Autor: Josep Burgaya

Que l’habitatge és el principal problema del país no crec que hi hagi gaire gent que ho dubti. Inaccessible per a la majoria dels ciutadans, sigui en la condició de lloguer o bé de compra. Hi ha dèficit en l’oferta. Es calcula que a Espanya falten 900.000 habitatges que, en cas de fer-se, sens dubte equilibrarien oferta i demanda i provocaria una baixada dels preus, tant en una forma d’accés com en l’altra. A Catalunya hi ha un dèficit anual de 25.000 peces, tot calculant que els pròxims quinze anys se n’haurien de construir unes 375.000. Més enllà de necessitar un augment del parc d’habitatges, aquest sector pateix el problema de l’especulació, fet que provoca una anormal carrera a l’alça i constitueix tota una bombolla. La conversió de gran quantitat de pisos en apartaments de lloguer turístic ha resultat una autèntica desgràcia a les grans ciutats, que han anat expulsant ciutadans cap a la perifèria donat que no es poden permetre ni l’escassetat ni els preus del centre. L’altre factor especulatiu, brutal, són els grans tenidors d’habitatges, adquirits a preu de saldo durant l’explosió de la bombolla del 2008 i la crisi bancària posterior. Van adquirir grans lots, de vegades amb la intermediació pública favorable, com va ser el cas de la Comunidad de Madrid, per després posar les condicions d’explotació i de lloguer des d’una situació de domini i de gairebé monopoli. Són els anomenats fons voltor, la preocupació dels quals ha estat treure rèdits de la misèria en el moment de la compra i operar en acabat amb l’escassetat. Impedeixen i vulneren qualsevol possibilitat de fer polítiques públiques actives per pal·liar un problema tan greu. Blackstone n’és un exemple. Disposa a Espanya del nombre més gran de peces de lloguer, més de 30.000, el que li dona una posició dominant i estratègica.

Afrontar el tema de l’habitatge resulta complex per a les administracions públiques. Han de combinar iniciativa pública amb habitatge social i protegit, amb l’activació de la iniciativa privada, aconseguint també un equilibri entre accés a la propietat i lloguer. Cal fomentar la rehabilitació i incentivar l’entrada al mercat dels habitatges buits, però també construir en barris perifèrics on, a més d’habitatges, hi caldran els serveis adequats. I tot això requereix temps, no es resol només amb tenir projectes i bona voluntat, a més que, sovint, sobre la marxa cal rectificar, doncs no sempre les polítiques que funcionen sobre el paper tenen els efectes desitjats en la realitat. És evident, però, que cal posar-s’hi de manera ambiciosa. Hem perdut massa temps. Els més afectats, els joves, que no tenen manera humana d’emancipar-se i construir el seu projecte de vida de manera autònoma. Més enllà de projectes urbanístics i finançaments, en aquest àmbit resulta vital i molt ideològica la legislació que es té o no es té a l’efecte. La duració dels contractes de lloguer, el manteniment o revisió de condicions resulta clau. Fins ara, la llei ha estat molt favorable als propietaris, tot generant ansietat a uns llogaters que no saben fins a quin punt l’augment arbitrari de què paguen els farà insostenible mantenir el seu habitatge. 

Quan el Congrés de Diputats ha rebutjat el decret de l’habitatge que proposava el govern, ha fet molt mal a molta gent als quals queden en situació d’incertesa i de precarietat. Era una mesura social inqüestionable al qual les dretes en bloc -les d’allà i les d’aquí- han tombat, perquè la seva batalla és debilitar i fer caure el govern i, també, donar suport als anhels especulatius a tenidors mitjans i grans d’habitatge. Quan les decisions polítiques no es prenen en nom del possible bé que es pot generar, sinó per interessos purament de debilitar el contrincant o bé de defensar interessos dels poderosos, es deslegitima com a tal. Convindria bé que els electors es fixessin en la funció benefactora, o no, que fan els seus electes. Massa vegades la política és massa espectacle grotesc i poca contribució al bé comú. En el debat d’aquesta setmana, per votar contra el govern, s’han sentit arguments absolutament peregrins i totalment antisocials. Les urnes ho haurien de tenir en compte.

