CONTRASENTITS

El capitalisme contemporani pateix la paradoxa de dependre d’unes tecnologies que augmenten exponencialment la productivitat del treball, però aquesta millora de la productivitat no repercuteix ni en els treballadors ni en la societat. Una gran capacitat de creació de riquesa, més que mai, però menys capacitat de que aquesta es reparteixi i en gaudeixi bona part de la societat. Més capacitat productiva genera dosis més altes de desigualtat i d’empobriment, en un món en què una part de la seva població va esdevenint prescindible. Una autèntica “economia de l’absurd”.

Actualment, quan esquerra i dreta parlen del capitalisme, es refereixen a una entitat imaginària. Els mercats lliures competitius ja no existeixen, són un mite. Ens trobem en una economia dominada pels oligopolis, sense que els Estats puguin o vulguin fer gaire per evitar-ho. Les grans empreses s’han apoderat dels reguladors a través del sistema de portes giratòries. És el que es coneix com a “captura reguladora”. La regulació acaba exercint la funció inversa: impedeix l’entrada de nous participants. És evident que, com més concentració hi ha, més rendibles són les empreses, majors dividends i més baixos són els salaris.

Dècades de desigualtat en un creixement sense precedents han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a l’airada reacció populista. Els guanyadors de la globalització i del predomini extrem del mercat es van anar allunyant dels perdedors i van establir un distanciament social creixent, fregant el desarrelament. El moviment Black Lives Matter, que havia començat als Estats Units l’any 2013, també es va estendre arreu del món de la mà d’un context ja molt procliu a la defensa de les identitats. Tot i que actualment el tema de la diversitat i el seu reconeixement es viu com una qüestió gairebé histèrica, de frontera, la realitat és que el conflicte i la diversitat són inherents a les societats democràtiques. No s’hauria d’esperar que el paper de les institucions sigui acabar amb els conflictes i amb els interessos contraposats, sinó canalitzar-los de manera consensuada.

En aquests temps tan inclinats a la melancolia, a sentir-nos en el buit de l’abandonament, caldria recuperar o establir un cert horitzó de certesa. De fet, l’esperança és el material amb què sempre s’han construït les utopies de l’esquerra. No es tracta de construir cap refugi irracional ni de crear una nova fe que substitueixi un Déu ja inexistent. Cal establir una perspectiva il·lusionant, encara que aquest optimisme no sigui prou clar ni definit. Necessitem adquirir una nova actitud per resistir l’estat actual del món i, alhora, dotar-nos d’una possibilitat de futur. Seguint la filòsofa Hannah Arendt, cal sortir d’aquest pou d’inquietud, solitud i desafecció si no volem que la humanitat torni a convertir els temps foscos en una quimera.

Certament, la democràcia ha canviat molt en temps d’hegemonia digital i de l’impacte de la intel·ligència artificial. Que internet i les tecnologies digitals han capgirat profundament la nostra economia i la nostra societat és quelcom força indiscutible, com ho és que encara no som enlloc. Uns canvis radicals, difícils de digerir en molts sentits, amb efectes multiplicadors i imparables. I tot això es produeix i s’accelera de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis tecnològics, econòmics, polítics, culturals i de valors. No només ens han canviat les condicions de vida, sinó que han modificat la mateixa noció del que és la vida. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que tenia antigament i, en aquest procés de liquidació de l’exercici del lliure albir, ens està convertint en éssers previsibles i programables.

Evidentment, la revolució digital com la IA no són una cosa circumstancial, sinó que han vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles. Sorprèn la naturalitat amb què gran part de la ciutadania està acceptant aquests canvis tan disruptius, com si fossin l’exponent dels grans ideals de progrés en què ens vam instal·lar fa segles, com la seva conseqüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes del món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabliment de relacions de submissió i domini, gairebé de vassallatge. La devota entrega a què ens prestem en relació amb les grans corporacions convertides en icones tecnològiques no té parangó. En paraules de Klaus Schwab, qui ha dirigit durant molts anys el Fòrum de Davos, els canvis que vivim i els que venen, són tan profunds que no afecten només el “què” i el “com”, sinó també “allò que” som.