Autor: Josep Burgaya

S’ha posat en voga que les xarxes socials convoquin a manifestacions a adolescents i joves a manifestar-se no se sap ben bé per què, induint-los a què expressin violentament el seu malestar, destruint i saquejant comerços i mobiliari urbà i, fins i tot, confrontant-se amb els cossos policials. Una demostració de brutalitat i de nihilisme que respondria al seu desacord amb el món, però que en realitat és un comportament ben induït i organitzat per algú, amb la voluntat manifesta de provocar caos, inseguretat ciutadana i la reacció típica de demanar que algú posi “ordre”. Aquí apareix l’extrema dreta com a beneficiària del suport polític d’aquells que se’ls ha alliçonat donant-los a entendre que el desgavell respon a idees i interessos de les esquerres i el progressisme. Hi ha hagut la variant francesa d’això, en què escamots violents han interferit en manifestacions polítiques, tot diluint les reivindicacions amb les dosis de barbàrie. Una manera de desacreditar a organitzacions que plantegen els malestars juvenils, els hi donen explicació, i exigeixen al poder, en aquest cas el desacreditat Macron a prendre decisions en pro de refer l’estat social, millorar l’educació i la salut i fer accessible l’habitatge. Les planificades ingerències de grupuscles violents ho ha desacreditat. És clarament el que es buscava.

El passat cap de setmana una convocatòria a través de Telegram reunia uns centenars d’adolescents al centre de Barcelona, amb una actitud extremadament violenta, amb estratègia de guerrilla preparada i amb uns dirigents encoberts que fixaven objectius i comportaments vandàlics. No hi havia cap plantejament polític en la convocatòria, com tampoc cap reivindicació més enllà d’expressar-se de manera bàrbara. Clarament, l’objectiu era el saqueig de comerços amb productes de valor i la crema del mobiliari urbà i els vehicles aparcats. Dies abans alguns joves havien estat vistos fent fotografies dels aparadors, tot fixant els objectes de desig a emportar-se. El desplegament policial es va veure sorprès i desbordat. Entre els nombrosos detinguts, la majoria eren menors d’edat. La dreta es va afanyar, sense cap prova, a culpar dels fets a les esquerres i a administracions titllades de permissives amb les mobilitzacions socials. A qui beneficia això, als que volen mà dura i veuen en la dreta extrema a qui posarà ordre. Lògicament, que això succeeixi just abans de les eleccions del 29 de novembre té tot el sentit de desestabilització, crear un caos aparent que mobilitzi i decanti el vot cap a les opcions reaccionàries. Els fets de Barcelona intentaran anar-se reproduint a tot Catalunya i la restat d’Espanya fins al dia de les eleccions. No estem davant de mobilitzacions socials i polítiques, sinó de la promoció del vandalisme tot utilitzant l’anonimat de les xarxes.

S’insisteix molt als mitjans en què cal esclarir qui i que hi ha al darrere d’aquest nihilisme violent dels joves i adolescents. És força probable, que no aparegui ningú conegut ni cap organització política concreta de l’extrema dreta. Aquest mecanisme de desestabilitzar la societat amb voluntat de condicionar el comportament electoral de la població té a veure amb serveis secrets d’altres països ben connectats amb els propietaris, tots ells molt reaccionaris, de les plataformes d’internet. Des del Brexit, passant per la primera victòria de Trump, així com també en totes les eleccions europees, les interferències de països tercers tot utilitzant la capacitat manipuladora i inductora de les xarxes han estat continuades. Pedro Sánchez i el govern progressista d’Espanya és una peça de caça major que es volen cobrar potències com els Estats Units, Rússia o Israel, curiosament els països que tenen mitjans i voluntat d’interferir tecnològicament en la política d’altres països. No és aquesta una reflexió conspirativa, actitud en la qual no crec, però és força evident que algú poderós mou el braç de fenòmens induïts i que tenen poc a veure amb preocupacions socials o polítiques. A les xarxes, i en aquest cas a Telegram, se’ls hauria d’exigir responsabilitats per provocar tot això. Cal, d’una vegada, aplicar al món digital les mateixes normes legals i penals que s’apliquen en el món analògic. Un diari que hagués facilitat això, se l’hauria tancat. Amb aquest llibertarisme digital, ens estem jugant el present i futur del sistema democràtic.

Ja fa setmanes que el país veí viu una autèntica explosió social. A les legítimes mobilitzacions s’hi ha sumat els agitadors habituals que se serveixen dels moviments socials i acaben per incorporar-hi una violència desfermada que posa en risc el sentit de les reivindicacions. Un moviment que va començar en el descontentament dels estudiants, que es va ampliar a una part important dels joves i al que finalment també hi ha confluït el renascut moviment de fa uns anys dels “casaques grogues”. Encara que el president Macron ni el seu govern no se n’havien adonat, fa anys que França és un polvorí social construït amb materials diversos que, al final, ha esclatat. Sorprèn la magnitud, la dimensió i la transversalitat, però també la forta convicció i els episodis de violència extrema, no només dels escamots que s’emparen en la massa de congregats, sinó per part d’una policia que actua amb una violència inusitada, fet que posa en evidència el seu desbordament davant un moviment que sembla imparable. La benzina de tot plegat té a veure amb la situació nefasta de l’ensenyament i les universitats, la falta d’habitatge assequible, el nivell dels salaris, la desocupació en alguns sectors, la falta d’expectatives laborals i vitals, la humiliació d’una part de la societat, l’apartheid residencial que es practica amb la població d’origen estranger, l’ensorrament dels valors ètics i morals, el predomini d’una cultura de l’abandó…

