Quan volen, els enginyers es fan entenedors. Aquest és el cas d’en Ramon Sans quan parla de l’energia i de les seves tecnologies. Continua la lectura de “Ramon Sans-Elisa Pulla. El col·lapse és evitable. La transició energètica del segle XXI”
Categoria: Recomanacions
Félix Ovejero Lucas. ¿Idiotas o ciudadanos?
En temps de crisi profunda de la “vella política”, però quan encara no ha acabat per emergir del tot la “nova política” és un bon moment per llegir i reflexionar a partir d’aportacions al pensament polític, especialment quan estan fetes des de fora de la lluita partidista, que intenten esbrinar el perquè del final de trajecte d’una determinada manera de fer les coses, les limitacions de la democràcia, actual, els riscos i perills a la que està sotmesa, així com el canvi de paradigma al que està abocat un sistema polític presoner del menysteniment al que l’ha sotmès l’economia i de la deriva elitista i poc participativa de les mateixes organitzacions polítiques. Continua la lectura de “Félix Ovejero Lucas. ¿Idiotas o ciudadanos?”
Joan Martínez Alier-Jordi Roca Jusmet. Economía Ecológica y Política Ambiental
Pels que vulguin fonaments econòmics i mediambientals seriosos i treballats de cara a repensar el creixement econòmic aquest és un llibre que els satisfarà. És una edició revisada i ampliada d’un manual que va publicar l’editorial Fondo de Cultura Económica l’any 2000, i que ara renovat i posat al dia torna a posar al mercat. No és un llibre de divulgació, és un totxo de més de 600 pàgines escrit per dos dels economistes catalans que treballen en el camp de l’ecologia des de fa anys, i dels més reputats. Poca broma!
El problema de l’economia convencional és que creu que els intercanvis es produeixen en un sistema econòmic tancat i autosuficient, prescindint de la naturalesa en la que es desenvolupen. Per l’economia ecològica, el sistema econòmic és un subsistema d’un sistema més ampli que formen la Terra i la Biosfera, d’on es prenen recursos i s’hi retornen residus. A dia d’avui, sabem que l’economia humana està immersa en ecosistemes més amplis, en els quals és imprescindible de preservar-hi els equilibris.
L’economia de l’escassetat d’antany, ja no pot aspirar a un creixement continuat de la producció i del malbaratament de recursos, perquè la capacitat del planeta és limitada. Com ja es té molt clar, el creixement del PIB no té res a veure amb el desenvolupament, i encara menys amb el benestar. El factor mediambiental ja no és un tema que incumbeixi només a “esperits sensibles”, és el factor crucial del nostre futur. Estem davant d’un canvi de paradigma, on l’escalfament global, la suficiència i accés a l’aigua, les disponibilitats alimentàries i el canvi de model energètic tot abandonant el consum de recursos fòssils és determinant de que iniciem ja. Sense ànim de ser catastrofista, ja no queda temps per redreçar algunes coses que ens porten al col·lapse.
Juan Carlos Monedero. Curso urgente de política para gente decente
Publicat fa uns mesos i amb gran èxit de vendes (Seix Barral, 2013), aquest és un llibre escrit pel professor de Ciències Políticas de la Universidad Complutense de Madrid i activista polític dels nous moviments radicals emergents a la llum de les mobilitzacions del 15-M, conegudes com dels indignats.
Monedero és un sòlid politòleg, format en part a Alemanya, vinculat a Pablo Iglesias i al tant de moda moviment de Podemos. De fet, aquest autor és considerat l’ideòleg d’aquest moviment, així com un dels teòrics de l’esquerra radical i alternativa, amb un blog de referència força recomanable (http://www.juancarlosmonedero.org/), que porta l’eloqüent títol de “Comuna de Ideas”. Com Iglesias, va estar molt vinculat a Izquierda Unida, partit al que asessoraven en l’època del lideratge de Gaspar Llamazares, i evolucionaren ambdós cap a la construcció d’un projecte polític alternatiu a la llum de la crisi del sistema polític actual i de l’eclosió dels nous moviments socials, als quals contribuiren a dotar d’un pensament polític i d’uns objectius estratègics més o menys sòlids.
Encara que de l’èxit polític de Podemos a les eleccions europees pugui interessar més el seu significat, el que expresa, que no pas el projecte en sí el qual adoleix d’un cert esquematisme i un excés de frases fetes i simplificació, o almenys és com jo ho capto; el cert és que el llibre de Juan Carlos Monedero té un notable interès, tant pel que fa a la solidesa de les seves referències intel·lectuals a l’hora de plantejar una crítica demolidora al què ha comportat el neoliberalisme i, especialment, al que defineix com la “democràcia de baixa intensitat” on estem instal·lat des de fa unes dècades; com també és de lectura suggerent des del punt de vista formal, per la capacitat de fer pinzellades impresionistes sobre la realitat o remetre a imatges i concrecions molt eloqüents.
