L’actitud prepotent i gairebé xulesca d’Espanya, i també de Portugal, en relació a Grècia en la seva pugna per renegociar el seu deute sobirà amb Europa posa en valor aquella vella dita catalana sobre que “si has de ser emmascarat, ho seràs d’una paella bruta”. Continua la lectura de “Grècia i Espanya”
Autor: Josep Burgaya
Conferència Fòrum de Debats (13/02/15)
Conferència a Vic sobre la sostenibilitat de l’Estat del Benestar:
Descapitalització municipal
Que gran part de la Catalunya contemporània s’ha construït des dels ajuntaments en els darrers 35 anys no és només un eslògan o una frase laudatòria i buida, sinó que respon de manera força aproximada al què ha estat la realitat. A la sortida del franquisme va ser des dels ajuntaments, encara que amb poques atribucions i escàs finançament, que es va dignificar la vida de les ciutats de manera continuada i imaginativa, donant qualitat de vida a unes tristes i degradades poblacions, faltades de tot i deixades de la mà de deu. Se superava la cultura porciolista que a Barcelona i el seu entorn havia fet proliferar les barriades per a descamisats. Es va a començar a fer urbanisme digne d’aquest nom i la població va poder accedir a equipaments i serveis, a disposar d’un espai públic de qualitat, es va contribuir a millorar la cohesió social i democràtica i, en definitiva, el país es va fer gran i sòlid amb el renaixement d’una enfortida vida ciutadana. Ara que es parla tant de desplegar “estructures d’Estat”, caldria fer notar que els ajuntaments d’aquest país ho són i, malgrat el decaïment de la darrera legislatura, segurament és l’actiu polític més imponent amb que compta el país.
Crida l’atenció en aquests moments que, a menys de tres mesos d’unes eleccions municipals, se’n parli tan poc i se’ls doni tan poca importància. La poca consideració que se’ls brinda, té a veure amb com els resultats reflectiran la fortalesa o el reflux del procés sobiranista, com si només fossin una primera volta d’una comtessa cabdal a celebrar el 27-N. Això no és una percepció subjectiva, és justament el que afirmen destacats líders del procés i de l’ANC que diuen de manera rotunda que aquestes eleccions municipals són, abans que res, unes primeres eleccions plebiscitàries. Em sembla un flac favor al país, en la mesura que la solidesa i el benestar i qualitat de vida dels catalans es juga, de manera força primordial, al que decideixin en relació als seus ajuntaments. Certament que els darrers quatre anys no passaran a la història, tot i honrosíssimes excepcions, del millor municipalisme català donat que la combinació de falta de pressupost i d’imaginació, unida ja a una visió política que ha posat l’objectiu independentista com a únic argument possible, ha descapitalitzat de manera notòria l’acció municipal. No és només que molts actors no tinguin un projecte polític de ciutat, és que en fan bandera d’estar-ne faltats, ja que es reserven pels grans esdeveniments històrics.
Tampoc la versió indignada de la nova política sembla aportar gaire al municipalisme actual, més enllà de formes assembleàries i algunes evidències notòries d’ignorància sobre que fa, hauria i podria fer-se des d’un ajuntament. Denunciar el què s’ha fet malament, la crítica i fins i tot la reacció irada cap a l’establishment pot ser un punt de partida necessari, però absolutament insuficient per construir un futur que requereix de propostes polítiques noves i renovades que responguin a les necessitats dels ciutadans, que són moltes i urgents. Ser propositiu resulta indispensable i això abunda menys que les grans proclames que aporten poc més que brandar el fet ser nou. L’exemple del cap i casal de Catalunya, que havia disposat de complexes i engrescadors projectes de ciutat, clama al cel. Cap candidat sembla tenir un projecte propi detallat, realista però engrescador pels barcelonins. El colauisme pot representar un estat d’ànim, però té poc de projecte polític, i no sembla albirar-se’n tampoc cap altre. “Catalunya es construeix des dels ajuntaments” deia un eslògan electoral de 1979. Estaria bé que no ho oblidéssim.
