Des de fa dècades se’ns ha educat en la benedicció que suposa poder-se alimentar de manera suficient i regular, com també de manera variada i complerta, enfront del càstig diví que pateixen aquells que poder menjar és més una excepció més que no pas una norma i que, quan ho fan, el que es poden portar a la boca és insuficient, poc agradable i equilibrat, i sovint nociu per les condicions deficients en que es troba. De la meva infantesa escolar en recordo les fotografies de nens africans els membres dels quals eren esllanguit i sense teixit, a alguns se’ls havia inflat anormalment la panxa i tenien una mirada perduda, de no entendre el què passava i des ser més fora que dins d’aquest món. Se’ns volia estovar el cor amb aquesta imatge del sofriment i d’una fam que gairebé sempre era africana. Se’ns demanava compassió cap aquells que no havien tingut tanta sort com nosaltres, però ni se’ns induïa a canviar les coses perquè això no passés, com tampoc se’ns explicava perquè els uns teníem al plat suficient i més, i els altres pràcticament res. Això succeïa quan a l’Àfrica hi havia uns 90 milions de desnodrits. Avui, ja amb documentals premiats i fotografies en color que ho reflecteixen, ja són 400 milions. Hi ha tantes coses que no progressen adequadament!
Un magnífic llibre de Martín Caparrós (El hambre) ens recorda com el de la fam és un problema present per una majoria de la població mundial. Lluny de remetre la fam i els problemes de salut que se’n deriven, no fan sinó avançar. 25.000 persones moren diàriament per problemes relacionats amb la fam, i aquesta sensació afecta al llarg de l’any amb més o menys intensitat a 2.000 milions de persones, curiosament una xifra gairebé idèntica a la població que pateix obesitat o problemes de salut vinculats a una ingesta excessiva de calories. El mapa de la fam resulta terrorífic de resseguir. Hi ha fams estructurals lligades a una insuficiència productiva d’algunes zones desèrtiques. Hi ha fams conjunturals lligades a avatars climàtics puntuals. Però hi ha sobretot una grandiosa part de la població que viu al llarg de la seva vida en la incertesa del demà, en la por de no saber si passarà algun fet que els impedirà alimentar suficientment els seus fills. Centenars de milions de pares conviuen amb fills que tenen malformacions i dèficits notoris per subalimentació. Centenars de milions de pares han vist morir fills per no poder-los donar el necessari per viure. Aquesta és encara l’escenari en el que malviu una part significativa del planeta. El més fotut d’acceptar és que, almenys fins a dia d’avui, això no passa per una insuficiència alimentària global, sinó per una immoral desigualtat en el seu accés i repartiment. Aquí rau el problema en termes globals, i no pas en la seva producció.
Gairebé la meitat dels aliments que es produeixen són malbaratats; es fan malbé i es llencen en alguna de les diverses fases de la seva cadena de producció, distribució i consum. Molts d’ells a la nostra nevera i que acaben a les escombraries. Es podria alimentar suficientment un cinquanta per cent més de població, dels 7.200 milions que som al planeta. Hem deixat que els aliments siguin un negoci especulatiu amb el que fins i tot es fa combustible, repartit de la manera més injusta, desigual i ineficient possible. Té això algun sentit?
Josep Burgaya 