La llibertat d’expressió com a excusa

Sembla que a Catalunya ens ha donat per normalitzar la violència. Gent organitzada, promoguda i amb bona cobertura mediàtica crea escenes dantesques i de pànic als carrers, amb profusió de crema de mobiliari urbà, destrosses de comerços i espais públics i atacs inusitats i ferotges cap a una policia que per no comptar no té ni el suport dels seus caps polítics. Crida l’atenció el grau de vandalisme, però encara més la justificació i legitimació que en fan, a Catalunya, el líders independentistes així com la “brunete mediàtica” disposada a beneir tot conflicte i caos en nom de posar en escac el sistema polític espanyol i carregar-se de raons de cara al gran objectiu de la separació. Les imatges d’aquests dies recorden molts episodis reiterats els darrers anys, amb joves i no tant joves empesos a la violència per demostrar que “els carrers seran sempre nostres”. El context ho facilita. Presidents que diuen “apreteu!” i polítics que afirmen cínicament que cremar contenidors, atacar la policia o fer barricades no és violència, sinó “autodefensa”. Resulta irresponsable estar al govern i alhora afirmar que no hi ha llei ni autoritat que valgui. Els mateixos que dirigeixen (és un dir) els Mossos d’Esquadra. Tot plegat, la mostra de la degradació del país i de la ruptura amb cap sentit de realitat, la moderació o la decència. La violència no és mai justificable i, en tot cas, es pot entendre que sigui inevitable i es doni quan es pateixen situacions molt extremes. No és ni molt menys el cas. Qui protagonitza els aldarulls amb impunitat política i social no són la gent amb penúries i problemes econòmics i de pobresa seriosos. No són els exclosos, que n’hi ha, sinó classes mitjanes que, una vegada abandonat cap sentit de les proporcions i dels límits, es diverteixen, viuen una aventura nocturna i es fan moltes fotografies per presumir davant els amics. Això és una festa. Pel camí hi deixem la credibilitat de país, trinxem encara més la societat i ens instal·lem en un desgovern que el que fa jugar a favor d’allò que justament diuen combatre. Manifestar-se és un dret; no fer servir la violència, una exigència i una obligació democràtica. Culpar a la policia del desgavell organitzat, una insensatesa.

Las matriculaciones de coches en Cataluña suben un 20%

La llibertat d’expressió és una cosa molt seria. Un aspecte clau dels sistemes i la cultura democràtica. No val a banalitzar-la i encara menys crear falsos mites que no aguanten ni una mirada superficial. La llibertat d’expressió és absolutament contrària al discurs de l’odi i a l’apologia de la violència i del terrorisme. Aquesta línia vermella que no s’hauria de travessar està establerta a totes les societats democràtiques. Quan més exigent i escrupolós s’és en la defensa de la llibertat d’opinió, més estricte s’és en no admetre les crides a practicar crueltat o la vindicació de la confrontació. Una cosa és condició per l’altra. Als països seriosos, aquest límit és present al codi penal justament per evitar que es pugui incitar i practicar una violència que el que fa és induir a callar, a no poder-se expressar lliurement, molts ciutadans. Resulten força eloqüents les entrevistes en calent a elements que aquests dies protagonitzen els aldarulls al carrer. Qui diu més coses afirma ser-hi perquè “han empresonat a algú per cantar cançons” o que “Espanya és una dictadura”. Una proba de que entre moltes altres coses, no funciona gaire bé en aquest país el sistema educatiu. Ja no diguem la defensa de la llibertat que fan aquells que volen cremar la redacció d’un diari, ataquen periodistes o saquegen les botigues de marques del Passeig de Gràcia. Al final, gent utilitzada per aquells creadors de context que ara volen caos perquè creuen que els és rendible políticament. Aquí per unes raons i per una gent i a Madrid per altres arguments i diferents finalitats. Ens hi farem mal, molt mal. Preocupa especialment el relativisme moral d’una part de la societat que accepta això de manera benvolent i justificatòria, que ho legitima, però resulta encara més indignant quan s’atia des de conselleries de la Generalitat o des de vicepresidències del Govern d’Espanya. Això hauria d’inhabilitar per a governar.

Potser seria hora de governar

Les eleccions de diumenge no han resolt res, almenys de manera concloent, però han evidenciat poderosos moviments de fons. L’efecte Illa li ha funcionat al PSC, però de moment és una victòria moral més que no pas un canvi de paradigma fàctic. Mesurat en els tradicionals conceptes “processistes”, la suma independentista pot fer majoria, potser fins i tot conformar un Govern, però difícilment governarà. Això és una cosa ben diferent. La legislatura es va acabar fa un any (president Torra dixit) perquè els dos socis de coalició no se suportaven i es barallaven i confrontaven unes quantes vegades cada dia. El desgovern ha estat notori i especialment lamentable tenint en compte els temps de pandèmia. Ara, els mateixos, diuen que faran govern i que a més serà fort i estable. Es veu que per que això sigui possible hi incorporaran la CUP que, com és sabut, és un tradicional partit estabilitzador de sistemes. Les pretensions polítiques d’uns i altres, especialment en el terreny econòmic tenen tanta similitud com els ous amb les castanyes. No s’ha de tenir una gran imaginació per veure que, per Waterloo, el que menys interessa és un govern efectiu i estable el beneficiari del qual en seria ERC i a ells els condemni a l’oblit. Laura Borràs anirà doblant l’aposta per fer les coses impossibles i forçar unes noves eleccions que, entenen, podrien guanyar una vegada liquidat el PDCAT. Aquest és el càlcul i aquest és el relat. Altra cosa és que no es poden permetre quedar com els que impossibiliten un govern independentista, perquè ho pagarien a les urnes. Tenen a ERC subjugada i a les seves mans, en campanya es van incorporar a la seva estratègia i marc mental (manteniment estricte del bloc i cordó sanitari als socialistes). ERC sembla no haver entès que sempre anirà un pas enrere en la radicalitat, que té la batalla perduda.

