CHatGPT

Darrera aquest nom que sembla d’un personatge metàl·lic de la Guerra de les Galàxies, hi ha un aplicatiu d’Intel·ligència Artificial (IA) que ha aixecat les alertes del món educatiu perquè pot fer perdre sentit a molts processos d’ensenyament/aprenentatge. Aquesta nova eina, darrera de la qual en vindran moltes més de similars i encara millorades, ens pot crear només donant-li un enunciat una redacció per l’escola, un poema o un treball de fi de curs. Si amb el sorgiment de la Wikipedia els professors ja ens les vam veure magres i sempre tenim dubtes de l’originalitat dels treballs que se’ns presenten perquè amb l’accés a internet s’ha imposat la cultura de “tallar i enganxar”.  S’ha anat suplint molt del que havia de ser l’esforç dels estudiants i ens hem vist obligats a impulsar normatives antiplagi, però ara resulta que es posen a l’abast de tothom mecanismes perquè els facin la feina. La ganduleria quedarà així degudament fonamentada, al igual que la ignorància. Triomf de la cultura de la simulació. És més, qui recorri a aquest sistema, ni tan sols se li podrà aplicar normatives de frau, ja que de fet cada cas resultarà una creació expressa per qui sol·liciti tal ajut, obtenint textos sobre els que tindrà la “propietat intel·lectual”. No és anecdòtic aquest salt en la tecnologia digital que permetrà aquest programa informàtic i els similars que sorgiran. De fet, Microsoft ja està pensant incorporar-lo al seu paquet de software del seu sistema operatius per a ordinadors personals.

No es tracta pas de discutir les nombroses possibilitats positives que ens aporta ja i més aportarà la IA en camps com el de la medicina i la salut, millores en l’eficiència energètica, gestió dels serveis urbans, millores en la productivitat… Però sense control en el seu ús i desplegament creem situacions distòpiques. L’exemple que posem avui, que és el desenvolupament d’un model lingüístic predictiu, no només ens pot fer retornar a que el treball universitari recuperi la modalitat d’exàmens amb paper i bolígraf, cosa força probable, però, el que és pitjor que l’aprenentatge s’acabi reduint a obtenir habilitats en l’ús de les tecnologies que ens permetin trampejar el sistema educatiu, però sense aprendre res pel camí. La cultura digital ha generat aversió cap a desenvolupar processos d’aprenentatge i adquisició de coneixements que anaven lligats a la bona predisposició, l’esforç i la dificultat. Es creu que com que tenim totes les dades possibles accedint-hi des dels fòtils tecnològics, no cal aprendre, memoritzar i fer anar la nostra ment. Però a la xarxa no hi ha coneixement, hi ha dades que si no les sabem contextualitzar, entendre, ens diuen poca cosa i continuem essent uns ignorants que, a més, hem perdut qualsevol hàbit de treball i la capacitat de relacionar les coses, entendre la diferència entre causes i efectes.

Amb la resignació que ens sol caracteritzar en relació a les innovacions tecnològiques, es torna a sentir la frase tòpica de que això “ha vingut per quedar-se” o bé que “ens hem d’adaptar i fer-ho jugar al nostre favor”. Està bé, resulta evident que qui no es conforma és perquè no vol. Però estem davant d’irrupcions tecnològiques sense control que dinamiten la transmissió i adquisició de coneixements, davant d’armes que són un treta a la línia de flotació de, per exemple, la mateixa institució universitària. Hi ha una gran tendència a transigir, quan no admirar de manera acrítica, tota innovació tecnològica que de manera elefantíaca irromp en el sistema educatiu. Pel camí es perden els objectius fonamentals de la adquisició de formació i coneixement i els resultats d’aprenentatge resulten cada vegada més modestos. Ho diuen els treballs i indicadors que s’elaboren al respecte. L’exigència, els resultats, per exemple en el sistema universitari, no han deixat de caure. Tothom mira cap a una altra banda, la qüestió es mantenir el repartiment de títols a satisfacció de la societat. Però el cert és que una part significativa dels estudiants, ni tenen ni adquireixen els coneixements bàsics i fonamentals que haurien d’haver incorporat. Implícitament, hem acceptat que no cal, que si es tenen “habilitats digitals” ja no els cal res més. Potser sí, potser la funció de la Intel·ligència Artificial és la de desplaçar la intel·ligència a seques.

Tots som Brasil

L’assalt a les principals institucions brasileres per les hordes bolsonaristes embogides que s’ha produït fa uns dies, evidencia la pulsió totalitària que hi ha al darrera dels lideratges i els moviments il·liberals extrems de la dreta. En una reproducció de l’atac al Capitoli que van fer els seguidors de Trump ara fa dos anys, s’ha vist fins on es pot arribar quan es juga amb la polaritat extrema, el no reconeixement dels adversaris polítics i amb la falta de respecte i consideració a les bases que han de presidir els valors i comportaments a les societats democràtiques. Sorprèn en ambdós atacs, la realitat paral·lela en la que estan immerses les persones que els protagonitzen, embriagats no només de mentides i falses proclames, sinó també d’idees absolutament demencials. Lula vist com l’anticrist, el diable, o un comunista recalcitrant, cosa que sembla justificar apel·lar a la intervenció militar o bé dels extraterrestres. Bàsicament, els brasilers que no han perdut l’enteniment, aquests dies han sentit vergonya i indignació. Vergonya per la extravagància, la bestiesa dels plantejaments i, també, perquè Bolsonaro va obtenir el suport de  50 milions de votants, gairebé la meitat del electorat. Indignació per la falta de respecte als principis democràtics i als resultats electorals, també per la passivitat policial i d’algunes autoritats en relació a uns desordres públics que, fa dies, s’estaven preparant de manera oberta i massiva. I ben finançats.

