Qui s’ho empassa?

L’actual govern de la Generalitat i molt especialment el seu president Artur Mas han demostrat una notable habilitat en els recursos místics i poètics de la política, però més aviat poc en la capacitat de convertir idees genèriques en projectes viables i materialitzables, és a dir, en el que seria la prosa política. La queixa sistemàtica per la falta de recursos i l’apel·lació a un futur sobirà del que es continua sense explicar com arribar-hi, ha substituït la gestió dels afers col·lectius els darrers anys al nostre país, amb una notòria falta de capacitat d’acció i de polítiques que poguessin confortar una ciutadania que, alguns més que altres, ho està passant malament de manera molt notòria. La imaginació no ha donat per més que retallar els serveis públics bàsics i per donar carnassa al sector privat que malda per convertir en negoci alguns aspectes dels pilars de l’estat del benestar. Encara que ens passem el dia sentit que calen crear estructures d’Estat, tampoc  passa dia en que algunes que ja existeixen no fan sinó trossejar-se i privatitzar-se. Llegeixis, per exemple, el sector sanitari.

Que l’eufòria política i ciutadana que els darrers anys hi ha hagut al voltant del sobiranisme ha patit un cert desinflament els darrers temps sembla força evident. Crec percebre que el que ha minvat no és la convicció d’una gran part de la ciutadania que vol decidir sobre el deu futur i que justament aspira a un altra futur, sinó la confiança en uns lideratges polítics que a l’entorn de les il·lusions col·lectives han acabat per escenificar un sainet d’interessos particulars i de curtesa de mires força decebedor. L’evidència que les ínfules patriòtiques d’alguns són només un recurs per no quedar descabalcats i per mal dissimular l’haver fet servir el país –i pretendre de continuar-ho fent-, com si fos una autèntica finca privada. Tot el que envolta els darrers episodis econòmics de la extensa família pujolista és indicatiu de com en aquest país hem estat en fals, com hem adorat falses divinitats que tenien interessos exclusivament pecuniaris. Com en la màgia dolenta, la ciutadania ha vist el truc i ha entès que el radicalisme patriòtic, per alguns, és poc més que un instrument per l’engany i per guanyar temps. Qui dia passa any empeny.

Per molta gent, els malestars polítics i econòmics dels darrers temps estan associats. Que el pacte de la transició està periclitat i que l’encaix o no de Catalunya i Espanya s’ha de fer sobre noves bases, sembla majoritàriament acceptat. Una ciutadania que no creu que hi hagi un “eix nacional” que desplaci i soterri “l’eix social”, ans el contrari, que entén que la Catalunya futura sobre la configuració de la qual es vol pronunciar, ha de ser més justa “o no serà”. En uns temps de desigualtat social portada fins al paroxisme, d’una precarietat econòmica i laboral gairebé generalitzada, d’unes classes mitjanes fulminades , en temps en el que només tributen i sostenen les restes de l’estat del benestar les rendes del treball; no sembla que cap govern es pugui disposar de credibilitat i sostenir-se sense actuar en el dia a dia, sense governar, apel·lant a teòriques estructures d’Estat futures. Es pretén reanimar la parròquia afirmant que els propers mesos si que es governarà, que dia si dia també es crearà una estructura nova de la Catalunya futura, en una mena de salt endavant, d’aparents fets consumats, que no és sinó fanfàrria, un salt al buit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s