Martín Caparrós. El hambre
Em tinc per un lector força compulsiu, però també amb el temps m’he anat tornant força exigent. Acostumo a triar una mica el que llegeixo, donat que es publica molt i necessitaríem viure unes quantes vides per gaudir només dels llibres que valen la pena. S’ha de ser una mica selectiu. No pretenc fer una frase feta al dir que el llibre del periodista i escriptor Martín Caparrós és de les millors coses que he llegit els darrers temps. M’ha entusiasmat el contingut, però m’ha commogut la manera nova i imaginativa d’explicar un tema del que s’ha parlat tant que ja sembla reiteratiu i que no hi hagi manera humana d’explicar-lo diferent. Amb l’argentí Martín Caparrós hi havia una manera encara més demolidora i literàriament captivadora de contar-ho. Un dels millors exercicis d’això que estilísticament se’n ha dit el “nou periodisme” i que consisteix en articular adequadament la narració i explicació de temes crucials amb formes atractives i que t’atrapin com a lector.
No crec que es pugui fer un millor homenatge al periodisme, al bon periodisme, que aquest llibre. Periodisme compromès i de denúncia, profundament treballat, reflexionat i viatjat. He llegit força sobre la pobresa, sobre la desigualtat econòmica i social, sobre els “coms”, els perquès i les seves causes. Em faltava llegir aquest llibre per situar-me en la pell de la pobresa, sentir l’olor que senten els que no saben si avui es podran alimentar els seus fills i que ja n’han enterrat algun a causa de les malalties que acompanyen a la desnutrició, fer-me les preguntes lògiques i de sentit comú per tal de no acceptar una situació insostenible.
Hi ha coses que no progressen adequadament. Una capacitat productiva creixent que ens porta a malbaratar una part importantíssima de productes, inclosos els alimentaris, coexisteix amb una falta de tot expansiva i creixent d’un nombre cada vegada més gran de persones. A El hambre (Anagrama, 2015), Martín Caparrós ens confronta en l’economia i la societat sense sentit que hem construït, on la meitat del món de problemes d’obesitat i l’altra meitat problemes de carència d’allò més bàsic. Recorre els escenaris, la geografia de la fam i la misèria a l’Àfrica, a l’Índia o Bangladesh, però també les formes del “OtroMundo” que proliferen a les nostres ciutats. Analitza també els notoris contrasentits de la producció alimentària, de convertir cereals en combustibles, de la nefasta ineficiència d’invertir moltes calories d’origen vegetal per tal d’obtenir-ne moltes més poques d’animals, d’especular amb els aliments financerament amb futurs, cosa que aconsegueix el despropòsit que el seu preu sigui allà on es produeix tan car com en el nostre món occidental, per si fos cas que els necessitéssim. Mentre 2.000 milions de persones han de sobreviure amb menys de 1,5 dòlars diaris, als 75 milions de vaques de la Unió Europea els dediquem 3 dòlars diaris a cadascuna per alimentar-les. Alguna cosa hi ha d’errada en tot això.