El llibre té molt interès, i no només per contribuir a fer-nos entendre un fenòmen que no sembla conjuntural a l’esquerra espanyola com és el de Podemos, sinó per la complexitat i força encert dels seus anàlisis. Això no vol dir que s’hagin de compartir algunes dèries “chavistes” que, sincerament, espatllen una mica el nivell general del llibre, com tampoc una visió de l’economia i la política que tendeix a ser una mica conspirativa, cosa que em desagrada.
Lectura que ens pot ajudar a reflexionar quan “vivimos un tiempo en que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados“.
Patrick Modiano. La hierba de las noches
Aquest novel·lista francès és una de les meves debilitats. Qualsevol novetat seva em resulta inevitable de comprar i de llegir compulsivament. Va aconseguir de seduir-me amb la deliciosa novel·leta En el café de la juventud perdida, i després crec que anat llegint tot el que ha publicat, amb un record especial per les obres aplegades en la Trilogía de la Ocupación o bé per Calle de las Tiendas Oscuras. El seu escenari és gairebé sempre París, especialment el més suggerent i mític dels anys seixanta. Pinzellades de realitat, combinades amb elements onírics i de fantasia i trames que s’acosten a la novel·la negra. Si algun qualificatiu li escau especialment a l’obra de Modiano, és el de poètic.
En aquesta darrera novel·la que acaba de ser publicada per Anagrama, darrera d’una trama de novel·la negra amb un enigma a resoldre, ens porta a un viatge per un Paris espectral. Evocació del passat i capes del temps que es confonen. Una recerca del temps perdut de la pròpia joventut de l’autor. Deliciosa!
Especialment recomanable per aquells que els atragui la poètica narrativa, i no tant pels partidaris del realisme més estricte.
Tzvetan Todorov. Los enemigos íntimos de la democracia
Un dels intel·lectuals de més prestigi de l’Europa actual escriu, sobre els problemes interns de les democracies occidentals, en perill i en possible retrocés per dinàmiques propies més que no pas, com ens volen fer creure, per les amenaces que venen de l’exterior, com seria el cas de l’extremisme islamista.
Amb Los enemigos íntimos de la democracia (Galaxia Gutembreg, 2012), aquest pensador d’orígen búlgar, però que ha fet la major part del seu itinerari vital i intel·lectual a França, denuncia les tres tendències negatives i creixents que poden fer fracassar el projecte integrador dels sistemes democràtics europeus i occidentals. Per un costat, l’hegemonia de l’economia sobre la política que es deriva del liberalisme extrem que s’ha imposat a partir de la dècada dels vuitanta, amb el desmantellament del model social europeu i la funció cohesionadora i inclusiva dels estats. L’altre perill provindria del mesianisme, especialment instaurat als Estats Units, que pretén imposar una determinada cosmovisió per la força a la resta del món. Finalment, alerta Todorov, de l’augment del populisme i el retorn als nacionalismes excloents, que s’expressen en formes culturals i polítiques propenses al tancament, a la xenofòbia i en la por a l’estranger.
Un intel·lectual i un llibre preocupats pel futur de la democràcia, tant pel desbordament que n’ha fet una determinada concepció de l’economia que tritura qualsevol noció d’equitat, com pels avenços d’una cultura política entre la ciutadania poc compatible amb la noció de societat inclussiva.
Thomas Piketty.Le Capital au XXIe siècle
Extraordinari soroll ha fet aquest jove economista francès al publicar aquest estudi en el que fonamenta històricament i per mitjà d’abundància de dades estadístiques l’origen y evolució de la desigualtat de la riquesa, fins arribar al nivell de paroxisme actual.
El cert és que aquest llarguíssim i farragós llibre va passar força desapercebut a França, i no va ser fina l’edició anglesa en que es va disparar la seva popularitat, especialment als Estats Units, al ser primerament citat per Paul Krugman i després fins i tot per Barack Obama. El cert és que les darreres setmanes n’han parlat els diaris d’arreu i no hi ha tertúlia pública o privada amb pretensions, que no acabi per sortir una referència a aquest director de l’ École es Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París.
Aquest especialista en economia de la desigualtat, en aquest estudi es remonta a 250 anys enrera per tal d’explicar, basant-se en els registres d’impostos, com la taxa de revalorització del capital sempre ha estat per sobre de la mitjana de creixement de l’economia. Mentre la taxa de creixement del capital es mouria a l’entorn del 5%, la del creixement mitjà del PIB en una sèrie històrica llarga estaria en l’1’5%. Com és obvi, això significa una concentració continuada i progressiva de la riquesa en mans d’unes elits, al no haver-hi establerts, almenys de manera continuada, mecanismes de correcció. A partir d’aquí, Piketty advoca per establir instruments de redistribució que només poden funcionar si s’instauren a escala mundial ( i és poc optimista sobre la possibilitat de que s’acabi fent), per tal de penalitzar especialment les rendes altes i de capital.