Resultat d'imatges per a "desgobierno"

Hi ha una altra possibilitat que és el de fer un govern d’esquerres. Tot i que això pugui ser molt important de cara a les polítiques a implantar, ho és més que significaria trencar la infernal i castradora lògica dels blocs i de la confrontació. El PSC i els Comuns han fet la seva part d’aquesta feina de desescalar el conflicte. Han proposat en campanya, justament i malgrat els improperis que se’ls hi ha dedicat, superar el carreró sense sortida de la melancolia i dotar al país d’un govern transversal, fort, que busqui punts d’encontre, de consens i acord, per respondre al que la societat catalana requereix ara mateix. Semblava que això podia ser possible fa uns mesos o tan sols unes setmanes. En els darrers dies de campanya a Esquerra li van tremolar les cames i els temors a la derrota li van fer virar l’estratègia i comprar el marc mental de la unilateralitat i de la polarització al que els cridava l’independentisme més reescalfat del “ho tornarem a fer”. Els ha servit per vèncer en el combat intern de l’independentisme, el que passa és que el preu ha estat comprar el producte de l’adversari i perdre centralitat i capacitat política. De vegades l’independentisme sembla presentar-se com una categoria per sobre de la realitat i dels conflictes de classe, com si l’element identitari obeís a una pulsió mística i bondadosa que superés projectes ideològics i de societat contraposats. ERC, no és només que pugui triar o bé a dreta o esquerra i d’entrada triï dreta, sinó que significa apostar per mantenir el conflicte, la polaritat i la fractura del país. Però també per mantenir la inestabilitat i el desgovern que és inherent als plantejaments de JxCat o bé de la CUP. El tripartit d’esquerres no significaria només ocupar el Govern, que és només al que pot aspirar l’estratègia independentista monolítica. Governar és una altra cosa. I això, ara i aquí, passa per un acord amb Illa i amb Albiac. Es pot fer dir el que es vulgui als resultats electorals, el cert, però, és que el vot independentista ha passat de 2 milions de vots a 1,3 i representar només un 26% del cens electoral. Caldria valentia i acceptar la realitat plural i diversa de Catalunya. Posar el país per davant de les pors ancestrals a ser titllat de “traïdor”. El patriotisme, concepte complex i de dubtosa existència, té mes a veure amb la grandesa d’esperit i la generositat que no pas amb la justificació de misèrrims interessos particulars.

Tornar a la realitat

La societat catalana, o almenys una bona part d’ella, ha estat instal·lada durant anys en una realitat imaginaria, en un món paral·lel en el que, deien, compartíem una identitat forta i unificada i en el que bona part del món estava pendent de la nostra lluita per constituir una república emancipada del domini colonial d’un dels vells estats europeus i així convertir-nos en un estat nòrdic tot i estar ubicats a la vora de la mediterrània. Poc importava que el país estigués fet de sentits de pertinença més diversos i variats, que es vulnerés tota noció de l’Estat de dret o bé que la darrera cosa que li podia convenir a la Unió Europea fos que s’obrissin conflictes de sobirania dins dels seus estats constituents. El balanç de tants anys d’estar descentrats en relació al que era realment important és força evident: declinació econòmica, endarreriment, pèrdua de competitivitat, la marca país deteriorada i ruptura de la convivència i cohesió social imprescindible. Si el fracàs polític de tal aventura és força evident no havent-se assolit cap dels romàntics objectius que se’ns deia tenim a tocar, la desorientació que pateix aquella part de la societat que va combregar en aquetes rodes de molí, a base de propaganda molt insistent i reiterada, és ara total i absoluta. A dia d’avui i a les portes d’unes eleccions, resulta sorprenent com cap de totes i cadascuna de les opcions independentistes reconeix haver-se equivocat, planteja res de nou, no corregeix el tret, sinó que pretén reiterar en l’error i que els seus antics electors els segueixin en una aventura cap al no res. En això marca clarament el pas JxCat. La seva candidata parla des d’un món de fantasia on es tornarà a declarar la independència, com si no anés amb ella els anys de desgovern que porten a les seves esquenes, la confrontació caïnita amb els seus socis i la incapacitat manifesta per dirigir i gestionar el país real. Fa uns dies que el periodista Jordi Amat va definir l’imaginari de Laura Borràs com a “món lisèrgic”. Com a mínim, ho sembla.

