Legalitat i justícia

El Tribunal Europeu de Drets Humans va tombar fa uns dies l’anomenada “doctrina Parot” que havia establert el Tribunal Suprem espanyol, segons la qual s’aplicaven els beneficis penitenciaris de reducció de condemna a la totalitat de la sentència i no pas sobre el límit d’empresonament que està situat en 30 anys. Diuen els juristes que la sentència és impecable des del punt de vista legal, ja que a presos de llarga durada se’ls aplicava una norma que no era vigent al codi penal fins anys després i que, al fer-ho, se li donava un caràcter de retroactivitat que, des del punt de vista jurídic, és inacceptable. Fruit de la decisió inapel·lable del Tribunal Europeu, s’han excarcerat desenes d’empresonats, la majoria amb condemnes quilomètriques per delictes de sang de tipus terrorista, com és el cas de qui va posar el cotxe-bomba al quarter de la Guàrdia Civil de Vic. És difícil de digerir que persones que han provocat tanta mort i sofriment, la llei els sigui ara favorable i puguin sortir en llibertat amb penes relativament modestes. Ha de costar d’entendre, especialment als amics i familiars de les víctimes, que acabi sortint pel mateix preu penal, matar una persona que fer-ho amb desenes. Si les condemnes a més de trenta anys de presó són merament simbòliques, quin sentit tenen les penes de prop de 4.000 anys d’empresonament, com la que es va establir per Inés del Rio, la primera beneficiària de la sentència? Sembla lògic que per greu que sigui el delicte comès hi hagi límit a l’empresonament, però també hi hauria d’haver una certa proporció i sentit de l’equitat. Legalitat i justícia, una vegada més, tenen relativament poc a veure.

De fet, la justícia, el sentit del què és i no és just, correspon a la percepció individual en base al codi ètic i moral de cadascú. El que és comunament aplicable, té a veure amb el sistema legal que ens hem proporcionat. Encara que sembli un contrasentit, la Justícia no és més que l’aplicació de la llei i, per tant, difícilment és “justa” a criteri de tothom. Com tampoc ho és el càstig, el qual es desprèn d’una noció moral que és ben particular. La nostra societat castiga com a recurs dissuassori pel delicte i com a element d’exemplaritat. Quan el delicte és haver manllevat vides, no hi ha cap pena que pugui ser compensatòria al mal comès. Hem convertit les presons en l’armari dels mals endreços de la societat. Ni s’hi repara el dany provocat ni contribueix gaire a rehabilitar els individus que hi són condemnats. La privació de llibertat als delinqüents ens pot generar una falsa percepció de seguretat, de higiene pública, però difícilment ens pot causar cap mena de satisfacció. Probablement, quan els delictes de sang s’han comès amb la quimèrica coartada de motivacions polítiques, més que atenuar això el què s’ha fet li dóna una especial gravetat i el lògic rebuig de les víctimes i de bona part de la societat. En aquest cas, seria més desitjable que mai el penediment dels condemnats i el rebuig explícit a les idees que varen sostenir la seva actuació. El mal no es repararia, però facilitaria la tranquil·litat de molta gent. Al capdavall, quina mena de projecte polític pot fonamentar-se i justificar la mort?

Josep Burgaya 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s