Lula és un referent pel progressisme brasiler i llatinoamericà. Un demòcrata que està molt lluny d’aspirar ser un líder comunista o totalitari. El seu programa polític és de tipus socialdemòcrata on les prioritats són treure els 30 millors de brasilers que estan en la pobresa extrema, i fer-ho amb polítiques econòmiques d’impuls a l’activitat econòmica i l’establiment d’un sistema fiscal que permeti a l’Estat corregir les enormes i creixents desigualtats, així com recuperar, encara que sigui de manera modesta, l’ascensor social. Res que no es faci a la majoria de països europeus o occidentals. La coalició àmplia i moderada amb que es va presentar a les eleccions ho avala. Té al davant reptes importants i difícils. Ha de tornar el país a la normalitat, ha de recuperar pel Brasil la consideració i el bon nom que havia perdut en l’àmbit internacional. Ha d’intentar recosir un país social i ideològicament no només dividit, sinó profundament fracturat. Li caldria, també, recuperar unes elits empresarials i econòmiques que s’han alineat de manera quimèrica amb Bolsonaro, han comprat i s’han empassat el seu discurs. Resulta fàcil d’entendre, que el creixement econòmic i l’activitat empresarial resulten incompatibles amb el caos i l’aïllament internacional que representa l’extrema dreta. La paradoxa, és que la normalitat capitalista passa justament per Lula i el que representa el seu govern, l’altra opció és una quimera, especialment perjudicial per les mateixes elits.

La bona notícia és que sembla que la democràcia s’ha acabat per imposar al Brasil, doncs els militars no han entrat al drap que els volia induir a actuar en forma de cop d’estat. El govern democràtic ha reaccionat de manera ràpida i amb la contundència que la situació extrema mereixia. To plegat, pel seu excés, podria significar el fallit darrer cartutx de Bolsonaro, el seu cant del cigne. S’haurà de veure, però. Moviments d’aquestes característiques, amb diversos graus d’irrealitat, ja n’hi ha a tot arreu. Trump i el que significa disten molt de ser morts políticament. Els il·liberals, cada vegada més clarament ubicats a l’extrema dreta de manera descarada, governen a Itàlia, Polònia, Rússia, Hongria…; i són molt presents a França, els països nòrdics o bé a Espanya. El discurs conservador es va radicalitzant arreu i copia les maneres, el llenguatge i les formes del relat polític de l’extremisme. Encara que la historia no acostuma a repetir-se, el procés com els feixismes es van apropar i es van fer amb les formacions dretanes democràtiques a la Itàlia feixista o bé a l’Alemanya nazi ens haurien, i els haurien, de fer recapacitar. No és que correm el risc d’acabar prenent-hi mal, és que ja n’hem començat a prendre.

Joan Manuel Serrat

Amb la retirada voluntària del cantant es tanca tota una immensa època. Ho deixa algú que amb les seves cançons ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra vida. Difícil d’explicar el darrer mig segle sense una música que, fent servir tots els pals, portava sempre la seva veu inconfusible. El tòpic dirà que forma part de la banda sonora de la nostra vida. Ha estat un dels grans referents  de la música catalana y espanyola durant seixanta anys, que no és dir quatre dies. Ha recuperat la millor tradició de la poesia espanyola contemporània, posant al mapa autors que el franquisme havia aconseguit mantenir en l’ostracisme, com és el cas de Miguel Hernández, però també d’inqüestionables com Lorca o Machado. Ha estat un gran lletrista, amb una forta capacitat per descriure el món en blanc i negre de la seva infantesa, de com vivia, de com reia i plorava la gent en temps no massa propicis. Sinó pobre, va viure i va descriure almenys allò que algú en va dir les classes subalternes i les seves barriades. Va abandonar aviat el concepte de cantautor, probablement massa pretensiós i afectat per a ell, i es va embarcar en composicions i arranjaments musicals més orquestrals i complexos, rodejant-se per això dels millors professionals que hi havia.

Va ser un artista compromès, especialment contra el franquisme i en defensa de la llibertat a la seva estimada Llatinoamèrica. Home d’esquerres i progressista, mai va voler practicar la cançó protesta ni abanderar moviments polítics. El seu art ha estat per sobre i ha agradat i entendrit diverses generacions de ciutadans de pensaments i condicions ben diverses. En aquest sentit, ha estat un músic absolutament transversal, estimat per les tietes, per gent més tradicional o més oberta i pels joves moderns d’unes quantes dècades. Com a les novel·les de Juan Marsé, en les seves cançons i melodies es recreen moments i paisatges, records i emocions, fins a captar-ne l’olor. Perquè les cançons d’en Serrat destil·len un perfum, una manera d’entendre la vida i el temps que penetra per la pell i els sentits. Si haguéssim de rescatar un disc o una cançó, segur que ho faríem amb Mediterraneo. Un cant a la vida que emociona, retalls d’una trajectòria vital feta de llocs, afectes i tendresa. La defensa d’un món constituït per coses molt diverses, de cultures i llengües en convivència, de barreja d’influències però, sobretot, de paisatges. I la nostra infantesa convertida en la única pàtria que ens acompanya tota la vida.

