Tornar a la realitat

La societat catalana, o almenys una bona part d’ella, ha estat instal·lada durant anys en una realitat imaginaria, en un món paral·lel en el que, deien, compartíem una identitat forta i unificada i en el que bona part del món estava pendent de la nostra lluita per constituir una república emancipada del domini colonial d’un dels vells estats europeus i així convertir-nos en un estat nòrdic tot i estar ubicats a la vora de la mediterrània. Poc importava que el país estigués fet de sentits de pertinença més diversos i variats, que es vulnerés tota noció de l’Estat de dret o bé que la darrera cosa que li podia convenir a la Unió Europea fos que s’obrissin conflictes de sobirania dins dels seus estats constituents. El balanç de tants anys d’estar descentrats en relació al que era realment important és força evident: declinació econòmica, endarreriment, pèrdua de competitivitat, la marca país deteriorada i ruptura de la convivència i cohesió social imprescindible. Si el fracàs polític de tal aventura és força evident no havent-se assolit cap dels romàntics objectius que se’ns deia tenim a tocar, la desorientació que pateix aquella part de la societat que va combregar en aquetes rodes de molí, a base de propaganda molt insistent i reiterada, és ara total i absoluta. A dia d’avui i a les portes d’unes eleccions, resulta sorprenent com cap de totes i cadascuna de les opcions independentistes reconeix haver-se equivocat, planteja res de nou, no corregeix el tret, sinó que pretén reiterar en l’error i que els seus antics electors els segueixin en una aventura cap al no res. En això marca clarament el pas JxCat. La seva candidata parla des d’un món de fantasia on es tornarà a declarar la independència, com si no anés amb ella els anys de desgovern que porten a les seves esquenes, la confrontació caïnita amb els seus socis i la incapacitat manifesta per dirigir i gestionar el país real. Fa uns dies que el periodista Jordi Amat va definir l’imaginari de Laura Borràs com a “món lisèrgic”. Com a mínim, ho sembla.

Resultat d'imatges per a "mundo lisérgico"

És força evident que la ciutadania de Catalunya es juga molt en aquestes eleccions de diumenge. Se’ns planteja la possibilitat d’abandonar el “realisme màgic” i de recuperar la realitat positiva. Es pot optar entre  una construcció fantasiosa o bé el país realment existent. Entre mantenir aspiracions sempre frustrades o afrontar las necessitats peremptòries de la nostra societat. Aquesta és la veritable confrontació política a hores d’ara. Podem recuperar el principi de realitat per afrontar i buscar solucions als problemes que té la gent i donar resposta als nombrosíssims reptes plantejats en els àmbits econòmics, socials, mediambientals i de la salut; o bé continuar regirant en una sínia de la que no és possible extreure ja aigua mentre ens enfonsem en el terreny del desengany i ens recreem en la melancolia. Hauríem de sortir d’aquesta situació varada, irreal i hipnòtica en la que se’ns ha situat i recuperar aquella noció de la política com la pràctica de l’art del que és possible, que fa seu allò que resulta necessari i que no té la pretensió de salvar-nos l’ànima. Ara mateix qui representa el “retorn” a la sensatesa és la candidatures del PSC, i potser també la dels Comuns encara que a vegades semblen tenir epifanies. Projectes per a la Catalunya concreta, certa, fàctica, i que resulten inajornables. Salvador Illa, a banda d’un projecte sòlid i creïble per sortir de la situació de bloqueig, hi aporta una actitud i una predisposició a superar la cultura dels blocs que resulta molt necessària: no contribuir a la polarització, evitar la cridòria, buscar elements comuns i de possible consens i, sobretot, la voluntat de girar pàgina sense cap mena de revengisme.  Hi ha massa grups polítics pels que el terreny de joc desitjat és la confrontació i la pretenen continuar. Irresponsabilitat en grau superlatiu. En això coincideixen tant els independentistes com Ciutadans, el PP o Vox, tots aquells als que el xoc, el combat i la col·lisió oberta els alimenta i dóna sentit a la seva existència. De fet es necessiten. Convindria que diumenge no ens confonguessin falses emocionalitats i agaféssim bitllet per un tren que ens retorni a la prosaica realitat.

One thought on “Tornar a la realitat

  1. Una anàlisi clara, profunda, de la realitat en què ens trobem. Com bé dius la proposta de Salvador Illa és l’única que ens permet sortir del cul de sac en que els independentistes ens han ficat. Esperem que els ciutadans de Catalunya escullin el carmí que ens meni a la sortida del pou.
    Gràcies, Josep Burgaya per les teves reflexions.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s