Els darrers temps es parla molt de la construcció d’estructures d’Estat a Catalunya, però no es pretén tant fer en termes reals de dotar d’estructures político-administratives necessàries i eficients de cara a la configuració d’un país modern, sinó com a discurs simbòlic farcit d’alguna excentricitat per intentar mantenir viva la ficció que es continua treballant per un Estat independent i que la seva consecució s’ha convertit en un fet irreversible. Continua la lectura de “I si féssim les coses proporcionades?”
Autor: Josep Burgaya
Slavoj Zizek. Mis chistes, mi filosofía
Reitero la recomanació de llegir aquest filòsof eslovè, que és del més suggerent i gratificant del pensament actual. Reconec que el títol és una mica dissuassori, doncs fa pensar en un mal llibre d’autoajuda, o en un reguitzell d’ocurrències. Continua la lectura de “Slavoj Zizek. Mis chistes, mi filosofía”
Andorra, l’escapada
L’evidència de practiques fraudulentes i considerades il·legals -en un món amb una màniga tan ample com el de la banca-, per part d’una entitat financera andorrana ha significat la definitiva pèrdua de la innocència d’un país la raó de ser del qual té a veure en fer de refugi d’activitats econòmiques que busquen la discreció, Continua la lectura de “Andorra, l’escapada”
Entrevista a ElPeriódico (16/03/15)
Fidel Masreal m’entrevista avui a ELPeriódico: http://t.co/FkT58ZP79J
Nova política, però sòlida?
La falta de confiança i el descrèdit en relació a les formacions polítiques clàssiques i en les seves formes de procedir i actuar no fan sinó augmentat dia a dia, no només perquè així ho indiquen els sondejos, sinó perquè això es percep arreu. Continua la lectura de “Nova política, però sòlida?”
Tyler Cowen. Se acabó la clase media
El procés de desaparició de la classe mitjana als països occidentals s’ha precipitat de manera gairebé dramàtica arrel de la crisi econòmica que s’inicia el 2008. Continua la lectura de “Tyler Cowen. Se acabó la clase media”
Grècia i Espanya
L’actitud prepotent i gairebé xulesca d’Espanya, i també de Portugal, en relació a Grècia en la seva pugna per renegociar el seu deute sobirà amb Europa posa en valor aquella vella dita catalana sobre que “si has de ser emmascarat, ho seràs d’una paella bruta”. Continua la lectura de “Grècia i Espanya”
Conferència Fòrum de Debats (13/02/15)
Conferència a Vic sobre la sostenibilitat de l’Estat del Benestar:
Descapitalització municipal
Que gran part de la Catalunya contemporània s’ha construït des dels ajuntaments en els darrers 35 anys no és només un eslògan o una frase laudatòria i buida, sinó que respon de manera força aproximada al què ha estat la realitat. A la sortida del franquisme va ser des dels ajuntaments, encara que amb poques atribucions i escàs finançament, que es va dignificar la vida de les ciutats de manera continuada i imaginativa, donant qualitat de vida a unes tristes i degradades poblacions, faltades de tot i deixades de la mà de deu. Se superava la cultura porciolista que a Barcelona i el seu entorn havia fet proliferar les barriades per a descamisats. Es va a començar a fer urbanisme digne d’aquest nom i la població va poder accedir a equipaments i serveis, a disposar d’un espai públic de qualitat, es va contribuir a millorar la cohesió social i democràtica i, en definitiva, el país es va fer gran i sòlid amb el renaixement d’una enfortida vida ciutadana. Ara que es parla tant de desplegar “estructures d’Estat”, caldria fer notar que els ajuntaments d’aquest país ho són i, malgrat el decaïment de la darrera legislatura, segurament és l’actiu polític més imponent amb que compta el país.
Crida l’atenció en aquests moments que, a menys de tres mesos d’unes eleccions municipals, se’n parli tan poc i se’ls doni tan poca importància. La poca consideració que se’ls brinda, té a veure amb com els resultats reflectiran la fortalesa o el reflux del procés sobiranista, com si només fossin una primera volta d’una comtessa cabdal a celebrar el 27-N. Això no és una percepció subjectiva, és justament el que afirmen destacats líders del procés i de l’ANC que diuen de manera rotunda que aquestes eleccions municipals són, abans que res, unes primeres eleccions plebiscitàries. Em sembla un flac favor al país, en la mesura que la solidesa i el benestar i qualitat de vida dels catalans es juga, de manera força primordial, al que decideixin en relació als seus ajuntaments. Certament que els darrers quatre anys no passaran a la història, tot i honrosíssimes excepcions, del millor municipalisme català donat que la combinació de falta de pressupost i d’imaginació, unida ja a una visió política que ha posat l’objectiu independentista com a únic argument possible, ha descapitalitzat de manera notòria l’acció municipal. No és només que molts actors no tinguin un projecte polític de ciutat, és que en fan bandera d’estar-ne faltats, ja que es reserven pels grans esdeveniments històrics.
