Andorra, l’escapada

L’evidència de practiques fraudulentes i considerades il·legals -en un món amb una màniga tan ample com el de la banca-,  per part d’una entitat financera andorrana ha significat la definitiva pèrdua de la innocència d’un país la raó de ser del qual té a veure en fer de refugi d’activitats econòmiques que busquen la discreció, gràcies a una posició estratègica no tant per les muntanyes que l’envolten, sinó per la posició entre dos grans estats europeus, els quals no s’ha d’oblidar que tutelen aquest petit estat a través del sistema de coprincipat. Malgrat els intents dels darrers anys que Andorra ha fe per treure’s del damunt la identificació com a paradís fiscal i com a lloc de petites o grans operacions de contraban, intentant articular la seva economia a partir del turisme, el cert és que aquestes valls surten tant o més als informatius al voltant de gent que hi porta o en treu diners, que no pas per la vellesa dels seus paratges o bé l’estat de la neu a les seves estacions d’esquí.

L’acusació provinent de Nord-Amèrica en relació a pràctiques relacionades amb el blanqueig de capitals procedents d’activitats delictives per part de la Banca Privada d’Andorra (BPA) ha generat la dinàmica pròpia de fallida d’una entitat financera quan la seva reputació es veu afectada de manera greu i comença un procés de retirada massiva de fons per falta de confiança dels dipositaris, al que segueix la falta de liquiditat de l’entitat, i d’aquí a la insolvència i al concurs de creditors i desaparició. Una pèrdua de credibilitat que difícilment se circumscriurà només a aquesta entitat i que acabarà per afectar a la confiança d’un sobredimensionat sistema financer andorrà que s’ha fonamentat, com a molts altres països del seu estil, en ser la destinació del diner negre, lloc de blanqueig de capitals i refugi de bitllets de procedència d’activitats dubtoses amb pretensió de mantenir-se opacs. El problema ètic i econòmic que això provoca no s’ha d’imputar només ni principalment a un desmesurat esperit de lucre dels andorrans, sinó al fet que els grans estats europeus han tolerat i donat per bo que els grans posseïdors de capital tinguessin de llocs on ocultar-lo. Vicis privats, públiques virtuts.

Encara que per a la majoria de nosaltres Andorra ha significat un estrany i proper país entre muntanyes que combinava el paisatge agresta amb ser un centre comercial immens i algunes estacions on esquiar; una part dels catalans i dels no catalans aprofitava per dipositar-hi algun caleró de “deixes” de mal explicar. Mentre per a molts era el lloc relativament pròxim on, a banda de fer turisme, aprofitàvem per petites dosis de contraban de formatge o cartrons de tabac que difícilment es justificaven per les dificultats circulatòries al travessar el contínuum de poblacions, ni pels nervis i temors a ser descoberts a la duana; altres com la primera família del país –els Pujol Ferrusola- el convertien en el centre neuràlgic de les seves imaginatives finances. Lloc que preservava fins ara el secret de petites i grans misèries relacionades amb els diners de procedència incerta i que ara posa el descobert que molts que teníem per honorables, en realitat no ho eren tant. Dels que hi perdran algun diner amb aquesta fallida bancària, la majoria són poc de plànyer, i ben segur que no havien dipositats tots els ous en el mateix cistell. El que resulta trist, i alhora dramàtic per l’economia i el benestar global, és que els serà molt fàcil trobar nous indrets on refugiar-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s