Autor: Josep Burgaya

El tauler polític espanyol en pocs dies ha saltat pels aires. Malgrat que els discursos anaven agafant un to cada vegada més agressiu i polaritzat, la coalició governamental i la majoria parlamentaria sobre la que se sustenta semblaven no tenir enrenou més enllà de l’estratègia de tensió de la corda de Pablo Iglesias, el grau d’inestabilitat inherent a la dinàmica política catalana i les sortides de to verbal d’una dreta competint per ser cada vegada més extrema. Justament, han estat les estratègies en competència de la dreta les que han acabat per dinamitar l’estatus quo i convertir així la batalla de Madrid en el gran terreny de joc de la política espanyola en els propers mesos i, qui sap, si anys. Ciutadans ha estat l’eslavó dèbil i desencadenant del conflicte. Fracassada l’estratègia d’Albert Ribera de substituir al PP com a referència de dretes, de fer un quimèric sorpasso, el decaïment dels resultats i els intents de tornar cap al centre el partit per part d’Inés Arrimadas, han implosionat la seva organització i els populars han sortit a la compra del diputat per tal d’accelerar la desfeta. A banda de l’espectacle lamentable de l’exhibició de la part més sòrdida de la política, la possible desaparició de Ciutadans no farà sinó accentuar la polarització en la dinàmica política espanyola. El Partit Popular només podrà comptar amb Vox, partit amb el qual anirà agafant semblances especialment en el to, mentre el PSOE no disposarà de cap soci alternatiu al que té ara. Blocs sòlidament configurats i confrontació que no deixarà espai a matisos ni a la sofisticació verbal. La política espanyola es catalanitza, però no en el sentit regeneracionista en que s’utilitzava aquest concepte a l’època de la Restauració del segle XIX, sinó de caòtic, d’opereta, fantasiós i fracturador que hem viscut a la política catalana, com a mínim, en la darrera dècada.

De fet, Madrid s’ha erigit com el gran baluard de la nova dreta espanyola per desgastar i confrontar-se amb el govern de Pedro Sánchez i amb qualsevol plantejament progressista que se’ls posi per davant. Un govern de dreta pura i dura que ha seguit una estratègia de conflicte constant i sense miraments, utilitzant la pandèmia per convertir les mentides, les mitges veritats i les invencions en la base d’un relat apocalíptic sobre la situació espanyola. L’inefable Miguel Ángel Rodríguez, cap de comunicació del José María Aznar més dur, va trobar en el perfil de Isabel Díaz Ayuso la persona adequada per portar a terme una deriva populista de manual, tot emulant al que segur són els seus referents com el nord-americà Steve Bannon o bé el britànic Dominic Cummings. La seva sobtada i sorprenent convocatòria d’eleccions va ser un gest molt teatral, pensat i, estranyament, inesperat pels seus contrincants. El moviment de fitxes, a dreta i esquerra, és ara enorme i, com en tota partida d’escacs, resulta un desplaçament amb múltiples i inesperades sortides. Subordina a Pablo Casado, que deia voler anar cap al centre, a la seva estratègia populista, bronca i il·liberal, tot substituint-lo com a líder referent cap al futur. Provoca un moviment agosarat però inevitable de Pablo Iglesias de cara a evitar que la seva formació esdevingui irrellevant, cosa que satisfà al PSOE ja que es desempallega d’una figura massa donada a la sobreactuació. Però, sobretot, minimitza la política catalana i l’estratègia independentista de marcar l’agenda política espanyola. El personatge Díaz Ayuso, que ja s’ha guanyat les sigles IDA com a pròpies, és un personatge ben singular i només comprensible com a líder polític en els kafkians temps que corren. La seva experiència política no va més enllà d’haver portat les xarxes socials d’Esperanza Aguirre, i entre elles el compte de twitter de “Pecas”, el gos de l’anterior presidenta. No té cap problema amb brandar públicament una immensa ignorància que ho abasta gairebé tot. Aparentment fràgil i de mirada inquietant, és una mena de combinació entre el dretanisme il·luminat de Sarah Palin del Tea Party y del tacticisme imprevisible i donat a la performance de Carles Puigdemont. Són temps en que el simplisme combinat amb el desvergonyiment ajuden força a triomfar en una política que ja és poc més que un parc d’atraccions de les emocions.

