Publicat fa uns mesos i amb gran èxit de vendes (Seix Barral, 2013), aquest és un llibre escrit pel professor de Ciències Políticas de la Universidad Complutense de Madrid i activista polític dels nous moviments radicals emergents a la llum de les mobilitzacions del 15-M, conegudes com dels indignats.
Monedero és un sòlid politòleg, format en part a Alemanya, vinculat a Pablo Iglesias i al tant de moda moviment de Podemos. De fet, aquest autor és considerat l’ideòleg d’aquest moviment, així com un dels teòrics de l’esquerra radical i alternativa, amb un blog de referència força recomanable (http://www.juancarlosmonedero.org/), que porta l’eloqüent títol de “Comuna de Ideas”. Com Iglesias, va estar molt vinculat a Izquierda Unida, partit al que asessoraven en l’època del lideratge de Gaspar Llamazares, i evolucionaren ambdós cap a la construcció d’un projecte polític alternatiu a la llum de la crisi del sistema polític actual i de l’eclosió dels nous moviments socials, als quals contribuiren a dotar d’un pensament polític i d’uns objectius estratègics més o menys sòlids.
Encara que de l’èxit polític de Podemos a les eleccions europees pugui interessar més el seu significat, el que expresa, que no pas el projecte en sí el qual adoleix d’un cert esquematisme i un excés de frases fetes i simplificació, o almenys és com jo ho capto; el cert és que el llibre de Juan Carlos Monedero té un notable interès, tant pel que fa a la solidesa de les seves referències intel·lectuals a l’hora de plantejar una crítica demolidora al què ha comportat el neoliberalisme i, especialment, al que defineix com la “democràcia de baixa intensitat” on estem instal·lat des de fa unes dècades; com també és de lectura suggerent des del punt de vista formal, per la capacitat de fer pinzellades impresionistes sobre la realitat o remetre a imatges i concrecions molt eloqüents.
El llibre té molt interès, i no només per contribuir a fer-nos entendre un fenòmen que no sembla conjuntural a l’esquerra espanyola com és el de Podemos, sinó per la complexitat i força encert dels seus anàlisis. Això no vol dir que s’hagin de compartir algunes dèries “chavistes” que, sincerament, espatllen una mica el nivell general del llibre, com tampoc una visió de l’economia i la política que tendeix a ser una mica conspirativa, cosa que em desagrada.
Lectura que ens pot ajudar a reflexionar quan “vivimos un tiempo en que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados“.
Josep Burgaya 