Emmanuel Macron fa gairebé deu anys que presideix la república francesa. Va arribar amb l’estendard de la joventut, el centrisme i una nova forma de governar en un país políticament i socialment molt polaritzat. El seu programa, més enllà de frases grandiloqüents buides de contingut era un misteri. S’ha caracteritzat per surfejar sobre els grans reptes i problemes de França sense tenir ni aplicar cap solució en un país amb problemes estructurals molt seriosos. De fet, amb relació a la seva forma d’actuar, o no fer-ho, els francesos han creat el neologisme de “macronejar” que s’utilitza per definir qualsevol situació o context en què es mira, però no s’actua. Un polític que, més enllà d’haver recuperat un cert paper en la política internacional i un cert europeisme en temps en què aquest sentiment no abunda, deixarà un autèntic buit i un marasme polític del qual, molt probablement, se n’aprofitarà l’extrema dreta de Marine Le Pen. La dreta tradicional, gaullista, està fosa i el partit socialista pràcticament reduït a la marginalitat. Jean-Luc Mélenchon de la França Insubmisa té una imatge de radicalitat que no li dona opcions a la segona volta de les eleccions i s’enfronti cara a cara amb la lideresa reaccionària que s’ha fet forta especialment en els antics feus del Partit Comunista francès. La seva probable victòria tindrà efectes rellevants sobre França com també a Europa i l’europeisme pràcticament ja no hi haurà qui el defensi.

Fa anys que França és una potència en declinació, amb els efectes de frustració que això suposa en una societat que s’havia acostumat a ser un referent cultural i econòmic al món. Les polítiques de Macron només han accelerat la caiguda pel pendent. Té un enorme dèficit públic situat en el 135% del PIB i amb un finançament car d’aquesta llosa que li costa 90.000 milions d’euros l’any. El dèficit anual se situa prop del 6% i resulta de mal resoldre augmentant la càrrega impositiva mitjana del 48%, que ja és de les més altes d’Europa, mentre a Espanya és deu punts de mitjana menys i la pressió fiscal encara té un cert recorregut a l’alça per si es volen actualitzar els serveis públics. L’estat és molt ineficient, perquè com expressen els manifestants els serveis públics, el seu Estat de benestar, està en situació de fallida. La seva indústria automobilística, antany de referència, està desballestant-se i el sector primari, encara tan important al país, depèn d’unes exagerades subvencions europees. El model urbà de construcció de barris perifèrics que són guetos de la gent que ve de la immigració evidencia una enorme fractura i segregació social. Això crea les condicions i el context a les actuals grans mobilitzacions com també a la seva radicalitat. La violència, són vots d’ordre cap a la dreta extrema, mentre Macron és incapaç d’actuar i dialogar amb el moviment social al carrer. La seva opció és la de “macronejar” mentre menysprea públicament als manifestants i les seves reivindicacions, just la millor manera d’obrir les portes de l’Elisi a Marine Le Pen i el reaccionarisme antieuropeista.

L’operació Rufián, ha acabat en no res, o gairebé. Estava cantat. No tenia cap lògica i crec que tampoc cap voluntat real de que la confluència d’esquerres alternatives es convertís en realitat al seu voltant. Una cortina de fum que interessava a Rufian no sé sí políticament però de ben segur satisfeia la seva egolatria i ganes de protagonisme, com també a un Podemos en absoluta decadència electoral. La clau de l’operació no seria, per tant, unir les esquerres, sinó disputar als Comuns el seu espai polític i electoral. En aquest sentit, la retòrica de la unitat es volia que funcionés com una eina de pressió i, alhora, com una operació d’apropiació política. En realitat, ha servit a Podemos, que manté el principi de rebentar qualsevol possibilitat de majoria d’esquerres a Espanya -el quan pitjor, millor, d’Anguita-, però no veu gaire eficàcia més enllà d’això. A Catalunya, els podemita són absolutament marginals i que un independentista català els proporcioni vots a Extremadura encara és més difícil d’imaginar. Tampoc veig rendibilitat intentant arreplegar vots dels Comuns. És una opció molt consolidada i conformada per una cultura política molt distant de la republicana, tant en el món urbà on té força pes, com també a la Catalunya endins.

Gabriel Rufián, sempre m’ha semblat un personatge de les novel·les de Juan Marsé que ha après a moure’s força bé entre una gent que no el considera socialment dels seus. Com a principiant resultava una mica patètic i s’aprofitava la singularitat que significava en temps de Procés disposar d’un castelloparlant independentista i que mostrava formes abruptes i limitacions sense complexos. De les aparicions parlamentàries exòtiques i extemporànies, ha passat a actuacions comunicativament més elaborades tot mantenint l’atractiu de la simplicitat. Els mitjans madrilenys han comprat les grolleries i sortides de to convertides en atractives per a l’esquerra més o menys acòlita, però també per una dreta a la qual el personatge els diverteix i que, de fet, els sembla una rèmora encantadora d’un independentisme ja poc rellevant o amenaçador. És un exemple de polític força actual: poca formació, escàs bagatge, no ha gestionat res, no elabora cap projecte de llei ni, de fet, fa vida parlamentària més enllà de les seves preparades intervencions setmanals al plenari i els seus tuits diaris. Un polític de la postpolítica en què s’ha reduït tot a frames mediàtics i frases a les xarxes que es puguin retuitar. De l’independentisme arrogant, ha passat a conrear un discurs més social i d’esquerres per tal d’agradar, cada vegada més, als polítics i votants de l’esquerra extra socialista i, especialment, al món de Podemos, espai amb el qual sempre ha flirtejat. No ens enganyem, però, Rufián és una imatge, una dimensió comunicativa, però no un líder d’ERC. No té un sector al darrere més enllà de Joan Tardà, i la seva dependència i vinculació a Jonqueres ha estat sempre absoluta.

