Sobre les palanques i el futbol

Fa mesos que la premsa i que tota mena de mitjans de comunicació parlen de que el Futbol Club Barcelona va activant palanques econòmiques per tal de poder portar a terme ves a saber quants fitxatges de nous jugadors i alhora poder fer front a una massa salarial ingent, fora de la realitat, de la que s’ha anat carregant i que no compleix els enrevessats estàndards de prudència establerts per la Lliga de Futbol Professional. Aquestes “palanques” que va posant en marxa Joan Laporta i de les que presumeix ostentosament en públic, serien com el producte de la seva genialitat, una mena de manà degut a la seva imaginació, una poció màgica que, sense dolor, ens portarà de nou a la gloria futbolística. Sorprèn tal optimisme econòmic que fa pensar en el tradicional conte de la lletera venint d’un club que, en números rodons, té un deute acumulat i bona part d’ell a curt termini de 1.500 milions d’euros, amb compromisos salarials de prop de 600 milions anuals. Els darrers exercicis, els ingressos no cobreixen les despeses i així, difícilment, es pot fer front a un deute que en qualsevol altra societat hauria portat a la fallida i la liquidació. Com que el món és dels imprudents que arrisquen, la junta directiva actual aconsegueix que li aprovin en assemblea la possibilitat d’endeutar-se 1.500 milions d’euros més per reformar l’actual i envellit camp de futbol. Mentrestant, els jocs de mans de les palanques serveixen per llençar-se al mercat de manera desaforada, gastant el que nos té i comprometent més compromisos salarials pels propers anys tot i que no se’n allibera cap de l’herència rebuda. Es dirà, i de fet es diu, que comprar jugadors no és despesa sinó inversió. Certament és així en termes comptables, però la depreciació és tan ràpida que no acostuma a haver-hi temps per realitzar les amortitzacions corresponents, mentre que són comissionistes, intermediaris i representants els autèntics beneficiaris d’aquest diguem-ne tracte mercantil.

El món del futbol, com el de l’economia en general, està farcit de conceptes metafòrics, mitges veritats, sentits figurats, paraules enganyoses, però, també, d’autèntiques aixecades de camisa. El terme “palanca” ens remet a pensament positiu: instrument per moure, impulsar o rellançar. Quan, com en aquest cas, en realitat vens actius, el que estàs fent és empobrir-te avui i, a més, com que són instruments de negoci als que renuncies parcialment, compromets els ingressos futurs. Nefast. Vendre la casa per comprar-te un cotxe, potser et farà feliç una temporada, però econòmicament és ruïnós. Encara que busquis una metàfora per embellir-ho, el fons de la qüestió no canvia. Ara, potser aconsegueixes enredar el veïnat o bé al soci incaut. A mi, no em sorprèn tant que Joan Laporta, que sempre ha exercit de “punyetero”, faci servir aquesta terminologia que més que edulcorada és enganyosa, com que gran part del periodisme esportiu i de l’altra hagi comprat tan la idea com la seva denominació i la repeteixin de manera constant fins convèncer tothom de la seva genialitat i bondat de manera absolutament acrítica. Si no vaig errat, la funció de l’informador és justament desmuntar el llenguatge críptic i enganyós que sol utilitzar el poder, en qualsevol àmbit, tant per enaltir la seva acció com per minimitzar o ocultar els efectes perversos de les decisions que pren. Es pot discutir si vendre’s les joies de la iaia resulta imprescindible,  necessari, o bé si és un mal menor, però, el que és segur és que, amb la venda, deixes de tenir-les i si abans de fer-ho tenies l’aigua al coll, al cobrar els diners ja comences a ofegar-te.

Sobre futbol i lògica econòmica hi hauria molt a dir i no acabaríem. Sobre el Barça i els seus gestors, els d’abans i els d’ara, encara més. Pels afeccionats, això és un joc d’emocions on el que ens interessa són els resultats. Enmig i de manera ben emmascarada hi ha molta gent fent negocis i no són només ni principalment els jugadors. Terreny abonat per “llestos” de tota condició. A hores d’ara, el Barça no és del “soci” que deia emfàticament el president Núñez, sinó de qui és tenidor del seu deute. I aquest, és Goldman Sachs.

Tipus d’interès

Les economies occidentals pateixen processos inflacionaris desbocats que, on més on menys, s’acosten al 10% en la taxa interanual. Una mala dinàmica. El resultat d’un augment de continuat de preus que devalua salaris, estalvis i actius. En definitiva, ens va fent progressivament més pobres. Una de les preocupacions sempre fonamentals dels governants. Limita la estabilitat econòmica i la confiança dels inversors, com també la capacitat dels consumidors. Sobretot, empobreix als més febles. Si la taxa anual no sobrepassa el 2% no només no és preocupant sinó que és considera saludable i activadora, però, a partir d’aquí, tot són problemes. Augmentar els tipus d’interès per frenar la dinàmica alcista dels preus és una solució tradicional, tot i que amb notoris riscos. Ho ha fet la Reserva Federal nord-americana dues vegades aquests darrers mesos i de manera força contundent fins arribar a tipus del 2,5%. Hi ha qui diu que el Banc Central Europeu, que ho va fer la setmana passada un 0,75%, va tard i de manera massa modesta. No hi ha una vareta màgica. Si estires el llençol per tapar el cap, probablement acabis per destapar els peus. Perquè aquest és el problema.

