant de les noves formes organitzatives del treball en el capitalisme postmodern són les cooperatives de treball que tant ha proliferat en les restes de producció tèxtil en el món occidental o també en el sector de manufactura de la carn. Treballs que necessiten mà d’obra intensiva i que es contracta i descontracta de manera senzilla i sense costos a aquestes cooperatives de treball. Inditex ho practica molt en la producció que manté a Galícia o al Nord de Portugal. Un capitalisme que no fa sinó incorporar els valors del model capitalista asiàtic d’exportació: sobreexplotació sense responsabilitats.

La ideologia que acompanya tot això, fomenta el concepte de “ocupabilitat” com a element de tensió continu al llarg de tota la vida, ja que la voluntat de tenir treball s’ha d’alimentar amb formació i disposició a tot tipus d’humiliacions, va molt lligada a la necessitat del consum compulsiu com a únic mètode de realització personal i al paper estimulant que exerceix el deute a les nostres vides. Després d’unes dècades en què es va completar un sou cada vegada amb menys capacitat adquisitiva amb un ampli accés al crèdit bancari i a la disponibilitat de targetes de crèdit que ni tan sols havíem sol·licitat, vam viure en un parany de riquesa i de capacitat de compra fictícia,  presoners del nostre deute i dels nostres desitjos de consum sempre insatisfets. Pel filòsof Byung-Chul Han, hem mudat de “la societat disciplinària” cap a “la societat del rendiment”. Hem passat de ser subjectes d’obediència a ser subjectes de rendiment, és a dir, “emprenedors de nosaltres mateixos”. Si la societat disciplinària generava bojos i criminals, la del rendiment genera fracassats i, d’aquí, que la depressió sigui la malaltia moderna, l’expressió patològica del fracàs. 

Cal un nou contracte social

Les perspectives de la COVID no són, a dia d’avui, gents optimistes. El que havia de ser una possible tercera onada els propers mesos ja s’ha iniciat i la variant del virus que ha emergit a Gran Bretanya encén totes les alarmes a més de proporcionar a aquell país, de facto, un Brexit dur. Sempre s’ha dit que cal vigilar amb el que es desitja ja que et pot ser concedit. En tot cas no hi haurà treva nadalenca de la pandèmia. Més aïllament i soledat per a les persones i més depressió per a una economia que, a banda dels comptats sectors que ho viuen com una oportunitat, està immersa en un sot profund de difícil i llarga sortida. Estem encara en una fase de contenció en la que mantenir el teixit productiu és crucial. Caldran més programes d’ajust temporal de l’ocupació, ajornament d’impostos, ajut directa a autònoms i petites empreses i proporcionar liquiditat amb línies d’avals i crèdits. I, lògicament, ajut directa a les persones que han perdut o se’ls dissiparan els seus ingressos i corren el risc d’augmentar la ja molt poblada zona d’exclusió social.

Caldrà articular després la fase de recuperació la qual, en el millor dels casos, s’allargarà més de tres anys. Es tractarà de recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació de cara a restablir també el consum. Caldria posar en pràctica polítiques econòmiques de cara a transformar estructuralment l’economia, tema que a Espanya resulta del tot imprescindible i inajornable. Els importants fons provinents del Next Generation instrumentats per la Unió Europea haurien de servir per canviar profundament una economia de baixos nivells de productivitat i massa dependència del turisme, cap a una economia més competitiva, tecnològica i més sostenible. Mudar d’una economia marró a una economia verda és ja inexorable, com ho és un procés reindustrialitzador intel·ligent, assumir la transició energètica cap a les renovables, digitalitzar las pymes, augmentar la dotació en recerca i desenvolupament en els pressupostos públics o bé invertir molt més en salut pública. S’ha d’estimular la innovació, garantir la producció més estratègica en el propi país i evolucionar cap a una economia de tipus circular que no generi residus i amb una petjada de carboni mínima.