Cert que el discurs independentista més combatiu, Rufián ha anat evolucionant cap a una retòrica més social i explícitament d’esquerres, amb la mirada posada en els electorats situats més enllà del PSOE i, molt particularment, en l’univers polític de Podemos, amb el qual fa temps que manté una relació de proximitat. És difícil imaginar que Jonqueres cregués realment en aquesta possibilitat, com també ho és pensar que el mateix Rufián ignorés les limitacions de l’operació. Ni els votants d’Esquerra entendrien fàcilment una iniciativa d’aquestes característiques ni els electorats de l’esquerra alternativa espanyola poden trobar en ERC un referent natural.

Potser m’equivoco en la interpretació, perquè la política és plena d’aliances inesperades i de companys de llit que semblaven impossibles, però em costa veure com es pot fer compatible la cultura política d’ERC amb la de l’esquerra alternativa sense que una de les dues acabi diluint-se en l’altra. És difícil conciliar els esbarts dansaires amb el moviment okupa, per dir-ho gràficament, sense que sigui possible un projecte compartit que vagi més enllà de la conveniència electoral. Era força evident, que no estàvem davant d’un intent honest de reconstruir l’espai de les esquerres sinó en una maniobra per reordenar-lo en benefici d’ERC, aprofitant la notorietat mediàtica de Rufián i les dificultats dels Comuns i d’un Sumar faltat de lideratge. La operació ha estat grollera, purament tàctica. La política no es pot reduir a una operació de màrqueting,  i les unitats han de tenir coherència. Sense afinitats de fons, sense confiança mútua i sense un projecte recognoscible, les confluències són simples maniobres d’ocupació d’espais electorals.

Finalment, l’estratègia de fer caure el govern progressista que encapçala Pedro Sánchez ha aconseguit el seu objectiu. La dreta i la dreta extrema -hi ha diferència, avui?- han bombardejat durant aquests tres anys per terra mar i aire la coalició tot utilitzant com fita destruir la figura del president, no criticant-lo políticament, sinó fent aquella cosa tan feixista d’arruïnar la vida personal, vinculant-lo a tota mena de coses estranyes amb mentides, mitges veritats, fantasies… Tot un ampli aparell de mitjans aixecant boles a partir dels quals els jutges han aixecat casos inversemblants amb el suport d’acusacions particulars fetes des d’entitats d’extrema dreta professionalitzades i mantingudes per fer aquesta funció. Han imposat formalment l’eslògan “Pedro Sánchez, hijo de puta” com a gran aportació política des d’una oposició destructiva com no s’havia vist mai en democràcia i que, justament, les seves formes i fons diuen poc pel futur del nostre sistema democràtic i de llibertats. No han important la moralitat dels mitjans emprats, i el que ens espera en aquesta llarga campanya electoral. Es farà servir de tot, s’utilitzaran mitjans digitals, les xarxes controlades per magnats i potències estrangeres que es dediquen, arreu, a fer caure el progressisme dels governs. No deixaran que l’esquerra guanyi les eleccions, després del que han invertit a ensorrar-la i destruir la figura de Pedro Sánchez. Venen temps molt difícils i transcendentals políticament. El que fem i triem marcarà molt les pròximes generacions. El desmuntatge dels serveis públics, de l’Estat de Benestar, es una possibilitat real, com ho és que es facin polítiques encara més privatitzadores que augmentin la precarietat i la desigualtat social.

Tot això, ha tingut la col·laboració necessària de Junts, que no ha dubtat a fer emergir la seva ànima més classista i de defensa dels interessos de fons voltor i de les classes dominants, alhora que no ha dubtat alinear-se -ja ho estava- clarament amb el reaccionarisme espanyol. Els decrets d’habitatge eren de mínims per intentar pal·liar una situació dramàtica i insostenible que viu una part important de la població. És igual, interessos són interessos. La retòrica justificadora no podrà tapar la ignomínia del que acaben de fer i el seu alineament polític cap al futur. S’ha demostrat, desgraciadament, i com alguns opinadors havíem expressat públicament, que el pacte de govern amb Junts no funcionaria. Aquests pactes requereixen una lleialtat que els de Puigdemont i Nogueras han demostrat no comptar en els seus actius. El govern va complir, malgrat els altíssims costos polítics, amb la llei d’amnistia i l’ha defensat inclús quan ja no complien els ex-convergents amb els compromisos davant de tot i tothom. No calia que en fessin agraïment públic, però des del primer moment han rebutjat tots els projectes del govern a les corts i s’han alineat amb la dreta més dura. Han rebut compensacions en forma de càrrecs ben remunerats a empreses públiques i institucions i es va negociar fins a darrera hora uns decrets descafeïnats d’habitatge perquè els poguessin convalidar. A darrera hora, Puigdemont va imposar el rebuig. Li interessa tornar en un context de confrontació amb el govern espanyol i, qui sap, si pagar amb aquest vot vergonyós alguns deutes del Procés amb empreses israelianes rellevants en l’àmbit de l’especulació immobiliària. S’acabarà sabent.