Les economies occidentals després de gairebé dos anys de recessió econòmica provocada per la pandèmia, portaven uns quants mesos d’una reactivació molt interessant, amb creixement de la inversió, la producció i el consum, i disminució evident de l’atur. Els colls d’ampolla logístics de components i matèries primes creaven algunes dificultats, però els efectes de la invasió russa d’Ucraïna està resultant letal. Falta d’algunes matèries, però sobretot encariment de productes bàsics. Així, el món occidental no té un problema d’escalfament de la seva economia per excés de consum, sinó sobretot per la contracció de l’oferta tota vegada que la dinàmica de funcionament global de l’economia s’ha trobat amb entrebancs més o menys inesperats. Encara que necessària, la intervenció dels bancs centrals conté el risc de generar recessió econòmica, que les economies deixin de créixer. De moment, l’augment dels costos financers impacta directament a les empreses i les famílies de manera negativa. Tot depèn del grau d’apalancament que es tingui. Les hipoteques amb interès variable -que són les tres quartes parts dels 6,5 milions que hi ha de contractades a España- notaran immediatament la pujada del preu del diner. En contrapartida, els estalvis es veuran més remunerats. Les fosques perspectives, probablement frenaran la disminució de l’atur i, pot ser, que fins i tot repunti.

Hi ha un altre aspecte que és l’efecte que tot això té en les economies públiques. Els estats surten molt endeutats de la pandèmia. Han hagut de respondre al seu impacte multiplicant accions i, per tant, major despesa pública. Els dèficits continuats han reforçat un deute públic que, majoritàriament té un volum similar o superior al PIB anual. Situació de natural complexa, que era empitjora doncs amb la pujada dels tipus d’interès augmenten els seus costos de finançament. A Europa on malgrat els esforços unificadors de la Unió Europea conviuen economies i endeutaments estatals tan diversos, caldrà multiplicar els esforços del Banc Central per evitar el que s’anomena la “fragmentació de mercats”, expressió que fa referència a la possibilitat que les primes de risc o diferencials que s’hagin de pagar pel finançament es dispersin molt segons les situacions de cadascú. El principal punt flac és Itàlia. La combinatòria entre la seva extrema inestabilitat política i un endeutament del 150% del PIB pot resultar letal pel país, però pot arrossegar tota la UE, ja que n’és la seva tercera economia en importància. Una crisi, la italiana, que evidencia la fragilitat de la Unió Europea i del mateix concepte “Europa”, més enllà del purament econòmic. Es va evitar a França una temible victòria de l’extrema dreta i el seu l’euroescepticisme i posicionament pro-rus que portava aparellat. A Itàlia l’hegemonia dels grups populistes sembla ja inqüestionable i la probable victòria electoral de Giorgia Meloni i els seus Fratelli d’Italia, pot resultar un cop duríssim a les polítiques i a l’estabilitat de la Unió Europea. Un debilitament, l’europeu, que fa anys pel que malden especialment Rússia, però també els Estats Units.

Gent sense sostre

Una associació que treballa per ajudar i atendre a la gent que viu al carrer, acaba de fer un cens complert a Barcelona. Ens parlen de 1.231 persones. Moltes, masses. Més de mil històries i de vides que no tenen les condicions per dir-ne així. Diuen, que s’ha doblat la xifra dels que hi havia abans de la crisi del 2008. La ciutat turistificada i emblema de la modernitat conviu sense massa problemes amb aquest drama, amb aquesta falta total de respecte, consideració i dignitat que implica que algú no disposi d’un sostre mínim en el que desenvolupar una existència decent. No hi ha projecte vital, perspectives de futur per a la gent condemnada a viure al ras. El problema és que ens hem acostumat massa a conviure amb aquesta realitat. Quan ens els creuem, mirem cap una altra banda per no tenir mala consciència i perquè no es vegi ferida la nostra extrema sensibilitat. La seva condició de total exclusió ens interpel·la i més val ignorar-los. Pateixen l’extrema calor de l’estiu, les nits fredes de l’hivern, la falta d’higiene, l’escassa alimentació, la malaltia i, que és molt pitjor, la nostra indiferència i la condemna a una solitud absoluta mentre han de sobreposar-se als seus fantasmes. A hores d’ara, ja no compten ni amb els caixers automàtics de les oficines bancàries, tota vegada que les institucions financeres s’han anat tornant invisibles als nostres carrers. No hi ha demostració de fracàs més gran de la nostra societat, de la capacitat de generar formes d’exclusió múltiples fins a l’extrem d’acceptar la normalitat de persones abandonades a la seva sort al portal de casa o bé al costat dels contenidors d’escombraries. Certament hi ha entitats que s’esforcen a pal·liar la situació d’aquesta gent i, probablement, seria massa simple i injust acusar els ajuntaments i la resta d’administracions de deixadesa o bé d’inacció. Els serveis socials, em consta que, on més on menys, fan esforços i habiliten albergs, menjadors i zones d’acollida on cobrir un mínim les seves necessitats. Resulta obvi, però, que no n’hi ha prou. Una evidència més de les limitacions de la nostra civilització i de la trituradora de possibilitats de vida plena en que s’ha convertit el nostre sistema econòmic i social.

