Autor: Josep Burgaya
Qui s’ho empassa?
L’actual govern de la Generalitat i molt especialment el seu president Artur Mas han demostrat una notable habilitat en els recursos místics i poètics de la política, però més aviat poc en la capacitat de convertir idees genèriques en projectes viables i materialitzables, és a dir, en el que seria la prosa política. La queixa sistemàtica per la falta de recursos i l’apel·lació a un futur sobirà del que es continua sense explicar com arribar-hi, ha substituït la gestió dels afers col·lectius els darrers anys al nostre país, amb una notòria falta de capacitat d’acció i de polítiques que poguessin confortar una ciutadania que, alguns més que altres, ho està passant malament de manera molt notòria. La imaginació no ha donat per més que retallar els serveis públics bàsics i per donar carnassa al sector privat que malda per convertir en negoci alguns aspectes dels pilars de l’estat del benestar. Encara que ens passem el dia sentit que calen crear estructures d’Estat, tampoc passa dia en que algunes que ja existeixen no fan sinó trossejar-se i privatitzar-se. Llegeixis, per exemple, el sector sanitari.
Que l’eufòria política i ciutadana que els darrers anys hi ha hagut al voltant del sobiranisme ha patit un cert desinflament els darrers temps sembla força evident. Crec percebre que el que ha minvat no és la convicció d’una gran part de la ciutadania que vol decidir sobre el deu futur i que justament aspira a un altra futur, sinó la confiança en uns lideratges polítics que a l’entorn de les il·lusions col·lectives han acabat per escenificar un sainet d’interessos particulars i de curtesa de mires força decebedor. L’evidència que les ínfules patriòtiques d’alguns són només un recurs per no quedar descabalcats i per mal dissimular l’haver fet servir el país –i pretendre de continuar-ho fent-, com si fos una autèntica finca privada. Tot el que envolta els darrers episodis econòmics de la extensa família pujolista és indicatiu de com en aquest país hem estat en fals, com hem adorat falses divinitats que tenien interessos exclusivament pecuniaris. Com en la màgia dolenta, la ciutadania ha vist el truc i ha entès que el radicalisme patriòtic, per alguns, és poc més que un instrument per l’engany i per guanyar temps. Qui dia passa any empeny.
Per molta gent, els malestars polítics i econòmics dels darrers temps estan associats. Que el pacte de la transició està periclitat i que l’encaix o no de Catalunya i Espanya s’ha de fer sobre noves bases, sembla majoritàriament acceptat. Una ciutadania que no creu que hi hagi un “eix nacional” que desplaci i soterri “l’eix social”, ans el contrari, que entén que la Catalunya futura sobre la configuració de la qual es vol pronunciar, ha de ser més justa “o no serà”. En uns temps de desigualtat social portada fins al paroxisme, d’una precarietat econòmica i laboral gairebé generalitzada, d’unes classes mitjanes fulminades , en temps en el que només tributen i sostenen les restes de l’estat del benestar les rendes del treball; no sembla que cap govern es pugui disposar de credibilitat i sostenir-se sense actuar en el dia a dia, sense governar, apel·lant a teòriques estructures d’Estat futures. Es pretén reanimar la parròquia afirmant que els propers mesos si que es governarà, que dia si dia també es crearà una estructura nova de la Catalunya futura, en una mena de salt endavant, d’aparents fets consumats, que no és sinó fanfàrria, un salt al buit.
Amity Gaige. Las buenas intenciones
Jove i força popular autora nord-americana que amb aquesta tercera novel·la ha obtingut un gran reconeixement de la crítica i dels lectors. Plantejada com una història de suspens i amb una trama formal força original, estem davant d’un llibre que proposa un seriós dilema moral en relació al que és acceptable que faci un pare per mantenir la relació amb un fill, quan aquesta li és negada. Un relat d’una gran lucidesa, que no s’instal·la en veritats preestablertes, ni fa cap mena de judici en relació a una persona que trenca tota mena de vincles amb la realitat a partir del shock que pateix per veure’s allunyat d’un fill. Una història sobre els drames humans i les múltiples cares del sofriment que sovint es generen en les separacions sentimentals, quan hi ha fills pel mig. L’autora no pren partit, sinó que construeix un relat entre lúcid i poètic sobre algú que es troba en la disjuntiva en que “el cor té raons, que la raó no entén”.