Darrerament hi ha hagut un cert debat arrel de la “fuga” a Andorra del Rubius i alguns altres nous rics fets a l’ombra dels negocis d’internet, els quals han tirat de l’argumentari individualista i egoista més tronat de cara a justificar de manera insolent el no pagar impostos, amb el contrapunt molt digne d’Ibai Llanos. Que els ídols adolescents facin bandera d’escaquejar-se de contribuir diu molt poc d’ells, però resulta molt preocupant per la cultura que abonen.

De fet, el debat sobre la qüestió fiscal i tributària es produeixi de manera sempre parcial, esbiaixada, mal plantejada i confusa. Sens dubte una manera interessada de fer-ho, per tal d’evitar que la ciutadania pugui fer-se una composició de la seva transcendència. També crida l’atenció la poca importància que es dóna al tema en el debat polític. No ocupa com hauria de la centralitat, i fins i tot les esquerres de vocació transformadora, defugen parlar explícitament de el tema més enllà dels llocs comuns habituals de perseguir el frau fiscal com a mecanisme d’augment de la recaptació. No entren, ja sigui per por o per desconeixement, a plantejar el debat tributari en paràmetres una mica més enllà del sí “pujar o baixar” impostos de manera genèrica, que és la primera gran fórmula per generar desconcert sobre el tema. No s’entra en les diferències de naturalesa entre els diversos tipus d’impostos i els seus efectes correctors de la desigualtat o precisament estimuladors d’ella. Es considera la qüestió tributària com una matèria “tècnica” que incumbeix a “experts” fiscalistes, com si darrere de qualsevol normativa no hi hagués un ineludible condicionament ideològic i polític.

Amb tants anys de propagandisme liberal, d’individualisme extrem, gran part de la ciutadania ha interioritzat el concepte de la fiscalitat lligat a el de la “confiscació” que tant vilipendien els ultraliberals. No s’entén la contribució tributària com una acció necessària i que reverteix a el benestar comú i al sosteniment de mateix concepte de societat, sinó com una apropiació que l’Estat malgasta. La mateixa comptabilitat empresarial, no situa la tributació en l’àmbit dels costos, sinó com una cosa que retalla a posteriori l’epígraf dels beneficis. Res és neutre. Els governants i els que pretenen ser-ho, tracten sovint la manca de rigor en l’aplicació de les normatives fiscals, el perquè uns paguen religiosament i altres no, com un descontrol inevitable a causa de la complexitat del tema. Sorprèn com el que per a les rendes del treball resulta inexorable, per a les rendes de capital es plantegi com una qüestió de mentalització i de responsabilitat. Ningú explica, ni s’explica per què en alguns àmbits de tributació dels tipus nominals i els tipus mitjans de liquidació real divergeixen tant. La normativa fiscal és clarament ideològica en favor d’una societat poc equitativa, però a més les legislacions són tramposes i tenen múltiples vies d’elusió i de frau fiscal. Són multitud els legisladors fiscals que es contracten després com a experts fiscalistes que les corporacions paguen generosament perquè els ajudin en la seva planificació fiscal agressiva. És el rendible món de les portes giratòries.

En la mateixa línia de les maniobres de confusió en relació a la qüestió fiscal, hi ha el dels paradisos fiscals. Es planteja la seva existència com un imponderable inevitable pel fet que alguns petits estats poc solidaris es dediquen a aquesta activitat i sobre els quals no es pot actuar. No s’explica que els paradisos fiscals justament van néixer i s’han desenvolupat com el revers necessari de el propi sistema econòmic, de com els paradisos són instruments absolutament interrelacionats amb la gran banca i els grans centres financers com la City de Londres, o com Wall Street. El món offshore no és l’ultramón de la delinqüència internacional, són instruments establerts, especialitzats i interrelacionats amb tota l’economia i les finances internacionals. Els paradisos, com el frau fiscal, no són una excrescència, un accident o una anomalia, formen una part substancial dels moviments econòmics internacionals, així com el principal mecanisme de la gran acumulació de capital en unes cada vegada més poques mans. Els Estats subsisteixen concentrat la seva pressió tributària cap a uns treballadors cada vegada menys nombrosos i amb pitjors nivells salarials. A ningú sembla interessar la manca d’equitat fiscal, o al menys de plantejar la qüestió en els seus justos termes. Caldria retornar, o contextualitzar, el debat tributari a l’àmbit de la política i sobretot situar-lo en la seva consideració ideològica central sobre el tipus de societat que volem i a la qual aspirem. Seria bo de recordar que, encara que pugui semblar reduccionista, democràcia és pagar impostos; és el preu de la civilització. 