No és un tema especialment barceloní. A totes les nostres ciutats hi ha una quota d’aquesta exclusió màxima. A Espanya es calculen en més de 40.000 les persones que estan en aquesta condició. A Europa, més enllà de migrants i refugiats, són diversos milions. Al ric barri de Manhattan te’ls pots trobar a cada cantonada. Certament el tema és complex i les causes de tanta gent en aquesta situació són molt variades i no totes derivades directament de l’exclusió econòmica. Problemes d’alcoholisme i altres addiccions conviuen amb quadres de malalties mentals molt diverses. També és cert que, en el seu estat, molts d’ells es neguen a rebre auxili o acudir a menjadors o dormitoris socials. Però tot i ser un tema amb arrels molt estructurals i que cal preservar els drets personals de tots ells, però moralment no es pot acceptar. L’abandó i la misèria extrema és alguna cosa que no hauria de ser possible en aquesta part del món on ens sobra de tot. No parlo de ser més compassius, cosa que de fet no estaria gens malament, ni d’impregnar-nos d’una mena de “bonisme” lligat a la caritat cristiana, ni tampoc d’evitar el caràcter antiestètic, la pèrdua de glamour, que a una ciutat de disseny li dóna gent dormint embolicada amb cartrons que ens recorden que més enllà del nostre benestar, l’autosatisfacció i el nostre narcisisme, hi ha altres vides menys fàcils al nostre entorn. Una sola persona abandonada a la seva sort, per la raó que sigui, ens hauria d’increpar i hauríem de trobar-ho intolerable i inacceptable. Ens hauríem de rebel·lar. No val aquí el discurs de la llibertat personal o bé el romanticisme malentès dels “clochards” de París. Una societat que confon la llibertat amb l’individualisme i la competitivitat exagerada, resulta una col·lectivitat nociva, ineficient i malalta. Juguem a que uns pocs guanyadors s’ho emportin tot: el reconeixement, la glòria i els diners. A partir d’aquí només hi ha una gradació en escala de perdedors -encara que molts no en són conscients- ocupant els diversos nivells que van incorporant dosis majors d’exclusions, frustracions i formes d’humiliació. Hi ha al final un darrer eslavó que, de tant precari, ni tan sols ens adonem que el trepitgem quan caminem per la vorera. Fracàs.

Reescriptura del guió

Una de les grandeses de la política són els girs inesperats. Dinàmiques que semblen imparables durant mesos, de sobte es frenen i fins i tot es capgiren. Tot depèn de saber utilitzar els temps i no només construir relats adequats, sinó de ser capaços de prendre mesures que la ciutadania entén que són les que toquen i que no necessiten ser explicades de manera complexa amb notes a peu de pàgina. El debat de política general del Congrés de Diputats a Madrid ens ha donat aquesta setmana una prova força evident d’això. La dreta fa molts mesos que està instal·lada en crear la sensació de quer la legislatura està acabada, que el govern d’esquerres està noquejat i amb fase terminal. Amb la col·laboració amb el seu gairebé infinit aparell mediàtic, han intentat generar l’estat d’ànim que tot plegat és un desori i han activat el to dantesc respecte de la crisi i la seva responsabilitat, així com la guerra cultural contra els plantejaments progressistes. S’ha obviat una raonable bona gestió de la pandèmia, tant en termes sanitaris com econòmics, la consecució de fons europeus extraordinaris per reactivar l’economia i alhora fomentar reformes estructurals. També es menysté que els efectes devastadors de la inflació són el resultat d’un conflicte geopolític que impacta a tot el món occidental i que el que resulta fonamental no és assenyalar els efectes amb el dit, sinó prendre mesures contundents per reequilibrar uns costos i una factura que la inacció provoca que ho paguin només treballadors i classes mitjanes, mentre uns pocs  aprofiten la situació i acumulen beneficis escandalosos.

Les mesures econòmiques anunciades per Pedro Sánchez aquesta setmana es podrà dir que s’havien de prendre abans o bé que encara haurien de ser més dràstiques, però ben segur que són pertinents. Ajuts de veritat als que pateixen l’encariment de preus i la devaluació del seus salaris i mesures fiscals excepcionals de cara a que la banca i les empreses elèctriques cotitzin pels “beneficis caiguts del cel” en aquesta crisi i que són el resultat d’actuar de forma oligopolística injustificable per enriquir-se a costa de l’empobriment de la majoria. Mesures similars s’han pres a molts països europeus, hi governin socialdemòcrates o bé liberals. La recuperació de la iniciativa política per part del govern era absolutament necessària i ineludible, com ho era que el seu president amb aquest gir i rearmament cohesionés un govern que, certament, massa sovint ha fet massa soroll i ha transmès una imatge de desori. S’ha trencat el marc discursiu de la dreta, que s’ha hagut de refugiar en que aquestes són mesures “populistes” i en recuperar el recurs a ETA i el terrorisme de manera nostàlgica, com si l’esquerra hi tingués cap vincle i no hagés patit sobremanera la seva activitat en moments sortosament ja superats.

