Els darrers temps es parla molt de la construcció d’estructures d’Estat a Catalunya, però no es pretén tant fer en termes reals de dotar d’estructures político-administratives necessàries i eficients de cara a la configuració d’un país modern, sinó com a discurs simbòlic farcit d’alguna excentricitat per intentar mantenir viva la ficció que es continua treballant per un Estat independent i que la seva consecució s’ha convertit en un fet irreversible. Ja resulta força curiós que qui utilitza el concepte únicament com a metàfora, justament posi una especial fruïció en desmuntar estructures d’estat realment existents, com són les que tenen a veure amb els pilars de l’Estat del benestar, privatitzant-les, o disminuint reiteradament les dotacions econòmiques que s’hi destinen, provocant el seu debilitament.
Un país que es vulgui fort, eficaç i competitiu requereix d’estructures d’administració i gestió clares i simples, identificables pels seus ciutadans, amb marcs competencials clarament definits i finançaments suficients, legitimades des del punt de vista democràtic. Trenta cinc anys d’autogovern no han donat per construir l’ordenació territorial i un sistema institucional propi simple i efectiu, sinó més aviat per multiplicar estructures de poder complexes, sobreposades, costoses i poc transparents que resten agilitat i eficàcia a l’administració catalana, dissuassòries per a erigir una societat emprenedora. El pujolisme es desenvolupava feliç en la confusió. De manera genèrica, alguns parlen de simplificació administrativa i de reduir els múltiples nivells d’una administració ineficaç, però poc més enllà es va de la declaració de bones intencions de cara a regar les oïdes a uns ciutadans als que els resulta incomprensible que justament una cosa que figura entre les atribucions de l’autogovern –fer una administració pròpia i renovada- no s’hagi encara escomès, no fos cas que es reduís el nombre de canongies disponibles per a ocupar.
947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 6 o 8 vegueries, 4 diputacions provincials, el govern de la generalitat i les seves múltiples delegacions en el territori, el govern central, la seva delegació centralitzada i les delegacions ministerials, consorcis i mancomunitats, als que encara hi podríem afegir a nivell simbòlic els partits judicials i les delimitacions dels bisbats i de les parròquies. Nivells i estructures excessives i incomprensibles per a 7 milions de persones. Res a dir amb la multiplicitat de referències territorials simbòliques a la que vulguem projectar i remetre la nostre sentimentalitat, però les estructures administratives, les de poder real, haurien de respondre als imponderables de la racionalitat, la lògica, la proporcionalitat, dimensionades per ser eficients i, sobretot, sostenibles. Sé que al dir això, m’arrisco a que algun talibà convertit en veu i representació del “territori” m’etzibi alguna puntada de peu en forma de tweet ofensiu. Què hi farem!
En els temps que corren –vull dir que ja no ens desplacem a peu ni en carro- estructurar el país en dos nivells semblaria el més apropiat. Una estructura municipal racionalitzada, amb més atribucions i adequadament finançada com a poder subsidiari i de proximitat, i un govern de país únic a la Generalitat, sense necessitat de tanta delegació i representació interposada. Justament quan es vol escoltar la gent i atendre-la de manera adequada, no calen tants intermediaris. L’estructura política d’un país que sovint diem que volem assemblar-nos, Dinamarca, la composen un govern central i vint municipis (sí, vint!). Fomentar la creació de noves comarques, quan el que caldria és desmantellar la seva actual institucionalització, és un despropòsit es miri per on es miri, encara que es disfressi de voluntat popular. Em sembla magnífic que la gent tingui sentit de pertinença al Moianès o El Lluçanès, però no té cap justificació més enllà del clientelisme polític, crear estructures polítiques d’aquestes característiques per a 8 o 10.000 habitants. En diuen comarca -tant per tant sabates grosses-, quan el què tindria sentit seria un municipi.
Josep Burgaya 