Resultat d'imatges per a "mundo lisérgico"

És força evident que la ciutadania de Catalunya es juga molt en aquestes eleccions de diumenge. Se’ns planteja la possibilitat d’abandonar el “realisme màgic” i de recuperar la realitat positiva. Es pot optar entre  una construcció fantasiosa o bé el país realment existent. Entre mantenir aspiracions sempre frustrades o afrontar las necessitats peremptòries de la nostra societat. Aquesta és la veritable confrontació política a hores d’ara. Podem recuperar el principi de realitat per afrontar i buscar solucions als problemes que té la gent i donar resposta als nombrosíssims reptes plantejats en els àmbits econòmics, socials, mediambientals i de la salut; o bé continuar regirant en una sínia de la que no és possible extreure ja aigua mentre ens enfonsem en el terreny del desengany i ens recreem en la melancolia. Hauríem de sortir d’aquesta situació varada, irreal i hipnòtica en la que se’ns ha situat i recuperar aquella noció de la política com la pràctica de l’art del que és possible, que fa seu allò que resulta necessari i que no té la pretensió de salvar-nos l’ànima. Ara mateix qui representa el “retorn” a la sensatesa és la candidatures del PSC, i potser també la dels Comuns encara que a vegades semblen tenir epifanies. Projectes per a la Catalunya concreta, certa, fàctica, i que resulten inajornables. Salvador Illa, a banda d’un projecte sòlid i creïble per sortir de la situació de bloqueig, hi aporta una actitud i una predisposició a superar la cultura dels blocs que resulta molt necessària: no contribuir a la polarització, evitar la cridòria, buscar elements comuns i de possible consens i, sobretot, la voluntat de girar pàgina sense cap mena de revengisme.  Hi ha massa grups polítics pels que el terreny de joc desitjat és la confrontació i la pretenen continuar. Irresponsabilitat en grau superlatiu. En això coincideixen tant els independentistes com Ciutadans, el PP o Vox, tots aquells als que el xoc, el combat i la col·lisió oberta els alimenta i dóna sentit a la seva existència. De fet es necessiten. Convindria que diumenge no ens confonguessin falses emocionalitats i agaféssim bitllet per un tren que ens retorni a la prosaica realitat.

Economia de casino

Portem ja unes quantes dècades vivint perillosament. Des dels anys noranta en els que es va imposar la desregulació del sector financer, aquest va deixar de ser un instrument al servei der l’economia per convertir-se ell mateix en un sector econòmic. I no una activitat qualsevol, sinó en el més important i transcendent. Lligat a això, el diner va deixar de ser un dipositari de valor per convertir-se en una mercaderia amb la que poder especular, mentre qualsevol operació de crèdit no feia sinó crear-ne. Va quedar enrere la vella noció d’una economia productiva que era la base de la riquesa econòmica, constituïda per activitats industrials o de serveis que creaven valor, amb un sector financer necessari per assegurar els fluxos de diner i els sistemes de pagament però que no afegia valor, a una realitat en la que no es tracta de disposar d’actius o crear-los, sinó d’utilitzar-los com a dipositaris d’apostes. La riquesa financera -que en realitat no és tal riquesa- ultrapassa per molt el capital realment existent. Si el PIB mundial, abans de la pandèmia, era de 86 bilions de dòlars, el capital financer era ja de 200 bilions de dòlars. Com es pot suposar i la crisi del 2008 ho va fer ben palès, els moviments d’aquest volum de diner genera bombolles especulatives sigui quina sigui la direcció que prengui en cada moment. Els grans gestors de fons són ara més determinants per l’economia mundial del que ho són els estats o fins i tot les grans corporacions empresarials. Quan van de compres, es fan amb el domini de sectors sencers de les economies dels països i fixen les condicions. Les vint majors gestores mouen 34 bilions de dòlars -perquè ens entenguem, el doble del PIB de la Unió Europea- i Blackrock, que és l’operador principal, juga amb l’equivalent a quatre vegades el PIB espanyol. 

Resultat d'imatges per a "economia de casino"

Justament, les posicions a España de Blackrock il·lustren molt bé les maneres d’actuar d’aquestes companyies. Estan convertint, silenciosament, alguns sectors com el bancari o l’energètic en un oligopoli. Participa en 21 empreses de l’Ibex-35 i és el major accionista individual dels bancs Santader, BBVA, Caixabank i Sabadell. En aquestes circumstàncies, el concepte “competència” queda francament diluït. Justament, l’estratègia d’aquests grups consisteix en això, constituir de facto situacions oligopolístiques en las que les emprteses participades acaben per concertar preus i condicions sota la consideració que competir no resulta eficient. Hi ha uns perjudicats: els consumidors. La seva inversió, a més, és purament funcional i en cap cas a llarg termini. Primen el que en diuen la “creació de valor” per l’accionista, és a dir aposten perquè els gestors de les participades prioritzin el reforçar el valor borsari de la companyia, recorrent sovint per exemple a la recompra d’accions. L’objectiu està clarament marcat. Quan es travessa el llindar de certes plusvàlues, s’abandona tot venent i marxant per repetir l’operació en un altra lloc. En realitat, com explica molt bé l’economista italiana Mariana Mazzucato, el que fan no es crear valor a les companyies, sinó desenvolupar un desvergonyit sistema d’extreure’l. Estem davant d’un capitalisme absolutament financiartitzat, sense cap sentit de responsabilitat respecte els efectes de les decisions econòmiques que es prenen. Potser l’exemple més extrem en són els fons de cobertura –hedge fund en la terminologia anglesa a l’ús-, els quals es van fer tristament famosos en el desencadenament de la crisi de 2008. Són per inversors a gran escala, desinhibits i ambicioses, que no es volen acontentar amb taxes de benefici moderades. Tornen a moure entre 6 i 8 bilions de dòlars. Fons voltors i agressius que especulen amb l’empobriment evident dels altres. Operen en el que en l’argot es coneixen com a ”posicions a curt”. És a dir, agafen en préstec títols de manera condicionada, venent-los a preus elevats i recomprant-los a la baixa. Aposten a la caiguda del valor, fent una mena de profecia que induiran a que es compleixi. Grans apostes, joc, risc i efectes demolidors. L’economia queda lluny d’això, però encara més la decència l’ètica i la moralitat.