La política és més necessària que mai. No només ha de ser una activitat plàcida, avorridament institucionalitzada per a èpoques de estabilitat i bonança. En moments de mudança i en temps crítics s’hauria de visualitzar especialment que aquest és el camí, i no n’hi ha d’altre, per encaminar la societat. Vivim moments convulsos i molt confusos. A nivell global, però també i especialment, a nivell local. Conflictes enconats i fora de control que manifesten una certa negació de la política. Un fracàs de la política per partida doble, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com el deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders. Estem en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment “política”, per la de consumidors compulsius, desenganyats i indiferents. La dimensió de la crisi actual té, lògicament, connotacions sanitàries, econòmiques i socials de caràcter estructural, però també de lleugeresa política en el sentit d’establir bandositats i un partidisme mal entès. S’han trencat o estan en procés de fer-ho tots els equilibris imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals que haurien assegurat la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions derrotistes ni apocalíptiques. Però són temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. En èpoques de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Caldria recuperar alguns valors i hàbits que eren inherents a la cultura democràtica, i que el seu buidatge de les últimes dècades els ha fet caure en un relatiu desús. Societats lliures i amb certs nivells de benestar i de cohesió social o ens les proporcionem a través de la revitalització del sistema democràtic, o senzillament ens condemnem al caos i en el “no hi ha sortida”. Reassumir la llibertat individual i col·lectiva com a valor suprem no estaria malament, perquè hi ha la possibilitat que la donem per feta, quan en realitat és una conquesta que cal defensar cada dia contra els seus detractors, que n’hi ha i molts. Com també, hauríem d’assumir el conflicte d’interessos i els punts de vista diferents com una cosa consubstancial en individus que vivim de manera agrupada. Caldria acceptar la pluralitat, la diversitat no tant com un problema i més com un valor, com una riquesa. El debat pot resultar apassionat, però el respecte i la tolerància haurien de ser línies vermelles infranquejables. La discussió, l’intent de convèncer, trobar punts en comú en la discòrdia és molt més fàcil quan s’expliciten clarament els plantejaments ideològics. Resultaria bo recuperar el concepte de “ideologia” com una cosa positiva, no com una malaltia perillosa o com una antigalla de la qual desfer-se. La ideologia remet a un sistema de valors, a una forma més o menys ordenada d’entendre i explicar-se el món, una estructura mental no en què tancar-se, sinó des de la qual pensar. Com seria tot molt més fàcil si la discussió política es pogués realitzar sobre projectes polítics també específics i concrets, no sobre elements de propaganda o pulsions tribals que només indueixen a la confusió i al desengany.

Caldria renovar i revitalitzar les institucions polítiques. Que ens permetin abandonar aquesta sensació d’estar davant instrument vells, en teatres o catedrals on es representen obres antigues de poc interès o en franca decadència. Les institucions són símbols en la democràcia, però també els seus pilars efectius. La renovació de formes i continguts sembla indispensable, com dotar-les de major eficàcia i de capacitat d’identificació. Tota societat, tota cultura té necessitat de renovar, de tant en tant ,els seus rituals. Quan els ceremonials ens semblen ridículs tendim a abandonar la creença. Sembla insòlit que en un món on l’hem canviat gairebé tot de dalt a baix, algunes coses semblin immutables. Les sessions parlamentàries, tal com estan concebudes i es desenvolupen, semblen dissenyades pels enemics de la democràcia, i ja no diguem els actes oficials de la prefectura de l’Estat, més propis de monarquies absolutes o de repúbliques bananeres. La serietat, el respecte, la importància poc o gens tenen a veure amb formes impostades i engolades. Més de fons que de forma, és el fet que la divisió de poders de l’Estat no sigui una mera caricatura, especialment pel que fa al poder judicial. La famosa “independència” d’aquest poder hauria de ser alguna cosa més que un apel·latiu sense contingut que es va encunyar i prové del fons dels temps. 

