Categoria: Recomanacions

Comprendre el fenomen islamista resulta molt difícil ja que conté aspectes molt diversos i complexos i la seva interpretació des de la cultura occidental requeriria d’uns coneixements que no acostumem a posseir. Continua la lectura de “Loretta Napoleoni. El fénix islamista” →

Ara fa un any de la publicació en castellà d’un llibre fascinant, Peste & Cólera de Patrick Deville, que per a molts va significar el descobriment d’un narrador extraordinari i gens comú, mestre d’un encreuament de gèneres literaris on s’entrellaçaven la novel·la, la història, el relat biogràfic i la divulgació d’innovacions cabdals en el món de la ciència de la primera part del segle XX. Continua la lectura de “Patrick Deville. Ecuatoria” →

Reitero la recomanació de llegir aquest filòsof eslovè, que és del més suggerent i gratificant del pensament actual. Reconec que el títol és una mica dissuassori, doncs fa pensar en un mal llibre d’autoajuda, o en un reguitzell d’ocurrències. Continua la lectura de “Slavoj Zizek. Mis chistes, mi filosofía” →

El procés de desaparició de la classe mitjana als països occidentals s’ha precipitat de manera gairebé dramàtica arrel de la crisi econòmica que s’inicia el 2008. Continua la lectura de “Tyler Cowen. Se acabó la clase media” →

Em tinc per un lector força compulsiu, però també amb el temps m’he anat tornant força exigent. Acostumo a triar una mica el que llegeixo, donat que es publica molt i necessitaríem viure unes quantes vides per gaudir només dels llibres que valen la pena. S’ha de ser una mica selectiu. No pretenc fer una frase feta al dir que el llibre del periodista i escriptor Martín Caparrós és de les millors coses que he llegit els darrers temps. M’ha entusiasmat  el contingut, però m’ha commogut la manera nova i imaginativa d’explicar un tema del que s’ha parlat tant que ja sembla reiteratiu i que no hi hagi manera humana d’explicar-lo diferent. Amb l’argentí Martín Caparrós hi havia una manera encara més demolidora i literàriament captivadora de contar-ho. Un dels millors exercicis d’això que estilísticament se’n ha dit el “nou periodisme” i que consisteix en articular adequadament la narració i explicació de temes crucials amb formes atractives i que t’atrapin com a lector.

No crec que es pugui fer un millor homenatge al periodisme, al bon periodisme, que aquest llibre. Periodisme compromès i de denúncia, profundament treballat, reflexionat i viatjat. He llegit força sobre la pobresa, sobre la desigualtat econòmica i social, sobre els “coms”, els perquès i les seves causes. Em faltava llegir aquest llibre per situar-me en la pell de la pobresa, sentir l’olor que senten els que no saben si avui es podran alimentar els seus fills i que ja n’han enterrat algun a causa de les malalties que acompanyen a la desnutrició, fer-me les preguntes lògiques i de sentit comú per tal de no acceptar una situació insostenible.

 

Hi ha coses que no progressen adequadament. Una capacitat productiva creixent que ens porta a malbaratar una part importantíssima de productes, inclosos els alimentaris, coexisteix amb una falta de tot expansiva i creixent d’un nombre cada vegada més gran de persones. A El hambre (Anagrama, 2015), Martín Caparrós ens confronta en l’economia i la societat sense sentit que hem construït, on la meitat del món de problemes d’obesitat i l’altra meitat problemes de carència d’allò més bàsic. Recorre els escenaris, la geografia de la fam i la misèria a l’Àfrica, a l’Índia o Bangladesh, però també les formes del “OtroMundo” que proliferen a les nostres ciutats. Analitza també els notoris contrasentits de la producció alimentària, de convertir cereals en combustibles, de la nefasta ineficiència d’invertir moltes calories d’origen vegetal per tal d’obtenir-ne moltes més poques d’animals, d’especular amb els aliments financerament amb futurs, cosa que aconsegueix el despropòsit que el seu preu sigui allà on es produeix tan car com en el nostre món occidental, per si fos cas que els necessitéssim. Mentre 2.000 milions de persones han de sobreviure amb menys de 1,5 dòlars diaris, als 75 milions de vaques de la Unió Europea els dediquem 3 dòlars diaris a cadascuna per alimentar-les. Alguna cosa hi ha d’errada en tot això.