El vot identitari

Encara que en unes eleccions al capdavall el que es dirimeix és quines majories es poden donar a partir de la voluntat ciutadana per tal de governar, en realitat i des del punt de vista de l’elector, es poden posar moltes altres i variades coses en joc. Hi ha moltes motivacions. Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc. També es pot votar a la contra o senzillament apostar per opcions extremes no tant per convicció com per expressar alguna descontent profund. Es pot votar per ideologia, per practicitat, per canviar o, fins i tot per l’avorriment de veure sempre les mateixes cares. Es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic. Es pot triar el millor programa, el lideratge més atractiu o senzillament el que es creu més oportú en un moment precís. Finalment, també es pot votar per demostrar un sentit d’identitat: sóc d’algú, formo part d’una manera de pensar, aquest és el meu bàndol. Vot emocional, de vincle més enllà de talent, projectes adequats o idoneïtat. Al marge de la credibilitat del projecte o la demostració o no de capacitat de gestió; sense raonar si allò que voto és realista, possible o porta a algun lloc. Una pregunta aquesta darrera que aniria bé que ens féssim sempre.

A Catalunya, el bloc independentista ha fet molt els darrers anys perquè el vot fos identitari i, de fet, s’ha presentat unit en alguns conteses per escenificar i forçar el vincle a un bloc d’una part de la ciutadania que ho ha brandat públicament orgullosa en forma de símbols evidents -llaços grocs o xapes- perquè quedés clara la pertinença. El relat proposat pels partits ha mudat una mica segons circumstàncies, però s’ha plantejat cada elecció com alguna cosa més, se’ls ha volgut donar una càrrega simbòlica tal que el tema real d’elegir un parlament del que en sortiria un govern resultava secundari: les darreres eleccions autonòmiques, eleccions plebiscitàries, la porta a una declaració d’independència… En aquestes que es plantegen ara, el repte és mantenir el sentit d’identitat, el bloc, després de tantes  promeses incomplertes de proporcionar jornades històriques i d’una gestió real que oscil·la entre irrisòria i inexistent. S’apel·la a assolir la xifra simbòlica de votants del 51% encara que no se sap ben bé per fer què. “Ho tornarem a fer” és un mantra només vàlid per al consum dels molt obnubilats. Afirmar que es reiterarà en vies mortes i accions fracassades no resulta una gran proposta ni, a hores d’ara, pot engrescar gaire a anar a les urnes. El problema de les opcions independentistes en aquest moment és que no resulten gaire creïbles i no proposen ni en els objectius, ni en l’estratègia, res de nou. Final del camí? Es marquen de prop les unes a les altres, i així ningú no es mou. Porten gairebé deu anys de govern i la societat catalana està dividida i frustrada, mentre el país està en situació de declinació econòmica profunda i les polítiques per fer front a la crisi sanitària són contadictòries. Mentrestant, els socis de govern es llencen els plats pel cap i no especifiquen més projecte que continuar essent al govern, més que res i sobretot, perquè no hi siguin “els altres”. Per si de cas no s’aconsegueix mobilitzar suficientment l’electorat amb missatges identitaris, aquesta vegada a més es recorre a la deslegitimació de les eleccions després d’haver fet un intent desesperat i jurídicament insostenible de posposar-les o bé d’insinuar possibles fraus en el vot per correu. Té reminiscències trumpistes tot plegat.

Quim Torra, el político inútil – realpolitics

L’independentisme, doncs, es presenta a aquestes eleccions barallat, amb les mans buides i sense cap proposta -creïble i plausible- de cara al futur. Demana que se li renovi una confiança que ha malbaratat i que ara de cap manera s’ha guanyat. A les enquestes, els seus votants els suspenen clarament en la seva acció de govern. Enfront d’això, hi ha apostes que no accepten una lectura polaritzada de la societat catalana i proposen dotar al país d’un projecte realista de cara al demà, recuperat la concòrdia i l’esperit de consens de cara a pilotar la recuperació econòmica i política d’un país que, com el seu club de futbol més emblemàtic, es troba fracturat, sense direcció i en hores baixes. Es necessita un canvi, un revulsiu. I això dependrà de si s’imposa entre els electors la pulsió del replegament melancòlic en la identitat o bé guanya la convicció raonada i positiva de proporcionar un futur obert i esperançador al país.