Sembla que a Catalunya ens ha donat per normalitzar la violència. Gent organitzada, promoguda i amb bona cobertura mediàtica crea escenes dantesques i de pànic als carrers, amb profusió de crema de mobiliari urbà, destrosses de comerços i espais públics i atacs inusitats i ferotges cap a una policia que per no comptar no té ni el suport dels seus caps polítics. Crida l’atenció el grau de vandalisme, però encara més la justificació i legitimació que en fan, a Catalunya, el líders independentistes així com la “brunete mediàtica” disposada a beneir tot conflicte i caos en nom de posar en escac el sistema polític espanyol i carregar-se de raons de cara al gran objectiu de la separació. Les imatges d’aquests dies recorden molts episodis reiterats els darrers anys, amb joves i no tant joves empesos a la violència per demostrar que “els carrers seran sempre nostres”. El context ho facilita. Presidents que diuen “apreteu!” i polítics que afirmen cínicament que cremar contenidors, atacar la policia o fer barricades no és violència, sinó “autodefensa”. Resulta irresponsable estar al govern i alhora afirmar que no hi ha llei ni autoritat que valgui. Els mateixos que dirigeixen (és un dir) els Mossos d’Esquadra. Tot plegat, la mostra de la degradació del país i de la ruptura amb cap sentit de realitat, la moderació o la decència. La violència no és mai justificable i, en tot cas, es pot entendre que sigui inevitable i es doni quan es pateixen situacions molt extremes. No és ni molt menys el cas. Qui protagonitza els aldarulls amb impunitat política i social no són la gent amb penúries i problemes econòmics i de pobresa seriosos. No són els exclosos, que n’hi ha, sinó classes mitjanes que, una vegada abandonat cap sentit de les proporcions i dels límits, es diverteixen, viuen una aventura nocturna i es fan moltes fotografies per presumir davant els amics. Això és una festa. Pel camí hi deixem la credibilitat de país, trinxem encara més la societat i ens instal·lem en un desgovern que el que fa jugar a favor d’allò que justament diuen combatre. Manifestar-se és un dret; no fer servir la violència, una exigència i una obligació democràtica. Culpar a la policia del desgavell organitzat, una insensatesa.

La llibertat d’expressió és una cosa molt seria. Un aspecte clau dels sistemes i la cultura democràtica. No val a banalitzar-la i encara menys crear falsos mites que no aguanten ni una mirada superficial. La llibertat d’expressió és absolutament contrària al discurs de l’odi i a l’apologia de la violència i del terrorisme. Aquesta línia vermella que no s’hauria de travessar està establerta a totes les societats democràtiques. Quan més exigent i escrupolós s’és en la defensa de la llibertat d’opinió, més estricte s’és en no admetre les crides a practicar crueltat o la vindicació de la confrontació. Una cosa és condició per l’altra. Als països seriosos, aquest límit és present al codi penal justament per evitar que es pugui incitar i practicar una violència que el que fa és induir a callar, a no poder-se expressar lliurement, molts ciutadans. Resulten força eloqüents les entrevistes en calent a elements que aquests dies protagonitzen els aldarulls al carrer. Qui diu més coses afirma ser-hi perquè “han empresonat a algú per cantar cançons” o que “Espanya és una dictadura”. Una proba de que entre moltes altres coses, no funciona gaire bé en aquest país el sistema educatiu. Ja no diguem la defensa de la llibertat que fan aquells que volen cremar la redacció d’un diari, ataquen periodistes o saquegen les botigues de marques del Passeig de Gràcia. Al final, gent utilitzada per aquells creadors de context que ara volen caos perquè creuen que els és rendible políticament. Aquí per unes raons i per una gent i a Madrid per altres arguments i diferents finalitats. Ens hi farem mal, molt mal. Preocupa especialment el relativisme moral d’una part de la societat que accepta això de manera benvolent i justificatòria, que ho legitima, però resulta encara més indignant quan s’atia des de conselleries de la Generalitat o des de vicepresidències del Govern d’Espanya. Això hauria d’inhabilitar per a governar.

