Expliquen els manuals d’economia que, en una economia regida pel mercat, tota activitat econòmica ha de tenir un nivell o altre de risc, essent aquest un component inherent de tot projecte i acció empresarial, el qual estaria justament en relació amb les expectatives de benefici que indueixen a comportar-se de manera activa, a fer inversions o a obrir noves línies de negoci. Estrictament, quan s’emprèn o es fan negocis sense algun nivell de risc, per petit i minimitzat que aquest estigui, no estaríem en una economia oberta i competitiva, sinó en posició monopolística o de domini absolut. Especialment en els darrers temps, no és estrany de veure com empreses que actuen en el camp de les commodities o dels serveis públics bàsics, sovint de recent privatització, actuen al marge de la competència i de les regles del mercat que afirmen defensar. La reflexió ve a tomb de l’escandalós contracte que el govern espanyol va subscriure amb l’empresa que va projectar el macromagatzem de gas Castor a la costa tarragonina i llevantina i que consistia a reutilitzar, en funcions de dipòsit, les zones cavernoses de gran profunditat d’aquella plataforma marítima on, justament ja fa anys, s’havia extret petroli. Ben segur que el tema tenia una certa complexitat tècnica i als no coneixedors d’enginyeria i de geologia se’ns fa difícil d’imaginar-ho.
Com que s’acosta un any de forta intensitat electoral el govern del Partit Popular s’ha apressat a anunciar un seguit de mesures econòmiques, més propagandístiques que amb efectes de calat entre la ciutadania, consistents en un “rebaixa significativa”, diuen, de la pressió tributària de cara els dos propers exercicis, així com l’augment del salari mínim i de les pensions. Continua la lectura de “Qüestió de detalls”→
Per acabar l’any una recomanació tan poc original com escassament arriscada, però literàriament contundent i inqüestionable com és la darrera aportació de Javier Cercas. Una altra de les seves novel·les “sense ficció” de les quals s’ha convertit probablement en el millor creador contemporani en llengua castellana. Continua la lectura de “Javier Cercas. El impostor”→
Manllevant el títol d’una pel·lícula d’Igmar Bergman, el jove novel·lista i assagista madrileny Andrés Barba erigeix la seva proposta literària més madura i es converteix, si ja no ho era, en un dels escriptors espanyols per sota de la quarantena d’anys més interessants i amb una major capacitat per dibuixar els espais de les relacions íntimes. Continua la lectura de “Andrés Barba. En presencia de un payaso”→
Durant els darrers quatre anys l’onada cívica que representava el canvi a Catalunya era la del sobiranisme, terme en el qual confluïen els autonomistes i federalistes desenganyats amb els independentistes de tota la vida. Continua la lectura de “Canvi d’onada?”→
S’acaba de presentar a bombo i plateret el que se’n ha dit el primer gran pacte social de la legislatura, en el que el Govern, a un any de les eleccions, ha obtingut una molt preuada fotografia amb la patronal i amb dirigents sindicals per anunciar mesures per a la reactivació de l’ocupació i l’anunci d’un subsidi per aquelles persones que en situació extrema porten temps a l’atur, a les quals se’ls abonarà una prestació temporal de 426 euros. Continua la lectura de “Més que un pacte, una rendició”→
Ençà que Toni Blair va apostar per les terceres vies allà pels anys noranta i va desconcertar a tothom, especialment als votants d’esquerres, tot assumint les polítiques i el marc conceptual de Margaret Thatcher i donant per superat el keynesianisme econòmic i la vocació integradora de l’Estat del benestar, la socialdemocràcia corre desnortada. Continua la lectura de “La socialdemocràcia en el seu laberint”→
