S’acosta un cicle electoral i el govern del Partit Popular ha iniciat el procés per tal de poder-hi fer front tot apel•lant que, entre moltes altres bondats, ens ha abaixat els impostos. El cert, és que contràriament al que deia en el seu programa electoral, fins ara no ha fet sinó apujar-los a aquells que cotitzem per rendes del treball, així com augmentant la tributació indirecta que és la menys equitativa i la que penalitza més el consum. El primer pas de la posada en escena de l’inici de la tendència “baixista” ha estat la presentació d’un informe encarregat a un ampli i distingit grup d’experts fiscalistes, els quals i com no podia ser d’altra manera, plantegen un seguit de recomanacions en la línia del que se’ls havia encarregat, permetent fins i tot al ministre Montoro el lluïment de dir que la reforma fiscal que acabaran fent serà una mica més moderada de la que se’ls hi demana. El plantejament dominant a l’informe, molt en la línia del liberal-conservadorisme europeu, passa pel que en diuen racionalitzar i simplificar el sistema impositiu, tot disminuint els trams de l’IRPF i reduint els tipus marginals, la qual cosa significa una fiscalitat més plana, menys progressiva i per tant menys equitativa del que ja és ara. La fiscalitat poc justa contribueix a accentuar, en lloc de limitar, la creixent desigualtat de la societat, la liquidació de les classes mitjanes i l’avenç de la pobresa i l’exclusió social.
Lògicament en aquest plantejament, es reduirà l’impost de societats en nom d’estimular la inversió, tot mantenint els múltiples sistemes d’elusió fiscal per a no espantar les rendes de capital. Per poder-se abanderar com els que han baixat impostos a la gent, s’afeblirà una mica la pressió als que tenen menys ingressos, cosa que no està malament doncs no hi ha com reactivar el consum per recuperar una mica l’economia, però serà més simbòlic i propagandístic que real. Com que una administració amb dèficit no es pot permetre la reducció global de la recaptació tributària, el joc de mans consistirà en compensar les reduccions d’ingressos per tributació directa, augmentant notòriament la tributació indirecta que ens afecta a tots independentment del nivell de renda (especialment l’IVA), no només augmentant els tipus, sinó també “reclassificant” productes des de tipus impositius baixos a elevats (del 8 al 21%, per exemple). Estem, doncs, davant d’una probable regressió en la política fiscal que s’impulsi, que no assegurarà l’ingrés suficient per mantenir la despesa social tan necessària (no sé perquè en diuen despesa, quan és clarament una inversió), serà poc equitativa, tendirà a accentuar la desigualtat en lloc de corregir-la, acabarà per afectar negativament el consum més enllà de “l’efecte placebo” que puguin tenir durant un poc temps les declaracions ministerials altisonants.
Atacar un frau fiscal que s’acosta al 25% de l’activitat econòmica, amb la resolució del qual el nivell d’ingressos seria suficient per mantenir un Estat del Benestar folgat, no sembla un tema crucial, com tampoc eliminar les múltiples formes ben legals a través de les quals les grans corporacions i patrimonis gairebé no cotitzen –això que se’n diu elusió fiscal-, ni tampoc d’apostar per una harmonització fiscal, almenys europea, per evitar el xantatge continuat del de recórrer a les rebaixes i els paradisos fiscals. El que si no s’ha estalviat l’informe Lagares, és la tradicional repassada a la diversitat tributària autonòmica exigint, aquí sí, una bona harmonització centralitzadora. No se’n saben estar!
Josep Burgaya 