Trump i Catalunya

El millor que es pot dir de Donald Trump, és que finalment ha deixat de ser president dels Estats Units. S’ha acabat el malson, l’immens perill, de que algú tant faltat d’escrúpols ètics i morals i tan desequilibrat emocionalment estigués al davant de la gran potencia americana. Però se’n va Trump, però no el trumpisme, almenys a mig termini. Ha deixat el seu país i la política internacional com un autèntic camp minat que costarà de desactivar i de superar. Els seus incombustibles seguidors són milions als Estats Units, però encara més a la resta del món. La seva manera d’entendre i practicar la política ha impregnat la dinàmica de molts països i el seu populisme de dreta extrema, demagògic, desacomplexat, autoritari, irracional i escassament respectuós amb els valors democràtics ha estat incorporat per nombrosos moviments polítics d’arreu. Conduir els molts malestars de la societat cap a relats emocionals que plantegen una polarització extrema és vist com una oportunitat de triomf polític per una munió d’aprofitats i demagogs d’aquí i d’allà. Reducció de temes i problemes complexos a explicacions simplistes per tal de portar a l’acció a segments de la societat seduïts i abduïts per lideratges que més que emancipació el que els garanteixen és conflicte i la fractura profunda de la societat. Crítica falsaria, abús de la mentida i cinisme en grans dosis és el que ha utilitzat Trump i fan servir uns populismes que acaben per reduir els valors socials a un individualisme egoista i a una comunió purament tribal. Una maquinaria activada i greixada continuadament pel recurs a l’espectacle, als girs impensables, a la pràctica de nombrosos performances, el desafiament a l’Estat de dret i la separació de poders, a la fatxenderia i a la incorrecció política i lingüística. Líders provinents d’elits econòmiques i socials exercint de marginals i alternatius, convertits a temps parcial en provocadors, irreverents i agitadors. Pretenen confondre’s en un “poble” del que no han format mai part.  Cap noció de seriositat, responsabilitat i, encara menys, cap contenció en nom del sentit del ridícul.

Los parecidos entre trumpismo y 'procés'

A Catalunya, tot i no haver-hi un trumpisme militant més enllà d’alguns casos particulars, coneixem força bé aquestes dinàmiques de ruptura que ha practicat el president nord-americà. Les formes polítiques il·liberals han ocupat la darrera dècada l’àmbit dominant de la política catalana. Voluntarisme, ficcions, enemics imaginaris, emocionalitat, horitzons de grandesa, negació de la realitat, teatralitat, polarització extrema, conformació d’enemics, creença enfront de raó, desatenció a la gestió… La política convertida en un serial de Netflix. De fet, res s’assembla més a un populisme que un altra populisme. La lògica és sempre la mateixa. La festa final de Trump, el dia de Reis, promovent l’assalt al Capitoli, ha alertat a molta gent sobre la tendència a superar límits i línies vermelles quan els moviments es desenvolupen a partir d’una barreja d’emocions i d’idees perilloses. Mal moment per convocar eleccions. Es podrien fer forces paral·lelismes amb fets ocorreguts a Catalunya ara fa tres anys. La societat catalana s’ha vist amb els recents fets americans en un mirall ampliat. La constatació de que l’insurreccionalisme, encara que sigui de saló, el carrega el diable i pot acabar esdevenint grotesc i acostar-se a situacions tràgiques. En qualsevol intent de comparativa, resulta evident el canvi d’escala. És obvi que no es pot fer el mateix mal dirigint la primera potencia mundial que gestionant una comunitat autònoma. La dimensió és molt diferent, però la pulsió subjacent s’assembla molt. No se sortia ben parat en la fotografia.  Desconvocar eleccions quan és té por de no guanyar-les forma part d’aquesta cultura i aquesta manera de fer en el que la democràcia no són valors sinó merament un recurs a conveniència. No sembla importar al dany que es causa allargant aquesta fase agònica de la política catalana. De fet i en nom de la pandèmia els comicis es poden anar desplaçant en el temps i gairebé fins a l’infinit. Ha fet por el que significa incorporar al tauler de la política catalana a Salvador Illa i un PSC més activat, com també la sensació de que els números de màgia, a base de reiterar-los, acaben perquè una part del públic intueixi els trucs. L’únic escenari ara, és guanyar temps. Un temps que el país ja no té.

Es necessiten eleccions, perquè es necessita govern

Catalunya fa temps que està sense Govern, massa. No és només que la interinitat post-Torra ja dura des del mes de setembre, que és un lapse molt gran i encara més en la situació excepcional que vivim, sinó que, de fet, els temes que realment afecten al benestar dels ciutadans així com el seu futur fa anys que no es troben entre les prioritats dels nostres governants. Catalunya es veu fracturada i dividida políticament, socialment sense expectatives i havent perdut dinamisme i molt pes en el terreny econòmic. La declinació és llarga i ningú del mainstream dominant sembla disposat a fer res per invertir la tendència. Hi ha un relat falsari que es continua mantenint, mentre el país es dessagna entre tanta deixadesa pràctica. Fa anys que no hi ha, en termes reals, un projecte de país més enllà de plantejaments idíl·lics i probablement irreals. No hi ha polítiques de desenvolupament econòmic, no s’inverteix en reindustrialització i els esforços en innovació són molt escassos. Hem perdut competitivitat econòmica, ho fiem tot a un sector turístic regressiu i Barcelona ha deixat de ser la ciutat referent de la Mediterrània. El món ja no ens mira. Faltats d’inversió i amb intents privatitzadors els serveis públics són lluny de ser modèlics i d’estar a l’alçada d’un Estat de benestar avançat, mentre la desigualtat social progressa i les persones en zona d’exclusió són cada vegada més. La pandèmia ha acabat per fer-nos mostrar les vergonyes. El problema no és tant que no s’hagi gestionat de manera gaire digne l’emergència sanitària –a tot arreu s’han comès errors-, sinó que s’hagi optat primer per polititzar-ho de manera burda culpant de les imperícies pròpies a l’Estat, per passar després a un període, que arriba fins avui, on la prioritat és fotre’s els plats pel cap entre els socis de govern els quals a les portes d’unes eleccions es mostren incapaços de prendre les mesures que la greu situació demana. Molta sobreactuació, innombrables i llarguíssimes rodes de premsa sense sentit i no es transmeten missatges clars a la ciutadania. Posicionaments i manifestacions sempre en clau de deixar en evidència a uns contrincants que, coses paradoxals, són els seus socis de govern.