La caiguda de Sánchez té connotacions geopolítiques força transcendents, més enllà de les que té a Espanya. És un líder i referent mundial del progressisme i d’haver-se confrontat amb Israel pel genocidi de Gaza i de Cisjordània, fet que li va reportar una amenaça pública de Netanyahu de què ho pagaria. Ho anem veient. També Sánchez ha posat peu en paret enfront de les fanfarronades i amenaces de Trump tant a Espanya com en relació a la falta de consideració i respecte a la Unió Europea. L’europeisme està molt debilitat perquè l’escepticisme ja governa a molts països de la mateixa institució europea. El populisme dretà i l’extrema dreta que ja governen a molts països europeus coincideixen amb els interessos dels Estats Units i Rússia d’afeblir i a poder ser desmuntar la Unió Europea. Només queden com a referents Emmanuel Macron i Pedro Sánchez. El primer, serà aviat relleva a França i, probablement, ho sigui per Marine Le Pen, que significa apartar-se dels interessos compartits i prioritzar els particulars. Rellevar a Sánchez implica que l’actitud fluixa respecte a la Comunitat Europea s’instal·li definitivament. No tot està perdut a Espanya. La mobilització indignada pel tema de l’habitatge dona opcions encara al progressisme. Depèn que anem tots a les urnes. Sap greu, que a la imprescindible l’esquerra del PSOE, el primer que han fet, és disparar-se un tret al peu.

De sobte, ha aparegut l’informe PISA d’educació corresponent al 2025. Si el de 2022 aportava uns fatals resultats, que tothom es va esforçar en donar la culpa a l’impacte de la COVID, ara, només alguns països milloren. És el cas de la Gran Bretanya que, com alguns països nòrdics, no van fer oïdes sordes als mals informes anteriors i van establir plans específics per a la lectoescriptura i el raonament matemàtic, a més de tornar als llibres com a referència. En general, poques millores al món occidental, ja que es reitera en l’error de plantejament educatiu. Es pretén millorar aprofundint en una gran equivocació. Espanya té resultats catastròfics i encara pitjors a Catalunya. Les dades de Catalunya no són comparables amb altres edicions ni amb altres comunitats autònomes. Per no evidenciar els problemes que, en termes de resultats, genera l’escola inclusiva, es va excloure un 23 % dels estudiants «problemàtics» en lloc del límit establert del 5 %. Es parla d’errors tècnics, però en realitat és una mostra més dels intents d’enganyar-nos fent trampes al solitari. El model inclusiu, per ser real, requereix recursos per fer-se efectiu. Es va optar per falsejar les dades.

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat ha afirmat que el fracàs educatiu evident, té un caràcter multifactorial. Una obvietat. Que dediquem a l’educació un 4,1 % del PIB en lloc del 6 % de mitjana de la Unió Europea, alguna relació ha de tenir amb això. Que faltin professors de suport, que no es mantinguin les aules d’acollida i que encara hi hagi barracons té la seva importància. Que educar en contextos de multiculturalitat és complex resulta evident; el que exigeix són mitjans addicionals i formació dels mestres. Que la creixent desigualtat econòmica es reflecteix a les aules i que la pobresa és una dificultat afegida també és evident, però si volem una societat cohesionada i en què la «igualtat d’oportunitats» tingui sentit, alguna cosa podríem fer al respecte. Que en l’ensenyament secundari obligatori fem coincidir nens i joves no sembla gaire adequat, com tampoc que no hàgim dotat de mitjans per atendre el fracàs escolar ni les disfuncions del neuroaprenentatge. Que no motivem prou els mestres ni els professors de batxillerat, obligats a treballar en entorns hostils, sense suport de l’Administració i sovint tampoc de les famílies, amb el burnout com una condemna habitual, també explica algunes coses. Que les inversions en els centres educatius vagin únicament a omplir-los de pantalles i andròmines tecnològiques que el que fan és distreure, impedir la concentració i l’aprenentatge, també té la seva part. Que donem als professionals una formació deficient i no facilitem un major prestigi social dels docents potser també hi té alguna cosa a veure.

Ara, amb el catastròfic informe PISA, s’assumeix a nivell d’opinió pública un cert fracàs. En realitat, la mala notícia és que el fracàs real de l’ensenyament és més profund i va molt més enllà de l’informe PISA. Aquest només és un indicador que resulta molt discutible pels supòsits dels que parteix. És la manera que té de calcular l’OCDE, que és qui el va crear, interessada únicament a veure resultats utilitaris per al sistema econòmic en un ensenyament absolutament mercantilitzat i allunyat del coneixement que, justament, aquesta institució capitalista va promoure amb afany. Fixem-nos que només interessen les competències utilitàries, i no pas els sabers i continguts transmesos, obtinguts i considerats. No hi ha les ciències socials ni les humanitats. La lectura es valora en tant que té una utilitat com a futurs empleats submisos. PISA no pensa en el saber, el pensament o l’ensenyament, sinó únicament en si els esforços dedicats a escoles, instituts i universitats tenen un retorn econòmic. Justament aquesta prova, situada quan els joves tenen 15 anys i generalitzada, pretén veure si les seves recomanacions educatives s’han aplicat, consistents a desposseir l’educació del coneixement considerat prescindible, així com d’una memorització tinguda per innecessària. Evidentment, no hi ha lloc per a la filosofia, la literatura o la història. Per a ells, formar és proporcionar un instrument de treball, no una possibilitat de madurar i obrir-se al món. Vist des d’un punt de vista no tan curt de mires, les coses en realitat estan molt pitjor que els seus informes.