Article publicat al diari ARA: https://www.ara.cat/opinio/esquerra-projecte-politic_129_5717481.html

Aquest s’ha convertit en un concepte dominant a Espanya de la mà de la ultradreta de Vox i l’acceptació i normalització que en fa el Partit Popular. Una exigència dels d’Abascal a l’hora de formar governs de coalició amb els populars a comunitats autònomes com Extremadura i Aragó; però en vindran més. Una manera de posar el tema de la immigració en l’agenda política i electoral de la pitjor manera possible, tot fomentant el rebuig, el menyspreu i la segregació de la població nouvinguda. Les paraules no són mai innocents i aquesta expressió pretén crear i estimular el sentiment de què en funció de l’origen hi ha d’haver ciutadans de primera i de segona, persones amb drets i altres que no en tenen i poden ser privats d’accés als serveis públics, no ser beneficiaris dels ajuts socials i, si fa el cas, expulsats de manera injustificada. Hi ha subjacent un relat nacionalista de caràcter supremacista, una pretesa superioritat ètnica i cultural que dona primacia sobre les persones que es consideren diferents. Amb aquesta terminologia no es fa sinó activar baixes passions entre persones socialment insatisfetes a les que se les deriva cap a la culpabilització del treballador immigrant i a proporcionar-los un fals escalf tribal enfront d’un diferent menyspreat i que, suposadament, posa en qüestió el nostre benestar i la nostra cultura. Aquest nacionalisme repugnant del “nosaltres primer”, que té estimuladors i seguidors a tots els països, també força a Catalunya, parteix d’una idea preconcebuda difícil d’articular com és una pretesa “propietat” sobre el territori, sobre la geografia, per part d’unes determinades persones que s’atorguen aquest dret. Consideren que allò que anomenen de manera simplista “el país” pertany a un “nosaltres” que s’articula enfront un “ells” que diuen ens amenaça i pretén substituir-nos. Resulta força curiós, que els que això defensen diuen fer-ho en nom d’una cultura definida a correcuita i de manera estereotipada. Cultura, justament, que no semblen ser-ne posseïdors en excés.

És prou rellevant de les intencionalitats merament de populisme electoralista d’aquesta qüestió el fet que el model inicial i de prova sigui Extremadura, lloc en el qual amb grans dosis de cinismes la futura presidenta Íngrid Guardiola ha passat de rebutjar aliar-se amb l’extrema dreta a comprar i incorporar al projecte de govern la seva posició més extrema amb relació al tema migratori i a l’anomenada prioritat nacional. Justament, aquesta comunitat autònoma és, amb molta diferència la que té menys població estrangera, només un 4,1% del seu milió d’habitants, quan la mitjana espanyola és del 16,3%. El problema d’aquest territori ha estat justament el contrari, la sortida massiva de la seva ciutadania. Els darrers cinquanta anys, li han marxat 520.000 persones per falta de perspectives econòmiques i de progrés social, amb els efectes evidents de descapitalització i envelliment de la població. Una terra tradicionalment pobre a causa d’una estructura agrària fonamentalment latifundista on durant un segle el futur de la seva gent ha passat per marxar i que ara, dona majories polítiques als hereus d’aquells que l’han subjugat històricament i socialment sota la bandera de limitar, combatre i expulsar a persones que com bona part d’ells, no els ha quedat més remei que buscar-se la vida a una altra banda. Precisament nova població, predominantment jove, que treballa i cotitza per sostenir un sistema de pensions i uns recursos públics dels què han de viure, per edat, una part molt important de la població d’aquesta comunitat autònoma.

