Gregorio Morán. El cura y los mandarines.

Gregorio Morán és un periodista dels d’abans. Llegit, culte, ben connectat i informat i amb una prosa literària. Un periodista de quan l’ofici s’adquiria dedicant-hi molt temps, formant-se sòlidament des del punt de vista intel·lectual i de quan s’exigia saber escriure. D’abans per bé, però també amb algun aspecte pejoratiu no sé si ben bé tan positiu. Morán és un home d’ideologia forta i qualsevol anàlisi de la realitat el fa a partir d’unes conviccions que en alguns aspectes ens poden induir a pensar que són decimonòniques, de quan mig món de la cultura i el periodisme eren comunistes o almenys companys de viatge. Ja fa anys que Gregorio Morán destil·la un fort ressentiment en els seus escrits, encara que tenyit d’una gairebé religiosa exigència moral. A la transició política les coses no varen anar com a aquells que aspiraven a un trencament clar amb el franquisme els hauria agradat i, en certa manera esperaven. Van viure els pactes que, més adequats o no tant, com una traïció, encara que són els que feren possible l’establiment d’un sistema democràtic homologable sense que els beneficiaris i practicants de la dictadura i la repressió haguessin de rendir comptes o pagar per les malvestats de quaranta anys. Sens dubte això deixa pòsit. Morán és dels qui intenta en els seus llibres i les seves entregues setmanals d’articles posar a tothom al seu lloc, recordar els passats més o menys emmascarats i desvetllar els interessos i les misèries que sovint mouen la condició humana, ja sigui política o intel·lectual. Les setmanals “sabatines intempestives” de La Vanguardia cal llegir-les, encara que sovint se li en va la mà de la duresa i la mala llet, però els anàlisis i les referències cultes no tenen desperdici.

Amb molt soroll abans de sortir, ha publicat recentment el llibre El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España, 1962-1996 (Akal, 2014). El llibre va ser polèmic abans d’arribar al públic, doncs es va enfrontar a l’editorial que l’havia de publicar, al negar-se a retirar un capítol final en el que posa a caldo a l’acadèmic Víctor de la Concha, el qual publica a la seva mateixa editorial. Lògicament, no ho va acceptar i va canviar d’editorial. La polèmica no li deu haver anat gens malament, doncs està essent un èxit de vendes un llibre que, tot i l’indubtable interès, és molt feixuc de lectura, molt centrat en el bestiari intel·lectual des del franquisme fins a la democràcia i el triomf polític del PSOE, convertit en un totxo de més de 800 pàgines. Sospito que deu ser més comprat que llegit. Tampoc ho criticarem!

El llibre és extraordinàriament interessant, fent un recorregut bastant complert de la intel·lectualitat oficial i oficialitzada dels 35 anys que van des dels seixanta, quan el franquisme cultural més dur ja s’ha començat a superar, passant pels reposicionaments als que obliga la transició política, com també les noves hegemonies polítiques. No és una història de la cultura espanyola, ja que per ser això hi faltarien moltes coses, sinó i més aviat una repassada als “mandarins” culturals d’aquests anys, els quals són presentats com a gent extraordinàriament voluble i centrant-se especialment en qui considera el major espècimen d’intel·lectual full que és a totes les mogudes i processons, sense disposar d’una mínima obra presentable i digne d’aquest nom, com és Jesús Aguirre (“el cura”). El qual va passar de confessor de col·legis majors i de conspiracions diverses diguem que en el camp de l’esquerra, a ser el Duc d’Alba consort. Una deriva social i intel·lectual difícil d’explicar més enllà de l’ambició i les ganes de figurar. El llibre val la pena, però que ningú esperi un treball rigorós i fet des de la neutralitat. És un “ajuste de cuentas” que qui conegui a Morán no el sorprendrà gens. Està carregat de fòbies contra gairebé tothom, i unes poques fílies, en realitat molt poques. Gregorio Morán en estat pur. Intel·ligent, desqualificador, hipercrític, amb molta cultura i coneixement al darrera, encara que no li caldria fer-ne tanta ostentació. Llibre una mica reiteratiu, almenys pel meu gust, ja que s’hauria pogut explicar el mateix sense uns centenars de pàgines que hi són sobreres. La malvolença, però, necessita d’espai per recrear-se. La prosa és també una mica feixuga, recarregada i un pèl barroca. De totes maneres, ha valgut plenament la pena la seva lectura.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s