Les eleccions de diumenge no han resolt res, almenys de manera concloent, però han evidenciat poderosos moviments de fons. L’efecte Illa li ha funcionat al PSC, però de moment és una victòria moral més que no pas un canvi de paradigma fàctic. Mesurat en els tradicionals conceptes “processistes”, la suma independentista pot fer majoria, potser fins i tot conformar un Govern, però difícilment governarà. Això és una cosa ben diferent. La legislatura es va acabar fa un any (president Torra dixit) perquè els dos socis de coalició no se suportaven i es barallaven i confrontaven unes quantes vegades cada dia. El desgovern ha estat notori i especialment lamentable tenint en compte els temps de pandèmia. Ara, els mateixos, diuen que faran govern i que a més serà fort i estable. Es veu que per que això sigui possible hi incorporaran la CUP que, com és sabut, és un tradicional partit estabilitzador de sistemes. Les pretensions polítiques d’uns i altres, especialment en el terreny econòmic tenen tanta similitud com els ous amb les castanyes. No s’ha de tenir una gran imaginació per veure que, per Waterloo, el que menys interessa és un govern efectiu i estable el beneficiari del qual en seria ERC i a ells els condemni a l’oblit. Laura Borràs anirà doblant l’aposta per fer les coses impossibles i forçar unes noves eleccions que, entenen, podrien guanyar una vegada liquidat el PDCAT. Aquest és el càlcul i aquest és el relat. Altra cosa és que no es poden permetre quedar com els que impossibiliten un govern independentista, perquè ho pagarien a les urnes. Tenen a ERC subjugada i a les seves mans, en campanya es van incorporar a la seva estratègia i marc mental (manteniment estricte del bloc i cordó sanitari als socialistes). ERC sembla no haver entès que sempre anirà un pas enrere en la radicalitat, que té la batalla perduda.

Hi ha una altra possibilitat que és el de fer un govern d’esquerres. Tot i que això pugui ser molt important de cara a les polítiques a implantar, ho és més que significaria trencar la infernal i castradora lògica dels blocs i de la confrontació. El PSC i els Comuns han fet la seva part d’aquesta feina de desescalar el conflicte. Han proposat en campanya, justament i malgrat els improperis que se’ls hi ha dedicat, superar el carreró sense sortida de la melancolia i dotar al país d’un govern transversal, fort, que busqui punts d’encontre, de consens i acord, per respondre al que la societat catalana requereix ara mateix. Semblava que això podia ser possible fa uns mesos o tan sols unes setmanes. En els darrers dies de campanya a Esquerra li van tremolar les cames i els temors a la derrota li van fer virar l’estratègia i comprar el marc mental de la unilateralitat i de la polarització al que els cridava l’independentisme més reescalfat del “ho tornarem a fer”. Els ha servit per vèncer en el combat intern de l’independentisme, el que passa és que el preu ha estat comprar el producte de l’adversari i perdre centralitat i capacitat política. De vegades l’independentisme sembla presentar-se com una categoria per sobre de la realitat i dels conflictes de classe, com si l’element identitari obeís a una pulsió mística i bondadosa que superés projectes ideològics i de societat contraposats. ERC, no és només que pugui triar o bé a dreta o esquerra i d’entrada triï dreta, sinó que significa apostar per mantenir el conflicte, la polaritat i la fractura del país. Però també per mantenir la inestabilitat i el desgovern que és inherent als plantejaments de JxCat o bé de la CUP. El tripartit d’esquerres no significaria només ocupar el Govern, que és només al que pot aspirar l’estratègia independentista monolítica. Governar és una altra cosa. I això, ara i aquí, passa per un acord amb Illa i amb Albiac. Es pot fer dir el que es vulgui als resultats electorals, el cert, però, és que el vot independentista ha passat de 2 milions de vots a 1,3 i representar només un 26% del cens electoral. Caldria valentia i acceptar la realitat plural i diversa de Catalunya. Posar el país per davant de les pors ancestrals a ser titllat de “traïdor”. El patriotisme, concepte complex i de dubtosa existència, té mes a veure amb la grandesa d’esperit i la generositat que no pas amb la justificació de misèrrims interessos particulars.