El discurs nacionalista és sempre un engany, un decorat grandiloqüent darrere el qual es pretenen amagar interessos i misèries. Estableix identitats i especialment fixa les línies de separació entre elles, prescindint de les persones així com de la relativitat d’unes codificacions que no funcionen en la vida real. “Primer els de casa” és, per definició, una manifestació insolidària, excloent i miserable incompatible amb els valors democràtics i amb la filosofia dels drets humans. Representa optar pel tancament restrictiu i empobridor enfront del progrés i la llibertat. Es conforma una identitat fictícia a partir d’allò que el filòsof Kwame Antonhy Appiah va definir com “les mentides que ens uneixen”.

Ja fa temps que la precarització laboral progressa gairebé en tots els àmbits, afavorida per una cultura empresarial que l’empeny i una legislació que l’empara. Les empreses operen com si l’èxit radiqués en constituir-se en estructures etèries sense gairebé treballadors fixos. Curiosament, com més es parla de la importància del capital humà, del coneixement i de fer una adequada gestió del talent, més es laminen els llocs de treball estables i encara més es redueixen les remuneracions salarials. Quan no hi ha seguretat ni plena ocupació, s’aprofita l’avinentesa per agenollar empleats, tot convertint costos que eren significatius i fixes en variables i minvants. Diuen que és per tenir major capacitat d’adaptació als canvis i per ser més competitius, però en realitat és per fer una distribució diferent dels ingressos i mudar de destí les retribucions salarials. És la lògica del món neoliberal, un joc de “trilers” en el que no s’estalvia, sinó que senzillament es fa un repartiment diferent dels recursos.

També les universitats han anat evolucionant cap al mètode del low cost, no per ser més barates o accessibles econòmicament pels estudiants, sinó perquè en el marc de la seva crisi institucional i sobre quina ha de ser en realitat la seva funció, també s’hi ha acabat per imposar una general cultura del simulacre. I les administracions col·laboren en aquesta deriva de manera aferrissada. La no-ideologia dominant ja fa temps va començar a posar en dubte que aquestes institucions de ciència i coneixement tinguessin la funció de proporcionar formació intel·lectual sòlida i promoure el coneixement, en nom que la seva aportació havia de ser professionalitzadora, formant només empleats en funció de les demandes específiques de l’economia i del mercat laboral. Una visió força pobra sobre el saber i sobre la condició humana, val a dir-ho. Els estudiants ja no havien de rebre coneixements, sinó desenvolupar les seves habilitats i competències. Així, es van anar creant tota mena de titulacions que poc tenien a veure amb àrees de coneixement, en les quals, juntament amb una afluència massiva de gent preparada per ser-hi i molta d’altra que no, se’ls proporcionava un cert coneixement aplicat –pràctic, en diuen- que garanteix sense gaire esforç sortir amb un diploma tot mantenint notables nivells d’ignorància. Es poden fer les matisacions que es vulguin, però les universitats ja fa temps que excel·leixen més com a entreteniment per a postadolescents i  expenedoria de titulacions, que no pas com a llocs exigents on accedir a una bona formació intel·lectual. Lògicament, hi ha notables excepcions.