El llibre és eloqüent, emocionant i et subjuga. Una part important de la humanitat pateix de gana física i la incertesa insuportable de si demà podrà menjar i si els seus fills sobreviuran o malviuran per falta de les calories imprescindibles. La major part de la població no sap que és menjar altra cosa que no sigui, dia rera dia, el mateix cereal, i encara gràcies si en té. La diversitat alimentària, les dietes complertes i variades són només per una part de la població. La gastronomia, el gust personal en relació al menjar és per la majoria de la població mundial una entelèquia que no els té cap sentit. El millor en relació al menjar és imaginar que en tenen el suficient, que un dia es podran saciar ells i els seus. Aquesta és la perspectiva mentre l’altra meitat de la humanitat malbarata i bona part del què disposa en abundància acaba a les escombraries en una o altra part del cicle. Estem davant d’un llibre, magnífic. Un llibre incòmode, però d’ineludible i apassionant lectura. Un llibre que, si encara hi hagués l’hàbit de la lectura, hauria de ser obligat a les facultats de periodisme i a les d’economia. Les seves 800 pàgines segur que són una muntanya massa alta perquè la pugin els en bona part illetrats universitaris actuals. Pels que l’aventura de la lectura encara us agrada, us el recomano absolutament. Els llibre no canvien el món, certament, però els bons ens canvien una mica a nosaltres al llegir-los. Us asseguro que aquest ho farà. Les percepcions d’algunes coses no són les mateixes després de fer-ho.
Estalvi en formació, pobresa assegurada. Article L’Econòmic 21/02/20115
Qui s’ho empassa?
L’actual govern de la Generalitat i molt especialment el seu president Artur Mas han demostrat una notable habilitat en els recursos místics i poètics de la política, però més aviat poc en la capacitat de convertir idees genèriques en projectes viables i materialitzables, és a dir, en el que seria la prosa política. La queixa sistemàtica per la falta de recursos i l’apel·lació a un futur sobirà del que es continua sense explicar com arribar-hi, ha substituït la gestió dels afers col·lectius els darrers anys al nostre país, amb una notòria falta de capacitat d’acció i de polítiques que poguessin confortar una ciutadania que, alguns més que altres, ho està passant malament de manera molt notòria. La imaginació no ha donat per més que retallar els serveis públics bàsics i per donar carnassa al sector privat que malda per convertir en negoci alguns aspectes dels pilars de l’estat del benestar. Encara que ens passem el dia sentit que calen crear estructures d’Estat, tampoc passa dia en que algunes que ja existeixen no fan sinó trossejar-se i privatitzar-se. Llegeixis, per exemple, el sector sanitari.
Que l’eufòria política i ciutadana que els darrers anys hi ha hagut al voltant del sobiranisme ha patit un cert desinflament els darrers temps sembla força evident. Crec percebre que el que ha minvat no és la convicció d’una gran part de la ciutadania que vol decidir sobre el deu futur i que justament aspira a un altra futur, sinó la confiança en uns lideratges polítics que a l’entorn de les il·lusions col·lectives han acabat per escenificar un sainet d’interessos particulars i de curtesa de mires força decebedor. L’evidència que les ínfules patriòtiques d’alguns són només un recurs per no quedar descabalcats i per mal dissimular l’haver fet servir el país –i pretendre de continuar-ho fent-, com si fos una autèntica finca privada. Tot el que envolta els darrers episodis econòmics de la extensa família pujolista és indicatiu de com en aquest país hem estat en fals, com hem adorat falses divinitats que tenien interessos exclusivament pecuniaris. Com en la màgia dolenta, la ciutadania ha vist el truc i ha entès que el radicalisme patriòtic, per alguns, és poc més que un instrument per l’engany i per guanyar temps. Qui dia passa any empeny.
Per molta gent, els malestars polítics i econòmics dels darrers temps estan associats. Que el pacte de la transició està periclitat i que l’encaix o no de Catalunya i Espanya s’ha de fer sobre noves bases, sembla majoritàriament acceptat. Una ciutadania que no creu que hi hagi un “eix nacional” que desplaci i soterri “l’eix social”, ans el contrari, que entén que la Catalunya futura sobre la configuració de la qual es vol pronunciar, ha de ser més justa “o no serà”. En uns temps de desigualtat social portada fins al paroxisme, d’una precarietat econòmica i laboral gairebé generalitzada, d’unes classes mitjanes fulminades , en temps en el que només tributen i sostenen les restes de l’estat del benestar les rendes del treball; no sembla que cap govern es pugui disposar de credibilitat i sostenir-se sense actuar en el dia a dia, sense governar, apel·lant a teòriques estructures d’Estat futures. Es pretén reanimar la parròquia afirmant que els propers mesos si que es governarà, que dia si dia també es crearà una estructura nova de la Catalunya futura, en una mena de salt endavant, d’aparents fets consumats, que no és sinó fanfàrria, un salt al buit.