S’ha evidenciat amb el gir i el canvi de to que, de cara a les eleccions generals de finals de 2023 hi ha partit i que a la dreta aquest darrer tram se li pot fer molt llarg. Amb el rearmament ideològic i política de Sánchez i l’esquerra, el Partit Popular ha callat i no ha tingut resposta, quedant alineat amb els interessos obscens de les grans corporacions i amb les “beques per a rics” instrumentades per Díaz Ayuso. Feijoo ha quedat absorbit per la estratègia de la polarització extrema que va adoptar, ja fa temps, el seu partit i la seva imatge de pretesa moderació queda absolutament diluïda. Lògicament, tot queda a mercè de l’efectivitat de les mesures anunciades i a la capacitat de donar continuïtat al canvi de guió, que la ciutadania ho capti no com una mera escenificació puntual per sortir de l’asfíxia política en la que es trobava el govern central, sinó com una acció necessària, com el reequilibri imprescindible en el repartiment de la factura que genera la crisi i els seus devastadors efectes en la societat. En moments de preocupació i incertesa és quan la ciutadania requerim més de governs que actuïn i que ens transmetin que hi ha un pla, que exerceixin lideratge. Mentrestant, a Catalunya, s’actua com si tot plegat no anés amb nosaltres.

Energia

S’acostuma a dir que “economia, és energia”. És una exageració, però és una manera d’expressar el caràcter cabdal que té la disponibilitat d’energia en els processos productius i en el desenvolupament econòmic. Per tenir subministrament energètic suficient i a preus raonables, cal tenir accés a fonts d’energia, a ser possible en el propi territori i així no quedar a mercè de les fluctuacions del mercat internacional. Amb el fenomen de l’escalfament global, ara ja no és suficient satisfer les necessitats amb qualsevol tipus d’energia, sinó que resulta convenient fer-ho amb energies poc contaminants i fer un esforç per anar abandonant els combustibles fòssils en pro de les renovables. Aquest és un procés que encara té molt camí per córrer. Per Europa la dependència energètica és una de les seves grans debilitats. Tenia i encara disposa de carbó, però clarament la seva combustió resulta extremadament contaminadora. La hidroelèctrica i les renovables juguen un cert paper, però no són suficients. Per això l’opció nuclear va ser tant important, especialment a França, conjuntament amb les importacions de gas i de petroli. Una dependència externa que fa a Europa molt dèbil com es posa de manifest quan la geopolítica convulsiona amb motiu de la invasió d’Ucraïna. L’accés al gas provoca dificultats serioses i un encariment en el conjunt del sistema energètic que genera problemes a la indústria i un encariment notable de la factura elèctrica per a les famílies. El resultat, inflació i seriosos temors d’entrar en recessió.

Tot això són problemes de base real, l’origen dels quals tenen a veure amb el tauler mundial i, per això, relativament inesperats. Potser es podria acusar als països de la Unió Europea d’haver estat poc previsors. Practicar unes relacions d’hostilitat respecte d’algú del que depens, no sembla el més intel·ligent i, potser, s’hauria d’haver avançat més en disposar d’un mix energètic de major autosuficiència. Està clar que el caràcter transitori d’una energia tan vulnerable com la nuclear s’haurà d’allargar en el temps. Per complir els objectius de transició energètica cap a la sostenibilitat mediambiental, la Comissió Europea acaba d’establir, que el gas i la nuclear també són “energies verdes”. Una manera com una altra d’enganyar-se.

Però en relació al preu de la factura energètica no tot el problema ve de Rússia i d’encariment en origen. Hi ha un seriós problema d’especulació en tot el procés, protagonitzat per les grans empreses energètiques que operen a cada país, en règim d’oligopoli, i que aprofiten l’ocasió per multiplicar els seus beneficis. Les dades parlen. El propi sistema europeu, marginalista, d’establiment dels preus de l’electricitat resulta paradoxal: la font més cara fixa el preu de totes. Amb el gas disparat, és aquest el que determina el preu de totes les altres, sense que tingui a veure amb els costos de producció reals. A França ja han decidit nacionalitzar del tot la seva elèctrica més important, EDF. La situació és crítica i el país no es pot permetre especulació amb un tema que més que una mercaderia, s’hauria de considerar un bé públic donada la seva poca elasticitat en la demanda.

Xifres. A Espanya, malgrat la “singularitat ibèrica” acceptada per Europa de establir uns certs topalls de preu, bonificar el preu de la gasolina i baixar els impostos sobre els carburants, les empreses energètiques de l’Ibex fan el seu agost. El mercat l’ocupen bàsicament sis companyies: Endesa, Iberdrola, Repsol, Naturgy, Enagás i Red Eléctrica. El darrer exercici, el 2021, varen quadruplicar els seus beneficis fins arribar de manera conjunta als 10.117 milions d’euros. Lògicament i en un context crític per a les economies i les famílies que veien com la factura energètica se’ls havia triplicat ençà de 2018, totes les companyies varen augmentar el pagament de dividends als accionistes. La dinàmica d’aquest 2022 és la mateixa, augment de preus i multiplicació de beneficis. Iberdrola, amb 3.885 milions de resultat net, va superar amb escreix les seves pròpies previsions. És qui va al davant. La presideix un adalid del Partit Popular com José Ignacio Sánchez Galán. Un personatge aquest que va qualificar literalment fa uns mesos com a “tontos” als espanyols que s’acollien a la tarifa elèctrica regulada i qui per fer-se amb el control de la companyia, fa pocs anys, va utilitzar els serveis del inefable comissari Villarejo. No tots els mals ens venen de l’Est.