Malgrat alguns intents maldestres per marginar Serrat degut a la seva catalanitat “impura”, la força de la seva música i el caràcter respectuós i integrador del cantant, no ho han permès. Ha estat un músic universal, escoltat i estimat a España, a Xile, Argentina i a tota Llatinoamèrica on se li professa autèntica devoció. Però, sobretot, és un cantant català tant per arrels com per vocació de ser-ho. El seu art, la seva presència i altura moral, són un patrimoni de tots el catalans. Probablement i sense pretendre-ho, ningú com ell representa el profitós mestissatge d’aquesta terra, l’encreuament de cultures i sentits d’identitat diversos i amb intensitats ben variables. Joan Manuel Serrat és un xarnego en el millor sentit que se li pot donar a aquest terme, com un elogi i, justament per això, no menys català que ningú altre. Ha cantat a aquest país que, excepte en alguna mala tarda, està poblat de gent tolerant, oberta al món i integradora. Una terra en la que sortosament encara tenim la llibertat de triar la nostra catalanitat i la manera en que estimem i volem viure al país. On ens podem sentir part d’un tot que és massa interessant com per convertir-lo en idèntic i homogeni. I encara menys en excloent. Llarga vida al Joan Manuel Serrat.

Iran

Aquest és un gran país, en molts sentits. Per la seva dimensió geogràfica, per la demografia, per posseir una cultura ancestral molt desenvolupada com la persa, per la seva economia, pel seu immens patrimoni històric… Té ara una societat molt dinàmica, formada, i amb nombrosos moviments avantguardistes al seu sí, tan sigui en les arts visuals, musicals o literàries. Ha tingut, però, molta mala sort en la política i en uns sectors hegemònics interessats en mantenir una rígida estructura de clans i el predomini de valors religiosos que asfixien a la seva població i, de manera molt especial, a les dones. Ve de lluny. Terra de colonització anglesa, a la seva sortida es va convertir en un reducte de confessió xiïta en un entorn fonamentalment dominat per l’islam sunnita, i amb una monarquia més o menys laica però de comportament brutal i extremadament extractiva aprofitant el regal del petroli com van ser els Reza Pahlavi. El 1979, es va produir un aixecament popular, que va crear moltes expectatives entre l’esquerra europea, però que va acabar per convertir-se en una “revolució islàmica” que va portar els ayatollahs al poder. Els iranians, van passar d’una dictadura a un altra, amb l’afegit ara que s’instaurava una moralitat religiosa estricta i el predomini de la sharia com  a referència legal i vital.

La “Guardia Revolucionaria”, el cos militar i policial del règim s’ha convertit durant aquests anys en la elit econòmica i política, en una mena de nova burgesia. Tot i el formal predomini polític i social d’allò religiós, la societat iraniana ha canviat, i molt, durant aquests quaranta anys. La duresa dels primers anys del règim s’ha relaxat, malgrat episodis de demostració de que les coses segueixen igual. Especialment a la capital, sota la capa de religiositat aparent, hi ha un món que bull, amb gent jove formada capaç de generar una dinàmica cultural laica molt important i interessant. Queden, però, vestigis de l’islamisme més tradicional i repressor de nous costums com són la “Policia de la Moral”, la qual vigila al carrer el manteniment estricte de la llei islàmica tot reprimint a les dones que van liberalitzant o directament refusant l’ús obligatori del vel. Justament una acció d’aquest cos que va acabar amb la vida d’una noia que es va resistir a la imposició, Masha Amini, el mes de setembre d’enguany. Es van precipitar un seguit de manifestacions i aldarulls al país, protagonitzades per joves d’ambdós sexes, en les que es posava en qüestió no només la moralitat imposada, sinó el mateix règim. Es desbordaven les energies i els malestars acumulats en una societat que, en bona part, aspirava a una vida moderna i lliure. La repressió, extremadament violenta ha estat la contesta del règim. Es parla ja de més de 300 morts provocades per les actuacions policials.