La importància i ampli ressò del llibre de Piketty, s’explica pel fet que el problema de la desigualtat creixent en el nostre món no només és injusta i remou les consciències, sinó que com posen en evidència nombrosos estudiosos, molts d’ells no pas precisament esquerranosos, el grau de desigualtat actual fa inviable al propi sistema econòmic i genera un grau de descohesió social que pot posar en qüestió molt seriosament l’estabilitat i el propi sistema democràtic. Poca broma amb el tema!
Alguna cosa de bo deu aportar el treball de Piketty, quan li han saltat al damunt tota la plètora d’acadèmics neoliberals i glorificadors del Mercat desregulat, per intentar neutralitzar les seves tesis. Tots els economistes a sou dels think tanks del republicanisme americà i del conservadurisme europeu s’han llençat com un sol home a lliurar la batalla de les idees, intentant demostrar els punts flacs i les fal·làcies que, al seu entendre, hi ha en les sèries estadístiques i en l’argumentació de Piketty. A Catalunya, el nostrat i redundant Xavier Sala Martín s’ha passejat per tots els programes de ràdio i televisió, emulant el caràcter doctrinari, publicista i simplifiacador del mateix Milton Friedman, per tal d’evitar que cap català es contaminés de les idees de Piketty. A aquest pintoresc economista català, que els mitjans han convertit en oracle oficial de l’economia, la desigualtat li sembla lògica, justa i “creativa”.
Per si us interessa, us penjo els quadres i gràfiques del treball de Piketty per si us hi voleu distreure, així com la web del mateix economista, el qual té el saníssim costum de compartir de manera pública molts dels documents que elabora.
http://piketty.pse.ens.fr/files/capital21c/Piketty2013GraphiquesTableaux.zip
Jot Down magazine
Molt bona revista sobre cultura contemporània, nascuda a nivell digital el 2011, però que ha acabat per tenir una magnífica versió a paper. Els modernets segur que ja la coneixeu, però la vull recomanar a aquells que encara no l’hagin descobert.
De contingut heterodoxos, avantguardista, transversal i moderna. La versió en paper és una meravella. Disseny avançat i força trencador, porta bones fotografies i material gràfic. Té col·laboradors molt diversos, això vol dir que és inevitable que alguns i algunes coses t’interessin més que d’altres.
La revista té valor i interés tant pel contingut, com també com a artefacte artístic. Més de 250 pàgines de revista. Qui ho diu que el paper és mort?
Enllaç digital: http://www.jotdown.es/
Una entrevista amb els fundadors que us pot interessar:
John Lanchester. Capital
Contra el que podria fer pensar el títol, és una novel·la i de les bones. Després de triomfar com a escriptor de ficció amb El puerto de los aromas, que situava en una de les ciutats de les moltes que ha viscut, Hong Kong, s’ha dedicat a retratar el món del capitalisme contemporani, especialment el de Gran Bretanya, d’una manera molt sòlida i literàriament suggerent. So bre el tema també ha publicat un notable assaig: ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar (Anagrama, 2012), un dels millors retrats i explicacions de la crisi financera dels darrers anys.
En aquesta darrera novel·la (Capital), Lanchester retrata bé el procés de diferenciació social viscut a Londres abans de la crisi, i com aquesta afecta a tothom i de manera diversa quan s’escampa inexorablement i posa en dubte les bases sobre les que se sostenien l’economia i la societat de les darreres dècades. Un gran relat del Londres multicultural i una descripció irònica dels resultats del triomf de la cultura de la cobdícia, plagat de bon humor britànic. Imprescindible per aquells que pensen que, encara, la millor manera de conèixer la realitat és a través de la ficció.
Serge Latouche. Hecho para tirar
Aquest economista francès, conegut per ser un dels principals teòrics del decreixement acaba de publicar un llibre breu a l’Editorial Octaedro en el que tracta un tema no pas menor en relació a la irracionalitat del nostre sistema de producció i de consum insostenible, com és el de la obsolescència programada dels productes.
En el llibre “Hecho para tirar. La irracionalidad de la obsolescencia programada”, Latouche critica els efectes extraordinàriament perversos que ha tingut el foment del consum a través de programar el final del cicle de vida dels productes, sobre el caràcter poc ètic i mediambientalment suicida que significa l’aposta que ja fa dècades es va fer pel malbaratament. Una qüestió que cal replantejar-se amb profunditat i amb urgència.
Josep Burgaya 