Com que s’acosta un any de forta intensitat electoral el govern del Partit Popular s’ha apressat a anunciar un seguit de mesures econòmiques, més propagandístiques que amb efectes de calat entre la ciutadania, consistents en un “rebaixa significativa”, diuen, de la pressió tributària de cara els dos propers exercicis, així com l’augment del salari mínim i de les pensions. Probablement el que necessitaria Espanya no seria una genèrica rebaixa fiscal, sinó una reforma fiscal en profunditat que penalitzés menys les rendes del treball baixes i mitjanes i augmentés la tributació de les rendes de capital i, sobretot, suprimís els escandalosos i legals sistemes d’elusió fiscal i la multitud de vies d’escaqueig que provoquen que prop del 30% de l’activitat econòmica no cotitzi. Aquí és on rau el problema d’ingrés per tal de poder mantenir la despesa pública i la qualitat dels serveis socials bàsics. Com acostuma a passar, el diable està en els detalls.
Si anem més enllà del temptador titular de “la rebaixa” i ens fixem en les condicions concretes de la reforma ens adonarem que l’IRPF perd progressivitat, això significa que és menys equitatiu, o bé que el tipus marginal passa del 52% al 45%, mentre que el tipus bàsic de fins a 12.450 euros només se’l rebaixa un 2%. Dit d’altra manera, el 2016, mentre el mileurista s’estalviarà 240 euros anuals, els que en cobren 300.000 euros n’estalviaran 21.000. Ni just ni equitatiu, però el problema rau en que és una rebaixa que pagarem molt cara en forma de deteriorament dels serveis públics. Això si es viu fora de Catalunya, ja que aquí el nostre govern ha decidit que al tram baix de l’ingrés no se li rebaixa ni un euro, cosa que si es fa en alguns trams alts. En relació als augments del salari mínim i de les pensions, el tema ja es directament de burla a la ciutadania. El salari mínim d’Espanya que ja és dels més baixos del nostre entorn, s’augmenta fins a 3,3 euros mensuals, que un dia és un dia, tot situant-se en els 648,60 euros. Pel que fa a les pensions, l’augment aprovat és del 0,25%. Tota una festa que haurà de permetre que una pensió mitjana vegi augmentada la seva percepció mensual en poc més de 2 euros. Poca cosa a dir.
Unes mesures que, més enllà del seu electoralisme evident i els efectes més aviat migrats entre les persones amb més dificultats, no representaran estímuls econòmics benefactors significatius en l’economia privada i contribuiran al deteriorament dels comptes i les prestacions públiques públiques. La “rebaixa fiscal” i els “augments” de salaris mínims i pensions incidiran poc en la recuperació del consum ja que l’augment de la renda disponible entre els segments salarials baixos i mitjans, que són les que ho tradueixen en consum, és insignificant. Perquè no hi hagi un deteriorament substancial dels ingressos de l’Estat es parteix del principi de confiança que la recuperació de l’activitat econòmica fruit d’una hipotètica sortida de la crisi, permetrà recaptar més tot i baixant els tipus. El problema és que una sortida sòlida i sostinguda de la crisi econòmica –“la crisis ya es historia”- sembla que només es percep des dels jardins de la Moncloa. Pensar que sense una autèntica reforma tributària perquè pagui qui ha de pagar augmentarà l’ingrés és una autèntica quimera, com ho és pensar que estem en el camí de la recuperació. A quin país viuen?
Josep Burgaya 