En el procés redefinidor de les institucions universitàries, el menysteniment i el poc valor atorgat al professorat –ara se’n diu PDI, com si fos una malaltia mental- ha estat clau. Cada vegada és menor el personal universitari, que disposa de les condicions salarials i contractuals per viure amb dignitat d’aquesta feina i poder-ho fer a temps complet. La figura del professor associat, exageradament mal pagat i sense continuïtat, és de fa temps dominant a les universitats catalanes i espanyoles. Les ments pensants, no valoren els efectes d’això sobre l’activitat docent, perquè aquesta funció ha perdut qualsevol significació en un món en el qual predomina el coneixement superficial i descontextualitzat, la trivialitat tecnològica i la marca personal que et pugui facilitar ocupabilitat.  Tot l’estalvi en costos de docència –jo en diria empobriment- no abarateix preus, ja que el que es fa és desplaçar els recursos cap al màrqueting i cap a la conformació de denses i costoses estructures de gestió. I això succeeix gairebé per igual a les universitats privades, algunes de les quals ja van néixer amb aquesta cultura, malgrat la bona reputació de la que gaudeixen, però també és la dinàmica de bona part de les universitats públiques, a les que els recursos que s’hi destinen no han fet sinó anar minvant. En aquestes últimes, a hores d’ara, encara el 60% dels professors són contractats i només el 40% funcionaris. Gairebé la meitat dels contractats ho són en la categoria d’associats, amb salaris que oscil·len entre els 300 i els 600 euros mensuals. En el liberalisme digital en el què estem instal·lats, escàs valor es dona al coneixement i a la creació de continguts, com evidencia com es tracta als que hi treballen. Hi ha qui parla de la “uberització” de la universitat. Només importa la plataforma i tot esdevé lleu, aparent, efímer i truculent.

Després de quaranta dies d’una guerra injustificable i ni tan sols explicable pels que la van iniciar, els Estats Units i l’Iran han acordat una treva que, des del primer moment ja no es respecti. Això que se’n diuen els mercats, responen de manera immediata, encara que no excessivament confiats: la borsa puja i el petroli baixa. Trobo que tenint en compte la confiabilitat que donen les contradictòries manifestacions de Donald Trump el ral·li de preus continuarà les setmanes vinents. Avui dia, els Estats Units no han aconseguit res del que s’havien plantejat. Ni guerra ràpida, ni victòria militar. Tampoc fer caure el règim islamista. La potència militar nord-americana clarament en qüestió per haver iniciat una guerra il·legal, sense ni tan sols declarar-la, sense el suport de països teòricament amics i, especialment, sense cap justificació atenent que el desenvolupament nuclear iranià estava, feia temps, congelat. Les amenaces de barra de bar del president americà, susceptibles totes elles de cometre delictes d’odi i de defensar holocausts diversos a l’Orient Mitjà, han demostrat que ni les possibilitats de l’exèrcit americà eren tals com tampoc la pretesa feblesa dels iranians era la que es deia. Com gairebé tothom havia previst, especialment molts generals de l’exèrcit americà, aquesta guerra no es podia guanyar i no tindria més funcionalitats que destruir infraestructures i provocar mort i sofriment a les ciutats bombardejades. Ara, els morts, depenent del bàndol, no compten, són merament un dany colateral inevitable.

Qui realment estava interessat en aquesta guerra i en la seva continuïtat és Israel. Els crims de guerra que comet aquest país i de manera especial el seu líder Benjamin Netanyahu resulten ja incomptables. Ja ningú parla de Gaza, però la violència i mort hi continuen sense cap reparació. Continua la neteja ètnica a Cisjordània fins a buidar-la de població palestina amb una apropiació per la força per part de colons armats que resulta injustificable. Després de Palestina, Netanyahu va convèncer el voluble Trump que era el moment d’acabar amb l’Iran, tot fragmentant qualsevol possibilitat que hi hagués algun estat fort i autònom a la zona, una vegada posats sota control l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs. L’expansionisme sionista requereix una neutralització àmplia d’unitats polítiques en aquell territori. Els morts que calen, no tenen importància. Que en aquest punt algú pugui argument formar part del poble elegit per Déu i que aquest els va atorgar aquells territoris resulta un acudit de molt mal gust, com ho és que un país en mans de fonamentalistes religiosos jueus argumenti contra el tradicionalisme a la Pèrsia dels aiatol·làs.