El futbol iranià va tenir, al mundial de Qatar, un gest de gran dignitat. Es va negar a cantar l’himne com a protesta pel que estava passant al seu país, amb les conseqüències que això de ben segur els comportarà. De manera paral·lela, el règim va marcar el terreny de joc condemnant a mort al futbolista Amir Nasr-Azadani amb l’atribució d’haver participat en manifestacions polítiques. L’acusació, com en altres figures públiques ja penjades perquè facin d’escarment, és haver comès el pecat de la “moharebeh”, o sigui, d’enemistat amb Déu. Qui esperés un moviment de solidaritat en el món del futbol anava errat. Tot això ha succeït i s’ha conegut durant el Mundial de Qatar, un esdeveniment per a glòria i blanqueig d’un emirat tant o més totalitari i repressiu que l’Iran. Ni una referència per part de cap selecció o jugador de cap país, i ja no diguem dels organismes federatius que s’engreixen amb aquest esport. Allà on no ha arribat una certa noció del bé, tampoc ho ha fet el sentit solidari que podia induir el caràcter corporatiu per la feina del condemnat. Messi ha perdut una oportunitat d’or per ser realment gran més enllà del seu joc. Li pertocava especialment a ell fer un pas endavant i manifestar-se, no per prendre partit polític, sinó en defensa de la dignitat i la vida. Probablement, la capa amb fils d’or que li va imposar el xeic catarí l’immunitzava contra qualsevol percepció o sentit moral. El Déu argentí, no està ja per coses mundanes.

El poder dels jutges

El reputat intel·lectual i polític progressista llatinoamericà, Álvaro García Linera, explicava ja fa uns anys que, al continent americà, ja no hi havia gaire perill de cops d’estat militars o bé d’intervencions de soldats dels Estats Units, ja que de la funció de liquidar a polítics i governs d’esquerres se’n ocupaven els jutges. Que si abans a les acadèmies militars dels Estats Units s’hi preparaven militars i torturadors de països llatinoamericans per anar rectificant amb la força allò que deien les urnes, a les darreres dècades es formaven a jutges d’aquests mateixos països en les costoses i elitistes universitats del veí del nord. Quan tornaven al seu país, feien la feina. Quan li vaig sentir explicar, vaig pensar que era força cert i que la manera d’acabar amb règims progressistes a l’Amèrica Llatina era, cada vegada més, amb intervencions judicials que feien la funció de braç armat del reaccionarisme (casos d’Evo Morales, Lula, Dilma, Correa…). Però, creia jo, només podia passar en territoris on els sistemes democràtics estaven poc consolidats i la divisió de poders no havia quedat ben establerta. Que això no era possible a Europa, vaja. Anava errat. El que s’ha evidenciat aquesta setmana a Espanya, dir-ne cop d’estat seria un abús injustificable del llenguatge, però amb la interferència intolerable del món judicial per mitjà del Tribunal Constitucional sobre el poder legislatiu, s’ensenyen algunes vergonyes, es posa en crisi, ara sí, això que s’ha anomenat el Règim del 78 i que va ser el resultat de la reforma política que va permetre sortir del franquisme i instaurar un sistema democràtic a Espanya.

La dreta espanyola, cada vegada més extrema i rància, bloqueja la necessària renovació dels òrgans judicials espanyols sigui dit en sentit ampli -Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem- per tal de mantenir no una hegemonia ideològicament conservadora, sinó un predomini absolutament reaccionari que pretén eternitzar-se en la seva posició de poder. Uns jutges que formen un pool d’interessos amb els partits de la dreta -PP, Ciutadans, Vox-, i també amb la dreta mediàtica madrilenya tan poderosa. No se sap ben bé qui té la primacia en aquest bloc, tot i que probablement la “carcúndia” judicial marca el pas donat que els deutes en forma de sobreseïment de casos de corrupció que els hi té el Partit Popular són immensos. Mantenir jutges caducats en els seus mandats per tal de controlar la judicatura i que siguin aquests els que bloquegin la seva substitució resulta grotesc. La Constitució de 1978 es fonamenta sobre el sentit de responsabilitat dels grans partits, els quals estan obligats justament a grans acords en els temes fonamentals. El de mantenir una adequada divisió de poders és especialment rellevant. La dreta, però, ha apostat per les formes trumpistes i per generar enfrontament i polaritat. No té la lleialtat institucional, el sentit d’Estat que tot i provenir del franquisme si que va tenir en els anys de la transició. Ara, practica el cinisme i s’ha descarat en la defensa dels seus interessos de poder: el que no guanyem a les urnes ho fem a la judicatura. 

La reforma de les majories necessàries per renovar el poder del jutges resulta ineludible. I caldrà fer-ho a través d’una llei orgànica que quedi blindada pel parlament i fora de l’abast de tribunals que fan de jutge i de part alhora. Què hi guanya la dreta amb aquest ajornament forçat? Temps per fer soroll, donar la sensació de caos, impossibilitar el diàleg i la possibilitat d’acord, cavar encara de manera més profunda la trinxera política que va separant cada vegada més la societat espanyola. Pot ser que la nova llei que es tramitarà resolgui, momentàniament, aquest impasse, però no resoldrà la deriva reaccionaria d’una dreta cada vegada més assilvestrada, com tampoc la pulsió arrogant i corporativista d’una magistratura ancorada en posicions ultraconservadores i de defensa dels seus privilegis. No els importa el mal que fan a la democràcia espanyola perquè, uns i altres, aquest no ha estat un distintiu que els hagi preocupat fer-lo del tot seu.