La societat catalana, o almenys una bona part d’ella, ha estat instal·lada durant anys en una realitat imaginaria, en un món paral·lel en el que, deien, compartíem una identitat forta i unificada i en el que bona part del món estava pendent de la nostra lluita per constituir una república emancipada del domini colonial d’un dels vells estats europeus i així convertir-nos en un estat nòrdic tot i estar ubicats a la vora de la mediterrània. Poc importava que el país estigués fet de sentits de pertinença més diversos i variats, que es vulnerés tota noció de l’Estat de dret o bé que la darrera cosa que li podia convenir a la Unió Europea fos que s’obrissin conflictes de sobirania dins dels seus estats constituents. El balanç de tants anys d’estar descentrats en relació al que era realment important és força evident: declinació econòmica, endarreriment, pèrdua de competitivitat, la marca país deteriorada i ruptura de la convivència i cohesió social imprescindible. Si el fracàs polític de tal aventura és força evident no havent-se assolit cap dels romàntics objectius que se’ns deia tenim a tocar, la desorientació que pateix aquella part de la societat que va combregar en aquetes rodes de molí, a base de propaganda molt insistent i reiterada, és ara total i absoluta. A dia d’avui i a les portes d’unes eleccions, resulta sorprenent com cap de totes i cadascuna de les opcions independentistes reconeix haver-se equivocat, planteja res de nou, no corregeix el tret, sinó que pretén reiterar en l’error i que els seus antics electors els segueixin en una aventura cap al no res. En això marca clarament el pas JxCat. La seva candidata parla des d’un món de fantasia on es tornarà a declarar la independència, com si no anés amb ella els anys de desgovern que porten a les seves esquenes, la confrontació caïnita amb els seus socis i la incapacitat manifesta per dirigir i gestionar el país real. Fa uns dies que el periodista Jordi Amat va definir l’imaginari de Laura Borràs com a “món lisèrgic”. Com a mínim, ho sembla.

És força evident que la ciutadania de Catalunya es juga molt en aquestes eleccions de diumenge. Se’ns planteja la possibilitat d’abandonar el “realisme màgic” i de recuperar la realitat positiva. Es pot optar entre  una construcció fantasiosa o bé el país realment existent. Entre mantenir aspiracions sempre frustrades o afrontar las necessitats peremptòries de la nostra societat. Aquesta és la veritable confrontació política a hores d’ara. Podem recuperar el principi de realitat per afrontar i buscar solucions als problemes que té la gent i donar resposta als nombrosíssims reptes plantejats en els àmbits econòmics, socials, mediambientals i de la salut; o bé continuar regirant en una sínia de la que no és possible extreure ja aigua mentre ens enfonsem en el terreny del desengany i ens recreem en la melancolia. Hauríem de sortir d’aquesta situació varada, irreal i hipnòtica en la que se’ns ha situat i recuperar aquella noció de la política com la pràctica de l’art del que és possible, que fa seu allò que resulta necessari i que no té la pretensió de salvar-nos l’ànima. Ara mateix qui representa el “retorn” a la sensatesa és la candidatures del PSC, i potser també la dels Comuns encara que a vegades semblen tenir epifanies. Projectes per a la Catalunya concreta, certa, fàctica, i que resulten inajornables. Salvador Illa, a banda d’un projecte sòlid i creïble per sortir de la situació de bloqueig, hi aporta una actitud i una predisposició a superar la cultura dels blocs que resulta molt necessària: no contribuir a la polarització, evitar la cridòria, buscar elements comuns i de possible consens i, sobretot, la voluntat de girar pàgina sense cap mena de revengisme.  Hi ha massa grups polítics pels que el terreny de joc desitjat és la confrontació i la pretenen continuar. Irresponsabilitat en grau superlatiu. En això coincideixen tant els independentistes com Ciutadans, el PP o Vox, tots aquells als que el xoc, el combat i la col·lisió oberta els alimenta i dóna sentit a la seva existència. De fet es necessiten. Convindria que diumenge no ens confonguessin falses emocionalitats i agaféssim bitllet per un tren que ens retorni a la prosaica realitat.