Mentre es discuteix al Pakistan si la treva ho és de veritat o només un simulacre i Trump amenaci en “tornar a l’edat de pedra” a una civilització mil·lenària, Israel continua amb la seva obsessió bel·licosa i destructora. Ara ho fa al Líban. Com qui no vol la cosa destrueix, en el sentit més literal del terme, la meitat sud d’aquest país, deixant-la sense habitatges, economia i infraestructures, obligant a emigrar cap a la meitat nord a més de dos milions de persones. Ja porta uns quants milers de morts tot i que els mitjans ho tracten com un tema menor que passa per sota del radar de l’actualitat. Que quan Israel es posa de mal humor cremi el Líban s’ha convertit els darrers cinquanta anys en una normalitat. Aquest país, amb equilibris ètnics i religiosos complexos i que no té ni exèrcit ni estructures d’estat dignes d’aquest nom, resulta un ninot per a un exèrcit israelià molt donat a practicar matances i genocidis als desarmats, que és el mateix que va fer a Gaza. Aquesta vegada més que castigar Hezbol·là, el que pretén és ocupar un territori equivalent a la meitat d’Israel. Tot diu fer-ho en nom del combat contra el terrorisme, però en realitat a la zona qui practica de manera sistemàtica el terrorisme és justament l’estat israelià. L’apropiació de terres agrícoles i zones amb aigua no és pas un objectiu secundari. Israel s’ha convertit en un problema grandiós pel món, en mans del sionisme, es creu justificat en destruir i ocupar territoris tot practicant violència inusitada i genocidi. A hores d’ara, siguem clars, ha perdut qualsevol justificació política, ètica i moral per a continuar existint.

La indústria turística, la seva massificació, té una contradicció de base: no es pot ser alhora singular i populós. Aquest darrer aspecte destrueix l’atractiu d’allò diferent. Però la lògica d’un sector industrial capitalista és l’aposta de màxims: reducció de costos, abaratiment, multiplicació. Tot i que hem convertit el viatge, l’actitud turística, en una cosa quotidiana i transversal a tot el que fem, apostar per aquest sector ja és una cosa arcaica, igual que pretendre mantenir-lo. És una activitat de dubtós benefici col·lectiu, amb costos mediambientals que no es poden assumir, i resulta impossible democratitzar-la; és una qüestió de física, de la relació entre espai i moviment dels cossos. Si hem col·lapsat, estem en situació de bloqueig quan el turisme internacional només el poden practicar 2.500 milions de persones i, tanmateix, pretenem —i segurament és voluntat de la gent— ampliar-lo per possibilitats de renda a les noves classes mitjanes en una proporció aproximada de 200 milions addicionals anuals. En una dècada, hem doblat el nombre de turistes internacionals. Es pot discutir si això tècnicament pot ser possible, si les lleis de la física i la capacitat de construir infraestructures ho fan factible, però resulta indiscutible la seva insostenibilitat mediambiental, d’entrada, a més de l’econòmica, social i urbana. ¿Doblar l’habitatge turístic quan som incapaços de proporcionar-lo a tots els ciutadans?

Catalunya i Barcelona necessiten un model de desturistificació ja que la saturació i els efectes perversos superen, amb molt els beneficis. Es requereix, com ja fan Venècia o Amsterdam de màrqueting invers de cara a desincentivar la massivitat i recuperar xifres de sostenibilitat. El sector, poc amant de contenció i si d’externalitzar els costos que genera, es frega de nou les mans atenent a que la guerra del Golf Pèrsic portarà molts turistes que pensaven anar allà a Espanya com a refugi. El turista no suporta cap sensació o possibilitat de viure de manera insegura. No és una bona notícia. Els ciutadans de Barcelona , ja fa temps, s’han vist desposseïts de la seva ciutat i el nivell de preus de consum i de l’habitatge els obliguen a marxar. El drama d’aquest negoci, és que els beneficiaris són uns pocs especuladors i la factura la paguem tots, tant l’administració en forma de serveis com els ciutadans amb els preus.