De l’ibuprofeno a la sobremedicació

Sembla que l’estratègia del partit socialista és la de transitar per un fil sobre l’abisme a l’hora de tractar el tema de les il·legalitats comeses pel anomenat Procés a partir de l’estiu de 2017. Bona part dels fets o bé estan jutjats i condemnats perquè el codi penal ho establia, o bé estan pendents de ser avaluats degut a que alguns dirigents van decidir marxar a l’estranger. Els fets van ser greus i els efectes de ruptura de la societat catalana tardaran generacions en superar-se. Trencar unilateralment les lleis vigents que constitueixen l’Estat de Dret i són la base del sistema democràtic, resulten punibles a tot arreu. Als trumpistes assaltant de 2020 al Capitoli se’ls jutge ara justament pel delicte de sedició. No veig a ningú, excepte els encausats, que s’estripi les vestimentes per això i més aviat s’aplaudeix. A Espanya, després que el Partit Popular i Mariano Rajoy practiquessin l’actitud contemplativa i merament repressiva sense intentar res en el terreny polític per evitar la crisi que el repte independentista generava, la pujada al govern del partit socialista ençà de 2019 ha comportat prendre un paper més actiu. S’ha intentat retornar a la política el que hi podia ser retornat, tot impulsant mesures de gràcia en forma d’indults per treure a la gent de la presó i posar les bases d’un diàleg que havia de desinflamar la situació. Estratègia de l’ibuprofeno se’n ha dit. El cost polític és gran en una política espanyola en la que el relat predominant és d’una dreta més aviat assilvestrada. El PSOE aconseguia amb això una certa pacificació, un tornar a començar merament polític a Catalunya i, alhora, una majoria més o menys estable per aprovar lleis i pressupostos. També, de retop, un trencament al sí de l’independentisme que, lògicament, el debilitava.

La segona part de l’operació, d’oportunitat i efectes més dubtosos, està essent la modificació del codi penal sota demanda i exigència d’Esquerra. Que la tipificació de la sedició a Espanya era obsoleta perquè és de fa dos-cents anys, resulta bastant evident com que encaixar en aquest tipus delictiu les condemnes de l’1 d’octubre era una mica forçat. Però també resulta insòlit i de mal justificar, tant jurídica com políticament, que el canvi es faci a la carta i a petició dels condemnats. El més lògic, hauria estat fer-ho en un altra moment i forma. El relat de la dreta en surt reforçat i, també sembla lògic, que una part significativa de la societat espanyola no digereixi bé aquesta acció governamental. El que ja ho ha desbordat tot, és que acte seguit es modifiqui la legislació sobre malversació tot disminuint les penes aplicades als delictes que no comporten apropiació i benefici personal dels diners mal utilitzats i sostrets de l’erari públic. La sensació general, és que es dilueix el càstig a la corrupció, un mal important en la salut democràtica espanyola, i que es fa per tal de que les sentències siguin compatibles amb el retorn a l’activitat política immediata dels líders polítics d’ERC condemnats i, ves a saber, si també beneficiar algun polític andalús que li tocaria entrar a presó per malversació.

Més enllà de la reacció irada de la caverna política i mediàtica espanyola, hi ha dubtes més que raonables per posar en qüestió la pràctica de remenar legislacions i el codi penal sota demanda d’encausats i per resoldre problemes polítics profunds. No hi ha un bon sentit del temps i de l’oportunitat, però també es llença un missatge molt estrany a la societat quan es trastoquen les lleis ad hoc i de manera improvisada. Es podria justificar en nom d’uns efectes polítics molt positius, els quals dubtosament es donaran. Tot això no respon a un pacte seriós amb l’independentisme, ni tampoc amb Esquerra. Aquest partit no es comporta amb cap mena de prudència, la qual li exigiria una certa contenció verbal i evitar anar posant sobre la taula noves demandes per satisfer. Pedro Sánchez, expert en moure’s en situacions políticament agòniques, va dir fa uns dies que “estava arriscant molt” amb el tema de Catalunya. I és cert, arrisca que la política progressista i d’esquerres, torni molt en tornar a ser possible una vegada perdi les eleccions per justament aquest tema. Haurà aportat, però, alguna cosa a solucionar el “conflicte català” que el permeti passar a la història? Probablement, no. Amb la dreta al poder, l’independentisme es tornarà a reunificar i a radicalitzar. Tornarà a la casella de sortida de 2017. Entremig, tant de bo m’equivoqui, només hi haurà hagut un excés de medicació que no haurà servit de res.

Publicitat institucional

Que les institucions informin, va de soi, com és ben lògic que els governs s’expliquin, encara que de vegades no caldria, ja que se’ls entén tot. Per dirigir-se a la gent, a banda de decrets i lleis, tenen els parlaments, les compareixences, les rodes de premsa, les entrevistes… Els mitjans de comunicació, entre altres coses, tenen la funció de revelar i també controlar l’exercici del poder polític. Aquest, cada vegada més, li sembla que no n’hi ha prou i que ens mereixem unes bones dosis de publicitat institucional per terra, mai i aire. Especialment quan s’acosten cicles electorals, comencen a aparèixer tanques publicitàries recordant-nos les seves conquestes, anuncis a tota plana de diari dient el molt que estan fent per nosaltres i espots televisius i talls de ràdio per fer-nos tota mena de recomanacions perquè canviem la nostra manera de comportar-nos. Ens fotem a vegades de l’adoctrinament dels ciutadans que es produeix a la totalitària Xina, però la veritat és que els que es fa amb tots nosaltres no té gaire que envejar. A banda de la relativa proximitat electoral, estem a finals d’any, i els departaments ministerials o de conselleria fan net de romanents pressupostaris i ens munten unes quantes campanyes. No parlem de fer un esforç per informar-nos, que això no caldria, sinó de fer propaganda, que és tot una altra cosa. Més que donar-nos dades rellevants, el que es fa és treure pit i, sobretot alguns sectors polítics amb les seves quotes de poder, intentar alliçonar-nos i dir-nos, com si fessin un manual d’urbanitat dels antics, com hem de procedir.