Tampoc la versió indignada de la nova política sembla aportar gaire al municipalisme actual, més enllà de formes assembleàries i algunes evidències notòries d’ignorància sobre que fa, hauria i podria fer-se des d’un ajuntament. Denunciar el què s’ha fet malament, la crítica i fins i tot la reacció irada cap a l’establishment pot ser un punt de partida necessari, però absolutament insuficient per construir un futur que requereix de propostes polítiques noves i renovades que responguin a les necessitats dels ciutadans, que són moltes i urgents. Ser propositiu resulta indispensable i això abunda menys que les grans proclames que aporten poc més que brandar el fet ser nou. L’exemple del cap i casal de Catalunya, que havia disposat de complexes i engrescadors projectes de ciutat, clama al cel. Cap candidat sembla tenir un projecte propi detallat, realista però engrescador pels barcelonins. El colauisme pot representar un estat d’ànim, però té poc de projecte polític, i no sembla albirar-se’n tampoc cap altre. “Catalunya es construeix des dels ajuntaments” deia un eslògan electoral de 1979. Estaria bé que no ho oblidéssim.
Martín Caparrós. El hambre
Em tinc per un lector força compulsiu, però també amb el temps m’he anat tornant força exigent. Acostumo a triar una mica el que llegeixo, donat que es publica molt i necessitaríem viure unes quantes vides per gaudir només dels llibres que valen la pena. S’ha de ser una mica selectiu. No pretenc fer una frase feta al dir que el llibre del periodista i escriptor Martín Caparrós és de les millors coses que he llegit els darrers temps. M’ha entusiasmat el contingut, però m’ha commogut la manera nova i imaginativa d’explicar un tema del que s’ha parlat tant que ja sembla reiteratiu i que no hi hagi manera humana d’explicar-lo diferent. Amb l’argentí Martín Caparrós hi havia una manera encara més demolidora i literàriament captivadora de contar-ho. Un dels millors exercicis d’això que estilísticament se’n ha dit el “nou periodisme” i que consisteix en articular adequadament la narració i explicació de temes crucials amb formes atractives i que t’atrapin com a lector.
No crec que es pugui fer un millor homenatge al periodisme, al bon periodisme, que aquest llibre. Periodisme compromès i de denúncia, profundament treballat, reflexionat i viatjat. He llegit força sobre la pobresa, sobre la desigualtat econòmica i social, sobre els “coms”, els perquès i les seves causes. Em faltava llegir aquest llibre per situar-me en la pell de la pobresa, sentir l’olor que senten els que no saben si avui es podran alimentar els seus fills i que ja n’han enterrat algun a causa de les malalties que acompanyen a la desnutrició, fer-me les preguntes lògiques i de sentit comú per tal de no acceptar una situació insostenible.
Hi ha coses que no progressen adequadament. Una capacitat productiva creixent que ens porta a malbaratar una part importantíssima de productes, inclosos els alimentaris, coexisteix amb una falta de tot expansiva i creixent d’un nombre cada vegada més gran de persones. A El hambre (Anagrama, 2015), Martín Caparrós ens confronta en l’economia i la societat sense sentit que hem construït, on la meitat del món de problemes d’obesitat i l’altra meitat problemes de carència d’allò més bàsic. Recorre els escenaris, la geografia de la fam i la misèria a l’Àfrica, a l’Índia o Bangladesh, però també les formes del “OtroMundo” que proliferen a les nostres ciutats. Analitza també els notoris contrasentits de la producció alimentària, de convertir cereals en combustibles, de la nefasta ineficiència d’invertir moltes calories d’origen vegetal per tal d’obtenir-ne moltes més poques d’animals, d’especular amb els aliments financerament amb futurs, cosa que aconsegueix el despropòsit que el seu preu sigui allà on es produeix tan car com en el nostre món occidental, per si fos cas que els necessitéssim. Mentre 2.000 milions de persones han de sobreviure amb menys de 1,5 dòlars diaris, als 75 milions de vaques de la Unió Europea els dediquem 3 dòlars diaris a cadascuna per alimentar-les. Alguna cosa hi ha d’errada en tot això.
El llibre és eloqüent, emocionant i et subjuga. Una part important de la humanitat pateix de gana física i la incertesa insuportable de si demà podrà menjar i si els seus fills sobreviuran o malviuran per falta de les calories imprescindibles. La major part de la població no sap que és menjar altra cosa que no sigui, dia rera dia, el mateix cereal, i encara gràcies si en té. La diversitat alimentària, les dietes complertes i variades són només per una part de la població. La gastronomia, el gust personal en relació al menjar és per la majoria de la població mundial una entelèquia que no els té cap sentit. El millor en relació al menjar és imaginar que en tenen el suficient, que un dia es podran saciar ells i els seus. Aquesta és la perspectiva mentre l’altra meitat de la humanitat malbarata i bona part del què disposa en abundància acaba a les escombraries en una o altra part del cicle. Estem davant d’un llibre, magnífic. Un llibre incòmode, però d’ineludible i apassionant lectura. Un llibre que, si encara hi hagués l’hàbit de la lectura, hauria de ser obligat a les facultats de periodisme i a les d’economia. Les seves 800 pàgines segur que són una muntanya massa alta perquè la pugin els en bona part illetrats universitaris actuals. Pels que l’aventura de la lectura encara us agrada, us el recomano absolutament. Els llibre no canvien el món, certament, però els bons ens canvien una mica a nosaltres al llegir-los. Us asseguro que aquest ho farà. Les percepcions d’algunes coses no són les mateixes després de fer-ho.
Josep Burgaya 