Primero de Mayo de 2019: Es hora de un nuevo contrato social

El finançament de tot això, a banda dels fons europeus, s’ha de fer en part endeutant-se i també sanejant un ineficient i desfasat sistema tributari. Amb prudència, el deute no és avui un mal recurs tenint en compte que el preu del diner està en taxes negatives. Ara bé, com que s’ha de tornar, certament que el que es fa es diferir la càrrega cap a les generacions futures. Sembla força lògic tenint en compte que, justament, el que es tracta és de fer inversions que possibilitin un futur digne. Ara bé, el que cal és revisar en profunditat un sistema tributari ple de forats que el converteixen en insuficient i poc equitatiu. Multitud de mecanismes de frau fiscal que es calcula s’aproximen als 60.000 milions d’euros anuals i formes d’elusió fiscal que porten, per exemple, que les empreses de l’Ibex liquidin una mitjana del 6% en Impost de Societats quan el valor nominal és del 30%. Tot això explica força la debilitat dels ingressos tributaris de l’Estat com, també, la incapacitat per fer cotitzar d’alguna manera les incontrolables plataformes digitals o bé les grans corporacions que operant en molts països a la vegada, especulen amb els seus preus de transferència per tal que els beneficis acabin recalant en paradisos fiscals. Apple centralitza el seu negoci europeu a Irlanda, on té pactat un tipus impositiu del 0,005%. Més enllà de la deficient gestió del sistema fiscal, hi ha un problema amb la seva naturalesa. El sistemes tributaris actuals descansen sobre les rendes del treball molt més que no pas sobre les rendes de capital. Resulta injust i té força veure amb la creixent i acumulativa desigualtat social. Però, a més, resulta ineficaç quan els salaris tenen un pes cada vegada menor en el PIB dels països. Són els efectes inherents als salaris mitjans en declinació i a una societat amb cada vegada més gent sense feina o brutalment precaritzada. S’imposen unes noves regles.

Federalisme i justícia fiscal. Impacte econòmic de la COVID

Diàleg amb Olga Cantó dins el seminari organitzat per Federalistes d’Esquerra el dia 11 de desembre de 2020:

Clandestins

Fa uns dies es va encendre una nau industrial a Badalona que feia d’assentament de gent que no té altra sostre. Quatre morts i nombrosos ferits com a resultat. Pocs, perquè podien haver estat molts més. El tràgic accident, que oblidarem aviat, va posar en evidència que hi ha un món paral·lel a les nostres ciutats i és la de gent condemnada a la misèria i als que a sobre els neguem la visibilitat. A la nau badalonina sembla que hi convivien unes dues-centes persones sense cap condició que la podés identificar amb habitatges ni tan sols pobres o poc dignes: sense aigua ni llum, amb separacions improvisades de cartrons i teles, amb gent dormint sobre matalassos al terra i amb unes condicions higièniques i de salubritat que ens podem imaginar. I no és un cas singular, n’hi ha moltíssimes més especialment en l’entorn metropolità com farcit està de pisos pastera, habitatges infames sobreocupats. Multitud d’espais envaïts per a la supervivència de tots aquells als que hem condemnat a l’exclusió social i residencial. En el cas de la nau badalonina hi conflueixen moltes de les condicions en que han de resistir aquesta gent als que condemnem a ser els pàries de la terra: immigració irregular, cap mena de feina estable ni prestació social, treballs indecents de subsistència, recurs a petita delinqüència, desconsideració, invisibilitat… La ocupació era pública i notòria i feia vuit anys que l’ajuntament ho sabia. Diuen que estaven lligats de mans i de peus perquè el tema s’havia portat al jutjat i imperava el silenci judicial. Algú potser pensarà que això passa a la ciutat de García Albiol, home poc propens a empatitzar amb la immigració i la pobresa; però el cert que els dos alcaldes d’esquerres que hi ha hagut abans tampoc hi van fer més. Que una cosa és brandar arguments genèriques sobre la solidaritat o bé la multiculturalitat i una altra n’és resoldre problemes concrets i ajudar a persones reals.

