Economia de casino

Portem ja unes quantes dècades vivint perillosament. Des dels anys noranta en els que es va imposar la desregulació del sector financer, aquest va deixar de ser un instrument al servei der l’economia per convertir-se ell mateix en un sector econòmic. I no una activitat qualsevol, sinó en el més important i transcendent. Lligat a això, el diner va deixar de ser un dipositari de valor per convertir-se en una mercaderia amb la que poder especular, mentre qualsevol operació de crèdit no feia sinó crear-ne. Va quedar enrere la vella noció d’una economia productiva que era la base de la riquesa econòmica, constituïda per activitats industrials o de serveis que creaven valor, amb un sector financer necessari per assegurar els fluxos de diner i els sistemes de pagament però que no afegia valor, a una realitat en la que no es tracta de disposar d’actius o crear-los, sinó d’utilitzar-los com a dipositaris d’apostes. La riquesa financera -que en realitat no és tal riquesa- ultrapassa per molt el capital realment existent. Si el PIB mundial, abans de la pandèmia, era de 86 bilions de dòlars, el capital financer era ja de 200 bilions de dòlars. Com es pot suposar i la crisi del 2008 ho va fer ben palès, els moviments d’aquest volum de diner genera bombolles especulatives sigui quina sigui la direcció que prengui en cada moment. Els grans gestors de fons són ara més determinants per l’economia mundial del que ho són els estats o fins i tot les grans corporacions empresarials. Quan van de compres, es fan amb el domini de sectors sencers de les economies dels països i fixen les condicions. Les vint majors gestores mouen 34 bilions de dòlars -perquè ens entenguem, el doble del PIB de la Unió Europea- i Blackrock, que és l’operador principal, juga amb l’equivalent a quatre vegades el PIB espanyol. 

Resultat d'imatges per a "economia de casino"

Justament, les posicions a España de Blackrock il·lustren molt bé les maneres d’actuar d’aquestes companyies. Estan convertint, silenciosament, alguns sectors com el bancari o l’energètic en un oligopoli. Participa en 21 empreses de l’Ibex-35 i és el major accionista individual dels bancs Santader, BBVA, Caixabank i Sabadell. En aquestes circumstàncies, el concepte “competència” queda francament diluït. Justament, l’estratègia d’aquests grups consisteix en això, constituir de facto situacions oligopolístiques en las que les emprteses participades acaben per concertar preus i condicions sota la consideració que competir no resulta eficient. Hi ha uns perjudicats: els consumidors. La seva inversió, a més, és purament funcional i en cap cas a llarg termini. Primen el que en diuen la “creació de valor” per l’accionista, és a dir aposten perquè els gestors de les participades prioritzin el reforçar el valor borsari de la companyia, recorrent sovint per exemple a la recompra d’accions. L’objectiu està clarament marcat. Quan es travessa el llindar de certes plusvàlues, s’abandona tot venent i marxant per repetir l’operació en un altra lloc. En realitat, com explica molt bé l’economista italiana Mariana Mazzucato, el que fan no es crear valor a les companyies, sinó desenvolupar un desvergonyit sistema d’extreure’l. Estem davant d’un capitalisme absolutament financiartitzat, sense cap sentit de responsabilitat respecte els efectes de les decisions econòmiques que es prenen. Potser l’exemple més extrem en són els fons de cobertura –hedge fund en la terminologia anglesa a l’ús-, els quals es van fer tristament famosos en el desencadenament de la crisi de 2008. Són per inversors a gran escala, desinhibits i ambicioses, que no es volen acontentar amb taxes de benefici moderades. Tornen a moure entre 6 i 8 bilions de dòlars. Fons voltors i agressius que especulen amb l’empobriment evident dels altres. Operen en el que en l’argot es coneixen com a ”posicions a curt”. És a dir, agafen en préstec títols de manera condicionada, venent-los a preus elevats i recomprant-los a la baixa. Aposten a la caiguda del valor, fent una mena de profecia que induiran a que es compleixi. Grans apostes, joc, risc i efectes demolidors. L’economia queda lluny d’això, però encara més la decència l’ètica i la moralitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s