Portem ja unes quantes dècades vivint perillosament. Des dels anys noranta en els que es va imposar la desregulació del sector financer, aquest va deixar de ser un instrument al servei der l’economia per convertir-se ell mateix en un sector econòmic. I no una activitat qualsevol, sinó en el més important i transcendent. Lligat a això, el diner va deixar de ser un dipositari de valor per convertir-se en una mercaderia amb la que poder especular, mentre qualsevol operació de crèdit no feia sinó crear-ne. Va quedar enrere la vella noció d’una economia productiva que era la base de la riquesa econòmica, constituïda per activitats industrials o de serveis que creaven valor, amb un sector financer necessari per assegurar els fluxos de diner i els sistemes de pagament però que no afegia valor, a una realitat en la que no es tracta de disposar d’actius o crear-los, sinó d’utilitzar-los com a dipositaris d’apostes. La riquesa financera -que en realitat no és tal riquesa- ultrapassa per molt el capital realment existent. Si el PIB mundial, abans de la pandèmia, era de 86 bilions de dòlars, el capital financer era ja de 200 bilions de dòlars. Com es pot suposar i la crisi del 2008 ho va fer ben palès, els moviments d’aquest volum de diner genera bombolles especulatives sigui quina sigui la direcció que prengui en cada moment. Els grans gestors de fons són ara més determinants per l’economia mundial del que ho són els estats o fins i tot les grans corporacions empresarials. Quan van de compres, es fan amb el domini de sectors sencers de les economies dels països i fixen les condicions. Les vint majors gestores mouen 34 bilions de dòlars -perquè ens entenguem, el doble del PIB de la Unió Europea- i Blackrock, que és l’operador principal, juga amb l’equivalent a quatre vegades el PIB espanyol. 

Justament, les posicions a España de Blackrock il·lustren molt bé les maneres d’actuar d’aquestes companyies. Estan convertint, silenciosament, alguns sectors com el bancari o l’energètic en un oligopoli. Participa en 21 empreses de l’Ibex-35 i és el major accionista individual dels bancs Santader, BBVA, Caixabank i Sabadell. En aquestes circumstàncies, el concepte “competència” queda francament diluït. Justament, l’estratègia d’aquests grups consisteix en això, constituir de facto situacions oligopolístiques en las que les emprteses participades acaben per concertar preus i condicions sota la consideració que competir no resulta eficient. Hi ha uns perjudicats: els consumidors. La seva inversió, a més, és purament funcional i en cap cas a llarg termini. Primen el que en diuen la “creació de valor” per l’accionista, és a dir aposten perquè els gestors de les participades prioritzin el reforçar el valor borsari de la companyia, recorrent sovint per exemple a la recompra d’accions. L’objectiu està clarament marcat. Quan es travessa el llindar de certes plusvàlues, s’abandona tot venent i marxant per repetir l’operació en un altra lloc. En realitat, com explica molt bé l’economista italiana Mariana Mazzucato, el que fan no es crear valor a les companyies, sinó desenvolupar un desvergonyit sistema d’extreure’l. Estem davant d’un capitalisme absolutament financiartitzat, sense cap sentit de responsabilitat respecte els efectes de les decisions econòmiques que es prenen. Potser l’exemple més extrem en són els fons de cobertura –hedge fund en la terminologia anglesa a l’ús-, els quals es van fer tristament famosos en el desencadenament de la crisi de 2008. Són per inversors a gran escala, desinhibits i ambicioses, que no es volen acontentar amb taxes de benefici moderades. Tornen a moure entre 6 i 8 bilions de dòlars. Fons voltors i agressius que especulen amb l’empobriment evident dels altres. Operen en el que en l’argot es coneixen com a ”posicions a curt”. És a dir, agafen en préstec títols de manera condicionada, venent-los a preus elevats i recomprant-los a la baixa. Aposten a la caiguda del valor, fent una mena de profecia que induiran a que es compleixi. Grans apostes, joc, risc i efectes demolidors. L’economia queda lluny d’això, però encara més la decència l’ètica i la moralitat.

