Per acabar l’any una recomanació tan poc original com escassament arriscada, però literàriament contundent i inqüestionable com és la darrera aportació de Javier Cercas. Una altra de les seves novel·les “sense ficció” de les quals s’ha convertit probablement en el millor creador contemporani en llengua castellana. Té l’estructura, la trama, i l’interès de la millor obra de ficció, però el que fa es explicar un dels casos més sòrdids produïts al nostre país els darrers anys, com ho va ser la vida construïda sobre l’engany, sobre la impostura, per part d’Enric Marco. El llibre es fascinant, magnífic, contundent. No és molt important determinar a quin estil literari cal adscriure’l ni a quin gènere es dedica Javier Cercas. Té el millor del “nou periodisme”, però alhora difícilment es pot fer escriptura més creativa que la que erigeix l’autor, els diversos plans de la realitat i la ficció que és capaç de combinar, la seva implicació personal en la seva pròpia obra, talment com si construís també la seva pròpia biografia. Vida i literatura queden, sortosament, deliciosament confoses.
A El impostor (Random House, 2014), Javier Cercas va més enllà de la realitat novel·lada de la seva darrera obra Las leyes de la frontera o inclús de Soldados de Salamina, i s’acosta més a la narrativa realista i de crònica de la realitat que fàcilment es podria pensar que és ficció sense ser-ho, com va fer a la celebrada Anatomía de un instante, però ara ho fa encara d’una manera més radical. El personatge i els fets que reflexa fan bona la dita que la realitat supera la ficció. La construcció del relat, el seu in crescendo resulta impactant i impecable, encara que se’n conegui la història. Com descriu molt bé la contraportada del llibre, és un thriller hipnòtic, “un banquet amb molts plats: narració, crònica, assaig, biografia i autobiografia”. El més significatiu del llibre no és el retrat d’un engany de proporcions grotesques i de mal digerir en la mesura que té a veure amb la invenció d’un passat dramàtic en camps de concentració del nazisme, sinó en la capacitat per reflexionar sobre la tendència a l’autoengany de tots nosaltres, un cert grau d’impostura a la que tots tendim en una o altra mesura. En el fons, tots necessitem sentir afecte i necessitem dosis combinades de ficció i de realitat per tal de que la nostra pròpia vida sigui vivible, encara que alguns ho exageren i ho porten al paroxisme, com en el cas d’Enric Marco. Un gran llibre!
Josep Burgaya 