Amity Gaige. Las buenas intenciones
Jove i força popular autora nord-americana que amb aquesta tercera novel·la ha obtingut un gran reconeixement de la crítica i dels lectors. Plantejada com una història de suspens i amb una trama formal força original, estem davant d’un llibre que proposa un seriós dilema moral en relació al que és acceptable que faci un pare per mantenir la relació amb un fill, quan aquesta li és negada. Un relat d’una gran lucidesa, que no s’instal·la en veritats preestablertes, ni fa cap mena de judici en relació a una persona que trenca tota mena de vincles amb la realitat a partir del shock que pateix per veure’s allunyat d’un fill. Una història sobre els drames humans i les múltiples cares del sofriment que sovint es generen en les separacions sentimentals, quan hi ha fills pel mig. L’autora no pren partit, sinó que construeix un relat entre lúcid i poètic sobre algú que es troba en la disjuntiva en que “el cor té raons, que la raó no entén”.
Las buenas intenciones (Salamandra, 2015), és la història explicada en primera persona i a posteriori, escrita des de la presó com a carta a la seva dona, per un pare que en tràmit de divorci va incomplir la llei de manera flagrant, fent una fugida absurda i destinada al fracàs amb la seva filla. Una circumstància sobre la que el protagonista reflexiona i intenta explicar, repassant episodis de la seva vida que poden servir per entendre una opció absurda i condemnada al fracàs, fent una reivindicació dels moments feliços que li va comportar la paternitat ara ja fracassada. Las missiva, planteja preguntes de difícil resposta i evidencia que els problemes i urgències de les persones adultes casen malament amb els afectes i necessitats dels fills. Tot plegant amb evidències d’algú a la recerca d’una identitat que no ha acabat mai de conformar i a qui els fantasmes del passat li retornen de manera gairebé constant o sobre els somnis impossibles de joventut que, en èpoques adultes, retornen en forma de frustració. Una història d’amor sense final feliç i la destrucció de qualsevol projecte vital a partir d’una opció que acaba per fer-se comprensible, encara que de cap manera acceptable. Un plantejament novel·lístic arriscat en el que l’autora demostra unes dots importants per fer atractiu un personatge complex al que de cap manera ens atreviríem a justificar. Molt bona i inquietant novel·la.
Entre la fam i l’obesitat
Des de fa dècades se’ns ha educat en la benedicció que suposa poder-se alimentar de manera suficient i regular, com també de manera variada i complerta, enfront del càstig diví que pateixen aquells que poder menjar és més una excepció més que no pas una norma i que, quan ho fan, el que es poden portar a la boca és insuficient, poc agradable i equilibrat, i sovint nociu per les condicions deficients en que es troba. Continua la lectura de “Entre la fam i l’obesitat”
Hanif Kureishi. La última palabra
Darrera novel·la d’aquest escriptor anglo-paquistanès que els anys vuitanta es va convertir en un autor de culte i el paradigma d’una modernitat intercultural en la que es podien barrejar les qüestions artístiques i culturals més avantguardistes amb les qüestions identitaries que emanaven dels grans contingents migratoris que s’havien establert a la ciutat de Londres. Continua la lectura de “Hanif Kureishi. La última palabra”
Josep Fontana. La formació d’una identitat
Aquest llibre és un dels èxits editorials inqüestionables dels darrers mesos. Suposo que hi té molt a veure el moment sociopolític en que està immers el país i les ganes d’una part de la ciutadania de disposar d’argumentaris històrics sòlids per defensar el seu posicionament. Continua la lectura de “Josep Fontana. La formació d’una identitat”
