El Govern espanyol acaba d’aprovar, en nom de l’homologació europea, la rebaixa d’un any en la duració dels graus universitaris, per imposar el model conegut del 3+2, és a dir, que si es vol disposar d’un títol universitari que serveixi d’alguna cosa cal cursar dos anys de Màster després d’obtenir en tres la titulació de Grau. L’explicació, és que els Graus esdevindran una formació bàsica i generalista, amb poc valor vaja, mentre que el que realment especialitzarà i emetrà una senyal de qualificació cap a la societat i el mercat serà la titulació de Màster. Si des del punt de vista formatiu la lògica del sistema actual o del que ve poden ser discutibles, el què no ho és tant és la conveniència de fer-ho justament ara. Es fa només per estalviar recursos econòmics públics destinats a la universitat, amb el petit inconvenient que, de pas es degrada i és menysté no només la titulació sinó i especialment la formació que es proporciona als estudiants. Perquè en el cas espanyol –també en el català, on el Govern s’ha apuntat de manera francament positiva a la reforma- mentre els Graus són finançats de manera preponderant per l’aportació pública, els Màsters s’han instituït com un àmbit on els estudiants, o les seves famílies, s’han de fer càrrec de bona part del cost. Tan el problema generat, com l’efecte buscant estan en l’estalvi i en el menysteniment del caràcter d’equitat d’un sistema públic i no pas en considerants pedagògics, didàctics o de currículum formatiu.
Les universitats públiques, finançades en bona part amb recursos pressupostaris de l’Estat, han estat un gran mecanisme d’equitat formativa, d’igualtat d’oportunitat i de redistribució de renda en l’escala social. Al poder estudiar tothom, o gairebé, per raons econòmiques, el sistema formatiu també esdevé més eficient ja que hi poden accedir els millors i no només els que disposen de més renda. L’augment continuat de les taxes universitàries els darrers anys, juntament amb l’impacte desigual de la crisi econòmica, ja han vulnerat de manera notòria el principi d’igualtat. Els costs de les matrícules universitàries s’han més que doblat en pocs cursos –de manera molt especial a Catalunya-, mentre les condicions i la qualitat universitària es degrada com a producte d’unes aportacions públiques en descens continuat, que acaben repercutint en una no negligible precarització del professorat i les seves condicions. Se’ls hauria de recordar que, per exemple, Dinamarca destina un 2% del PIB a les universitats i aquí només un migrat 1%. Universitat a pitjor i cada vegada menys accessibles per falta de renda. Si mai ho havia deixat de ser del tot, ara la universitat torna a ser discriminatòria pels ingressos més baixos, i més que si tornarà amb aquests canvis.
Wert, que és un cínic notable, afirma que l’avantatge és que les famílies s’estalviaran la matrícula d’un curs i els titulats es podran incorporar abans a un mercat laboral inexistent. No diu, però, que es retornen els graus a la funció que feia el batxillerat d’antany, que qui vulgui més formació i més reconeguda haurà de pagar de valent i que, per tant, la selecció la tornarem a fer per nivell de renda. Els pobres s’hauran de conformar amb un títol menor; universitari això sí. Tornem a una vella concepció elitista i classista de la universitat la qual, de fet, molts no han abandonat mai.
Josep Burgaya 