EL TEMPS

CULTURA

Víctor Maceda | ElTemps 1533, 29/10/2013

Josep Burgaya, doctor en història contemporània per la UAB i ex-regidor del PSC a Vic, ha guanyat el Joan Fuster d’assaig per la seua obra ‘Economia de l’absurd. Quan comprar barat contribueix a quedar-se sense feina’, una lectura àcida de la globalització econòmica.

L’origen del llibre és el fatídic accident al Rana Plaza de Bangla Desh, on van perdre la vida 1.100 persones que treballaven en condicions infrahumanes.

—Més que l’origen, n’és l’excusa. Feia temps que volia escriure al voltant de l’augment de les desigualtats i del treball indigne, així com de la brutalitat de la deslocalització, que no és tan romàtica com ens havien dit: al capdavall, és tan dura per als qui reben el treball industrial com per als qui el perden. A Àsia hi ha milers d’edificis com el Rana Plaza que no s’han ensorrat però en què la gent treballa com ho feien allà: 18 hores al dia a canvi de 24 dòlars mensuals, sense cap seguretat, per tal que nosaltres comprem els pantalons molt barats a Zara o a Mango. Moltes d’aquestes empreses no paguen impostos i estan fora de control, en tots aquells països. Primer se’n van anar al Marroc, més tard al Sud-est asiàtic, i així que hi tinguin cap problema, faran cap a l’Àfrica. Si no hi han anat encara és, precisament, per la seva inestabilitat política. És la darrera frontera de la semiesclavitud.

—Comprar barat ix car, dieu.

—És caríssim! Tothom vol comprar barat, jo el primer, però és un sistema il·lògic. Les empreses cada cop collen més els subcontractats per tenir uns texans per un euro i mig i que nosaltres en comprem quatre cada temporada… Potser no hauríem d’adquirir-ne tants i mirar si s’hi ha guanyat la vida, qui l’ha fet.

—Hem de llegir l’etiqueta, doncs.

—Home, hi tenim una certa responsabilitat. El problema no l’hem creat nosaltres –cada vegada guanyem menys diners i volem comprar més barat– però no estaria malament que hi penséssim. Els xinesos que s’intoxiquen polint les pantalles de l’iPad mai no n’han vist cap d’encès! Ells haurien de treballar un any sencer, sense menjar, per a comprar-se’n un. Apple, però, és el prototip de la modernitat: si vols ser modern, n’has de dur, i jo també. El problema és la desregularització de les condicions laborals per part dels estats, no els consumidors.

—La globalització ha estat més negativa que positiva.

—La idea de la globalització és molt bona: que el món sigui pla, que fem una economia mundial, però caldria haver generalitzat els drets socials, l’estat del benestar, la democràcia… En canvi, les empreses han preferit establir-se en països amb governs autoritaris que prohibeixen les vagues i totes aquestes coses. És una globalització en què els diners es mouen en fraccions de segons, però les persones encara troben moltes barreres.

—Cap a on anem?

—Som davant d’un canvi de paradigma, no vivim una crisi estrictament financera i econòmica, sinó sistèmica. Ha entrat en crisi una manera d’entendre l’economia, el valor suprem al planeta és la cobdícia… El problema no és de producció, es produeix prou per a tothom; el problema és de repartiment. I ja ho va dir Keynes: la desigualtat en el repartiment de les rendes comporta crisis. A Espanya, els rics molt rics han augmentat d’un 12%, i els pobres molt pobres, d’un 80%. La solució està en la política: els qui creguem en les societats cohesionades no podem perdre aquest conflicte global.