La Catalunya del desgobierno, por Joan Tapia

S’imposa un canvi de cicle, de cultura i d’actitud. Probablement, també, de gent. Es necessiten eleccions i, guanyi qui guanyi, el govern que surti de la correlació parlamentària prengui les regnes, tanqui el llarg període de deixadesa i acabi amb aquest buit de poder que resulta del tot insostenible. Probablement, no només seria bo sinó també necessari poder bastir una majoria la preocupació de la qual siguin les polítiques econòmiques i socials, el benestar de la majoria, i s’emprengui un camí de dinamització i s’expliqui un autèntic full de ruta. Trencar la dinàmica dels blocs, malgrat el que es digui en campanya electoral, és aparentment el millor camí per intentar recuperar una convivència i cohesió de fa temps perduda. Restablir aquell vell eslògan de “Catalunya, un sol poble” que ara ens sona molt llunyà, gairebé una entelèquia. Les eleccions, doncs, són la porta d’entrada d’una nova època política i social a Catalunya, no n’hi ha una altra. Haurien de simbolitzar no tant un canvi de sigles, com d’actituds i predisposicions. Darrerament, hi ha qui posa en dubte la seva celebració en la ja tardana data del 14 de febrer. La pandèmia no hauria ni pot ser l’excusa. Es poden celebrar amb totes les garanties sanitàries, com amb elles continuem anant cada dia a treballar o a comprar. Justament perquè estem en una situació excepcional que requereix un govern fort que no tenim, resulta ineludible no posposar més una cosa que és necessària i inajornable. Fins fa molt poc, la major part de l’arc parlamentari ho compartia. El cop a la taula que ha donat el PSC amb la candidatura de Salvador Illa, l’abandó de l’estratègia del perfil baix que havia practicat, fa que ara alguns partits vulguin ajornar els comicis, guanyar temps i a veure si, mentrestant, desgasten al candidat socialista. Una vegada més el càlcul electoralista per davant del que és necessari. Tinc la sensació que una bona part de la ciutadania, independentista o no, comença a estar una mica farta de tot això. Es podria donar el cas que, el temps guanyat, se’ls fes molt llarg a alguns que es pensen que els juga a favor.

Vergonya

Després d’un any tan singular i que mereixeria, sens dubte, ser enviat a la paperera de la història, sembla que el que acabem de començar ens depara emocions fortes. El dia de Reis hem vist allò que mai hauríem pensat de veure: un seriós intent de cop d’estat als Estats Units. Encara que la presa del Capitoli sembla feta per figurants una mala pel·lícula de zombis, posa en evidencia el mal profund que han infringit a la societat americana Donald Trump i el trumpisme. S’ha posat en escac un sistema democràtic antic i aparentment sòlid i s’ha mostrat com la major potencia econòmica i militar, el país de Silicon Valley, ha estat governat i dirigit pel major energumen que cap guionista podia imaginar. L’ultratge que han sentit una part important dels nord-americans al veure com les hordes es comportaven de manera antidemocràtica i gairebé animal, arrasant amb els símbols del país, és comparable a la intensa vergonya que hem sentit a tot el món. Perquè a tots ens incumbeix, vestigis n’hi ha i enlloc estem vacunats contra això. Quan qui liderava el món es veu posseït per un moviment clarament totalitari, abjecte, és com per posar-se a tremolar. Ho va preveure Thomas Mann als anys cinquanta: “el feixisme tornarà, i aleshores ho farà en nom de la llibertat”. Les bases del què està passant als Estats Units són presents a bona part del món occidental. Amplis sectors socials que s’han sentit exclosos de la marxa de la societat tant en el terreny econòmic com cultural; gent irritada, humiliada i ressentida que han escoltat els cants de sirena d’un nacionalpopulisme fet de mentides, manipulacions i demagògies. El caràcter simplificador i addictiu d’internet i les xarxes socials ha permès articular les pors i els odis dels actuals pàries de la terra, mobilitzats i en peu de guerra en pro d’un líder -carismàtic a la seva manera-, però sobretot contra tot el que simbolitza l’status quo polític i social dels Estats Units, contra la correcció lingüística i cultural del progressisme i, en definitiva, contra tot allò que representa el Partit Demòcrata: els outsiders contra els insiders.

Qué ha pasado en el Capitolio de Estados Unidos?