La propaganda institucional té, a més, una altra gran funció, que és la de mantenir y guanyar-se el favor dels mitjans. Això resulta especialment rellevant en el món de la premsa, tant digital com de paper, que té a hores d’ara poca sostenibilitat econòmica per ella mateixa. Això resulta molt clar a Catalunya doncs el mercat més reduït de lectors ha acabat perquè gran part dels mitjans siguin uns “mantinguts” amb la combinatòria de subvencions per ser en català i les insercions publicitàries que ho complementen. Sense això, no quedaria diari en català viu ja sigui en paper o online. Les línies editorials aclareixen els vincles si és que algú en té dubtes. O s’alineen amb el sector més espiritual de l’independentisme o bé amb el realisme màgic dels altres. Justament, el que gairebé no queda ja és periodisme “independent”. Potser podríem anar traient aquest subtítol de les capçaleres. Més que res, per no confondre.

Em criden l’atenció, sobretot, aquestes campanyes que ens pretenen canviar el comportament així com les nostres hàbits més arrelats, intentant fer una mena d’evangelització o d’enginyeria social. I no parlo de quan ens recorden com hem de fer la tria selectiva de la brossa, que això encara li veig una utilitat. Parlo de campanyes que llinden amb la inconveniència, no sé si per dins o per fora, i que ens pretenen dir amb quina llengua hem de parlar i si fem un mal tan gran als castellanoparlants quan, per comunicar-nos millor i coneixent l’idioma, els parlem en castellà. Si no fem de “bons” catalans segons la consideració que tenen d’això els que manen, ens hem de sentir renyats sovint per aquells que, en realitat, li fan un flac favor el català tot convertint-lo en antipàtic. El Ministeri de Drets Socials m’ha arribat al cor amb la campanya en favor que ens convertim tots plegats en inquisidors dels nostres conciutadans, tot tirant-los en cara si renyen al seu fill o bé criden al gos. Des de quina concepció política i ètica se’t pot acudir una campanya per fer a tothom vigilant de tothom? Més que la pau social s’abona la discòrdia i l’encarament del ciutadà-comissari amb tot aquell que no es comporta segons les normes generalment establertes pel Gran Germà. Hi ha algunes subcultures d’esquerres que els surt una pulsió totalitària que s’haurien de fer mirar. O és que, potser, treballen per Díaz Ayuso o Vox?

Nova centralitat

Les condicions i la dinàmica política catalana han canviat força. L’hegemonia de l’independentisme dels darrers anys s’ha anat devaluant i, a hores d’ara tot i retenir el govern de la Generalitat, el seu paper va esdevenint més condicionat i, potser a curt termini, pot fer-se secundari. No crec que la pulsió independentista esdevingui menor per a una part important de la ciutadania que continuarà activada per aquest plantejament, però sembla evident que la combinatòria de la confrontació estratègica al sí del moviment i del desencantament d’una part dels que fa uns anys veien possible aquest objectiu, està donant lloc a una  nova realitat en la política del país. Per alguns, el problema de fons és l’enfrontament entre independentistes, com si tot plegat només fos el resultat de la imperícia dels dirigents de les forces en joc i apel·len a una unitat d’acció que, senzillament ha esdevingut impossible. Una part dels “processistes” ha entès que no és realista plantejar uns objectius de màxims com a assolibles ni a curt ni a mig termini i, encara que no ho reconeguin, admeten amb el realisme actual que, de fet, es van equivocar i molt amb l’estratègia rupturista. Una vegada trencat el govern “d’unitat”, els comptes pendents i la defensa del camp de joc de cadascú fa impossible cap acord polític amb força temps. Els ressentiments i la disputa electoral resulten incompatibles amb la confluència.

Esquerra Republicana ha buscat ocupar l’espai central, tot  creient que la combinació de la radicalitat verbal i la política pragmàtica els permetria obtenir l’hegemonia tot fent-se amb l’antic espai convergent. Un àmbit aquest que molts malden per refer, però que els fets semblen indicar que ja no existeix, que es va acabar amb la fi del pujolisme. Mentrestant, ERC pretén governar amb uns esquifits 33 diputats al Parlament i sense comptar amb cap altre suport. Han cregut que la necessitat dels seus vots per mantenir la majoria d’esquerres a Madrid, aplanaria als socialistes catalans els quals abaixarien el cap i es deixarien humiliar verbalment per Oriol Junqueras cada vegada que aquest obre la boca. Però les coses no van ben bé així. Els altres també fan estratègia política. Hi ha un fet rellevant i que expressa força la nova realitat, Pedro Sánchez va aixecar una majoria per aprovar els pressupostos de 2023 sense necessitar els vots d’ERC al Congrés de Diputats. Al final els republicans, que amagaven amb l’abstenció, van sumar-se a la majoria per fer veure que tot estava igual, que continuaven essent imprescindibles. La realitat i l’evidència, és que ja no ho eren.