Colòmbia

La victòria de Gustavo Petro a les eleccions de Colòmbia té molta significació. La té per un país que disposarà, per primera vegada en la seva història, d’un govern d’esquerres, però la té per Amèrica Llatina, doncs el gir polític colombià reforça la dinàmica de retorn de governs progressistes a bona part del continent. El canvi resulta transcendent i del seu èxit o fracàs se’n derivaran moltes coses. Colòmbia ha viscut una successió de governs entre dretans i molt dretans des de fa molts anys i una conflictivitat interna que el va portar a una autèntica escissió social i política i al predomini d’una violència brutal, ja fos procedent de les guerrilles d’esquerres, del narcotràfic o dels paramilitars, conceptes, a més, que sovint es barrejaven de manera indesxifrable. El M-19, les FARC, representaren apostes insurreccionals segons l’estil del revolucionarisme postcolonial que es va imposar a les dècades dels seixanta i setanta seguint l’estela d’Ernesto Che Guevara. Una sortida potser comprensible en un país de desigualtats socials tan extremes i amb una classe dominant de formes tan abruptes, però que malgrat els tocs romàntics que se li volguessin veure, no només estava condemnada al fracàs sinó que va provocar reacció i violència desenfrenada a més de derives de mal justificar com les narcoguerrilles o l’eclosió de personatges vinculats al narcotràfic com Pablo Escobar. Després dels durs “anys de plom” el país ha viscut processos de desmilitarització dels grups armats i d’una certa reinserció dels seus membres dins la política democràtica. S’ha avançat els darrers temps i de manera especial en el tema de la seguretat. El moviment que hi ha darrera la victòria de Petro pretén ara estimular un progrés econòmic que, mitjançant la correcció estatal, no beneficiï només les minories extractives de sempre, sinó que reequilibri la societat fent sortir de la pobresa els segments més baixos i exclosos alhora que fomenti el sorgiment de classes mitjanes que poden ser portadores d’una certa estabilitat política. El repte és immens i els plantejaments necessàriament moderats.

A la primera dècada d’aquest segle Amèrica Llatina va viure una interessant dinàmica de règims polítics progressistes que varen portar Lula al Brasil, Evo Morales i Álvaro García Linera a Bolívia, Correa a l’Equador o els Kirchner a l’Argentina. Plantejaments reformistes, fórmules socialdemòcrates per a països poc avançats, que es presentaven com a moviments nacional-populars i que eren vistos des de la sofisticada Europa com a populistes. De fet ho eren. Lideratges carismàtics i formes polítiques que ens semblaven impostades i exagerades, llenguatges radicals. La veritat és que eren reformistes i la realitat és que varen treure, en una dècada, més de cent milions de persones de la pobresa profunda i els proporcionaren, a més, dignitat. Des del nostre benestar, ens costa d’entendre que la realitat econòmica i social d’Amèrica Llatina és força més dura i contrastada que la nostra. Dit en termes clàssics, la lluita de classes té un nivell extrem i dramàtic que, a nosaltres, ens resulta desconegut des de fa més d’un segle. Pobresa estructural, exagerada; amb classes dominants abominables que encara practiquen formes de domini i d’humiliació de tipus colonial. 

Deu anys després de la seva arribada, els règims progressistes varen anar caient, ja fos per errors propis, per l’embranzida dretana o, en molts casos, per la utilització de la judicatura com a braç armat de la reacció. Però uns anys després, un xic renovats i amb formes més homologables al gust europeu aquests moviments han tornat i es van imposant al continent. Governen a l’Argentina, tot i els molts dubtes que pot generar aquesta via peronista que és el kirchnerisme. Tornen a desplegar el seu projecte a Bolívia, tenen el govern a Mèxic, han conquerit amb Boric un feu tradicionalment tant dretà com Xile i, tot apunta que els propers mesos Lula recuperarà la presidència de Brasil fent fora a algú tan indesitjable com Bolsonaro. Hereten els problemes de sempre i la necessitat de proporcionar horitzons i ascensor social a territoris tan brutalment afectats per la desigualtat i un capitalisme extrem que els ha portat en la divisió internacional de la producció dels darrers quaranta anys a desindustrialitzar-se i a ser mers proporcionadors de primeres matèries en brut. Pura extracció amb pocs beneficiaris. Posar en valor el caràcter estratègic d’alguns materials -com el cas del liti bolivià-, i desenvolupar una indústria transformadora és el gran repte, juntament amb un paper dels estats que converteixi allò que és comú, justament, en una riquesa col·lectiva. Entre moltes altres coses, tenen a la contra l’escenari geopolític obert arrel de la invasió d’Ucraïna.