El millor que es pot dir de Donald Trump, és que finalment ha deixat de ser president dels Estats Units. S’ha acabat el malson, l’immens perill, de que algú tant faltat d’escrúpols ètics i morals i tan desequilibrat emocionalment estigués al davant de la gran potencia americana. Però se’n va Trump, però no el trumpisme, almenys a mig termini. Ha deixat el seu país i la política internacional com un autèntic camp minat que costarà de desactivar i de superar. Els seus incombustibles seguidors són milions als Estats Units, però encara més a la resta del món. La seva manera d’entendre i practicar la política ha impregnat la dinàmica de molts països i el seu populisme de dreta extrema, demagògic, desacomplexat, autoritari, irracional i escassament respectuós amb els valors democràtics ha estat incorporat per nombrosos moviments polítics d’arreu. Conduir els molts malestars de la societat cap a relats emocionals que plantegen una polarització extrema és vist com una oportunitat de triomf polític per una munió d’aprofitats i demagogs d’aquí i d’allà. Reducció de temes i problemes complexos a explicacions simplistes per tal de portar a l’acció a segments de la societat seduïts i abduïts per lideratges que més que emancipació el que els garanteixen és conflicte i la fractura profunda de la societat. Crítica falsaria, abús de la mentida i cinisme en grans dosis és el que ha utilitzat Trump i fan servir uns populismes que acaben per reduir els valors socials a un individualisme egoista i a una comunió purament tribal. Una maquinaria activada i greixada continuadament pel recurs a l’espectacle, als girs impensables, a la pràctica de nombrosos performances, el desafiament a l’Estat de dret i la separació de poders, a la fatxenderia i a la incorrecció política i lingüística. Líders provinents d’elits econòmiques i socials exercint de marginals i alternatius, convertits a temps parcial en provocadors, irreverents i agitadors. Pretenen confondre’s en un “poble” del que no han format mai part.  Cap noció de seriositat, responsabilitat i, encara menys, cap contenció en nom del sentit del ridícul.

A Catalunya, tot i no haver-hi un trumpisme militant més enllà d’alguns casos particulars, coneixem força bé aquestes dinàmiques de ruptura que ha practicat el president nord-americà. Les formes polítiques il·liberals han ocupat la darrera dècada l’àmbit dominant de la política catalana. Voluntarisme, ficcions, enemics imaginaris, emocionalitat, horitzons de grandesa, negació de la realitat, teatralitat, polarització extrema, conformació d’enemics, creença enfront de raó, desatenció a la gestió… La política convertida en un serial de Netflix. De fet, res s’assembla més a un populisme que un altra populisme. La lògica és sempre la mateixa. La festa final de Trump, el dia de Reis, promovent l’assalt al Capitoli, ha alertat a molta gent sobre la tendència a superar límits i línies vermelles quan els moviments es desenvolupen a partir d’una barreja d’emocions i d’idees perilloses. Mal moment per convocar eleccions. Es podrien fer forces paral·lelismes amb fets ocorreguts a Catalunya ara fa tres anys. La societat catalana s’ha vist amb els recents fets americans en un mirall ampliat. La constatació de que l’insurreccionalisme, encara que sigui de saló, el carrega el diable i pot acabar esdevenint grotesc i acostar-se a situacions tràgiques. En qualsevol intent de comparativa, resulta evident el canvi d’escala. És obvi que no es pot fer el mateix mal dirigint la primera potencia mundial que gestionant una comunitat autònoma. La dimensió és molt diferent, però la pulsió subjacent s’assembla molt. No se sortia ben parat en la fotografia.  Desconvocar eleccions quan és té por de no guanyar-les forma part d’aquesta cultura i aquesta manera de fer en el que la democràcia no són valors sinó merament un recurs a conveniència. No sembla importar al dany que es causa allargant aquesta fase agònica de la política catalana. De fet i en nom de la pandèmia els comicis es poden anar desplaçant en el temps i gairebé fins a l’infinit. Ha fet por el que significa incorporar al tauler de la política catalana a Salvador Illa i un PSC més activat, com també la sensació de que els números de màgia, a base de reiterar-los, acaben perquè una part del públic intueixi els trucs. L’únic escenari ara, és guanyar temps. Un temps que el país ja no té.