L’emancipació dels processadors és el somni que perseguien la majoria dels tecnòlegs digitals i la variable més important amb què treballen els enginyers més visionaris de Silicon Valley des de fa dues dècades. Implica completar el cercle. Una construcció humana que s’emancipa de la tutela dels seus creadors i esdevé no només autònoma, sinó independent, ja que adquireix la funcionalitat de modificar-se i reprogramar-se. Però ¿al servei de què i de qui? La qüestió, com a mínim, resulta èticament dubtosa i possiblement disfuncional. S’apel·la al fet que la IA ha de permetre que els processadors siguin ells mateixos els «constructors» de la seva major eficiència, però més enllà dels perills distòpics, la no introducció de variables humanes en relació amb les màquines resulta, si més no, inquietant. No és una qüestió de futur, sinó d’ara. El trading algorítmic es va imposar en les transaccions borsàries perquè el processador pren decisions que els humans serien incapaços de prendre. Aparentment, és una qüestió de rapidesa i d’una determinació més racional, ja que pot tenir en compte una infinitat de dades. Però, encara que qui utilitza aquests mètodes i tècniques pugui considerar-ho un joc, en realitat els efectes de la presa de decisions mecanitzada poden tenir conseqüències que haurien d’incorporar una mirada, i també un temps, humans. No es consideren les conseqüències extremadament especulatives d’això, i encara menys les repercussions econòmiques i socials que venen darrere de grans inversions i desinversions.

Elon Musk representa més que ningú els nous senyors feudals del capitalisme tecnològic. Dicten normes i regles per damunt dels governs i tenen a les seves mans el control de la humanitat. Hi ha altres «senyors», com Peter Thiel, Mark Zuckerberg, Larry Page, Sergei Brin, Sam Altman…, però el més poderós i influent és, sens dubte, el primer. També el més bocamoll, arrogant i perillós. No té cap sentit moral. En una recent i llarga entrevista al prestigiós diari britànic The Economist, l’orgull pot amb ell i ho desencadena tot, fent evidents els seus deliris i dibuixant, d’una manera molt frívola, un discurs clarament distòpic que no sembla preocupar-lo pels seus efectes. Si fa un temps alertava sobre els perills d’una IA que podia descontrolar-se, ara ja li sembla bé i preveu que aquesta, d’aquí a deu anys, s’emanciparà del control humà i ens governarà juntament amb la robòtica avançada. Ens vol temptar perquè acceptem aquest futur posthumà, afirmant que la IA crearà una era d’abundància tan sorprenent que ho tindrem tot i en gran quantitat, una mena d’Edèn de l’excés on, fins i tot, el concepte de riquesa i de diners quedarà superat. El preu: ser éssers sotmesos a la tecnologia i, suposo, per damunt de tot, als monarques tecnològics. És el transhumanisme i la singularitat que fa anys que predica l’enginyer en cap de Google, Ray Kurzweil. Afegir funcionalitats «humanes» als processadors implica crear una humanitat paral·lela en què allò que era estrictament propi dels individus ha estat devaluat per una tecnologia que ja no només transforma la percepció de la realitat, sinó que pretén substituir i millorar el subjecte mitjançant algoritmes que passen a mutar cap a un funcionament que pretén anar molt més enllà del que és mecànic. L’enginyeria, que és el gran proveïdor de metes, prioritats i ideologia de la nostra societat, erigeix un tòtem que se’ns obliga a adorar i a retre-li acatament, al preu de renunciar a ser nosaltres mateixos, a més d’apropar-nos a l’abisme.

Aquesta visió de futur té una part de veritat respecte als reptes ètics i morals que planteja una IA que es desenvolupa i creix de manera geomètrica i que pot tenir —de fet, ja té— efectes molt perversos respecte al coneixement, el control social, l’economia, el treball o la salut. Igual que pot ser un instrument al servei del bé (la medicina), pot ser-ho del mal (control, biaix del coneixement, emancipació perillosa…). Certament, la batalla pel domini de la IA és molt dura dins dels mateixos Estats Units —cas de Sam Altman—, però també forma part de la pugna geopolítica més rellevant respecte a la Xina i amb una Europa clarament outsider. La capacitat de la Xina va per davant, però Musk no deixa d’evidenciar que en el combat global ell té més trumfos. Starlink, que controla el sistema de satèl·lits i pot decidir com acaben les guerres, o bé SpaceX, que ja s’ha posat al capdavant en la nova era de la conquesta de l’espai, on l’objectiu és la colonització de Mart. Elon Musk no es priva de barrejar tot això amb un discurs contra una Europa que diu que viurà, per culpa de la immigració, una guerra civil en pocs anys, fent una defensa aferrissada del model ultraliberal americà. Fa un discurs ranci i de la dreta més extrema, combinat amb un economicisme consistent a ocupar l’Estat, el qual, en un futur, afirma, només tindrà la funció de repartir xecs a les persones, ja que la tecnologia digital haurà multiplicat la riquesa disponible en un 1000 %. Pura bogeria difosa per algú que controla una de les xarxes socials més influents —X— i disposa de 250 milions de seguidors entregats. Ara, també diu tenir por d’una tecnologia que es pot independitzar i anar contra nosaltres

L’Onze de Setembre és una commemoració en regressió. L’apropiació que en va fer el processisme ençà del 2010 va anar provocant que una part significativa de la catalanitat anés abandonant les convocatòries i cada vegada s’allunyés més d’unes formes “patriòtiques” que no eren les seves. El catalanisme, la catalanitat, que havia estat una gran fórmula d’integració cívica i política, que va fer possible la finalitat que Catalunya fos un sol poble, es va anar sentint desplaçada. Havien coexistit al país, per sort, moltes formes d’identitat i d’identitats compartides, però també moltes persones laiques en aquests afers. En els temps actuals, el concepte ancestral “d’identitat” ja és un xic difícil de mantenir i justificar. La geografia ja no determina com ets i com et sents i els vincles tendeixen a ser més electius que no pas deterministes. El Romanticisme, per sort, ens queda ja molt lluny. L’independentisme va jugar a l’escissió, a determinar quina era la bona catalanitat. Ho havia fet històricament, però sempre havia estat extraordinàriament minoritari. 

