Que gran part de la Catalunya contemporània s’ha construït des dels ajuntaments en els darrers 35 anys no és només un eslògan o una frase laudatòria i buida, sinó que respon de manera força aproximada al què ha estat la realitat. A la sortida del franquisme va ser des dels ajuntaments, encara que amb poques atribucions i escàs finançament, que es va dignificar la vida de les ciutats de manera continuada i imaginativa, donant qualitat de vida a unes tristes i degradades poblacions, faltades de tot i deixades de la mà de deu. Se superava la cultura porciolista que a Barcelona i el seu entorn havia fet proliferar les barriades per a descamisats. Es va a començar a fer urbanisme digne d’aquest nom i la població va poder accedir a equipaments i serveis, a disposar d’un espai públic de qualitat, es va contribuir a millorar la cohesió social i democràtica i, en definitiva, el país es va fer gran i sòlid amb el renaixement d’una enfortida vida ciutadana. Ara que es parla tant de desplegar “estructures d’Estat”, caldria fer notar que els ajuntaments d’aquest país ho són i, malgrat el decaïment de la darrera legislatura, segurament és l’actiu polític més imponent amb que compta el país.
Crida l’atenció en aquests moments que, a menys de tres mesos d’unes eleccions municipals, se’n parli tan poc i se’ls doni tan poca importància. La poca consideració que se’ls brinda, té a veure amb com els resultats reflectiran la fortalesa o el reflux del procés sobiranista, com si només fossin una primera volta d’una comtessa cabdal a celebrar el 27-N. Això no és una percepció subjectiva, és justament el que afirmen destacats líders del procés i de l’ANC que diuen de manera rotunda que aquestes eleccions municipals són, abans que res, unes primeres eleccions plebiscitàries. Em sembla un flac favor al país, en la mesura que la solidesa i el benestar i qualitat de vida dels catalans es juga, de manera força primordial, al que decideixin en relació als seus ajuntaments. Certament que els darrers quatre anys no passaran a la història, tot i honrosíssimes excepcions, del millor municipalisme català donat que la combinació de falta de pressupost i d’imaginació, unida ja a una visió política que ha posat l’objectiu independentista com a únic argument possible, ha descapitalitzat de manera notòria l’acció municipal. No és només que molts actors no tinguin un projecte polític de ciutat, és que en fan bandera d’estar-ne faltats, ja que es reserven pels grans esdeveniments històrics.
Tampoc la versió indignada de la nova política sembla aportar gaire al municipalisme actual, més enllà de formes assembleàries i algunes evidències notòries d’ignorància sobre que fa, hauria i podria fer-se des d’un ajuntament. Denunciar el què s’ha fet malament, la crítica i fins i tot la reacció irada cap a l’establishment pot ser un punt de partida necessari, però absolutament insuficient per construir un futur que requereix de propostes polítiques noves i renovades que responguin a les necessitats dels ciutadans, que són moltes i urgents. Ser propositiu resulta indispensable i això abunda menys que les grans proclames que aporten poc més que brandar el fet ser nou. L’exemple del cap i casal de Catalunya, que havia disposat de complexes i engrescadors projectes de ciutat, clama al cel. Cap candidat sembla tenir un projecte propi detallat, realista però engrescador pels barcelonins. El colauisme pot representar un estat d’ànim, però té poc de projecte polític, i no sembla albirar-se’n tampoc cap altre. “Catalunya es construeix des dels ajuntaments” deia un eslògan electoral de 1979. Estaria bé que no ho oblidéssim.
Josep Burgaya 