Macronejar

Aquest és un neologisme, un concepte nou que s’ha formulat a Ucraïna i que s’ha estès ràpidament per l’Europa de l’Est i, fins i tot, ja s’utilitza a França. Té el sentit de prometre sense cap intenció de complir. De papallonejar amb aparents bones intencions i solidaritats, però sense que després es concreti. D’afirmar una cosa i fer, sense despentinar-se, tota la contrària. De pretendre ser a missa i, alhora, repicant, com diria el refrany clàssic. Emmanuel Macron és la representació de molts dels lideratges polítics actuals. Gent que adapta les idees a cada moment, sense gaires conviccions, que pretenen ser ni de dretes ni d’esquerres, que aposten per la transversalitat en l’arc polític, prioritzen l’encant personal per damunt d’un projecte o programa, que proclamen que les classes social són cosa del passat i que tenen una adaptabilitat fora de tota mida. Professionals de la política per quan aquesta ha esdevingut líquida i que més que afrontar els problemes surfegen sobre la realitat apel·lant sempre al seu atractiu. El president francès va emergir el 2016 amb el moviment personalista En Marche! Format com a tot francès amb pretensions de ser algú a l’Escola Nacional d’Administració (ENA). Tot un “enarca”, abans de ser president havia estat ministre d’economia amb el socialista François Hollande i, prèviament, treballador qualificat de la Banca Rothschild.

El triomf presidencial de Macron el 2017 va ser el resultat de la desarticulació i falta de crèdit dels partits tradicionals, tant a la dreta com a l’esquerra, i es va acabar beneficiant de la por al fenomen Marie Le Pen, a la qual va d’haver de derrotar a la segona volta. Va arribar a la reelecció d’aquest 2022 certament debilitat i amb el carisma sota mínims. Els seus constants canvia de rumb i la seva arrogància personal li jugaven en contra. També la seva incapacitat per respondre a problemes i moviments socials nous com el de les “armilles grogues” que varen canalitzar una part dels molts descontents acumulats a la societat francesa i que cada vegada més recull una extrema dreta normalitzada com el Front Nacional o bé un moviment populista que a l’esquerra dirigeix Jean-Luc Mélenchon. Va tornar a guanyar a la segona volta i de manera similar però molt més ajustada enfront també de Marie Le Pen. El benefici, una vegada més, de representar el mal menor encara que no cap mena d’entusiasme. A les eleccions legislatives celebrades fa uns dies, s’ha mostrat la seva debilitat perdent la majoria parlamentària, havent de governar amb acords, cosa a la que sembla poc donat i acostumat. Té cinc complexos anys per endavant. El recurs al “patriotisme constitucional” probablement li serà insuficient per lidiar amb els nombrosos problemes econòmics i socials que té un país amb franca declinació a més d’escindit de manera interna. Les promeses, com les expectatives, es poden demorar una mica en el temps però cal complir-les o bé el desencant i el rebuig esdevenen la contesta.

En política exterior Macron es va voler presentar com qui intermediària entre Ucraïna i Rússia tot al·legant la seva bona sintonia amb Putin i el tradicional vincle de França amb Rússia. El dirigent rus el va castigar amb una fotografia en la que la llargària de la taula era tan extrema que impedia qualsevol comunicació. El va ridiculitzar. Després ha mostrat una solidaritat impostada amb Ucraïna que, en aquest país, han acabat per riure’s-en a força d’incompliments i d’abús de bones paraules. Darrerament, de la mà del canceller alemany i de la presidenta de la Comissió Europea ha viatjat a Kíiv per donar les males notícies al president ucraïnès, i és que aquesta guerra, essent realistes, Rússia no la pot perdre i que caldrà anar pensant en quines són les concessions territorials suficients per tal d’aplacar l’imperialisme rus, almenys a curt termini. Un plantejament certament pràctic, però que expressat públicament reforça la imatge de polític fred i oportunista del dirigent francès. Però Macron no és un líder especialment singular. És certament una versió molt francesa d’una manera d’entendre la política “curterminista”, sense idees, faltada de conviccions i sense cap projecte real de canviar les coses. M’estalvio de posar més exemples.

Andalusia

És la regió més gran i més poblada d’Espanya. També la que políticament és més determinant per una qüestió de pes parlamentari. Feu tradicional de l’esquerra, especialment del PSOE, la falta d’alternança política durant més de quaranta anys va portar a la pràctica d’un caciquisme d’esquerres que ara es paga, i molt. Tot apunta que es continuarà sufragant la factura i que la dreta tradicional del PP més l’extrema de Vox aconseguiran el proper diumenge una majoria folgada. Els populars apostarien per una victòria en solitari que no els obligués a carregar amb l’estigma del pacte amb la dreta més cavernària, especialment quan representa a aquesta una candidata incorrecte i sobreactuada que sembla una caricatura d’ella mateixa. Les enquestes indiquen, però, que l’electorat popular no fa fàstics a aquesta suma i que més aviat l’abona. Es va normalitzant allò que és moralment injustificable. La polaritat política exagerada que s’ha estimulat tantíssim a Andalusia ha generat aquest tipus d’actituds que més que democràtiques semblen pròpies de la cultura de les bandositats. Sorprèn que una societat modernitzada i que semblava haver superat les submissions socials d’antany es torni entregar de manera alegre al predomini de les formes i el fons de l’hegemonia dels “señoritos”.

