La llibertat d’expressió com a excusa

Sembla que a Catalunya ens ha donat per normalitzar la violència. Gent organitzada, promoguda i amb bona cobertura mediàtica crea escenes dantesques i de pànic als carrers, amb profusió de crema de mobiliari urbà, destrosses de comerços i espais públics i atacs inusitats i ferotges cap a una policia que per no comptar no té ni el suport dels seus caps polítics. Crida l’atenció el grau de vandalisme, però encara més la justificació i legitimació que en fan, a Catalunya, el líders independentistes així com la “brunete mediàtica” disposada a beneir tot conflicte i caos en nom de posar en escac el sistema polític espanyol i carregar-se de raons de cara al gran objectiu de la separació. Les imatges d’aquests dies recorden molts episodis reiterats els darrers anys, amb joves i no tant joves empesos a la violència per demostrar que “els carrers seran sempre nostres”. El context ho facilita. Presidents que diuen “apreteu!” i polítics que afirmen cínicament que cremar contenidors, atacar la policia o fer barricades no és violència, sinó “autodefensa”. Resulta irresponsable estar al govern i alhora afirmar que no hi ha llei ni autoritat que valgui. Els mateixos que dirigeixen (és un dir) els Mossos d’Esquadra. Tot plegat, la mostra de la degradació del país i de la ruptura amb cap sentit de realitat, la moderació o la decència. La violència no és mai justificable i, en tot cas, es pot entendre que sigui inevitable i es doni quan es pateixen situacions molt extremes. No és ni molt menys el cas. Qui protagonitza els aldarulls amb impunitat política i social no són la gent amb penúries i problemes econòmics i de pobresa seriosos. No són els exclosos, que n’hi ha, sinó classes mitjanes que, una vegada abandonat cap sentit de les proporcions i dels límits, es diverteixen, viuen una aventura nocturna i es fan moltes fotografies per presumir davant els amics. Això és una festa. Pel camí hi deixem la credibilitat de país, trinxem encara més la societat i ens instal·lem en un desgovern que el que fa jugar a favor d’allò que justament diuen combatre. Manifestar-se és un dret; no fer servir la violència, una exigència i una obligació democràtica. Culpar a la policia del desgavell organitzat, una insensatesa.

Las matriculaciones de coches en Cataluña suben un 20%

La llibertat d’expressió és una cosa molt seria. Un aspecte clau dels sistemes i la cultura democràtica. No val a banalitzar-la i encara menys crear falsos mites que no aguanten ni una mirada superficial. La llibertat d’expressió és absolutament contrària al discurs de l’odi i a l’apologia de la violència i del terrorisme. Aquesta línia vermella que no s’hauria de travessar està establerta a totes les societats democràtiques. Quan més exigent i escrupolós s’és en la defensa de la llibertat d’opinió, més estricte s’és en no admetre les crides a practicar crueltat o la vindicació de la confrontació. Una cosa és condició per l’altra. Als països seriosos, aquest límit és present al codi penal justament per evitar que es pugui incitar i practicar una violència que el que fa és induir a callar, a no poder-se expressar lliurement, molts ciutadans. Resulten força eloqüents les entrevistes en calent a elements que aquests dies protagonitzen els aldarulls al carrer. Qui diu més coses afirma ser-hi perquè “han empresonat a algú per cantar cançons” o que “Espanya és una dictadura”. Una proba de que entre moltes altres coses, no funciona gaire bé en aquest país el sistema educatiu. Ja no diguem la defensa de la llibertat que fan aquells que volen cremar la redacció d’un diari, ataquen periodistes o saquegen les botigues de marques del Passeig de Gràcia. Al final, gent utilitzada per aquells creadors de context que ara volen caos perquè creuen que els és rendible políticament. Aquí per unes raons i per una gent i a Madrid per altres arguments i diferents finalitats. Ens hi farem mal, molt mal. Preocupa especialment el relativisme moral d’una part de la societat que accepta això de manera benvolent i justificatòria, que ho legitima, però resulta encara més indignant quan s’atia des de conselleries de la Generalitat o des de vicepresidències del Govern d’Espanya. Això hauria d’inhabilitar per a governar.

2 thoughts on “La llibertat d’expressió com a excusa

  1. Sr. Burgaya, el vaig sentir al programa Més 324 el passat dilluns i vull agrair-li que aportés un punt de vista racional en un cau on només hi ha veus nacionalistes, sovint amb un toc supremacista i fanàtic.
    A partir d’aquí em vaig interessar per vostè i he fet cap a aquest blog. Enhorabona per criticar amb valentia la passivitat quan no connivència del separatisme amb els vàndals.
    Endavant, molts catalans el necessitem com a referent,

    M'agrada

  2. Un comentari contundent i valent que denuncia les fal·làcies que tenim dins la nostra societat. Cal saber destriar el gra de la palla i denunciar que la palla s’encén molt fàcilment i els focs són contraris a la vida democràtica.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s