Amb el trumpisme i amb aquesta algarada final que tant s’assembla a les revoltes de les repúbliques bananeres, Els Estats Units han perdut molt del prestigi que encara mantenien i bona part de la referència i lideratge que encara exercien al món. A dia d’avui, dominen rànquings i estadístiques, però ja no tenen autoritat moral ni encarnen el futur. No estem davant d’una anècdota, sinó davant de fets amb molta càrrega simbòlica i significativa. Una onada reaccionària, violenta i feixista que s’emporta per endavant un Partit Republicà que ha fet molt poc per aturar la dinàmica boja imposada per Donald Trump. Els totalitarismes europeus del període d’entreguerres el primer que van fer es sotmetre uns partits de dretes molt pusil·lànimes en la defensa de la llibertat i la democràcia. Els sistemes democràtics se sustenten sobre institucions que han de ser compartides i acceptades, però sobretot, sobre un conjunt de normes no escrites que tenen a veure amb la tolerància, la convivència, el diàleg, el respecte a les lleis i l’acceptació de la pluralitat. El sistema no es compatible amb el tribalisme. Democràcia és Constitució i participació electoral, però sobretot una actitud, un comportament, una cultura. Després de l’espectacle viscut als Estats Units els darrers quatre anys amb la culminació gairebé surrealista del dia de Reis i amb un President que es nega a acceptar la realitat, els fets i el final del seu mandat, el món podria aprendre on porta seguir dinàmiques boges i autodestructives. Instal·lar-se en mons imaginaris construïts amb la manipulació dels temors per part de líders messiànics que no tenen altre interès que donar sortida als seus deliris i perpetuar-se en un poder que no l’entenen per contribuir al bé comú sinó a fer un homenatge al seu narcisisme i a una visió del món egocèntrica. Però, sobretot, seria bo que entenguéssim que no podem avançar per camins d’un dubtós progrés tot oblidant i condemnant a la exclusió a tanta gent als quals no els deixem gaire més sortida que seguir a profetes equivocats i projectar la seva fe en deus falsos.

Fragilitat

Cada vegada més les empreses modernes són marques, amb estructures molt lleugeres,  consistint bàsicament en unes seus centrals on es concentren la direcció, l’I+D i el màrqueting. De fet, el terme “treballador” ja no s’utilitza fa anys a les empreses. No és tant una qüestió de consideració o de respecte, com de deixar les coses clares: les firmes ja no senten responsables dels seus empleats. Han passat els temps en què les companyies, encara que fos a través de fórmules paternals, es consideraven una gran família amb obligacions cap als que en formaven part. L’antiguitat d’una corporació es valorava com un important valor de reputació i en les èpoques crítiques es mantenia l’ocupació fins on es podia a costa dels beneficis de la societat. Els acomiadaments eren una desgràcia i ja no diguem el tancament. Els dividends no és que fossin secundaris, però tenien la plasticitat de adaptar-se a les situacions d’expansió i de recessió econòmiques. Les condicions de treball eren dures i els salaris baixos, però en contrapartida hi havia algunes seguretats que en el capitalisme postmodern s’han perdut. El llenguatge s’ha adaptat. Les escoles de negocis van introduir primer el concepte de recursos humans, com a terme genèric i impersonal, per passar després al concepte més elevat: capital humà, en el qual els individus que en formen part ja tenen la condició de col·laboradors. Però com es tractava més que d’una qüestió nominativa, sinó d’actitud cap els treballadors, els conceptes d’outsourcing i d’offshoring es van convertir en el nou paradigma de la gestió empresarial, que ara s’anomenaria management. Acomiadar persones ja no era una acció ominosa d’últim recurs, sinó que es brandava amb orgull pels nous gurus del capitalisme formats en les escoles de negocis, molt propensos a readaptar-se a “les necessitats de capital humà” fets en nom de la millora de la competitivitat. Pura literatura. Llàstima que els nombrosos treballadors acomiadats amb EROS a costos baixos i deixats a l’estacada per la nova legislació laboral que s’havia fet per combatre “les rigideses” del mercat laboral i poder guanyar major “flexibilitat”, no ho comprenguessin d’aquesta manera.

La fragilidad nos hace poderosos | Blog Laboratorio de felicidad | EL PAÍS

En qualsevol cas, la conversió de molts antics empleats en treballadors autònoms que presten serveis a les empreses sense càrrega laboral interna, ha estat una via que continua encara avui dia el seu procés d’expansió. Hi ha hagut en els últims anys una autèntica explosió de creació de microempreses que no són més que formes ineludibles d’autoocupació i que tenen un component evident d’autoexplotació per poder tirar endavant. Dependre de les demandes de grans empreses és tenir la seguretat de sol poder facturar amb uns marges molt reduïts. Un extrem bastant particular i abundant de les noves formes organitzatives del treball en el capitalisme postmodern són les cooperatives de treball que tant ha proliferat en les restes de producció tèxtil en el món occidental o també en el sector de manufactura de la carn. Treballs que necessiten mà d’obra intensiva i que es contracta i descontracta de manera senzilla i sense costos a aquestes cooperatives de treball. Inditex ho practica molt en la producció que manté a Galícia o al Nord de Portugal. Un capitalisme que no fa sinó incorporar els valors del model capitalista asiàtic d’exportació: sobreexplotació sense responsabilitats.