Las buenas intenciones (Salamandra, 2015), és la història explicada en primera persona i a posteriori, escrita des de la presó com a carta a la seva dona, per un pare que en tràmit de divorci va incomplir la llei de manera flagrant, fent una fugida absurda i destinada al fracàs amb la seva filla. Una circumstància sobre la que el protagonista reflexiona i intenta explicar, repassant episodis de la seva vida que poden servir per entendre una opció absurda i condemnada al fracàs, fent una reivindicació dels moments feliços que li va comportar la paternitat ara ja fracassada. Las missiva, planteja preguntes de difícil resposta i evidencia que els problemes i urgències de les persones adultes casen malament amb els afectes i necessitats dels fills. Tot plegant amb evidències d’algú a la recerca d’una identitat que no ha acabat mai de conformar i a qui els fantasmes del passat li retornen de manera gairebé constant o sobre els somnis impossibles de joventut que, en èpoques adultes, retornen en forma de frustració. Una història d’amor sense final feliç i la destrucció de qualsevol projecte vital a partir d’una opció que acaba per fer-se comprensible, encara que de cap manera acceptable. Un plantejament novel·lístic arriscat en el que l’autora demostra unes dots importants per fer atractiu un personatge complex al que de cap manera ens atreviríem a justificar. Molt bona i inquietant novel·la.
Entre la fam i l’obesitat
Des de fa dècades se’ns ha educat en la benedicció que suposa poder-se alimentar de manera suficient i regular, com també de manera variada i complerta, enfront del càstig diví que pateixen aquells que poder menjar és més una excepció més que no pas una norma i que, quan ho fan, el que es poden portar a la boca és insuficient, poc agradable i equilibrat, i sovint nociu per les condicions deficients en que es troba. Continua la lectura de “Entre la fam i l’obesitat”
Hanif Kureishi. La última palabra
Darrera novel·la d’aquest escriptor anglo-paquistanès que els anys vuitanta es va convertir en un autor de culte i el paradigma d’una modernitat intercultural en la que es podien barrejar les qüestions artístiques i culturals més avantguardistes amb les qüestions identitaries que emanaven dels grans contingents migratoris que s’havien establert a la ciutat de Londres. Continua la lectura de “Hanif Kureishi. La última palabra”
Josep Fontana. La formació d’una identitat
Aquest llibre és un dels èxits editorials inqüestionables dels darrers mesos. Suposo que hi té molt a veure el moment sociopolític en que està immers el país i les ganes d’una part de la ciutadania de disposar d’argumentaris històrics sòlids per defensar el seu posicionament. Continua la lectura de “Josep Fontana. La formació d’una identitat”
Estalvi empobridor
El Govern espanyol acaba d’aprovar, en nom de l’homologació europea, la rebaixa d’un any en la duració dels graus universitaris, per imposar el model conegut del 3+2, és a dir, que si es vol disposar d’un títol universitari que serveixi d’alguna cosa cal cursar dos anys de Màster després d’obtenir en tres la titulació de Grau. Continua la lectura de “Estalvi empobridor”
Llibreria de Cazarabet. Entrevista
La Llibreria de Cazarabet, és un lloc i una gent extraordinària que fan un gran paper en la difusió del món del llibre i, molt especialment del pensament crític. Tenen una magnífica web carregada d’informació i de referències bibliogràfiques que us recomano, a més d’una notabilíssima secció d’entrevistes. Us passo l’enllaç de l’entrevista que m’han fet arrel del llibre L’Economia de l’Absurd.
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/absurd.htm
Gregorio Morán. El cura y los mandarines.
Gregorio Morán és un periodista dels d’abans. Llegit, culte, ben connectat i informat i amb una prosa literària. Un periodista de quan l’ofici s’adquiria dedicant-hi molt temps, formant-se sòlidament des del punt de vista intel·lectual i de quan s’exigia saber escriure. Continua la lectura de “Gregorio Morán. El cura y los mandarines.”
Temps apressats
Perdudes les velles estabilitats i les antigues certeses, la política ha esdevingut un àmbit on ja no hi ha res de sòlid. Els canvis són ràpids i les incerteses que planen sobre els projectes i les organitzacions polítiques són immensos. Ja no es produeixen les lògiques fluctuacions per efectes de desgastos o il·lusions temporals. Continua la lectura de “Temps apressats”
Josep Burgaya 