El fracàs de la política

La política és més necessària que mai. No només ha de ser una activitat plàcida, avorridament institucionalitzada per a èpoques de estabilitat i bonança. En moments de mudança i en temps crítics s’hauria de visualitzar especialment que aquest és el camí, i no n’hi ha d’altre, per encaminar la societat. Vivim moments convulsos i molt confusos. A nivell global, però també i especialment, a nivell local. Conflictes enconats i fora de control que manifesten una certa negació de la política. Un fracàs de la política per partida doble, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com el deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders. Estem en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment “política”, per la de consumidors compulsius, desenganyats i indiferents. La dimensió de la crisi actual té, lògicament, connotacions sanitàries, econòmiques i socials de caràcter estructural, però també de lleugeresa política en el sentit d’establir bandositats i un partidisme mal entès. S’han trencat o estan en procés de fer-ho tots els equilibris imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals que haurien assegurat la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions derrotistes ni apocalíptiques. Però són temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. En èpoques de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Caldria recuperar alguns valors i hàbits que eren inherents a la cultura democràtica, i que el seu buidatge de les últimes dècades els ha fet caure en un relatiu desús. Societats lliures i amb certs nivells de benestar i de cohesió social o ens les proporcionem a través de la revitalització del sistema democràtic, o senzillament ens condemnem al caos i en el “no hi ha sortida”. Reassumir la llibertat individual i col·lectiva com a valor suprem no estaria malament, perquè hi ha la possibilitat que la donem per feta, quan en realitat és una conquesta que cal defensar cada dia contra els seus detractors, que n’hi ha i molts. Com també, hauríem d’assumir el conflicte d’interessos i els punts de vista diferents com una cosa consubstancial en individus que vivim de manera agrupada. Caldria acceptar la pluralitat, la diversitat no tant com un problema i més com un valor, com una riquesa. El debat pot resultar apassionat, però el respecte i la tolerància haurien de ser línies vermelles infranquejables. La discussió, l’intent de convèncer, trobar punts en comú en la discòrdia és molt més fàcil quan s’expliciten clarament els plantejaments ideològics. Resultaria bo recuperar el concepte de “ideologia” com una cosa positiva, no com una malaltia perillosa o com una antigalla de la qual desfer-se. La ideologia remet a un sistema de valors, a una forma més o menys ordenada d’entendre i explicar-se el món, una estructura mental no en què tancar-se, sinó des de la qual pensar. Com seria tot molt més fàcil si la discussió política es pogués realitzar sobre projectes polítics també específics i concrets, no sobre elements de propaganda o pulsions tribals que només indueixen a la confusió i al desengany.

Viñetas para sonreír y pensar: Sobre el circo de los políticos en la  democracia

Caldria renovar i revitalitzar les institucions polítiques. Que ens permetin abandonar aquesta sensació d’estar davant instrument vells, en teatres o catedrals on es representen obres antigues de poc interès o en franca decadència. Les institucions són símbols en la democràcia, però també els seus pilars efectius. La renovació de formes i continguts sembla indispensable, com dotar-les de major eficàcia i de capacitat d’identificació. Tota societat, tota cultura té necessitat de renovar, de tant en tant ,els seus rituals. Quan els ceremonials ens semblen ridículs tendim a abandonar la creença. Sembla insòlit que en un món on l’hem canviat gairebé tot de dalt a baix, algunes coses semblin immutables. Les sessions parlamentàries, tal com estan concebudes i es desenvolupen, semblen dissenyades pels enemics de la democràcia, i ja no diguem els actes oficials de la prefectura de l’Estat, més propis de monarquies absolutes o de repúbliques bananeres. La serietat, el respecte, la importància poc o gens tenen a veure amb formes impostades i engolades. Més de fons que de forma, és el fet que la divisió de poders de l’Estat no sigui una mera caricatura, especialment pel que fa al poder judicial. La famosa “independència” d’aquest poder hauria de ser alguna cosa més que un apel·latiu sense contingut que es va encunyar i prové del fons dels temps. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s