Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina
Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d’uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perquè les prestatgeries i els sofàs d’Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el «miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d’aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d’ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.
L’obra, guanyadora del Premi Joan Fuster d’Assaig, va ser presentada pel filòsof i ara candidat d’ERC Josep M. Terricabras en un acte a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic.
Aquests dies el Parlament de Catalunya ha debatut sobre la situació de la pobresa al país i al necessari combat contra la desigualtat per tal de intentar proporcionar als ciutadans una vida digna i unes perspectives de futur mínimament engrescadores. Continua la lectura de “Pobresa i desigualtat”→
A propòsit dels orígens i el dilema del model social europeu en temps de crisi.
Durant dècades, l’Estat del benestar i el model social europeu han fet possible la creació de societats inclusives, força justes i equitatives, i amb bons nivells de seguretat col•lectiva. Un acord i un consens històric en l’àmbit polític i social, que descansava sobre una determinada noció de l’economia, el keynesianisme, en el que el mercat i l’acció correctora de la intervenció pública posaven límits a la desigualtat i a las ineficiències que el podien portar al col•lapse. Un sistema que va tenir sempre els seus detractors, els quals varen aprofitar els efectes de les crisis petroleres dels anys setanta per a imposar una revolució liberal-conservadora que va establir el triomf absolut dels mercats desregulats, de l’individualisme extrem i de l’afany de lucre desmesurat. S’apostava per una societat de guanyadors i de perdedors.
Aquest llibre tracta tant dels fonaments polítics i econòmics de l’Estat del benestar, com dels supòsits en què s’ha basat el combat contra ell. De com el liberal-conservadorisme triomfant ha desnaturalitzar i posat en qüestió el model social europeu i ens ha portat fins a la crisi i el desconcert actual.
Recull d’articles d’opinió, publicats entre 2012 i 2013 a El 9 Nou. La crisi actual no és només ni estrictament econòmica. Té arestes i dimensions múltiples. S’han punxat les bombolles financera i immobiliària, però també la bombolla moral en la que estàvem instal·lats. Massa anys autosatisfets creient que el progrés econòmic era il·limitat i que els canvis tecnològics ens havien situat en una nova dimensió, mentre gaudíem de les seguretats que ens proporcionava l’estat del benestar i el model social europeu sense valorar-les. Vam viure durant dècades com a nous rics imbuïts de la supèrbia que tot era possible, amb uns fonaments molt fràgils. L’individualisme i la cobdícia eren els valors triomfants. No importava la desigualtat creixent, l’exclusió social dels que no aconseguien participar a la festa i que la política anés quedant reduïda a temes menors. Ara el nostre futur està hipotecat.
El Tribunal Europeu de Drets Humans va tombar fa uns dies l’anomenada “doctrina Parot” que havia establert el Tribunal Suprem espanyol, segons la qual s’aplicaven els beneficis penitenciaris de reducció de condemna a la totalitat de la sentència i no pas sobre el límit d’empresonament que està situat en 30 anys. Continua la lectura de “Legalitat i justícia”→
Josep Burgaya, doctor en història contemporània per la UAB i ex-regidor del PSC a Vic, ha guanyat el Joan Fuster d’assaig per la seua obra ‘Economia de l’absurd. Quan comprar barat contribueix a quedar-se sense feina’, una lectura àcida de la globalització econòmica.
L’origen del llibre és el fatídic accident al Rana Plaza de Bangla Desh, on van perdre la vida 1.100 persones que treballaven en condicions infrahumanes.
Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d’uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perquè les prestatgeries i els sofàs d’Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el «miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d’aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d’ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.
Josep Burgaya 