No ens enganyem: el turisme és una oportunitat per als territoris més pobres, però només hauria de ser un complement per a les economies riques si no volen deixar de ser-ho. Es pot establir una comparació amb el que significa la pràctica del proteccionisme econòmic: riquesa pel manteniment del mercat a curt termini, però endarreriment a llarg termini per l’encallament tecnològic degut justament a això, a la protecció. La diferència amb les polítiques econòmiques és que aquestes poden canviar-se de manera ràpida per decisions governamentals; en canvi, de la dependència del turisme no se’n surt, o només se’n pot sortir a llarg termini i amb moltes dificultats i pressions dels lobbies. Crea addicció, a més d’una transformació d’estructures econòmiques, socials, urbanístiques i ciutadanes molt difícils de revertir. A banda dels aspectes estructurals, es crea entre la ciutadania un orgull nacional o urbà estúpid en argumentar xifres i rècords de visitants.

Contràriament al que es pensa o al que interessadament es difon, l’activitat turística organitzada no serveix per distribuir la riquesa al món. En realitat, les xifres econòmiques del turisme ens parlen d’una altra dinàmica. Les rendes turístiques fonamentals van a companyies aèries internacionals, grans grups hotelers, les principals navilieres, plataformes intermediàries d’internet, agències turístiques i tota mena de touroperadors, radicats en països occidentals molt lluny de les rutes de fantasia que promouen. Les destinacions aporten l’espai, el servei i la mà d’obra mal pagada. I es queden amb la degradació ambiental, la contaminació i la destrucció d’ecosistemes econòmics i socials tradicionals. El grau de repartiment de rendes turístiques depèn també del nivell de desenvolupament de la destinació. A les ciutats occidentals de visita turística obligada, es calcula que hi va a parar al voltant del 40% de l’esforç total que fa el visitant, molt a la par amb el cost del viatge aeri. Quan el viatge es realitza a zones més endarrerides, el càlcul del que repercuteix al territori no va més enllà del 20%; la raó és que bona part del que es consumeix és d’importació.

https://www.ara.cat/opinio/emancipacio-elits_129_5675482.html

En temps de confusió, el valor definitori i absolut de la identitat funciona com un refugi. Kwame Anthony Appiah explica com el concepte contemporani d’identitat es fonamenta en estereotips que tenen poc a veure amb la realitat. Són “les mentides que ens uneixen”. La identitat és una construcció que tendeix a homogeneïtzar característiques que, en realitat, són més aviat dispars. Donem per fet que en el nucli de cada identitat prèviament definida hi resideixen unes similituds profundes que vinculen estretament totes les persones que, s’ha decidit, comparteixen aquesta “identitat”. L’antropologia que es va configurar a finals del segle XIX tendia a considerar el sistema de creences, juntament amb la raça, com els aspectes més definitoris de la identitat. En realitat, les identitats de les persones són múltiples. A les creences religioses o l’ètnia s’hi superposen la llengua, la cultura, la nacionalitat, la geografia, les opcions sexuals, la política i la ideologia. En les darreres dècades, a més, s’hi han afegit els estils de vida, l’adopció de modes, estètiques i opcions de consum.

Alguns pobles africans o bé els mateixos alemanys poden sentir-se pertanyents a una comunitat, al marge que siguin catòlics, protestants o musulmans. Les llengües i les cultures rarament resulten homogènies en el seu domini i coneixement dins de grups considerats unitaris. El gaèlic el parlen avui menys de seixanta mil persones i fa més de cinc-cents anys que va deixar de ser llengua materna a Irlanda o Gal·les. O bé, el sionisme és només una de les possibles respostes al fet de ser jueu, condició que, a més, es pot sostenir al marge de qualsevol creença religiosa. Tenim una gran necessitat d’establir etiquetes respecte als grups humans, les quals són sempre incompletes i només parcialment compartides. Però el concepte d’identitat ens permet ordenar i fer intel·ligible un món molt extens i divers. Un recurs que pot tenir sentit en la mesura que li atorguem un valor imperfecte i relatiu. En definitiva, l’afirmació d’una identitat, com succeeix amb el nacionalisme, es produeix sempre per contrast, oposició o negació d’altres identitats en les quals no ens volem reconèixer. Com explica l’historiador britànic E. J. Hobsbawm, “els mites i la inventiva són essencials per a les polítiques d’identitat”. El nacionalisme, com totes les formes d’identitat, fa la funció de “religió cívica” alternativa a la tradicional i s’inventa una realitat a mida.