 

El llibre és eloqüent, emocionant i et subjuga. Una part important de la humanitat pateix de gana física i la incertesa insuportable de si demà podrà menjar i si els seus fills sobreviuran o malviuran per falta de les calories imprescindibles. La major part de la població no sap que és menjar altra cosa que no sigui, dia rera dia, el mateix cereal, i encara gràcies si en té. La diversitat alimentària, les dietes complertes i variades són només per una part de la població. La gastronomia, el gust personal en relació al menjar és per la majoria de la població mundial una entelèquia que no els té cap sentit. El millor en relació al menjar és imaginar que en tenen el suficient, que un dia es podran saciar ells i els seus. Aquesta és la perspectiva mentre l’altra meitat de la humanitat malbarata i bona part del què disposa en abundància acaba a les escombraries en una o altra part del cicle. Estem davant d’un llibre, magnífic. Un llibre incòmode, però d’ineludible i apassionant lectura. Un llibre que, si encara hi hagués l’hàbit de la lectura, hauria de ser obligat a les facultats de periodisme i a les d’economia. Les seves 800 pàgines segur que són una muntanya massa alta perquè la pugin els en bona part illetrats universitaris actuals. Pels que l’aventura de la lectura encara us agrada, us el recomano absolutament. Els llibre no canvien el  món, certament, però els bons ens canvien una mica a nosaltres al llegir-los. Us asseguro que aquest ho farà. Les percepcions d’algunes coses no són les mateixes després de fer-ho.

Jove i força popular autora nord-americana que amb aquesta tercera novel·la ha obtingut un gran reconeixement de la crítica i dels lectors. Plantejada com una història de suspens i amb una trama formal força original, estem davant d’un llibre que proposa un seriós dilema moral en relació al que és acceptable que faci un pare per mantenir la relació amb un fill, quan aquesta li és negada. Un relat d’una gran lucidesa, que no s’instal·la en veritats preestablertes, ni fa cap mena de judici en relació a una persona que trenca tota mena de vincles amb la realitat a partir del shock que pateix per veure’s allunyat d’un fill. Una història sobre els drames humans i les múltiples cares del sofriment que sovint es generen en les separacions sentimentals, quan hi ha fills pel mig. L’autora no pren partit, sinó que construeix un relat entre lúcid i poètic sobre algú que es troba en la disjuntiva en que “el cor té raons, que la raó no entén”.

Las buenas intenciones (Salamandra, 2015), és la història explicada en primera persona i a posteriori, escrita des de la presó com a carta a la seva dona, per un pare que en tràmit de divorci va incomplir la llei de manera flagrant, fent una fugida absurda i destinada al fracàs amb la seva filla. Una circumstància sobre la que el protagonista reflexiona i intenta explicar, repassant episodis de la seva vida que poden servir per entendre una opció absurda i condemnada al fracàs, fent una reivindicació dels moments feliços que li va comportar la paternitat ara ja fracassada. Las missiva, planteja preguntes de difícil resposta i evidencia que els problemes i urgències de les persones adultes casen malament amb els afectes i necessitats dels fills. Tot plegant amb evidències d’algú a la recerca d’una identitat que no ha acabat mai de conformar i a qui els fantasmes del passat li retornen de manera gairebé constant o sobre els somnis impossibles de joventut que, en èpoques adultes, retornen en forma de frustració. Una història d’amor sense final feliç i la destrucció de qualsevol projecte vital a partir d’una opció que acaba per fer-se comprensible, encara que de cap manera acceptable. Un plantejament novel·lístic arriscat en el que l’autora demostra unes dots importants per fer atractiu un personatge complex al que de cap manera ens atreviríem a justificar. Molt bona i inquietant novel·la.

 

Darrera novel·la d’aquest escriptor anglo-paquistanès que els anys vuitanta es va convertir en un autor de culte i el paradigma d’una modernitat intercultural en la que es podien barrejar les qüestions artístiques i culturals més avantguardistes amb les qüestions identitaries que emanaven dels grans contingents migratoris que s’havien establert a la ciutat de Londres. Continua la lectura de “Hanif Kureishi. La última palabra” →

Aquest llibre és un dels èxits editorials inqüestionables dels darrers mesos. Suposo que hi té molt a veure el moment sociopolític en que està immers el país i les ganes d’una part de la ciutadania de disposar d’argumentaris històrics sòlids per defensar el seu posicionament. Continua la lectura de “Josep Fontana. La formació d’una identitat” →

Gregorio Morán és un periodista dels d’abans. Llegit, culte, ben connectat i informat i amb una prosa literària. Un periodista de quan l’ofici s’adquiria dedicant-hi molt temps, formant-se sòlidament des del punt de vista intel·lectual i de quan s’exigia saber escriure. Continua la lectura de “Gregorio Morán. El cura y los mandarines.” →

En la cursa de mínims en que està instal·lada la nostra societat i la nostra economia, la pressió sobre la cadena de producció i de subministrament per tal que els nostres supermercats tinguin els productes extremament barats, és brutal. Continua la lectura de “Laura Villadiego-Nazaret Castro. Carro de combate” →