El conflicto en Colombia provoca el aumento del número de infraviviendas en  el país - RTVE.es

Vivim en un món absolutament disfuncional. La desigualtat és un fenomen que avança inexorable i va esdevenint acumulatiu i asfixiant. La solidaritat i els mecanismes de redistribució han anat afeblint-se. A la part baixa, precaris i insegurs, hi tenim una quarta part de la població que les xifres oficials situen en “zona d’exclusió” o “per sota del llindar de la pobresa”. Aviat està dit, a Catalunya són gairebé dos milions de persones que han de resistir faltades de expectatives i dosis raonables de seguretat. Però més enllà d’aquesta molta gent, hi ha una àrea d’exclusió pura i dura, feta de gent sense papers i gairebé sense cara que transiten com zombis en el nostre entorn i no els mirem si no és per expressar-los distància, rebuig o por. La majoria provenen de països africans i han arribat aquí després d’itineraris i desventures inenarrables. Buscaven una oportunitat i els condemnem a la pobresa extrema i el menyspreu. Conformen un exèrcit laboral de reserva d’uns centenars de milers de persones als que no facilitem ni l’accés a un trist habitatge. Tots els nivells d’administració, des dels ajuntaments al govern de l’Estat, afirmen no poder-hi fer res. Uns apel·len a falta de mitjans i els altres a evitar generar un “efecte crida”. Resulta evident que gestionar importants fluxos migratoris és d’una gran complexitat i molt especialment en un territori de frontera com és Espanya entre dos mons en termes de desenvolupament. No ens separa la Mediterrània, sinó un abisme. Però més enllà dels grans números i les dinàmiques migratòries globals, el que tenim en el nostre entorn són persones que es mereixen ser considerades i tractades com a tals. Gent que la única diferència amb tots nosaltres és que han tingut una biografia molt més dura i moltes menys possibilitats. La única “culpa” que arrosseguen és no haver tingut la sort que hem tingut altres i pels quals tenir habitatge i alimentació, entorn segur, salut i educació garantida ens ha vingut donat. La condemna a que els sotmetem, o que tolerem amb el nostre silenci, resulta del tot inacceptable si és que encara fem nostres aquells valors humanístics, socials i il·lustrats dels que sovint fem bandera.

L’abstenció com a determinant

Els resultats electorals i la cultura política predominant en una societat no sempre són coincidents. Sol haver-hi una part variable de l’electorat que moltes vegades no se sent cridat a les urnes ja sigui per falta de propostes atractives que el representin, per cansament o per desànim. L’abstenció sol ser molt política tant en les seves causes com també en les seves conseqüències. En qualsevol comtessa política, els incentius per participar solen estar desigualment repartits. Hi ha sectors més actius, més motivats i tensionats, mentre que altres cauen en un cert esperit de deixadesa, l’entorn i el context els porten a una certa abúlia. Té tot plegat a veure amb els estímuls de les ofertes que competeixen, amb la convicció que emanen i, també, en les possibilitats de victòria. Poca gent va al col·legi electoral si els “seus” no els transmeten que val la pena i que es possible. Els partits polítics saben que es tant important el seu discurs motivador cap als seus com el no donar arguments perquè es mobilitzi el votant contrincant. Les emocions que es generen tant en positiu com en negatiu tenen una gran importància.

