El procés de desaparició de la classe mitjana als països occidentals s’ha precipitat de manera gairebé dramàtica arrel de la crisi econòmica que s’inicia el 2008. La polarització de la renda en els extrems, la desigualtat econòmica desorbitada i la precarietat a la que es veu sotmesa bona part de la població ha arribat a límits extrems. El procés de laminat dels sectors intermedis, però, no s’inicia amb la crisi, només s’accentua. Ja fa dècades, ençà del procés de globalització econòmica, que el capitalisme ha pres una senda de mínims que ha tendit a acabar amb els sectors socials intermedis, la majoria dels quals han caigut en la proletarització u subproletarització i la inseguretat laboral i l’atur han estat destinacions preferents. Justament, el malestar de les classes mitjanes explica moltes de les dinàmiques polítiques actuals i el propi qüestionament que algunes forces polítiques “noves” estan fent del mateix sistema establert, de l’status quo. Si les classes populars afeblides encara més per la crisi semblen haver apostat per la retirada de l’espai públic, les classes mitjanes planten cara i donen la batalla. Bona part d’elles integren la indignació que s’expressa als carrers i en el suport demoscòpic a Podemos o bé a Ciutadans. Com escrivia el politòleg britànic John Gray, les classes mitjanes són un luxe que el capitalisme ja no vol ni es pot permetre. La conseqüència, que el grup social que proporcionava estabilitat política i cohesió deixa de fer-ho. No és un tema menor.
A Se acabó la clase media. Cómo prosperar en un mundo digital (Antoni Bosch, 2014), Tyler Cowen proporciona una explicació a aquest procés de creixent desigualtat i de desaparició de les zones socialment tèbies. El seu punt de vista consisteix en avaluar com de diferent és l’aprofitament de les oportunitats de les noves tecnologies fan les persones situades al capdamunt de l’escala social i els que estan a sota. Per aquest economista i columnista del New York Times, el grau d’assimilació de les noves tecnologies i la capacitat per treure’n partit determinen la nova estratificació social extrema. El predomini del treball, que era el món d’hegemonia dels sectors mitjans, té cada vegada menys importància, i a banda de la seva escassetat, la tendència salarial no ha fet sinó anar baixant. Ho s’aconsegueix formar part de la primera divisió, vinculada al capital humà, a la tecnologia i a la generació de valor afegit, o bé s’està condemnat a l’exclusió d’uns salaris misèrrims i de l’atur. Un llibre fascinant fet per un d’aquells optimistes que encara creuen que la situacions crítiques generen noves oportunitats. No estic molt segur que, en aquest cas, aquesta sigui la situació. L’anàlisi, però, val molt la pena.
Josep Burgaya 