El debat sobre les xarxes socials

En aquesta peculiar campanya de les europees, s’han produït dos fenòmens aparentment col·laterals però que a falta de ganes de debatre seriosament sobre Europa, s’han acabat per convertir en els dos temes estel·lars d’aquestes setmanes: el grau de masclisme d’un tipus tan antic i “sobrat” com Arias Cañete, i la necessitat de posar fre i actuar sobre la profusió d’activitats delictives fetes des del twitter i altres xarxes socials. Que des d’algunes xarxes la profusió d’insults, desqualificacions, calúmnies, amenaces i tota mena d’expressions violentes i intimidatòries és tan gran i tan brutal que gairebé s’han fet inherents a aquest mitjà. El que abans es podia dir en petit comitè o entre copes a la barra del bar, ara es clama indignat i saltant-se tots els filtres i normes morals des d’un lloc que s’amplifica i té un efecte immediat. L’orgull del que ha gosat a cometre les majors incorreccions no deixa d’eixamplar-se en la mesura que com més gran és la bestiesa més serà “retwitejat” i fins i tot convertir-se en trendic topic. Una manera com una altra, encara que poc galdosa, d’obtenir els cinc minuts d’èxit que, com deia Warhol, a la vida tots ens mereixem gaudir algun dia.

xarxes socials

Quan es produeix el debat sobre els límits que hauria de tenir la xarxa, acostumen a sorgir dues posicions ben confrontades. La dels que, com el ministre Fernández Díaz, immediatament pensen en censures prèvies i legislacions especials i restrictives (la llibertat no és gaire lo seu), i enfront aquells que de manera gairebé ingènua creuen que tot s’hi val en nom d’una suposada llibertat d’expressió, que no deixa de ser patent de cors per insultar i intimidar per part de persones que dubto coneguin el sentit del concepte “llibertat” i encara menys el de “expressió”. Al final les coses són més senzilles. No cal actuar contra res que estigui a les xarxes socials pel fet de ser a les xarxes socials, sinó contra les actituds delictives, es facin des del mitjà de comunicació que es facin o utilitzant les armes que siguin. Això ja està en el codi penal. Que s’apliqui. Malgrat la sensació d’impunitat que a alguns els suggereix el twitter, l’anonimat no és tal i potser amb alguna dificultat addicional, la traçabilitat dels missatges es pot resseguir sense excessives dificultats.

Ara bé, jo no seria massa optimista en relació a la possibilitat de fomentar una cultura de l’autocontrol i el respecte a les xarxes. Com deia fa anys McLuhan en relació a la televisió, “el mitjà és el missatge”. Un recurs tecnològic que fa la comunicació tan barata, immediata, senzilla, pseudoanmònima i a l’abast de tothom no farà sinó expressar moltes de les misèries de la condició humana. No hi ha el filtre temporal entre el nostre sentiment i la nostra indignació i el missatge abrandat amb el que ens podem desfogar i arribar a milers o milions de persones. Quan ho havíem d’expressar amb una carta als diaris, ens calia saber escriure mínimament i passaven dies, el filtre del director del diari, la vergonya de que allò quedaria imprès… Ara no cal saber escriure, és més, fins i tot es pot adquirir un atractiu especial per no saber-ne. No cal ser gaire sofisticat per reduir els conceptes a 140 caràcters. L’entorn ens demana que actuem i interactuem, que ens fem presents, que “participem”encara que no tinguem ni la informació ni punyetera idea del que dir. S’ha obviat, que una cosa és opinar, i una de ben diferent, tenir criteri.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s