Nova política, però sòlida?

La falta de confiança i el descrèdit en relació a les formacions polítiques clàssiques i en les seves formes de procedir i actuar no fan sinó augmentat dia a dia, no només perquè així ho indiquen els sondejos, sinó perquè això es percep arreu. Els grans i clàssics partits si han fet i molt per guanyar-se la desafecció. Estructures poc transparents, lideratges sense credibilitat, corrupció econòmica, amiguisme, llenguatge buit, propostes incomplertes sistemàticament, allunyament de les preocupacions de la ciutadania, ocupació del poder sense projecte a portar a terme, falta de relat coherent, desdibuixament de les alternatives…. Podríem continuar i no acabaríem en relació a una crisi de la política que té molt d’autogenerada per uns protagonistes que han estat incapaços d’entendre a temps que el camí de la desil·lusió col·lectiva no tindria via de tornada. Certament, hi ha també causes més generals, no imputables als propis partits per comprendre la baixa credibilitat que la política clàssica ha assolit: crisi econòmica, precarització general, liquidació de les classes mitjanes, falta d’expectatives, l’economia i el mercat com a àmbit únic de presa de decisions, el debilitament del poder polític, la falta d’alternatives clares, la tendència a convertir els partits polítics en el sac de gemecs de les nostres misèries col·lectives….

Sembla clar que el bipartidisme clàssic està en procés de desaparició i que l’emergència de les formacions que es presenten com a “nova política”, serà molt contundent. Hi haurà un removiment important en les aigües estancades de la política formal que difícilment es pot mirar d’una altra manera que no sigui en positiu, si es vol recuperar la política com a activitat honrosa i necessària. De totes maneres algunes de les marques noves tenen un deix de ropatge nou que no fa sinó vestir de manera estrident idees molt velles i cultures polítiques que ja coneixem. Comú als grups emergents, és haver-se construït a partir de lideratges mediàtics, de tertulians més o menys brillants, que han acabat per construir al seu voltant una formació política que, en bona part dels casos, més que una proposta definida representa un estat d’ànim que reflecteix una part de la societat. Líders fets pels mitjans i des dels mitjans que practiquen allò que els italians van definir com “la política pop”: esquemes senzills, eslògans que es memoritzin, crítica furibunda i sense matisos a l’status quo i anar a tertúlies no per discutir, sinó per mostrar la singularitat i col·locar el propi missatge, amb unes formes que tenen més a veure amb el màrqueting i la publicitat, que no pas en la representació de nous projectes col·lectius.

Les noves propostes (Podemos, Ciutadans…) dominen la comunicació política, es comporten de manera molt diferent dels polítics a l’ús i apel·len justament a la credibilitat que els ha de donar el fet de ser novedosos, de no haver tingut parcel·les de poder, a no estar contaminats per les contradiccions d’haver governat. Més que a propostes, apel·len a principis per captar l’electorat; uns principis però, que semblen mudar amb molta rapidesa. Ciutadans que va aparèixer com un projecte d’esquerra catalana no nacionalista, ara és un partit espanyol que es reclama de centra-dreta. No seria ben bé el mateix. Podemos de ser una proposta irada, anticapitalista, bolivariana, ha passat en pocs mesos a presentar-se com la socialdemocràcia dels anys vuitanta a dir, darrerament, que no són ni de dretes ni esquerres, sinó els representants dels de baix enfront del de dalt. Exactament el que deia el general Perón a l’Argentina dels anys cinquanta. Una mica com en la frase de Grouxo Marx, “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres”.