Encara que tradicionalment Andalusia havia estat la zona més endarrerida d’Espanya, la que aportava mà d’obra a les regions més industrioses o l’exportava cap a Europa, ja fa unes dècades que les coses hi han canviat força. Per volum, és la tercera regió econòmica espanyola, tot i que el seu PIB per càpita encara sigui un 20% inferior al punt mig. Però fa temps que creix per sobre la mitjana espanyola. Després de la mecanització del camp dels seixanta i setanta i la seva marxa de població, va aconseguir per mitjà del seu clima i un bon conjunt d’atractius turístics, aixecar un sector que li ha proporcionat riquesa i ocupació, tot i que també bones dosis de destrucció del seu litoral. També s’ha convertit en un dels destins preferits per instal·lar-se per una part dels jubilats alemanys o britànics que es beneficien de la seva qualitat de vida a preus relativament baixos. Una mena de Florida al sud d’Europa. Encara que el turisme i la creació de grans zones residencials han fet de gran palanca de progrés econòmic, el cert és que no s’ha apostat només pel monocultiu d’aquestes activitats. Pols industrial han crescut a l’entorn de la badia de Cadis o en l’entorn de la Sevilla eterna, amb factories tecnològiques molt reputades, mentre que Màlaga es convertia en la mostra de la puixança de la regió fent-ne una ciutat de referència de la modernitat i entregant-li la capitalitat cultural. El pes demogràfic i el seu alineament polític van facilitar dècades d’abundoses inversions en infraestructures i comunicacions, i no només aquestes; que han portat la regió no només a millorar la seva renda, sinó també la seva autoestima.

Les polítiques d’esquerres, amb totes les contradiccions, contraindicacions i fenòmens de clientelisme que es vulgui, han canviat profundament aquesta terra i la seva gent. “No la va a conocer ni la madre que la parió”, havia previst l’histriònic Alfonso Guerra. Però, si més no en les formes i les actituds, alguna cosa es devia fer malament quan una part del votant progressista ara ho fa fins i tot per l’extrema dreta. Es pot pensar que això va amb els temps que corren, que passa gairebé a tot arreu, que és la confusió imperant entre la ciutadania en moments tan estranys. Les esquerres no els queda més opció que intentar tornar a connectar amb la seva base social i fer-ho a partir de projectes intel·ligibles i centrats en el que és realment important més que no pas en qüestions identitàries que, més aviat, mobilitzen per reacció als opositors. El principal enemic pel progressisme aquest diumenge és l’abstenció altíssima que es preveu entre els seus possibles electors. Les dades són clares, les classes mitjanes i acomodades estan mobilitzades i motivades, mentre que els sectors populars i més necessitats estan desactivats i apunten a la indiferència. No sembla que en pocs dies puguin canviar gaire les tornes. En política els estats d’ànims tarden un xic en mudar. L’abstenció té les seves raons encara que la “raó política” no les entengui. Amb els resultats a la mà, la dreta parlarà de l’evidència d’un canvi de cicle a Espanya, mentre a l’esquerra li resultarà difícil restringir-ho a una dinàmica purament regional. El discurs i la cultura d’una dreta extremadament agressiva i grollera anirà avançant de manera gairebé inexorable.

Fem el de sempre

Tot i que la Unió Europea hagi plantejat la recuperació de l’economia com un procés vinculat a la seva transformació estructural i per a això ha articulat els enormes fons Next Generation, en realitat la major part dels països i entre ells Espanya estan fiant la reactivació als seus sectors tradicionals. Restablir el turisme en els mateixos termes que va quedar col·lapsat el 2019 no requereix grans esforços ni molta imaginació. Es tracta de fer més lleugeres les exigències sanitàries, activar la promoció exterior i deixar fer un sector afamat que ha estat gairebé dos anys en dejú. Es torna a fer caixa, es veu moviment i es recupera una ocupació encara més precaritzada, si és possible, del que ja estava. Un pur miratge de recuperació. Els problemes estructurals del sector continuen sent els mateixos, així com la seva externalització de costos, els efectes col·laterals sobre les ciutats o el medi ambient situats on eren. Pa per avui i gana per demà com diria el castís. Més enllà de les bones intencions i els recursos abundants destinats a transformar les economies cap a la sostenibilitat mediambiental, l’augment de la productivitat amb la digitalització i la tecnologia, posar la proa en el concepte d’innovació i considerar més aviat el desenvolupament i el benestar a llarg termini que el creixement quantitatiu en les dades immediates, es va imposant el realisme de “fer allò de sempre, allò que sabem”. El que és urgent no permet veure el que és realment important. Veurem fins a quin punt es deixa d’aprofitar l’oportunitat que signifiquen els fons excepcionals de la Unió Europea, el possible benefici d’aquest keynesianisme pràctic despullat de tota connotació ideològica. Són massa dècades aferrats al PIB com a indicador econòmic, cosa que ens ha convertit en addictes al mer creixement i al curt termini i incapaços d’una visió de més llarg abast.