A partir del 2010, s’estén i s’amplia políticament i socialment. La crisi econòmica, les pors de les classes mitjanes porten a una part gran del catalanisme, especialment el de dretes, a plantejar una batalla impossible en pro d’una utopia que els semblava disponible. Èxit en les mobilitzacions, com es va veure en les mobilitzacions de moltes Diades, però fracàs polític estrepitós i una desinflada que no s’ha aturat. Les batalles internes entre indepes, especialment entre Junts i ERC, o bé entre Puigdemont i Jonqueres ho han acabat d’adobar. Esquerra només ha mantingut el verbalisme secessionista, però la seva estratègia diu el contrari i s’ha transmutat en soci del govern de progrés. Uns traïdors als ulls dels juntaires i de tot l’independentisme. Junts no sap com sortir de l’atzucac que significa dependre d’algú que han mitificat, però que ha quedat fora de la realitat. Diuen voler recuperar l’esperit convergent, però a més de difícil, pot ser que aquest esperit i el seu espai social ja no existeixi. Pujol és viu, però no pas el pujolisme. Sembla que tot el porta a alinear-se amb la dreta que ve a governar a Espanya, o que almenys s’ho creu. De surfejar amb l’independentisme a fer govern amb l’Espanya més reaccionària no hi ha voluntat de transvestisme que ho aguanti.

El Govern de la Generalitat, com correspon, intenta organitzar un seguit d’actes dignes de la celebració de la festa nacional dirigits a tota la ciutadania. Però certament hi ha poc entusiasme per fer-ho. Els uns perquè tenen la sensació que la festivitat ja és terreny ocupat per l’independentisme i desconfien, i els altres perquè ho veuen descafeïnat quan els actes no són reivindicatius i no predomina l’estelada ni els discursos abrandats. El que sembla clar, que el camp de batalla independentista amb les seves manifestacions i actes de fe, ja se sap a hores d’ara qui el té guanyat. L’independentisme democràtic està clarament en recessió, deprimit i no té qui l’escrigui. Enfront de la versió més reaccionària i xenòfoba es troba en expansió i té molt ressò social. Els líders del Procés algun dia hauran de reflexionar, i explicar-nos, com allò que van engegar tan alegrement ha derivat cap a plantejaments d’extrema dreta que centren el discurs en el supremacisme, el combat contra la immigració, el conservadorisme més ranci i l’ultraliberalisme econòmic que vol acabar amb l’estat social i la cohesió. Segur que no és això el que volien, però van fomentar posicions i actituds que han acabat derivant cap aquí. Principalment la Catalunya endins, ha radicalitzat el seu conservadorisme que l’ha caracteritzat històricament i tornar al carlisme decimonònic que sembla que mai no ha abandonat del tot. Ho veurem aviat en l’àmbit electoral, però hi ha pulsions antidemocràtiques que ja es manifesten de manera clara en la vida social. Que Déu ens agafi confessats!

Estem en un moment de grans incerteses, d’un alt nivell de descoratjament pels grans fracassos i per l’evidència de la debilitat del concepte de progrés sobre el qual ha estat instal·lat el pensament contemporani després de la Il·lustració. Hi ha molt neguit sobre la possibilitat de retrobar un nou camí cap al benestar comú i la recuperació d’unes certes seguretats. Som en un temps de més dubtes que de certeses, amb moltes preguntes sense resposta, o només amb temptejos del que podria ser possible. De manera irònica es podria parafrasejar Mao Zedong quan afirmava: «tot sota el cel està en complet caos, la situació és excel·lent».

Per intentar posar un cert ordre en la confusió, un ordenament mínimament necessari per poder actuar en pro d’una certa regeneració, haurem de convenir en primer lloc que estem davant el resultat, davant el fracàs, de l’economia imperant en el darrer mig segle; el fracàs d’una determinada manera d’entendre i practicar l’economia. Les crisis econòmiques i l’enfonsament de les veritats sobre les quals s’havia establert les fases de creixement, es poden considerar el fracàs moral de la ciència econòmica. El que hauria d’haver estat un element instrumental per a la condició humana, proveir la satisfacció de les necessitats, es va convertir en una finalitat en si mateixa. El benestar ja no havia d’expressar el grau de satisfacció del major nombre de persones possible, sinó la quantitat de béns materials disponibles. Aquesta noció d’un creixement econòmic sense cap més objectiu que l’acumulació, va portar a l’acceptació acrítica de la globalització i de la innovació financera. En l’àmbit individual, es van deixar de reprovar la cobdícia i els comportaments poc ètics, amb el benentès, però, que tota pràctica que conduís a la riquesa havia de tenir prioritat sobre qualsevol altra actitud humana. 