Quan les societats estan en crisi i en transformacions profundes, els espais culturals col·lapsen i es desdibuixen. En desaparèixer, o posar-se en qüestió, un únic sistema de valors i emergir sistemes en competència, la majoria de la població no celebra l’ampliació de les possibilitats d’elecció, sinó que sent insegura per la pèrdua d’un horitzó moral estable. Necessita recuperar el seu veritable jo. Una crisi de filiació que genera la necessitat de restablir una identitat comuna, recuperar el grup social i tenir un horitzó clar. Quan això succeeix, el nacionalisme hi és com a resposta. Un nacionalisme que, malgrat jugar sovint amb regles democràtiques, tard o d’hora les desborda, ja que ha de transgredir les normes de les institucions democràtiques. La comunitat nacional i els seus anhels sempre estan per damunt del sistema democràtic. Com ha fet notar Francis Fukuyama, per al nacionalisme, igual que per a l’islamisme, s’exigeix el reconeixement de la dignitat de manera restrictiva, no per a tots els éssers humans, sinó per als membres d’un grup nacional o religiós en particular.

L’aposta per la identitat respon tant a pulsions fortes de la dreta extrema com de l’esquerra situada més enllà de la socialdemocràcia. Hi ha una dreta que ja no és conservadora, sinó que es presenta clarament com a revolucionària, amb una forta voluntat de disrupció. A diferència de l’esquerra també identitària, que dibuixa un camí esperançador, aquesta dreta recorre a la pulsió i al refugi nostàlgic, al retorn a un món ideal teòricament ordenat i plàcid. El capitalisme cognitiu i la postmodernitat ens han fet perdre tot allò conegut, que era previsible i estable. En el passat hi havia un futur, un horitzó. Ara es percep una certa orfandat i manca de carta de navegació. Però un cert sentit d’identitat existeix sempre i cal que pervisqui, encara que no a costa d’altres formes, ni en competència, i encara menys en aïllament. Com tampoc no és possible impedir que les identitats demanin reconeixement i el manteniment de la seva dignitat. El que caldria evitar és la fragmentació contínua de les identificacions i la pèrdua de sentits transversals de pertinença i col·lectivitat. La particularització tendeix a la victimització i, sobre aquesta, políticament, no es construeix res: afecta la deliberació i la presa de decisions compartides. Alguns filòsofs o pensadors socials, com l’italià Franco “Bifo” Berardi, consideren que, en realitat, les identitats no existeixen: són construccions fràgils, temporals i canviants.

Som en un món on es practica el culte exagerat a l’individualisme, i això no només a la dreta, sinó també en una gran part de la cultura progressista. Segons el postmodernisme seixanter, ja no es tractava de transformar el món sinó d’alliberar el desig. I aquí estem. M’agrada molt quan l’exministre grec Yannis Varoufakis va escriure: “a l’Antiga Grècia, als qui es negaven a pensar en l’interès comú, en allò públic, se’ls anomenava idiotes (particulars)”. El nostre món resulta força paradoxal. Existeix una agenda internacional econòmica i política en què sovint destaquen temes no especialment rellevants. El que és notícia i el que no ho és, avui, no obeeix a criteris de significació i importància. No es pot predir exactament què ocuparà les portades dels diaris, serà motiu de rodes de premsa institucionals o acapararà els informatius televisius. Això no significa que la notorietat mediàtica respongui als vaivens de l’atzar. De fet, quan alguna cosa adquireix protagonisme és perquè algú ha estat interessat que així fos, sigui per la seva transcendència, sigui per servir d’ham informatiu que ajudi a mantenir en més anonimat altres informacions, sigui per interès comercial dels mateixos mitjans de comunicació. Donald Trump marca l’agenda diària: és el seu efecte hegemònic.