A la Catalunya pujolista l’abstenció diferencial va tenir una gran importància. Durant dècades, una part de l’electorat català es quedava a casa quan hi havia eleccions autonòmiques i facilitava així el triomf d’un nacionalisme conservador que no reflectia el conjunt d’una societat que era més d’esquerres i més cosmopolita, com una major participació en altres tipus d’eleccions posava clarament en evidència. El perquè no votava en les eleccions catalanes era un misteri. El nacionalisme mirava de no irritar-los i així no donar-los motius per participar, mentre que l’esquerra i principalment el PSC que era dominant en altres eleccions, no era capaç d’activar un electorat majoritàriament seu que es comportava de manera absentista. Possiblement no es transmetia la importància de participar, no s’oferia un relat clarament diferenciat i alternatiu. L’esquerra catalana va acabar, probablement, per ser presonera del marc mental del nacionalisme i de Jordi Pujol. El seu projecte polític no era contraposat i clarament nou al discurs nacionalista esdevingut hegemònic, sinó que era massa el mateix encara que rebaixat una mica de to. No es denunciava en cap cas els interessos de classe que s’emparaven darrera el discurs de catalanisme polític.

La Diputación de Álava se confunde en el tamaño de las papeletas  electorales | SER Vitoria | Cadena SER

La fase independentista que pren el nacionalisme català a partir de 2012, amb un discurs vibrant i farcit de voluntarisme i d’èpica ha funcionat sens dubte com un potent estímul a la participació política plena per part d’aquells que han compartit aquest ideari. Com ha quedat palès, tot i ser molt nombrós i popular, l’independentisme no és majoritari a la societat catalana encara que el seu discurs i la presència als mitjans sigui dominant. Els que no són independentistes són molt diversos, tenen poques coses en comú i, sobretot, no estan ni poden ser orquestrats com a tals ja que tot i majoritàriament de cultura d’esquerres i d’aspiracions federalistes per a l’articulació de Catalunya dins Espanya, hi ha també sectors dretans i poc donats a entendre el concepte d’una Espanya plural. El canvi de marxa independentista a l’entorn del 1 d’Octubre, amb un discurs molt agressiu i accions unilaterals, va acabar per irritar a una part del habitual abstencionista de les eleccions catalanes, concentrant el seu vot en Inés Arrimadas la qual simbolitzava un discurs de confrontació clar contra l’independentisme, un relat i marc mental diferents. Això li va valdre, una victòria electoral tan imprevista com inútil a les eleccions de 2017. Com s’ha demostrat després, era un vot de malestar i alerta i poc ideològic capa a una candidata i un partit que no se sabia ben bé que eren i que, en tot cas, la seva batalla la veien a Madrid i no a Barcelona. Apunten els sondejos que aquest elector abstencionista activat puntualment el 2017 tornarà a inhibir-se. El PSC recuperarà votant que li havia marxat puntualment per veure’l massa en terra de ningú, però no sembla de moment estimular a un 12-15% dels electors que si es mobilitzen en altres eleccions i que resulten crucials. L’encomiable actitud del PSC intentant no reforçar antagonismes ni blocs i buscant crear vincles i connexions, fa que una part de la gent que podria formar part de la seva cultura política no disposi d’un relat alternatiu ni una motivació clara per anar a votar, que no senti els seus valors prou defensats. No es transmet ni l’energia ni la convicció que una altra Catalunya és possible, perquè en realitat és majoritària. Construir ponts està molt bé, és una mostra de generositat, però potser caldria fer-ho una vegada s’hagin afermat algunes bases de sustentació imprescindibles, quan s’hagi activat i articulat aquella part de la societat catalana oblidada i sovint menystinguda. També irritada. Si no és així, són poc més que bones intencions que el contrincant ridiculitza i que acaben per diluir-se enmig de la cridòria política.