La fantasia de prosperitat i enriquiment personal il·limitat va esdevenir un mite per adorar, i van minvar la preeminència i qualsevol interès per la dimensió política i col·lectiva. Es va obviar l’observació primordial de Keynes, que l’economia ha de ser, fonamentalment, una ciència moral, una activitat que es preocupi de la satisfacció material del major nombre de persones, perquè aquestes es puguin dedicar a les dimensions humanes realment importants. Fins i tot el pare del liberalisme econòmic, Adam Smith, va escriure que «cap societat no pot prosperar i ser feliç, si la majoria dels que la formen són pobres i desafortunats». Cal assumir també que som el resultat d’un cert fracàs de la política, de fet d’un fracàs per partida doble de la política, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com pel deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders, en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment «política», per esdevenir consumidors compulsius, desenganyats i indiferents. 

La dimensió de la desigualtat actual té connotacions econòmiques estructurals i profundes de model de creixement, però també polítiques, mediambientals, civilitzadores, culturals i morals. En l’actual fase anàrquica del capitalisme, s’han trencat tots els equilibris socials i geopolítics imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals per assegurar la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions abandonistes ni apocalíptiques. Però estem en una cruïlla de camins important, davant un necessari canvi de paradigma que afecta moltes de les nostres dimensions com a societat, l’economia i la política, la nostra relació amb el territori, les nostres prioritats i valors fonamentals. És una època de desordre, de convivència entre el vell que ha de morir i el nou que no acaba de néixer. Temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. I en temps de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat, com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Segurament resultarà imprescindible repolititzar l’economia i posar-la al servei de tots, com caldrà recentralitzar la política com a àmbit compartit de presa de decisions que afrontin un inherent conflicte d’interessos, recuperant les ideologies explicatives i reconstruint projectes de societat, donant a la democràcia la vitalitat d’uns ciutadans sense els quals aquest sistema esdevé una simple caricatura. Superar la temptació de la indiferència, del conformisme, requereix recuperar els àmbits de pensament crític que s’han anat perdent o difuminant. Caldrà reinventar una prosperitat que no tingui a veure amb el creixement, sinó amb el benestar, reconstruint instruments de redistribució de la riquesa i del treball disponibles.

Si la dinàmica política dels darrers temps a Espanya ha resultat difícil de digerir per la predominança de condiments forts per part d’una dreta que s’ha tornat extrema i que fa de la confrontació de formes brutals la seva estratègia política, tot construint un relat apocalíptic de la situació tot i demonitzant la figura a abatre, que és Pedro Sánchez, res a veure amb un nou curs polític en què hi haurà eleccions i en el qual els discursos s’extremaran fins a la ridiculesa. Eleccions municipals, autonòmiques i generals. Totes tres són timbes fortes. Municipals i regionals coincidiran en una mateixa jornada. Batalla estel·lar a les grans capitals amb un PSOE que ha patit en els últims comicis moltes pèrdues de ciutats emblemàtiques i unes autonòmiques en què l’aposta per presentar ministres que fa el líder socialista, fins ara, s’ha demostrat poc eficaç. El morbo i la càrrega simbòlica se centraran en la Comunitat de Madrid per veure quin desgast ha acumulat una presidenta que sembla haver perdut el seu millor moment i on el primer interessat que reculi -que perdi és molt difícil-, és el mateix Núñez Feijóo. El poder territorial del PSOE voldria que les eleccions generals fossin abans i, així, l’antisanchisme ja no s’hauria de pronunciar enfront dels governs locals. En principi, això no serà així, però tot depèn dels càlculs del president. En el seu intent de procedir a elaborar uns pressupostos generals d’impossible aprovació, es podria donar el cas que fes un gir i convoqués eleccions reclamant una nova majoria per bastir uns pressupostos que, en tota la legislatura, se li han resistit.

El relat de la dreta dona per feta una victòria aclaparadora dels seus dos partits en comunió d’interessos. En realitat, però, que dominin l’espai comunicatiu no implica que s’hagi configurat aquesta majoria social. Cridar més i més fort no implica que tinguis més valedors. Pedro Sánchez i el PSOE continuen essent forts als sondejos dignes d’aquest nom. Tenen un terra electoral del 30%. Malgrat el discurs de la dreta, les polítiques del govern de caire progressista han estat rellevants i la marxa de l’economia està per sobre de la Unió Europea. El lideratge internacional enfront del trumpisme i Israel també li proporciona una gran fidelitat entre el progressisme. Certament, al PSOE l’assetgen problemes de corrupció, la debilitat emocional que provoca el cas Zapatero, així com una gestió de la crisi de Ceuta força deficient. Hi ha partit, com se sol dir. Una de les debilitats i incògnites fonamentals és si el món de Sumar i Podemos aconseguirà bastir un projecte que li permeti disposar d’un nivell de vot del 10-12% de l’electorat. Bàsicament d’això depèn la conformació d’una majoria progressista en la qual, aquesta vegada, ja no es podrà comptar amb un Junts totalment desnortat.