Situats en el terreny de la informació econòmica, alguns temes conjunturals acostumen a tenir gran repercussió, com ara les xifres de dèficit públic i l’endeutament dels Estats, els índexs borsaris, la prima de risc, els resultats de les grans empreses, les canviants previsions sobre el creixement del PIB, els moviments de l’Índex de Preus al Consum, les fusions corporatives… En canvi, temes de molt més calat es mantenen en els llimbs de les coses poc significatives, quan en realitat ho són —i molt—: les dades reals d’ocupació, els sistemes de contractació laboral, el nivell dels salaris, les xifres escandaloses de desigualtat, les dades esgarrifoses d’exclusió social, els nivells de pobresa a les nostres ciutats, l’escassa capacitat adquisitiva dels pensionistes, la legislació que permet grans nivells d’elusió fiscal, el frau tributari de les grans corporacions o els escandalosos dividends que reparteix una banca salvada de la fallida amb diners públics. Hi ha temes pels quals es combat perquè figurin a l’agenda pública, mentre que d’altres en queden sistemàticament fora.

El conegut proverbi oriental segons el qual, quan algú assenyala la lluna, alguns miren el dit, es podria aplicar molt clarament al tema de les darreres eleccions presidencials nord-americanes. S’ha insistit molt en el caràcter impresentable del candidat republicà —amb raó—: la seva grolleria, el seu extremisme, la seva xenofòbia, la seva perillositat, el seu caràcter tancat, la seva falta de preparació… Però el tema fonamental no era aquest, sinó per què hi ha una part significativa de l’electorat nord-americà disposada a votar-lo. Atribuir una estupidesa extrema als seus electors funciona com una sortida de to, però no explica res. Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció. Que això no es reflectia de manera clara en les enquestes era evident, ja que una part d’aquest tipus de vot irritat és sempre ocult. Encara que a molts se’ls espatlli el relat, hi ha electors que estableixen preferències de classe, i aquestes no passen pel vot progressista o d’esquerres quan aquestes opcions no són alternatives, no construeixen un projecte nou i diferenciat i s’han convertit purament en allò políticament correcte que representa els interessos de les elits econòmiques i socials.

La mundialització del comerç i de les finances va coincidir en el temps amb la transformació de les indústries en marques, amb l’ocupació de la centralitat per part de la innovació i el desenvolupament de nous productes i serveis; en definitiva, del màrqueting, desfigurant la importància de la producció i del treball. Desplaçar —i gairebé sempre subcontractar— la producció a països menys desenvolupats, buscant sistemes i condicions de treball que reduïssin dràsticament els costos, va ser un procés paral·lel a la mundialització. Ja no es tractava de vendre sabatilles Nike a l’Àsia, sinó justament de produir-les a l’Àsia, a baix cost, per proveir qualsevol mercat amb uns marges de benefici espectaculars. Una redistribució mundial de la producció en tota regla, a la caça de les “avantatges comparatives” que aportava la no globalització de les condicions laborals, els salaris o les exigències socials. El món expansiu i optimista del capitalisme neoliberal ha estat el de la concentració empresarial a través de fusions i adquisicions, amb la finalitat de prendre posicions de domini en el mercat mundial, i ha tendit a la creació d’oligopolis. No deixa de ser paradoxal que, justament, un món dominat per la idea absoluta del predomini del Mercat i de l’eliminació de tota mena de barreres no tingués com a objectiu maximitzar la competència, sinó justament limitar-la i reduir-la. Ara Donald Trump ha fet un pas més en aquest sentit. No es tractava d’evitar l’intervencionisme estatal que pogués frenar l’eficiència, sinó més aviat de limitar la funció de l’Estat al paper de protecció i impuls dels bons negocis de les grans empreses.