Grècia i Espanya

L’actitud prepotent i gairebé xulesca d’Espanya, i també de Portugal, en relació a Grècia en la seva pugna per renegociar el seu deute sobirà amb Europa posa en valor aquella vella dita catalana sobre que “si has de ser emmascarat, ho seràs d’una paella bruta”. Resulta paradoxal, per no dir esperpèntic, que Espanya i Portugal es permetin donar lliçons de rigor econòmic, de seriositat, compliment de compromisos i preocupació pel benestar del seus ciutadans a Grècia. Certament la situació d’aquest país és una mica pitjor que la d’Espanya pel que fa al deute, per l’existència d’un estat fallit durant dècades, per la caiguda de l’activitat econòmica i per uns nivells de pobresa encara més indignants i insuportables. La seva situació només és una mica pitjor que la espanyola. Aquí l’atur és encara del 25%, i més d’un 50% entre els menors de 30 anys. La desigualtat econòmica no ha fet sinó progressar i les persones que ni tan sols el treball els permet sortir de la pobresa augmenten. Més de dos milions de ciutadans no tenen cap cobertura de desocupació ni perceben cap renda mínima. La pobresa infantil avença ràpidament i fa feredat. La inseguretat laboral no fa sinó progressar així com les múltiples formes de precarietat, mentre dels pilars de l’Estat del benestar o bé se’ls van retirant els recursos econòmics o bé se’ls privatitza. No sé si dóna per treure gaire pit tot plegat.

Sembla que a porta tancada, encara que el propi govern espanyol s’ha apressat a filtrar-ho, va ser el ministre Luis de Guindos qui va alçar la veu de manera més ostentosa contra el mediàtic ministre grec d’economia, Varoufakuis, cosa que evidencia la pobresa moral d’aquells que es fan el milhomes amb els febles, mentre es comporten de manera feble amb els poderosos. Caldria recordar que, abans que ministre, Luis de Guindos era el responsable pel sud d’Europa de Lehman Brothers, institució que alguna cosa va tenir a veure amb el desencadenament de la crisi financera. Mariano Rajoy insisteix aquests dies que Tsipras, el seu homònim grec, el que ha de fer és complir els compromisos com afirma ha fet ell. Dit per algú que ha actuat de manera contrària al que propugnava en el seu programa electoral i que, encara que no en vulgui dir així, va haver de ser rescatat, no deixa de semblar un broma de mal gust.

No sé si el canvi de governants a Grècia, tot apostant per una esquerra que no pensa acceptar fàcilment que tornar el deute s’hagi de fer a costa de la fractura i misèria absoluta de la seva societat, acabarà per donar els resultats esperats o estarà a l’alçada del suport rebut i les expectatives aixecades. A qualsevol que li preocupi la situació de les persones, hauria d’estar interessat en que així fos. Pel Partit Popular el fracàs de Syritza a Grècia s’ha convertit en una qüestió fonamental, estratègica. No tant perquè es demostri que la via de l’austericidi econòmic és l’adequada, sinó per debilitar el fenomen polític emergent de Podemos, el qual s’ha identificat –potser de manera excessiva i exagerada- amb el partit guanyador a Grècia. Podemos va començar essent una proposta vista amb interès per la dreta espanyola, ja que dividia l’esquerra i assegurava el seu predomini, per convertir-se en un nan que un cop crescut posa en perill la seva pròpia hegemonia. Entenc el què es juguen, però no es justifica comportament tan miserable cap a un país amb el que tenim més en comú del que voldrien.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s