Autor: Josep Burgaya

Contra el que podria fer pensar el títol, és una novel·la i de les bones. Després de triomfar com a escriptor de ficció amb El puerto de los aromas, que situava en una de les ciutats de les moltes que ha viscut, Hong Kong, s’ha dedicat a retratar el món del capitalisme contemporani, especialment el de Gran Bretanya, d’una manera molt sòlida i literàriament suggerent. So bre el tema també ha publicat un notable assaig: ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar (Anagrama, 2012), un dels millors retrats i explicacions de la crisi financera dels darrers anys.

En aquesta darrera novel·la (Capital), Lanchester retrata bé el procés de diferenciació social viscut a Londres abans de la crisi, i com aquesta afecta a tothom i de manera diversa quan s’escampa inexorablement i posa en dubte les bases sobre les que se sostenien l’economia i la societat de les darreres dècades. Un gran relat del Londres multicultural i una descripció irònica dels resultats del triomf de la cultura de la cobdícia, plagat de bon humor britànic. Imprescindible per aquells que pensen que, encara, la millor manera de conèixer la realitat és a través de la ficció.

Aquest economista francès, conegut per ser un dels principals teòrics del decreixement acaba de publicar un llibre breu a l’Editorial Octaedro en el que tracta un tema no pas menor en relació a la irracionalitat del nostre sistema de producció i de consum insostenible, com és el de la obsolescència programada dels productes.


En el llibre “Hecho para tirar. La irracionalidad de la obsolescencia programada”, Latouche critica els efectes extraordinàriament perversos que ha tingut el foment del consum a través de programar el final del cicle de vida dels productes, sobre el caràcter poc ètic i mediambientalment suicida que significa l’aposta que ja fa dècades es va fer pel malbaratament. Una qüestió que cal replantejar-se amb profunditat i amb urgència.

El setmanari El Temps és recomanable de seguir i llegir sempre. El número d’aquesta setmana porta un molt bon dossier sobre Europa, “L’Europa inevitable”, on es tracten els reptes i els dubtes en què està sumit el procés europeïsta.

Agraeixo a la Gemma Aguilera l’entrevista que m’hi ha fet. Espero que també sigui del vostre interès.

És una de les novel.les que han causat sensació en el darrer any. Va merèixer fa poc el prestigiós premi Vargas Llosa de narrativa. Amb Prohibido entrar sin pantalones, editat per Seix Barral, Juan Bonilla reconstrueix la vida del poeta avantguardista rus Vladimir Maiakovski. No és una biografia específicament, sinó pinzellades sobr la vida convulsa i desmesurada d’aquest poeta futurista carismàtic, innovador i combatiu, que va ser enaltit per la Revolució i aixecat a la condició de poeta nacional. La Revolució, però el va devorar i va acabar pagant cara la seva desmesura i la seva arrogància dels anys estel·lars.

Novel·la apassionant construida amb una prosa imaginativa i contundent, que resegueix els escenaris vitals d’un home extrem i apassionat, protagonista i víctima alhora d’una època convulsa i irrepetible. Les avantguardes artístiques i literàries també varen ser devorades per la Revolució, el pro de la funcionalitat que creien els nous mandarins els havia de reportar el “realisme socialista“.

És un dels pensados contemporanis més interessants. Aquest coreà format a Alemanya i on fa de professor a l’Escola Superior de Dissseny de Kalsruhe, ha estat traduït elsdarrers temps a Espanya i el llibret “La sociedad del cansancio” (Herder,2012).

Planteja aquest filòsof, que les enfermetats actuals ja no són infeccioses, virals, sinó neuronals, petits infarts provocats per un excés de positivitat. Hi hauria hagut un canvi de paradigma que hauria suposat la superació de la societat disciplinària de Michael Foucault, que constava d’hospitals, psiquiàtrics, presons, quartels i fàbriques; per establir la societat del rendiment, on predominen els gimnasos, les torres d’oficines, els bancs, els avions, els grans centres comercials i els laboratoris genètics. Així, hauríem passat de ser subjectes d’obediència a subjectes de rendiment. Si la societat de la disciplina era dominada pel NO i creava bojos i criminals, la del rendiment genera fracassats i deprimits.

Un breu i gran llibre amb unes poques idees molt suggerents!