Tot això afecta, lògicament, de ple Catalunya, tot i que aquí el debat central és una mica diferent. No hi haurà autonòmiques i sí pressupostos, cosa que assegura la culminació del mandat per part d’un Salvador Illa que té melons oberts de manera molt crítica amb Rodalies, educació i habitatge. Les municipals marcaran, o no, la declinació de Junts en favor de l’extrema dreta catalana, la qual es pot convertir en hegemònica a bona part de la Catalunya interior, o bé a la franja carlina transversal al Principat. El discurs xenòfob ocuparà encara més l’espai central del debat polític. Enmig d’això, la tornada de Carles Puigdemont, que les restes del processisme consideren el moment de recuperar un independentisme somort, però que ben segur retardarà el retorn de l’independentisme dretà cap a posicions catalanistes moderades, la recuperació de la centralitat convergent. A hores d’ara, el retorn de l’expresident sembla més un problema per a Junts que no pas per a una política catalana que va derivant cap a una confrontació entre el populisme xenòfob que es va ampliant enfront dels postulats arrelats profundament en la democràcia i que semblen només estar en mans de les diverses esquerres. Amb una dreta profundament dividida entre la independentista i la de base espanyolista, semblaria que el tripartit d’esquerres, més formalitzat o de manera discreta, continuarà governant el país. Ara bé, heretat del temps del procés i ampliat per l’opció xenòfoba i excloent, s’anirà solidificant un rerepaís reaccionari que viurà d’esquenes i confrontat a la majoritària Catalunya urbana.

El concepte de societat de consum es va crear ara fa cent anys, quan a la societat americana primer i l’europea després, van aparèixer els aparells electrodomèstics que havien de fer la vida més fàcil, com ressaltava la naixent publicitat, i sorgia un temps de lleure que també era susceptible de ser comercialitzat. La modernitat es lligava al consum de nous productes, fossin útils o no, i la publicitat havia emergit per produir un canvi radical: el consum es podia estimular i les necessitats es podien crear. La societat de consum de masses ha viscut un canvi d’escala des de la dècada dels noranta, on l’acte de consumir s’ha tornat compulsiu i continu, deixant poques coses fora del seu àmbit o abast, donant lloc a l’era de l’hiperconsum. S’ha produït en les últimes dècades una estimulació perpètua de la demanda i la comercialització i la multiplicació de les necessitats. De manera global, s’ha imposat un capitalisme del consum que ha ocupat el lloc de les economies basades en la producció. Aquest desplaçament del consumidor al centre de tot ha comportat la primacia de l’hedonisme com a valor dominant. Més que futur, la vida és fonamentalment present i l’intent de satisfacció d’interminables desitjos. Viure al dia és la gran consigna, un cop el principi del plaer immediat ha reemplaçat les ideologies polítiques o la filosofia. L’acció de consumir s’ha convertit no en un mitjà, sinó en un fi en si mateix. Comprem objectes per passar a pensar en el següent focus del nostre desig. No es tracta del valor d’ús de l’objecte, sinó del fet de posseir-lo. El desig consumista no té límits i funciona com un element de resignació cap a altres frustracions personals i socials. 

Amb la profusió de productes al nostre abast i amb l’estímul constant de la publicitat que ens indueix a comprar, en certa manera el consum s’ha democratitzat. Està a disposició de tothom, especialment en la mesura en què s’ha passat de la compra d’ostentació a la compra com a experiència personal. El consum s’ha convertit en “la salvació” vital en una societat on predomina la solitud i la incapacitat d’entendre el món global i escassegen les possibilitats de crear-se un projecte de vida singular. És la sortida per demostrar la nostra individualitat, per fer-nos visibles, tot i que la identitat que ens construïm estigui absolutament induïda per les tendències establertes pel màrqueting de les marques. El concepte de compra-plaer dominant no ens estalvia bones dosis d’ansietat. Els hiperconsumidors estan en tensió perpètua per satisfer nous desitjos en forma de productes o experiències. El sistema es fonamenta en la inflació de les novetats, en una economia basada en la rapidesa i el canvi continu. El consum i els seus estímuls no tenen fre en aquest món de consumisme sense fronteres i sense temps de descans. Una de les tendències dominants d’aquesta compra hiperactiva és la del canvi perpetu. La moda barata sens dubte ho possibilita des del punt de vista econòmic, però resulta estressant.

 

En aquesta “civilització del desig”, el consum té funcions pal·liatives, ens proporciona una certa ficció de satisfacció que no trobem en altres àmbits de la vida, i compensa la falta d’un veritable sentit a la nostra vida. Comprar s’ha convertit en l’antidepressiu més comú, amb més adeptes que el Prozac. L’altra cara, però, és que el consumidor hiperactiu sol combinar l’eufòria compradora amb la decepció que comporta aquest hàbit continu. Tot té el seu punt de saturació i, passat el moment, no contribueix a millorar les nostres vides. El desig, tard o d’hora, acaba generant frustracions, tant si l’hem satisfet com si no. És la “felicitat paradoxal”, com l’anomena Gilles Lipovetsky. El consumisme i la constant recerca de la novetat són les grans causes que el sentiment d’ansietat domini el món, una ansietat que, en moments de crisi, sol derivar en por per les renúncies compradores a què aquestes ens obliguen, i al sentiment de fracàs existencial que això comporta. El desig de novetats impregna les nostres vides i l’adquisició de béns de consum ha adquirit un gran nivell de càrrega simbòlica, molt més enllà de les millores que pugui provocar o no en el nostre benestar. 

Comprar ha deixat de ser un acte de necessitat per disposar del que és imprescindible, per esdevenir una experiència d’autosatisfacció. Del valor d’ús, hem passat al valor de compra, a la possessió del producte com a fetitxe. En la nostra societat, existeixes en la mesura que consumeixes; adquirir productes o els valors que les seves marques porten incorporats s’ha convertit en la mesura de totes les coses. A l’era de l’hiperconsum hem passat de comprar per satisfer necessitats a intentar satisfer desitjos. Hem transitat de la necessitat al desig gairebé sense adonar-nos. “El camí de la felicitat passa per anar de compres”, ha escrit Zygmunt Bauman amb relació a la societat actual.