Pobresa i desigualtat

Aquests dies el Parlament de Catalunya ha debatut sobre la situació de la pobresa al país i al necessari combat contra la desigualtat per tal de intentar proporcionar als ciutadans una vida digna i unes perspectives de futur mínimament engrescadores. Tot i que el panorama dibuixat no es fa estrany, doncs només cal mirar al voltant, les xifres que s’han aportat són força concloents, no només de la quantitat de pobresa amb la que convivim quotidianament, sinó del elevat percentatge de població que es mou en la zona d’exclusió, que ja pràcticament significa un terç de la ciutadania catalana. Darrera les estadístiques hi ha persones que no tenen ingressos, població que pateix atur de llarga durada i amb escassíssimes possibilitats de tornar a treballar, ciutadans que cobren subsidis de pura supervivència. Darrera les dades hi ha sofriment i molt poques expectatives. Més enllà que en el debat hi ha hagut aportacions d’interès tant amb propostes de mesures de xoc contra la pobresa més extrema, com de plantejaments més de futur com són la renda mínima d’inserció o bé el reforçament del mateix concepte de l’estat del benestar, ha servit per constatar dos fets importants: que el problema de la pobresa no s’inicia amb la crisi encara que aquesta l’agreuja i li dóna més dramatisme, i que la desigualtat social amb creixent polarització de la renda en els extrems és una tendència en la que es va aprofundint. Si no si posa remei, a tot el món occidental caminem cap a societats on l’exclusió arribarà aviat a afectar el 50% de la gent.
En el debat del Parlament, a banda de declaracions lògicament compassives sobre la pobresa, he trobat una excessiva tendència a culpar de la situació només a la crisi, com si la desigualtat creixent fos fruit de la casualitat o de la mala sort, un petit efecte colateral sense excessiva significació. Pobresa i desigualtat són el resultat de determinades maneres d’entendre l’economia i la política que s’han imposat durant les darreres dècades. L’individualisme, la desregulació econòmica, la liberalització dels mercats, la globalització, el predomini de les finances, la deslocalització industrial, la pèrdua de drets socials i laborals, la disminució de salaris, la elusió fiscal de les rendes de capital, el laminat de les prestacions socials de l’estat, la fe en l’eficiència absoluta dels mercats… La reversió de la situació està en ressituar l’economia al servei del conjunt de la societat i no només ni preferentment de la minoria dominant. Per fer-ho possible, la política hauria de recuperar la voluntat de jugar un paper decisori en la conformació d’objectius que beneficiïn el conjunt de la col•lectivitat. Hauria de recuperar el seu paper central.
A Catalunya, aquest debat es presta a dues fal•làcies addicionals, com són les de culpar a Madrid de la nostra pobresa i, alhora, xutar la pilota endavant tot argüint que la independència ja resoldrà la qüestió, com si equitat i sobirania política anessin aparellades. No cal insistir en el finançament deficient del país, però això té poc a veure amb que els nostres dirigents han abonat -i ho segueixen fent-, un model de social i polític de país on la desigualtat i la fractura social en són la conseqüència inherent. No dubto que molts independentistes aspiren a un país més just que el que tenim ara, però la tendència a riure-li les gràcies al “economista oficial” de les americanes de coloraines, no fa sinó reforçar la concepció ultraindividualista i excloent de la nostra economia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s