La pandèmia va posar en evidència les misèries i la dependència del turisme. La ciutat pandèmica era la ciutat sense turisme. Nova York, París, Barcelona, Amsterdam…, convertides en urbs fantasmals no tant per la reclusió forçada dels seus ciutadans, sinó per una falta de visitants que els ha acabat donant sentit els últims anys. Com ha escrit el periodista Ramon Aymerich, quan les aigües es retiren, es posen en evidència els estralls del monocultiu turístic. Perquè aquest és un dels principals problemes que es deriven d’aquesta activitat, el desplaçament de bona part de totes les altres activitats fins a establir una simbiosi que és dependència absoluta. D’un dia per l’altre, les estructures turístiques convertides en equipaments obsolets van proporcionar una imatge del que seria un món posturístic, com les fàbriques abandonades i les ruïnes de Detroit ens mostren la distòpia postindustrial d’algunes ciutats americanes. Avui Barcelona torna estar sobreocupada i col·lapsada per l’allau d’un turisme delerós d’experiències després de dos anys d’un cert recolliment. Diuen que aquest estiu es batran rècords de visitants. La ciutat no té un altre motor econòmic. Els turistes ocupen i es fan amb l’espai urbà, dificulten la mobilitat, encareixen els serveis i es pretén que els seus ciutadans ho acceptin de manera disciplinada. La ciutat convertida en un parc temàtic on la població de sempre o bé s’apunta al negoci o bé li toca el paper “d’extra” en aquesta pel·lícula. Queda la solució de marxar cap a barris perifèrics o bé a altres ciutats. Molts ho fan.

L’impuls del negoci turístic va a l’encontre de l’hàbit. Desig de desplaçament i de viatge continuat. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una tendència que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les poc més de dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com una cultura, un estat d’ànim, un hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual se’ns ve a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

AR-15

Aquest és el nom comercial d’un fusell d’assalt molt de moda entre els cossos de seguretat i entre els afeccionats a les armes. No és una peça qualsevol, ni va associada a un últim recurs en l’autodefensa per aquells que creuen que disposar d’aquest equip resulta dissuasori. És un fusell semiautomàtic amb una gran potència de foc i amb característiques d’atac més que no pas de defensa. Poc pesat, ajustable, amb diferents mides de canó i amb nombrosos accessoris, munta carregadors de fins a 30 cartutxos i té una capacitat de foc de 750 trets per minut i 550 metres d’abast. És un instrument de fabricació nord-americana que ja té més de seixanta anys d’història i que s’ha anat modernitzant i posant al dia. Una arma que fan servir nombrosos exèrcits, entre ells l’espanyol, a la que es poden incorporar punters làser o bé llançagranades. El que resulta curiós i dramàtic en una eina de tal calibre és que als Estats Units i als països extremadament liberals amb el comerç d’armes, és que la pot adquirir qualsevol particular com a joguina i fins i tot acumular com qui té un rebost ben proveït. Només cal ser major d’edat i pagar un preu que s’assembla al d’un telèfon mòbil que no cal que sigui dels més cars i de darrera generació. Una peça cobejada per tota mena de col·leccionistes, afeccionats a les armes o bé desequilibrats amb fantasies o pretensions de fer-les servir. A les nombroses fires que reuneixen als amants d’aquestes utensilis, fins i tot poden practicar amb ella les criatures si van acompanyades dels seus pares. La darrera matança en una escola de Texas, on han mort crivellades 21 persones de les quals 19 eren nens, un adolescent es va regalar una arma d’aquestes per celebrar la seva majoria d’edat i en un rampell de bogeria va decidir fer-la servir, fins i tot avisant a les xarxes socials que pensava fer-ho. Demencial.

Als Estats Units la liberalitat en la disposició i maneig de les armes de foc genera massa sovint que es desfermi violència de la més irracional. Qualsevol personalitat trasbalsada té al seu abast descarregar les seves dèries i insatisfaccions amb el recurs al magnicidi. L’armament és de fàcil accés, es ven al supermercat. Hi ha qui ho justifica en que en un país que es va configurar a partir de la colonització interna portada a terme pels pioners, l’autodefensa estava i estaria prou acreditada. És el mite fundacional del Far-West. En realitat, però, tot és més prosaic. Malgrat episodis redundants de violència extrema que abonarien a qualsevol altra país el control i fins i tot la prohibició d’armes de foc en mans de particulars, el lobby dels fabricants d’armament és tan fort i disposa d’una força propagandística tal que fa inútil qualsevol intent  de racionalització. L’Associació Nacional del Rifle, acull a més de quatre milions de nord-americans. La seva capacitat de pressió especialment cap al Partit Republicà és molt gran, com resulta evident la seva filiació trumpista. La mateixa setmana de la massacre de Texas, han celebrat una fira anual a pocs quilòmetres dels fets. Tot una declaració de principis a més d’una falta de tacte notable. El seu raonament és clar: el perill no són les armes, sinó les persones que en fan un mal ús. En la mateixa línia, el governador de Texas reaccionava al luctuós episodi no demanant la prohibició d’armes en mans privades, sinó d’armar més i millor als mestres, els quals a més de ser ensinistrats en àrees de coneixement i en pedagogia i didàctica, haurien de ser adequadament formats en autodefensa i ús d’armes als centres escolars. Conviure i fer societat en un país on hi ha 120 armes per cada 100 habitants ha de resultar molt difícil. Una ciutadania armada no és només un perill, resulta l’evidència d’una cultura de l’individualisme extrem i de la incapacitat per bastir un sentit col·lectiu i solidari. Si més enllà de nosaltres mateixos només hi veiem enemics difícilment construirem relacions socials sòlides. Si les armes són arreu i de tan fàcil accés, resulta impossible evitar que siguin el recurs en determinats estats de propensió a la violència i a la destrucció malaltissa.