Tornar a casa per Nadal

Les reunificacions nadalenques, les celebracions en grups familiars amplis tenen una forta tradició en la nostra cultura. Són un hàbit sòlidament adquirit. L’entorn de Nadal significa comerç a gran escala i és també replegament i sociabilitat. L’esperit nadalenc, bona part del qual ha estat impulsat, fomentat i relatat per estratègies publicitàries, ja fa temps que ha quedat sòlidament incorporat a la nostra manera d’entendre la vida i al com ens relacionem i interaccionem a nivell familiar, entès aquest concepte de grup en un sentit ampli. Tot ha adquirit i està carregat de components emocionals molt poderosos. Que les dinàmiques habituals en aquestes festes puguin estar condicionades per les mesures contra la pandèmia genera preocupació i unes certes dosis de desassossec a una bona part de la societat. Els governs saben que relaxar  les precaucions i els aïllaments al voltant d’aquestes dates pot significar un empitjorament notori en la dinàmica de contagis, que a començaments d’any ho pagarem. Però saben també les autoritats polítiques que prendre mesures restrictives resultarà molt impopular, perquè ara i aquí es discuteix tot es tingui o no coneixement per fer-ho. En el món digitalitzat, més que mai, la ignorància s’ha tornat molt atrevida. Hi ha, però, també l’impacte econòmic que té obrir la mànega de les restriccions o bé el mantenir-les. Pel sector comercial la campanya nadalenca és sempre crucial i limitar la seva activitat ara després de vuit mesos de penúries pot resulta per a molts letal, el seu tancament definitiu. El debat entre si cal prioritzar l’economia o bé la salut està servit.

Tercera ola coronavirus: Madrid asegura que las aglomeraciones en el centro  entran “en lo previsto”

Aquesta dicotomia és en realitat falsa, una manera de simplificar i escapar de la complexitat de la situació, de les dosis de vacil·lació inherents a les actuals circumstàncies i dels desconeixements profunds que encara hi ha sobre tota aquesta qüestió. No hi ha economia sense salut. Els països amb efectes econòmics menors de la pandèmia són aquells que o bé han minimitzat els contagis o els que han adoptat mesures més contundents al respecte. No hi haurà dinàmica comercial i econòmica sòlida si la situació sanitària resulta descontrolada o molt fràgil. Això ho saben els responsables polítics, del color que siguin, el problema és que han apostat per polititzar la incertesa i polaritzar la societat fent-los prendre posicionaments que sovint poc tenen a veure amb la ciència i el coneixement. S’han abonat dreceres mentals que porten a dualitats inexistents i a posicionaments extrems: tests a les farmàcies, si o no? Tests d’antígens o PCR? Confinaments perimetrals, si o no? Toc de queda o llibertat de moviments? Restriccions de grups, si o no? Limitacions a l’hostaleria o obertura de bars i restaurants? Salvar el Nadal, o no? En realitat, res és bo o dolent per naturalesa, depèn de la situació i, especialment, dels matisos. Però tot serveix ara per estimular políticament la confrontació de posicions antagòniques.

Els falsos dilemes que es plantegen en relació a la COVID des de la política no fan sinó polaritzar i confondre, alhora que fer dir al coneixement i la ciència allò que no diuen. Cada gir en el camí de la pandèmia, cada mesura, provoquen un debat enconat, una discussió final on es busca i predomina l’adscripció partidària però, sobretot, la falta de prudència, el desconeixement i la derrota de l’adversari. Tot s’ha convertit en terreny de joc pel conflicte, tot ens va bé per fer una exhibició de tribalisme. L’efecte immediat, és que al crear confusió sobre la lògica de les mesures el que es provoca és el debilitament del seu compliment ja que una part de la societat les percep com a incongruents o injustes. I no som enlloc. La confrontació de posicions, segurament protagonitzat per indocumentats, que ens espera sobre les vacunes serà especialment sorollosa i virulenta. Un àmbit aquest molt abonant per desplegar tota mena de teories conspiratives i perquè el protagonitzin els molts il·luminats que campen pel món de la medicina i de les veritats alternatives. Si hi ha un àmbit on resulta especialment perillós de frivolitzar, aquest és el de la salut.

