Temps apressats

Perdudes les velles estabilitats i les antigues certeses, la política ha esdevingut un àmbit on ja no hi ha res de sòlid. Els canvis són ràpids i les incerteses que planen sobre els projectes i les organitzacions polítiques són immensos. Ja no es produeixen les lògiques fluctuacions per efectes de desgastos o il·lusions temporals. El que fins avui podia ser poca cosa, pot esdevenir hegemònic en la mesura que agafi l’onada adequada, mentre les velles i aparentment sòlides organitzacions i ideologies corren el perill de desaparèixer, o gairebé. La ciutadania ha pres consciència d’haver viscut en un gran engany i, faltada d’expectatives, està disposada a mudar radicalment els seus vincles i referències. Estem en una època en que tot és molt volàtil. Més que líquida, com la definia Bauman, la societat ha esdevingut gasosa. Canviant, mudable, difícil de preveure i amb un mal estar que no fa sinó anar en augment. Lògicament, temps abonats també per venedors de fum i salvadors de la pàtria. Tot un risc afegit als problemes reals sobre els que no tenim resposta; o almenys una de explicable, assumible i fàcilment comprensible. La pressa no ens estalvia la complexitat.

Els temps revolts que vivim els representa i significa més que cap altra cosa el fenomen Podemos. L’important d’aquest moviment no és tant el què és, sinó el que simbolitza. A curt termini l’efecte Syritza no fa sinó reforçar-los, encara que en el mig termini les frustracions que puguin generar els grecs els poden afectar de manera notòria. De moment, està provocant un autèntic tsunami a dreta, i especialment a l’esquerra espanyola. S’emporta per endavant Izquierda Unida, que difícilment en sortirà dreta d’aquest procés i per poc que hi ajudi la ceguesa dels seus dirigents, també ho farà amb el PSOE, partit desballestat en la seva confusió i on els lideratges febles són apunt de ser arruïnats per les clàssiques pugnes dels seus barons. La ocurrència i pretensió d’alguns històrics de fer un gran pacte entre els dos grans partits de la transició per salvaguardar el bipartidisme, pot acabar definitivament amb ells. Fins i tot el Partit Popular percep a hores d’ara que l’onada de Podemos s’ha convertit en el seu gran contrincant. Mentre servia per dividir el vot de l’esquerra i els podia facilitar una nova victòria el seu nerviosisme tenia un posat cínic, però l’exemple grec és indicatiu de que dinamitar l’establishment de la transició és ara més que plausible. El guió dels populars és clar: línia dura ideològica i la disjuntiva de o bé ells, o el caos.

A Catalunya, l’eix dreta-esquerra, el progrés d’una onada de preocupació social està desplaçant el predomini independentista dels darrers temps. Els efectes sobre la CUP i Esquerra són notoris, i el nerviosisme i la pressa d’aquests darrers per anar ràpidament a unes eleccions ho indiquen clarament, conscients que “la finestra d’oportunitat” de la que havien disposat s’està perdent, perquè a una part important de la ciutadania li preocupen més altres coses i perquè l’espectacle CiU-ERC és per desincentivar al més convençut. Aquí i allà, els partits polítics semblen no haver entès el malestar profund i el desig de canvi que molta gent projecta en aquest grup de moda i el seu líder. Se’ls pretén combatre i diluir fent aparèixer les seves contradiccions polítiques i personals. Segur que les tenen, però a curt termini no faran sinó reforçar-los. S’ha de comprendre que la força de Podemos rau en que més que un partit, és un esdeveniment. Una manera de poder expressar un malestar que és ampli i molt profund.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s