La ideologia que acompanya tot això, fomenta el concepte de “ocupabilitat” com a element de tensió continu al llarg de tota la vida, ja que la voluntat de tenir treball s’ha d’alimentar amb formació i disposició a tot tipus d’humiliacions, va molt lligada a la necessitat del consum compulsiu com a únic mètode de realització personal i al paper estimulant que exerceix el deute a les nostres vides. Després d’unes dècades en què es va completar un sou cada vegada amb menys capacitat adquisitiva amb un ampli accés al crèdit bancari i a la disponibilitat de targetes de crèdit que ni tan sols havíem sol·licitat, vam viure en un parany de riquesa i de capacitat de compra fictícia,  presoners del nostre deute i dels nostres desitjos de consum sempre insatisfets. Pel filòsof Byung-Chul Han, hem mudat de “la societat disciplinària” cap a “la societat del rendiment”. Hem passat de ser subjectes d’obediència a ser subjectes de rendiment, és a dir, “emprenedors de nosaltres mateixos”. Si la societat disciplinària generava bojos i criminals, la del rendiment genera fracassats i, d’aquí, que la depressió sigui la malaltia moderna, l’expressió patològica del fracàs. 

Cal un nou contracte social

Les perspectives de la COVID no són, a dia d’avui, gents optimistes. El que havia de ser una possible tercera onada els propers mesos ja s’ha iniciat i la variant del virus que ha emergit a Gran Bretanya encén totes les alarmes a més de proporcionar a aquell país, de facto, un Brexit dur. Sempre s’ha dit que cal vigilar amb el que es desitja ja que et pot ser concedit. En tot cas no hi haurà treva nadalenca de la pandèmia. Més aïllament i soledat per a les persones i més depressió per a una economia que, a banda dels comptats sectors que ho viuen com una oportunitat, està immersa en un sot profund de difícil i llarga sortida. Estem encara en una fase de contenció en la que mantenir el teixit productiu és crucial. Caldran més programes d’ajust temporal de l’ocupació, ajornament d’impostos, ajut directa a autònoms i petites empreses i proporcionar liquiditat amb línies d’avals i crèdits. I, lògicament, ajut directa a les persones que han perdut o se’ls dissiparan els seus ingressos i corren el risc d’augmentar la ja molt poblada zona d’exclusió social.

Caldrà articular després la fase de recuperació la qual, en el millor dels casos, s’allargarà més de tres anys. Es tractarà de recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació de cara a restablir també el consum. Caldria posar en pràctica polítiques econòmiques de cara a transformar estructuralment l’economia, tema que a Espanya resulta del tot imprescindible i inajornable. Els importants fons provinents del Next Generation instrumentats per la Unió Europea haurien de servir per canviar profundament una economia de baixos nivells de productivitat i massa dependència del turisme, cap a una economia més competitiva, tecnològica i més sostenible. Mudar d’una economia marró a una economia verda és ja inexorable, com ho és un procés reindustrialitzador intel·ligent, assumir la transició energètica cap a les renovables, digitalitzar las pymes, augmentar la dotació en recerca i desenvolupament en els pressupostos públics o bé invertir molt més en salut pública. S’ha d’estimular la innovació, garantir la producció més estratègica en el propi país i evolucionar cap a una economia de tipus circular que no generi residus i amb una petjada de carboni mínima.

Primero de Mayo de 2019: Es hora de un nuevo contrato social

El finançament de tot això, a banda dels fons europeus, s’ha de fer en part endeutant-se i també sanejant un ineficient i desfasat sistema tributari. Amb prudència, el deute no és avui un mal recurs tenint en compte que el preu del diner està en taxes negatives. Ara bé, com que s’ha de tornar, certament que el que es fa es diferir la càrrega cap a les generacions futures. Sembla força lògic tenint en compte que, justament, el que es tracta és de fer inversions que possibilitin un futur digne. Ara bé, el que cal és revisar en profunditat un sistema tributari ple de forats que el converteixen en insuficient i poc equitatiu. Multitud de mecanismes de frau fiscal que es calcula s’aproximen als 60.000 milions d’euros anuals i formes d’elusió fiscal que porten, per exemple, que les empreses de l’Ibex liquidin una mitjana del 6% en Impost de Societats quan el valor nominal és del 30%. Tot això explica força la debilitat dels ingressos tributaris de l’Estat com, també, la incapacitat per fer cotitzar d’alguna manera les incontrolables plataformes digitals o bé les grans corporacions que operant en molts països a la vegada, especulen amb els seus preus de transferència per tal que els beneficis acabin recalant en paradisos fiscals. Apple centralitza el seu negoci europeu a Irlanda, on té pactat un tipus impositiu del 0,005%. Més enllà de la deficient gestió del sistema fiscal, hi ha un problema amb la seva naturalesa. El sistemes tributaris actuals descansen sobre les rendes del treball molt més que no pas sobre les rendes de capital. Resulta injust i té força veure amb la creixent i acumulativa desigualtat social. Però, a més, resulta ineficaç quan els salaris tenen un pes cada vegada menor en el PIB dels països. Són els efectes inherents als salaris mitjans en declinació i a una societat amb cada vegada més gent sense feina o brutalment precaritzada. S’imposen unes noves regles.