I ara Esquerra es troba en una immensa solitud parlamentària a Catalunya. De moment han deixat de desqualificar els socialistes catalans i apel·len a la seva responsabilitat per aprovar els pressupostos. Però hauran de fer força més que això i plantejar una negociació oberta i seriosa. Si no és així, perquè l’injuriat PSC els hauria de donar oxigen?. Certament si col·laboren amb la governabilitat els propers mesos obtindran rèdit polític en l’espai central de l’electorat, però també es debilitaran entre aquells que desitgen que, d’una vegada, es passi pàgina de la voràgine independentista dels darrers deu anys. Els republicans, forçant el trencament de la unitat d’acció independentista van obviar un a conseqüència lògica, que es quedarien sols i sense socis possibles. Els propers anys, només podràn governar les principals institucions del país si fan majories absolutes i, això, no sembla gaire probable. Possiblement, li passarà a l’Ajuntament de Barcelona, a la Diputació i al Govern de la Generalitat. El PSC, en canvi, té varietat de socis com demostra la seva situació actual a les institucions esmentades. En política, tant importants resulten els vots que pots aconseguir, com tenir ponts i possibilitats de pacte amb les altres opcions, tenir amics. I qui a dia d’avui s’ha situat en la centralitat política a Catalunya, són els socialistes i no els republicans. Això no s’aconsegueix per casualitats aritmètiques sinó per un treball llarg en bastir i mantenir un discurs polític que, fugint del maximalisme, ha prioritzant construir ponts més que no pas en cavar trinxeres.

Lleis ad hoc

Les legislacions més adequades solen ser aquelles que responen a necessitats específiques d’establir un ordenament de referència per a resoldre problemàtiques reals, ordenar i posar límits per tal de fer possible la vida en societat. Malgrat que les realitats són canviants i que la cultura social evoluciona, és bo que resultin perdurables en el temps, que s’ajustin a demandes àmplies i consensuades i que tinguin una aplicació justa i el més mesurada possible. Encara que les cambres legislatives, teòricament, van ser creades per fer la funció d’elaborar-les, en un procés en el que el debat, les diverses visions i els anàlisis tècnics fessin que al aprovar-les fossin impecables, s’ha anat imposant el criteri que són els poders executius, segons les percepcions de les necessitats polítiques immediates, els que les elaboren i passen després per les cambres amb la única funció que les validin. Això provoca que algunes lleis que s’aproven siguin molt conjunturals, responguin a percepcions i impactes momentanis o vulguin satisfer no una majoria social sinó a les demandes d’un aliat polític circumstancial. Aleshores, poden ser reglamentacions que no responen als interessos de la majoria social o bé, que tècnicament siguin deficients i que, com ha passat amb la del “només sí, és sí”, acabin per generar els efectes contraris als que es pretenien. Justament, aquest llei va néixer a l’empara de la preocupació social que va generar el cas de “la manada” que va actuar a Pamplona en unes festes de San Fermín. Una llei que va voler donar resposta a la violència i les agressions sexuals tot tipificant comportaments que abans no estaven previstos i agreujant les penes. Es va fer ràpida i malament, amb un excés de càrrega ideològica i, en lloc d’escoltar, l’arrogància de la ministra hi va fer la resta. Quan s’han evidenciat els errors, en lloc de reconèixer-ho, fer allò tan clàssic de “sostenello y no enmendallo”.

I és que les lleis no són mai instruments neutres i responen a una determinada visió del món, contenen ideologia, però es bo que representin visions del món el més àmplies possibles i a poder ser compartides. Fer anar el carro davant dels bous no és mai una bona estratègia. També, requereixen de qui les impulsa o elabora, d’un cert grau de modèstia i de realisme. Les pretensions de canviar el món o bé fer enginyeria social a través de legislacions, solen acabar malament. La pretensió, però, de fer o eliminar lleis per respondre a situacions conjunturals, no és privatiu d’Irene Montero i el seu món. Passa ara amb la previsible derogació del delicte de sedició. Aquesta és una llei casposa i decimonònica, que responia a una situació típica del segle XIX, quan els militars espanyols, de tant en tant, els sortia la vena dels pronunciaments o dels cops d’estat. Es tractava de penalitzar les sortides de to dels “espadones”. Certament una llei superada i caduca que poc s’adapta a la realitat actual i a les legislacions europees. Fer-la servir com a tipus delictiu pels fets de l’1 d’Octubre resulta, com a poc, molt forçat. Però fer o modificar qualsevol cosa requereix de sentit d’oportunitat. Derogar-la sota pressió com es farà ara, deixant al descobert molts forats que caldria cobrir probablement amb una altra norma, no es una bona idea. La bondat de canviar aquesta tipificació quedarà marcada per ser el resultat d’una exigència que posa un partit per poder aprovar uns pressupostos anuals. Massa conjuntural tot plegat. Això acostuma a donar molts mals resultats polítics a més de generar problemes jurídics. Es d’esperar, que el mal resultat que donen les legislacions low cost, promogudes o derogades per qüestions circumstancials, desincentivarà afrontar ara una ràpida modificació de la legislació que afecta a la malversació. Els que han obtingut la satisfacció en la sedició entren en la deriva d’anar demanant per tal de resoldre, de manera unilateral, els seus problemes amb la justícia. Llençar el missatge que la malversació, que vol dir corrupció i ús fraudulent del diner públic, de fet no és tant greu i que només es penalitza quan hi ha lucre personal, resultaria a més d’horrorós, absolutament incomprensible. A la vida en general i a la política en particular, de vegades, cal saber dir que no.

