Als youtubers els agrada Andorra

Darrerament hi ha hagut un cert debat arrel de la “fuga” a Andorra del Rubius i alguns altres nous rics fets a l’ombra dels negocis d’internet, els quals han tirat de l’argumentari individualista i egoista més tronat de cara a justificar de manera insolent el no pagar impostos, amb el contrapunt molt digne d’Ibai Llanos. Que els ídols adolescents facin bandera d’escaquejar-se de contribuir diu molt poc d’ells, però resulta molt preocupant per la cultura que abonen.

De fet, el debat sobre la qüestió fiscal i tributària es produeixi de manera sempre parcial, esbiaixada, mal plantejada i confusa. Sens dubte una manera interessada de fer-ho, per tal d’evitar que la ciutadania pugui fer-se una composició de la seva transcendència. També crida l’atenció la poca importància que es dóna al tema en el debat polític. No ocupa com hauria de la centralitat, i fins i tot les esquerres de vocació transformadora, defugen parlar explícitament de el tema més enllà dels llocs comuns habituals de perseguir el frau fiscal com a mecanisme d’augment de la recaptació. No entren, ja sigui per por o per desconeixement, a plantejar el debat tributari en paràmetres una mica més enllà del sí “pujar o baixar” impostos de manera genèrica, que és la primera gran fórmula per generar desconcert sobre el tema. No s’entra en les diferències de naturalesa entre els diversos tipus d’impostos i els seus efectes correctors de la desigualtat o precisament estimuladors d’ella. Es considera la qüestió tributària com una matèria “tècnica” que incumbeix a “experts” fiscalistes, com si darrere de qualsevol normativa no hi hagués un ineludible condicionament ideològic i polític.

Amb tants anys de propagandisme liberal, d’individualisme extrem, gran part de la ciutadania ha interioritzat el concepte de la fiscalitat lligat a el de la “confiscació” que tant vilipendien els ultraliberals. No s’entén la contribució tributària com una acció necessària i que reverteix a el benestar comú i al sosteniment de mateix concepte de societat, sinó com una apropiació que l’Estat malgasta. La mateixa comptabilitat empresarial, no situa la tributació en l’àmbit dels costos, sinó com una cosa que retalla a posteriori l’epígraf dels beneficis. Res és neutre. Els governants i els que pretenen ser-ho, tracten sovint la manca de rigor en l’aplicació de les normatives fiscals, el perquè uns paguen religiosament i altres no, com un descontrol inevitable a causa de la complexitat del tema. Sorprèn com el que per a les rendes del treball resulta inexorable, per a les rendes de capital es plantegi com una qüestió de mentalització i de responsabilitat. Ningú explica, ni s’explica per què en alguns àmbits de tributació dels tipus nominals i els tipus mitjans de liquidació real divergeixen tant. La normativa fiscal és clarament ideològica en favor d’una societat poc equitativa, però a més les legislacions són tramposes i tenen múltiples vies d’elusió i de frau fiscal. Són multitud els legisladors fiscals que es contracten després com a experts fiscalistes que les corporacions paguen generosament perquè els ajudin en la seva planificació fiscal agressiva. És el rendible món de les portes giratòries.

Las Cosas Claras': Antón Losada reconoce que le resulta "llamativo" el  apoyo de la gente a los yotubers que se marchan a Andorra

En la mateixa línia de les maniobres de confusió en relació a la qüestió fiscal, hi ha el dels paradisos fiscals. Es planteja la seva existència com un imponderable inevitable pel fet que alguns petits estats poc solidaris es dediquen a aquesta activitat i sobre els quals no es pot actuar. No s’explica que els paradisos fiscals justament van néixer i s’han desenvolupat com el revers necessari de el propi sistema econòmic, de com els paradisos són instruments absolutament interrelacionats amb la gran banca i els grans centres financers com la City de Londres, o com Wall Street. El món offshore no és l’ultramón de la delinqüència internacional, són instruments establerts, especialitzats i interrelacionats amb tota l’economia i les finances internacionals. Els paradisos, com el frau fiscal, no són una excrescència, un accident o una anomalia, formen una part substancial dels moviments econòmics internacionals, així com el principal mecanisme de la gran acumulació de capital en unes cada vegada més poques mans. Els Estats subsisteixen concentrat la seva pressió tributària cap a uns treballadors cada vegada menys nombrosos i amb pitjors nivells salarials. A ningú sembla interessar la manca d’equitat fiscal, o al menys de plantejar la qüestió en els seus justos termes. Caldria retornar, o contextualitzar, el debat tributari a l’àmbit de la política i sobretot situar-lo en la seva consideració ideològica central sobre el tipus de societat que volem i a la qual aspirem. Seria bo de recordar que, encara que pugui semblar reduccionista, democràcia és pagar impostos; és el preu de la civilització. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s