L’angle fosc

La societat catalana, com gairebé totes, més enllà de la seva dinàmica natural, la serva vida institucional i el seu discórrer obert i democràtic, té també una part obscura. Aquesta dimensió no evident està feta de jocs de poder exercits de manera descarnada on intervenen la política i els diners amb associacions i defensa d’interessos poc presentables i on, molt sovint, el quart poder dels mitjans de comunicació s’hi troba totalment involucrat. Si aquests soterranis on es teixeixen aliances i interessos i s’intercanvien favors existeixen sempre, ja que són inherents a una certa condició humana i a la pulsió de poder, en períodes de canvi i de transició acostumen a tenir encara més relleu i significació. Les èpoques incertes, obertes, resulten una ocasió molt propícia pels aventurers i els saltimbanquis. A les acaballes del franquisme, quan la transició política semblava inevitable però encara no s’havia iniciat, hi havia molts personatges i grups d’interessos que s’intentaven posicionar cara al futur, tot marcant distància del règim amb el que havien conviscut sense gaires problemes i que, en molts casos, els havia facilitat enriquir-se. Calia posar ous en un nou cistell. També hi havia personatges que més que vocació de política el que pretenien era situar-se en el sistema de poder polític que portaria la democràcia, que es movien de manera intensa per disposar de recursos i contactes que els ubiquessin en un bon lloc en la graella de sortida per ocupar el sistema institucional que ben segur es crearia. Era allò tan lampedusià de que tot canviarà, però del que es tracta és que tot continuï bàsicament igual. El fangueig que entre els anys seixanta i noranta es produí a Catalunya va ser notori i les seves reminiscències condicionen i empudeguen encara avui la societat i la política catalana.

La AN admite una querella de Tibidabo contra los Pujol

De tot això tracta El fill del xofer de Jordi Amat, un llibre ineludible per entendre els jocs de poder dels darrers cinquanta anys, la bassa d’interessos que han conformat la política catalana, les misèries i debilitats d’alguns dels seus personatges principals, els enriquiments sobtats i els moviments de diner, la fira de vanitats. Encara que el personatge principal sigui l’itinerari canviant del periodista Alfons Quintà, psicòpata i mala persona de manual, en realitat l’escriptor retrata els jocs de poder i d’interessos de darrera les bambolines, de l’angle fosc que també forma part de la realitat, centrant-se especialment en el paper dels periodistes i en l’entramat de mitjans. Retrat de la cultura i l’instint de domini d’uns temps en els que el cinisme interessat resulta la pulsió dominant. En paraules d’un d’ells, Josep Pla, “perquè a Catalunya ningú diu mai la veritat?” Una narració de realisme novel·lat per on desfilen l’escriptor empordanès i el seu pretensiós seguici, el president Tarradellas de l’exili amb les seves pors, els buscafortunes i especuladors amb el canvi com Manuel Ortínez o Florenci Pujol, així com franquistes que es van reposicionant com el periodista Carles Sentís. Però sobretot Jordi Pujol i tot el que ell mou i el què significa: deliris de grandesa, corrupció organitzada, el frau de Banca Catalana, l’exercici despòtic del poder, la figura de Lluís Prenafeta, les relacions d’amor i odi amb La Vanguardia, la creació de TV3 com a recurs publicitari i autojustificatiu, l’exòtica aventura de El Observador, las vinculacions amb l’empresari De la Rosa, la munió de periodistes disposats a fer de propagandistes… El funcionament descarnat de la Catalunya del poder i dels diners. Un retrat gens complaent d’uns temps en els que imperava massa silenci còmplice.. 

Com bé indica Jordi Amat, aquestes és la part obscura d’un país que, sortosament, era alhora moltes més coses i que comptava amb àmbits de la societat força més sans dels que en el llibre s’expliciten. Estem davant una sentència demolidora del que ha significat la cultura pujolista. Hi haurà qui pensi que de tot això és millor no parlar-ne i deixar-ho en l’oblit del cementiri de la història, que les coses ocultes millor que ho continuïn essent docs remoure-les les torna fètides. Cap societat, però, té una evolució sana si no substancia el seu passat, si no aprèn a base de reconèixer allò que no hauria d’haver succeït. És la única manera d’evitar que torni a passar a més de posar a cadascú en el lloc que li pertoca.