Treball i identificació

El que caracteritza les darreres dècades és una extrema volatilitat del treball i, alhora el sentit de pertinença a una classe social. El que abans es deia i es brandava amb orgull com era pertànyer a la “classe treballadora”, ara s’ha diluït, difuminat i gairebé oblidat. Ara, en aquest sector laboral i social s’està sempre pendent de la precarietat, de combinar períodes de treball amb el subsidi o mantenir diverses feines alhora per obtenir ingressos mínims. Aquí les pors són molt més bàsiques, elementals i dramàtiques. No són temors infundats sobre la pèrdua d’estatus. Són possibilitats reals de perdre els ingressos, l’habitatge i els mínims vitals. Pel camí es té la sensació de perdre la dignitat i l’autoestima. El deteriorament és molt més acusat. L’esforç de molta feina desgastant, però alhora la lluita i l’erosió que implica la recerca constant d’un nou treball. Les condicions del “proletariat del sector serveis” són molt més dures que les que tenia el treballador industrial clàssic. Aquí no hi ha sindicació i sovint es forma part d’una cadena de subcontractació dedicada a la neteja, les cures personals o el repartiment a domicili. Treballs aparentment senzills, però d’horaris inacabables, ritmes frenètics, condicions inhumanes i salaris de misèria. Un món multicultural, amb predomini de dones, on no és possible establir salaris mínims o bé de conciliació entre feina i vida privada. Ningú parla del bournout en aquest escalafó de nous servents, encara que n’hi ha. Potser té més connotacions de desesperació. I una por atroç.

Deslocalització industrial, pèrdua de les seguretats del treball estable, por al que ve de fora, tribalisme, nacionalisme…, són tots ells factors que van en augment en la mesura que les persones, cada vegada més aïllades i temoroses, viuen atrinxerades a les bombolles filtrades, presoners d’informació esbiaixada i de grups de WhatsApp que els encadenen a noves veritats. Es perd el sentit de la realitat compartida i la capacitat de comunicar-se no transcendeix les línies sectàries i identitàries cada vegada rígides. Es viu en universos d’informació completament diferents, els quals mai no contrasten ni sotmeten a la Raó uns plantejaments que resulten més aviat consignes d’identificació i cohesió. Es menysprea tota experiència i coneixement. Per a la politòloga danesa Marlene Wind, el tribalisme és un fenomen creixent al món occidental que es caracteritza per l’abandó del sentit de classe i per fomentar actituds d’exclusió, basant-se en un fonamentalisme cultural. Substituir la política per la identitat que està “més enllà” de la política, és molt poderós, però també molt perillós i explosiu.

Des de finals de la dècada dels noranta, l’èxit econòmic i l’increment de la productivitat no tenen a veure amb els treballadors. El creixement incessant del rendiment es produeix mentre disminueixen els empleats i, alhora, els salaris mitjans i baixos no deixen de caure. Es produeix el que Andrew McAfee i Eric Brynjolfsson van definir com el “gran desacoblament”. Els ingressos salarials disminueixen mentre els beneficis creixen sense parar. El treball humà es torna menys rellevant a l’hora de generar tant creixement econòmic com en augmentar de beneficis empresarials. Així, cada generació de treballadors, que aspirava a viure millor que l’anterior, veu com deixa de funcionar l’ascensor social i desapareixen les seguretats associades al món del treball estable. Les economies postindustrials, especialment les digitalitzades, no saben com traduir el canvi tecnològic en mecanismes que assegurin un mínim de distribució i redistribució de rendes. L’esforç ja no resulta rendible.

La conclusió dels que ho pateixen, és que aquesta ja no és la seva societat i que la seva aspiració de persones humiliades no pot anar més enllà de la mera supervivència. Els efectes de la globalització combinats amb el canvi tecnològic van acabar amb el seu món. Mentrestant, els partits socialdemòcrates per assegurar-ne la pervivència buscaven una nova base de votants entre les capes urbanes més cultes. Els seus antics electors es van trobar abandonats i traïts. A banda dels efectes en determinades capes socials, aquest empobriment va assolar regions senceres, des del cinturó d’òxid nord-americà fins al nord de Gran Bretanya. Territoris on predomina la precarietat, el desistiment, la manca d’expectatives i d’ambicions, tota mena d’addiccions, conflictes familiars… Context abonat per seguir falsos déus o per a actituds identitàries extremes.