Ençà que Toni Blair va apostar per les terceres vies allà pels anys noranta i va desconcertar a tothom, especialment als votants d’esquerres, tot assumint les polítiques i el marc conceptual de Margaret Thatcher i donant per superat el keynesianisme econòmic i la vocació integradora de l’Estat del benestar, la socialdemocràcia corre desnortada. No aconsegueix formular un relat diferenciat al del conservadorisme en relació a la crisi econòmica i a les polítiques que calen per fer-hi front, tot invertint una tendència a la desigualtat econòmica i social que està acabant amb la cohesió social i fins i tot debilitant els consensos bàsics sobre els que se sosté el sistema democràtic. Resulta paradoxal que la doctrina política que ha facilitat la millor època de benestar econòmic a Europa i els majors nivells d’igualtat i d’integració social hagi acabat tan perduda. Ningú podia sospitar que la caiguda del mur de Berlín i del règim soviètic acabaria portant a la fallida també a aquella opció política que ja als anys vint, havia tallat qualsevol vinculació amb el somni revolucionari que havia d’engendrar tants monstres, i que havia vinculat el seu projecte transformador i el seu futur a la llibertat i la democràcia.
A partir del “nou laborisme” de Blair i les “terceres vies” de Schroeder i Zapatero, el que havia de ser una actualització de les formulacions polítiques i doctrinàries, la seva posada al dia tot alliberant-se de llenguatges desfasats, es va convertir en una assumpció del marc conceptual econòmic més liberal –idolatria del mercat, desregulacions, globalització, individualisme, “desigualtat creativa”, desindustrialització, passió pel sector financer…-, l’assumpció dels postulats més socialment conservadors especialment pel que fa a l’agressivitat en la política internacional, mantenint com a únic tret diferenciador en relació al liberal-conservadurisme dominant algunes qüestions relatives al reconeixement i exercici de les llibertats individuals. Poca diferència política i conceptual perquè els sectors populars i les classes subalternes no se sentissin confoses i finalment traïdes i abandonades, especialment quan en debilitats humanes i corrupció política tampoc es varen diferenciar. La socialdemocràcia va abandonar el caràcter d’alternativa clara i reconeixible, per esdevenir component d’una alternança de partits amb poques diferències i matisos. No és que la societat postmoderna hagués esdevingut líquida en relació als vincles polítics, és que les formulacions de l’esquerra havien esdevingut vaporoses i poc identificables.
La darrera mutació del socialisme francès que va arribar al poder reivindicant les seves arrels històriques cap a l’assumpció de postulats neoliberals que ni tan sols Sarkozy hauria gosat d’abraçar de manera tan contundent, torna a bona part del socialisme europeu a la casella de partida de la seva necessària reformulació, de la seva sortida del laberint. Manuel Valls es pot convertir en un autèntic enterrador de l’esquerra tradicional francesa i per extensió europea. Al PSOE, tot i que estar a l’oposició permet majors vel·leïtats de radicalitat, no sembla que hagin anat més enllà d’un canvi de maquillatge i evidencien no haver entès res del què els ha passat els darrers anys. El preu pagat per les societats europees per aquests anys de l’esquerra confosa ha estat molt gran. Perduda la capacitat d’intimidació de les classes populars organitzades, el capitalisme ha desenvolupat la seva cara més dura i descarnada del que la desigualtat extrema i les societats fracturades n’és la seva evidència. Hi ha un problema de discurs, de projecte, però també de falta de confiança i de credibilitat de la socialdemocràcia actual que el gir fet a França no contribueix justament a recuperar. No deixa de ser cruel i simptomàtic pel socialisme democràtic europeu que aquelles opcions radicals de la nova política que els poden destronar, ho faran justament amb els programes que defensava la socialdemocràcia europea als anys vuitanta. Viure per veure.
Josep Burgaya 