Durant els darrers quatre anys l’onada cívica que representava el canvi a Catalunya era la del sobiranisme, terme en el qual confluïen els autonomistes i federalistes desenganyats amb els independentistes de tota la vida. El dret a decidir es va convertir en molt més que un eslògan o una frase feta, ja que tot i que en el dret polític no existís aquest concepte i semblés només una versió posada al dia del dret a l’autodeterminació, en realitat la ciutadania, més que no pas els partits o la societat civil organitzada, la va omplir de contingut, la va carregar de futur. Simbolitzava la il·lusió de construir un país nou, sobre unes noves bases ètiques i polítiques, més que no pas una afirmació identitària. Era una manera d’expressar-se la “nova política” en un país que s’havia atipat de tanta frustració i tanta presa de pèl. Una Catalunya dipositària de sobirania que no volia fer més del mateix a una altra escala, sinó construir una cosa radicalment diferent, l’estímul de superar marcs polítics i maneres de fer notablement obsoletes. La confusió d’alguns ha estat pensar que la ciutadania havia esdevingut majoritàriament independentista, però en realitat s’havia tornat crítica amb l’status quo i renovadora de les formes i maneres de la política en un país que havia de poder-se desenvolupar de manera plena. L’escenificació dels partits majoritaris ençà del 9N ho és tot menys edificant, com tampoc no ajuda gaire l’escissió partidista en que viuen les entitats de la societat civil que hi fan d’art i part.
Tant ERC com el president Mas amb tanta conferència per llençar-se missatges sobre llistes úniques o separades i amb tanta trobada amb males cares han portat el procés a un laberint de difícil sortida i a un notori desencís en la societat. El debat pressupostari ha comportat un sainet que el que fa es treure credibilitat a uns actors polítics que continuen la seva pugna tot convertint en ridícula una cosa tan seriosa com els pressupostos. A hores d’ara, la confusió és evident entre la ciutadania, però s’entreveu la temptació a redirigir el rumb. El president Mas està malmetent la recuperació que havia experimentat el 9N –convoco eleccions plebiscitàries sobre mi mateix si tots em doneu suport- i no se sap ben bé si disposa de partit propi o està per fer i si la U de CiU encara hi té alguna cosa a veure. Oriol Junqueras i ERC a hores d’ara només destil·len nerviosisme i molta pressa per fer efectiu el capital acumulat i que sembla anar-se esllanguint. Fins i tot ja s’han oblidat del dret a decidir per plantejar tirar pel dret sense consultar de manera precisa als ciutadans.
Com semblen demostrar-ho les darreres enquestes, el nostre és un país complex i amb gent molt donada a les matisacions i poc reduïble a esquemes simples. S’està congriant una onada de canvi, encara que no contradictòria no confluent amb l’independentisme, centrada en la radicalitat de canvi en les formes polítiques i preocupada per les transformacions socials. El fenomen “Podemos” sembla arrelar a Catalunya perquè, més enllà de la pressa, poques coses distingeixen a ERC de Convergència, i exactament “nova política” no serien i una societat més equitativa i igualitària no ens portarien. Pablo Iglesias crispa al sobiranisme esdevingut mainstream per afirmar una cosa fonamental, que el dreta decidir s’ha de poder aplicar a totes les coses. És a dir, el canvi de veritat és l’empoderament de la ciutadania en tots els àmbits i superar la sensació que alguns semblen voler només canviar alguna cosa, perquè tot continuï bàsicament igual.